Reversos grup poètic

Crònica de la sessió del 16 de desembre del 2015, dedicada a la presentació del poemari Com la lluïssor d’un estel extingit de Carles Ferran.

La sessió del passat 16 de desembre va ser molt especial, la vàrem dedicar a  la presentació d’un bell poemari Com la lluïssor d’un estel extingit editat per l’ARC (Associació de Relataires en Català) setembre del 2015, de Carles Ferran (pseudònim de Carles Fernández Serra) i company de Reversos.

El fet que en Carles sigui amic i company del nostre grup poètic va augmentar el goig que produeix assistir a la publicació d’un bon llibre de poesia, de manera que l’acte es va convertir en una festa.

“A través de Com la lluïssor d’un estel extingit, en Carles Ferran ens ofereix una selecció dels poemes més representatius de la seva trajectòria vital. Ens els dóna com un regal, fruit d’una vida, i com qui preveu l’adéu, testa amb la voluntat que els seus mots perdurin; com ho faria la lluïssor d’un estel, un cop extingit “

Amb aquestes paraules Marta Teixidó A., membre del grup, va obrir la sessió. A continuació, agraí al poeta la seva presència, alhora que n’exposà els trets biogràfics més significatius.

La presentació del poemari, pròpiament, va anar a càrrec de la mateixa M.T.A. i d’en Tomàs Porta, també de Reversos. En Carles Ferran la perfilà i acabà d’arrodonir a través d’un col·loqui amb el públic, entre el qual hi havia la seva esposa,  i també la poeta Gemma Gorga, convidada per Reversos en una sessió anterior.

A totes dues, els agraïm, des d’aquesta crònica, l’assistència.

Després, es feu lectura de poemes per part dels membres del grup que en Carles va concloure amb dos dels més significatius (transcrits en el present text): “De fora estant”  i “A la teva ombra, encara”

L’acte va finalitzar amb un emotiu i lluminós espurneig de mostres d’agraïment al poeta.

Carles Ferran (Barcelona,1948) s’integrà a Reversos poc després de la fundació del grup, l’abril de 2012. Observador, sensible, reservat, alhora que  compromès, ha compartit la quasi totalitat de sessions i ha delectat el grup amb els seus versos. Al poeta, també músic i metge, se’l considera un humanista i aquestes tres facetes de la seva personalitat s’acorden fructíferement en el poemari.

Actualment, viu a Barcelona, però ha residit a Reus, Lleida i Saragossa. A Lleida, va començar l’etapa de músic i cantautor en formar part de CAN64 (1964.171), grup pioner de la Nova Cançó a terres de ponent.

El 1981, amb la carrera de Medicina acabada, es traslladà a Barcelona, on s’especialitzà en Cirurgia Plàstica. Fou quan s’adonà que no podia compaginar la professió de metge amb la música.*

El 2009, jubilat forçosament per malaltia, retroba la paraula poètica que sempre ha bategat en el seu interior. Construeix un web: www.Can64.com, escriu prosa i poesia a través de l’ARC, forma part de la Junta i del consell de redacció de Lo Càntich (secció “Amb ulls de poeta”) revista digital de l’ARC. I el 2012 s’integra a Reversos.**

La presentació del poemari, pròpiament, va començar pel comentari de la coberta del llibre com una porta transparent, que n’anticipa el contingut.

Des de l’ imatge impressionista de la Nit Estelada de Van Gogh, plena de llum i d’ombres i de força expressiva a raig, que ens anticipa la presència d’antagonismes: sentiment i reflexió, emoció i raó, instint i seny, plaer i dolor; passant  pel títol metafòric(el sentit del qual ja hem exposat més amunt) explicatiu, i llarg, en consonància amb el vers, sovint lliure i més enllà del decasíl·lab; fins al tres termes del subtítol: utopies, desencisos i altres cardiopaties tan concrets, com precisos els mots del metge-poeta en el poemari.

Com la lluïssor d’un estel extingit, a més a més de ser el títol del llibre, també ho és d’un poema, a través del qual ens clarifica i amplia el sentit metafòric del títol, i el perquè de l’obra. Vegeu:

Els records se m’arrengleren
om el seguici d’un enterrament.
No els vull encara: la vellesa
és això, els records surant ingràvids,
sense esforç,
usurpant el lloc de l’energia i els projectes.
No vull canviar futur per passat:
prenc els records,els retorço, els manipulo
i la seva essència farceix aquests poemes
que allibero al demà com a fe de vida.
Si em sobreviuen, seguiran parlant de mi
després de la partença:
com la lluïssor d’un estel extingit,
durant anys llum amagant-ne la mort.

Van ressonar les paraules de Raül Torrent quan en el pròleg del poemari diu del poeta:…accepta que és un home vell…i des d’aquesta posició privilegiada se’ns despulla impúdicament dels seus records, de les seves vides …i tracta  de bastir el seu propi monument aere perennius horacià.

El tema amorós impregna molts dels poemes i constitueix el rerafons de tota l’obra. De l’amor, en parla des dels diferents moments i facetes, de manera acurada, amb clarividència i ens transporta al seu món, fins a a fer-nos vibrar amb sensacions, i sentiments, imaginaris o reals.

A la dedicatòria inicial ja ens anticipa la importància de l’amor i el to elegíac del poemari:

“Et vaig robar el teu més íntim anhel.
No sé si em podré perdonar
quan et deixi sola.”

Però la  lluita i el compromís amb la societat del seu temps també hi són presents, com ho eren en l’etapa de Can 64. I així, trobem poemes de denúncia que reivindiquen la llibertat i la justícia per a una vida en dignitat, per al propi país i per a arreu del planeta.

No relega a l’oblit ni el dolor, ni la malaltia, ni la soledat com es manifesta, per exemple, en “Solitud” i en “Poema inacabat”.

Finalment, “Clímax” merèix una menció especial. Es tracta d’un sonet eròtic ple de lirisme i passió, amb imatges i metàfores molt ben lligades a mots concrets de parts del cos. Sonet amb el qual en Carles Ferran excel·leix.

Com la lluïssor d’un estel extingit és una petita joia, en la qual no només hi batega l’ànima i el saber fer d’un poeta, sinó també la música del cantautor que dóna ritme als versos; la precisió en el lèxic i en l’ús de metàfores derivats del metge, i del pacient que també és.

Per tot això, i per la sinceritat des de la qual està escrit, el poemari arriba al lector fins al punt, que aquest darrer s’encomana dels sentiments,sensacions, idees, dolor, inquietud, esperança que el poeta comunica.

És per això que la lluïssor dels versos d’en Carles Ferran continuarà en el firmament molts anys, segles, després que el poeta, i tu, i jo hàgim desaparegut.

Durant el col·loqui que va seguir a la presentació, en Carles va exposar que havia començat a escriure poesia de molt jovenet, que ho féu en castellà i que l’època de Can 64 va ser decisiva per a tota la seva obra. Va nomenar Espriu, Miquel Martí i Pol i els simbolistes, especialment Màrius Torres, com els seus principals referents. De les joves generacions, va manifestar l’admiració que sent per Gemma Gorga, a la qual ell va presentar en la sessió que el grup Reversos va dedicar a la poeta.

A continuació, transcrivim alguns dels poemes que van ser llegits a la sessió:

A LA TEVA OMBRA

Reneixo a cada instant en la meva pell inesgotable.
Cada pas en la terra em renova una saba
que no precisa arrels. He fruït totes les llums
I els blaus canviants d’arreu dels mars,
amb els meus ulls permanentment sorpresos.
Tot ho he conegut. Tot se m’ha donat.
Fagocitant el temps he construït poemes helicoïdals de proteïnes
per expandir el meu àmbit. No estic cansat, però ara
m’ aturaré, si em vols, tot un estiu al a teva ombra.

NO ESPEREU VERSOS AMABLES AQUES VESPRE(fragment)

No espereu versos amables aquest vespre,
si els dictadors llencen foc sobre el seu poble
I ensinistren monstres amb fusells telescòpics
per a caçar persones des dels terrats de les cases.
…
Jo no tinc versos amables, ara no toquen,
quan els nens són arrencats de la infantesa
Per fer-los carn de canó, assassins despietats
o mercaderia sexual. Quan els nostres hospitals,
tan solidaris, reconstrueixen membres amputats
per les mines que abans els vam vendre.
…
No, no són versos amables, com podrien ser-ho,
quan en nom de mil déus es predica venjança
i odi, i menyspreu, i suïcidi, i guerra santa.
Quan en nom de la pàtria es roba la dels altres
i es reté per la força,  de qualsevol manera,
fent ús de mentides i interessades aliances.
…
No és un poema amable, ni tan sols és un poema,
no està fet de paraules, sinó de llàgrimes,
i sang, i odi, i desesperança, i ràbia,
i segles de por, de rapinya, d’esclavatge,
de manipulacions de la història, de guerres innecessàries,
de xamans, profetes, bruixots, bisbes,
generals, reis, colonitzadors, corsaris,
fariseus, usurers, extorsionadors, lladres…
No és un poema, és només un xiscle, un udol agònic,
perquè ens maten el món i no sabem salvar-lo.

CIUTAT DE LLEIDA

Sé d’un riu on tremolen paraules.
Sé d’un riu que infanta nius a les branques.
En quan s’acosta l’estiu
sls vells pollancres dels marges.
Sé d’un riu que ja han cantat altres versos.
Sé d’un riu que ja han plorat altres ulls
quan als capvespres encesos
els pensen, com jo, de lluny.
Sé d’un riu que eixampla una terra ferma
i somriu regant la fresca vall,
mentre el castell, com sense esma
s’hi ofega cap per avall.
…I quan miro els teus ulls tan clars
em torna a la memòria

DE FORA ESTANT

He après a mirar-me
de fora estant, no com qui es mira al mirall
de passada o vanitosament,
sinó amb mirada d’altri. I veig un home vell,
molt més vell del que sóc i em sento,
…tan vell com em deuen veure els altres.
Si em comparo amb les fotos de fa anys,
identifico les espurnes de les vides
que m’han seduït, incrustades al meu ADN:
són essències, valors, sentiments,
penyores del seu pas.
Aquest vell que veig és el que ha anat modelant
cada vida de la meva vida;
que ha anat creixent a cop d’instants
impredictibles, concrets, irrenunciables.

A LA TEVA OMBRA, ENCARA

Ha bufat el mestral fins al capvespre
i el cel és ben rogenc encara,
mentre navego la serenor d’un mar de guitarres.
Ara penso que gran part de la vida
l’he passat manipulant i donant forma al cossos,
i també, a les notes i a les paraules,
mentre forjava la meva voluntat i el meu caràcter
en l’obtenció de l’obra més bella.
I és així com, arribat al zenit,
he acabat d’afermar l’obra magna,
la decisiva,
la que en definitiva en el decurs de les òrbites
i els segles, enllà del meu pòlsim còsmic,
com l’ésser que va estimar, arravatadament
i sense dubtes, aquell estiu que va durar dècades,
i fou capaç de modelar, amb l’ofici d’un mestre,
un acurat estatge per compartir l’altruisme,
les renúncies, la passió, el respecte, el neguit,
la comprensió, l’enuig, el desig, l’estímul,
la complicitat, la paciència, el conhort  i la rialla.
Tot allò que fa tan preciós l’amor,
i tan fràgil.

Agraïment al Carles Ferran per la seva presència a la sessió i pel seu poemari. Agraïment al company de sessions poètiques, a l’amic dels sopars posteriors. Agraïments i aplaudiments, sincers.

I un ram. Un ram de lliris blaus.
I un pastís.Un pastís molt especial.
I llum! Una mica de llum que no volia apagar-se.

Gràcies, Carles!

Que siguin molts els capvespres que

“Com la lluïssor d’un estel extingit”  arribi a diferents indrets!

Que siguin molts els anys que facis ressonar els teus versos. 

Text: Marta Teixidó Abril
Fotografies: Aureli Ruiz Ronda

*De l’ etapa a Can64 en resulten dues obres corals ”Can 64.La nova cançó a Lleida:El compromís d’uns cantautors els anys 60”(1981), acompanyat del CD “La tardor de les aloses”, i “Rera la porta oberta”(2001) produïdes amb la col·laboració de Josep M Tur i altres músics amics

**Ha publicat contes i poemes esparsos en diversos llibres col·lectius editats per l’ARC(Segona Oportunitat, Pecats capitals, Colors, Somnis tricentenaris, L’estimem perquè és la nostra,Paraula d’Espriu, Llibertat i Traços de desig)

Us convidem a la presentació del llibre de poemes Com al lluïssor d’un estel extingit, de Carles Ferran, que tindrà lloc a l’Espai VilaWeb, dimecres 16 de desembre a les 19.30h.

Hi intervindran l’autor del llibre i comparem a les intervencions de Tomàs M. Porta i Marta Teixidó. També podrem gaudir de la lectura d’una selecció de poemes del llibre per part de membres del grup Reversos.

Us hi esperem!

L’Obra poètica completa d’Eudald Puig (Curbet edicions, 2014) es va presentar el passat  27 d’octubre a l’Espai VilaWeb, en un acte organitzat pel grup de poesia Reversos. Vàrem comptar per l’ocasió amb els dos curadors del llibre, en Jaume Aulet i en Llorenç Puig, a qui agraïm que acceptessin la nostra invitació a participar en una vetllada que pretenia ser, no només un acte de presentació del llibre, sinó de reivindicació, record i homenatge a la figura d’Eudald Puig (1948-2013) l’obra del qual valorem i estimem.

En Llorenç Puig és germà del poeta i la seva voluntat d’aplegar l’obra publicada d’Eudald, juntament amb la gran tasca de recopilació d’obra inèdita, entre ella el llibre Evocacions,  ha estat cabdal perquè la publicació del llibre es produís i de forma tan completa com ens ha arribat als lectors.

En Jaume Aulet, professor universitari, especialista en la Poesia del segle XX, en Història de la Literatura Catalana i assagista, ha estat, juntament amb Llorenç Puig, curador de la Poesia completa d’Eudald Puig. És també autor del pròleg del llibre que destaca per ser un extraordinari estudi en profunditat de la seva lírica.

Membres del grup vàrem dir una selecció de poemes d’Eudald Puig després de les xerrades dels dos curadors.

A l’albaneix ja no serem humans            

A l’albaneix ja no serem humans,
pels voltants d’aquest mar, entre la sal
de camins mig esborrats, des de l’alba
a la nit, morta estrella, cases, forces,
la vinya seca del pagès orat,
morta l’ànsia, les ganes de créixer,
de fer més ample el món, d’aclarir l’ombra
que s’abat damunt nostre, d’esquivar
la indefinible aura que es fica arreu,
en camps i cases, en platges i cossos
que atrapa al vol, al sol, com un ocàs,
com una teranyina estesa al vent.
A l’albaneix ja no serem humans.

Eudald Puig, Cel de nit  (1979)

I

Obro els ulls. Són instants. Llambreigs.
La mà crema la fronda.
La dèria obsessa, obscena. El rictus
velant forces, vetllant.
No té nom la mirada. El séc.
Un àspid al solc sonda.
Lent martiri retut. La gropa.
Crit de peix. Els ulls. Friso.

No hi ha mai més, mai més.

Eudald Puig, La vinya cremada  ( 1986)

IV                                                                          

A fora, tres cadires blanques,
hi ha tres cadires blanques
contra la fosca de la nit,
amb el blanc lluminós
de tot el que imagino;
a fora, tres cadires lliures;
a fora no hi ha res.

Eudald Puig, Poemes per a Clara (1998)

XXXVI

Un cel espès aombra la ciutat.
Gira una grua, ronca un helicòpter.
Però hi ha una cosa més certa dintre meu:
que sempre viuré a la casa del turó com un hoste fantasmal,
assolellat o a l’ombra de l’alzina.
Miraré com esclaten els borrons de primavera
i com canta la deu dins del fullatge,
oloraré l’aigua clara entre els cavallons
o veuré caure la neu a l’hivern;
de nit, caminaré per les estances
i no despertaré a ningú.
Quan senti que algú parla amb la seva càlida veu,
jo em quedaré ben mut. Ningú em veurà.

Eudald Puig, La vida entredita (2006)

***

Fotografies de Miquel Santaeulàlia.

El propassat vint-i-dos de setembre vàrem compartir una vetllada de poesia a l’Espai VilaWeb amb l’escriptor Vicenç Llorca, el nostre poeta convidat.

Vàrem gaudir d’una bona conversa literària amb l’autor, qui ens parlà d’alguns aspectes de la seva obra i, més en profunditat, del seu darrer llibre de poemes “Calendari d’instints”.

Vicenç Llorca ens va oferir una xerrada de gran nivell literari. Va iniciar el seu recorregut parlant de la poesia reunida en Les places d’Ulisses, volum que aplega els vuit títols de poesia publicats al llarg de vint-i-cinc anys (1984-2009), va continuar amb la novel·la Tot el soroll del món (2011), i finalment ens parlà del darrer llibre, Calendari d’instints, publicat el 2014 i del qual ens va llegir una selecció de poemes.

La poesia d’en Vicenç Llorca té una solidesa espiritual que captiva; està enfortida per nombrosos referents filosòfics, artístics i literaris que de forma subtil creen un sòlid entramat, bell i suggeridor. El poeta contempla, indaga a través del pensament i de la creació poètica el seu món, la seva consciència, i ens posa a l’abast una eina valuosíssima de coneixement i d’indagació interior.

Sobre Calendaris d’instints en Joan Graells hi escriu: “Pere Gimferrer va fer una definició magistral de la poesia: Art poètica: «Alguna cosa més que el do de síntesi: / veure en la llum el trànsit de la llum». A Calendari d’instints, Vicenç Llorca aconsegueix que aquesta llum que va identificar Gimferrer transiti al llarg del temps i l’espai, d’estació en estació, com un fil conductor que enllaça la infància del poeta amb el present i el futur, obrint camins entre l’instant i l’eternitat, enllaçant l’origen amb l’infinit i essent portadora de saviesa per tal com té la capacitat d’instruir en la filosofia i l’art.”

Niàgara

Moviment en la quietud,
despertaràs en el saltant,
aigua que et dius tro d’aigua.
Vindrem llavors,
sense condicions ni aspreses,
senzillament  a recollir del teu brogit
una fina pluja esclatada,
a lliurar-nos, com en l’oració,
a l’iris que descobreix la teva caiguda.
No hi haurà sol ni fosca,
cos ni ombra:
plata ben fresca
ens xiularà a la pell
sota l’aigua que es troba,
l’aigua suspesa,
l’aigua volàtil,
l’aigua que assumirà
un estrany i màgic sentit de cel.
Vindrem llavors
a sentir incrustada en els ulls
la imatge més propera
a la creació.
I esperarem la terra.

Vicenç Llorca, Calendari d’instints

Fer el temps

Quan a l’albada la llum obrirà
els finestrals on dorm la teva ment,
sabràs que res del que veuràs
no es deixarà a l’atzar.
Des dels xiscles de dolor del planeta
al record, dolç encara, dels orgasmes
que fan de la nit una simfonia humana,
tothom formarà part de tu,
com tu de tot.
Mai no podràs dir jo sense nosaltres,
no podràs dibuixar en els dies
un gest aliè a tu.
El temps et fa
perquè tu fas el temps.
És el vincle pel qual la roda gira
i el cercle tanca el cicle de la vida.
Deixa’t ser i sigues allò que és.
Cap altre secret no et serà tan gran
com, més enllà de posseir,
formar part de les hores
i de les seves criatures.

Vicenç Llorca, Calendari d’instints

Sense maquillatge

Mira’t: t’agraden aquestes arrugues
perquè creus que hi habita la bellesa
dels dies savis i l’hora guanyada.
I no pots evitar comptar batalles
lliurades, tot i el teu desig de pau;
recordar els que han partit per poc o sempre,
desenganys i dolors inesperats.
Tot forma part de l’ànima que mudes
per aprendre a parlar amb la vida vella
que dóna consistència al planeta.
Quina ironia! Perdre per guanyar,
saber llegir més amb menys visió,
estimar amb força, malgrat tot el mal
que t’ha lliurat el solc més trist al rostre…
No hi ha cremes ni maquillatges útils.
Tan sols conservar una mica d’infància
en l’aigua que encara et rega la pell.

Vicenç Llorca, Calendari d’instints

París al maig

Que de tanta llum
sigui blanca la ciutat.
Que no hi hagi morts,
sinó vida rere vida.

Que es multipliquin els ponts
sobre el riu que espera
l’alegria dels amants.

Que no et calgui recordar,
perquè el temps sigui present
en una hora blava.

Que els canvis visquin en tu
parcs incandescents
per carrers de cants en calma.

Vicenç Llorca, Calendari d’instints

Agraïm sincerament a en Vicenç Llorca la xerrada sobre poesia que ens va oferir; va ser un plaer compartir amb ell una vetllada de gran sensibilitat i bellesa.

Fotografies: Aureli Ruiz

El proper dimarts 22 de setembre el grup de poesia Reversos ha convidat l’escriptor Vicenç Llorca a la vetllada poètica amb què reprenem les nostres activitats després de la pausa de l’estiu.

Vicenç Llorca ens parlarà de poesia, de la seva obra poètica, i narrativa, i sobretot del seu darrer llibre de poemes, Calendari d’instints, publicat a l’editorial Tres i Quatre.

Tant l’autor com membres del grup direm, per cloure l’acte, una selecció de poemes de Calendari d’instints.

Hi sou tots convidats!

Us hi deixem una selecció d’imatges de l’acte de presentació del llibre D’un nou patriotisme i altres poemes civils, de Tomàs-Maria Porta, que va tenir lloc el passat 30 de juny a l’Espai VilaWeb.

Hi varen participar, com a presentadors de l’obra, a part de l’autor, en Xavier Sierra, na Sandra D. Roig i Empar Sáez. A continuació es va fer una lectura de poemes del llibre per membres del grup Reversos i, després que l’autor contestés algunes preguntes formulades pels assistents a l’acte, vàrem brindar feliçment per aquest bon llibre de poesia cívica.

Les fotografies són de l’Aureli Ruiz. Gràcies de nou, Aureli, per aquest magnífic reportatge!

Dimarts 30 de juny, a l’Espai VilaWeb, no us deixeu perdre la presentació del primer llibre “D’un nou patriotisme i altres poemes civils” d’en Tomàs-Maria Porta i Calsina.

Hi intervindrà l’autor i participaran en la presentació del poemari: Sandra D. Roig, Xavier Sierra i Empar Sáez.

A continuació membres del grup Reversos diran una selecció de poemes del llibre i per cloure la vetllada poètica se servirà una copa de cava als assistents.

Hi sou tots convidats!

El passat 26 de maig vàrem gaudir d’una vesprada poètica amb moltes i molt bones “preguntes” dites per en Josep Porcar i la Dolors Miquel. 

Va ser un honor rebre en Josep Porcar a l’Espai VilaWeb. En Porcar, molt amablement, va voler que la presentació a Barcelona del seu darrer llibre Preguntes fos amb el nostre grup, en aquest espai. Per aquest motiu li estem molt agraïts. En Porcar va venir des de Castelló i va arribar ben acompanyat de la Dolors Miquel, qui va ser la nostra poeta convidada ja fa uns quants mesos; ens va oferir, en aquella ocasió, una interessant xerrada literària i un recital magnífic.

La Dolors és la prologuista del llibre Preguntes. Tots dos, en Porcar i la Miquel, van oferir-nos un duet recitatiu; van dir poemes-preguntes a dues veus amb l’acompanyament musical del pianista Daniel Lampérez. 

La presentació del llibre, a càrrec de la poeta Empar Sáez, va precedir el recital. Us transcrivim el text a continuació. També el podeu llegir en el bloc personal Salms, de Josep Porcar.

“Iniciaré la presentació del llibre “Preguntes” ressaltant un aspecte que em va sorprendre especialment: en Josep explica en el breu epíleg que va escriure el llibre, tot just en un mes, d’una revolada, (després vindrien els llargs mesos de correcció, i composició del poemari…). Aquest breu espai de temps en què està escrit, el format triat (són 21 poemes interrogatius) juntament amb la urgència, potser la necessitat guaridora davant la circumstància vital que l’empeny a escriure’l fan que aquest llibre tingui una unitat extraordinària, i en aquest sentit, entre d’altres que intentaré esbrinar breument a continuació,  és un llibre molt compacte i rodó.”

“En Porcar ens parla, en la solapa del llibre, de la rodonesa de l’interrogant, del doble interrogant dels amants, que acarats s’amplifiquen tristament fins l’infinit i els arrossega a un terreny  angoixós. Fixeu-vos en el que ens diu la Dolors Miquel en el pròleg: En la desaparició del miratge amorós hi apareix la pregunta. Hi afegeix: Quan la pregunta comença a aparèixer en la vida amorosa és senyal, indici, auguri de desfeta, de naufragi.”

“I així, a ritme de pregunta, en Josep Porcar ens atansa al sentiment de pèrdua, d’acomiadament. També a la solitud, al crit, a la buidor, al desengany…  Però tanmateix hem après que la pèrdua, i les emocions que provoca, no tenen un sentit únic, poden desblocar, impulsar la construcció altres realitats. I com una resposta, el patiment  del poeta es transmuta en la unitat artística d’aquest llibre. La veu singular d’en Josep Porcar salva tots els paranys que la temàtica d’amor/desamor podrien parar-li, en el terreny literari.”

“És interessant adonar-se que la poesia i els interrogants desclouen dins nostre una melodia similar. L’interrogant representa la fam del poeta, qui pregunta té, sobretot fam de preguntes, i sap molt bé que les respostes no li seran donades sinó amb el temps, com el significat d’algun poema que no es revela fins temps després de ser escrit o llegit. D’aquesta manera el temps seria el gran escultor de respostes, almenys d’algunes respostes i per a qui les vol cercar; sabent, però, que mai no les tindrem totes.”

“En Josep dedica el llibre Als que esperen; és una dedicatòria bellíssima que desvetlla, desplega, tot seguit, dues preguntes: qui són “els qui esperen”? i Què esperen? Podrien ser, tal vegada,  els que sustenten aquesta ingenuïtat innata dins d’un cercle d’esperança i d’indagació al qual no poden renunciar, i els salva, els autoalimenta per a continuar girant al voltant de l’amor, del coneixement i de l’art? Podrien ser aquests els que esperen?”

“Aprofundint encara més en el símbol de Preguntes, el doble interrogant que giravoltant adopta la grafia de dos cercles entrellaçats, el símbol de l’infinit, fixeu-vos en el que ens diu l’Octavio Paz: la figura geomètrica que simbolitza un poema, és un cercle, una esfera. El poema es tanca en ell mateix, és un univers autosuficient, quan acaba es reprèn i es recrea. Jo diria que arribar a aquest instant de creació sublim, d’autosuficiència, d’infinituds que ressonen en cada poema, ja és un triomf, i és aquesta la victòria que en Josep Porcar aconsegueix en cada un dels poemes del llibre.”

“D’altra banda, tots sabem que un bon poema és irreductible a una explicació fàcil, —el mateix poema transcendeix qualsevol intent de simplificació, va molt més enllà—, una bona pregunta també conté dins seu múltiples respostes, la pregunta per si sola ja és una resposta, és rebel a les autocomplaences, cerca el coneixement i la reflexió, la saviesa, vol arribar al límit de la interrogació, a allò que no pot ser dit, que no coneixem, no surt del seu cercle, de la seva rodonesa. També el poeta, en Porcar, en un joc opulent d’imatges viscudes i imaginades, amb recreacions i revelacions de gran potència artística ens porta per un terreny bellugadís i ondulant, entre l’amor i les preguntes sobre l’amor viscut, entre vigília i somni dins d’aquesta espiral de somni en què vivim.”

“Voldria ressaltar que aquest llibre ens ofrena amb el guany que poden tenir totes les pèrdues; hi trobareu una veu poderosa i molt creativa, que ha mirat des d’una gran alçada interior i ha recreat la seves vivències amb “preguntes-poemes-pont”, de gran intensitat, que en llegir-les ens duen a un altre paisatge,  a una altra riba, potser molt més endins de nosaltres mateixos.”

“Dir-vos, per finalitzar, que el llibre és una edició d’autor, numerada i signada, molt acurada, on tots els detalls s’han treballat bé, perquè l’embolcall de les paraules també sigui bell. Com veureu, l’acompanyen magnífics dibuixos de l’artista Porcar Queralt, el seu pare; això, evidentment li confereix una emotivitat i un valor afegit a l’obra. A la vegada, cada poema ve precedit d’uns versos que ens permeten seguir el rastre, sempre interessant, d’algunes de les lectures i dels poetes d’en Josep Porcar.”

Moltes gràcies a tots: Josep Porcar, Dolors Miquel, Daniel Lampérez, als assitents, als reversaires, a VilaWeb i al celler Clos 93!

Fotografies: Aureli Ruiz i dues imatges de l’arxiu personal de Josep Porcar.

Dimarts 26 de maig a les 19.30h en Josep Porcar i na Dolors Miquel diran poemes a dues veus del llibre Preguntes, de Josep Porcar, en l’acte de presentació de l’obra a Barcelona, a l’Espai VilaWeb.

La darrer llibre de Porcar, Preguntes,  és una edició d’autor (exemplars numerats i signats) amb il·lustracions de l’artista Porcar Queralt.

Comptarem, per l’ocasió, amb l’acompanyament musical del pianista Daniel Lampérez i per cloure l’acte s’oferirà un tast del vi del Priorat, L’interrogant, del Celler Clos 93.

El poeta Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) ha estat mereixedor de prestigiosos premis de poesia; el darrer, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians pel llibre Llambreig, se li va concedir el 2014. Porcar és ben conegut en la Xarxa pel seu bloc personal Salms i per haver creat el primer hiperblog català de literatura, Blogs de Lletres, guardonat el 2007 amb el Premi Lletra. A banda de l’activitat creativa i comunicativa destaca pel compromís amb la llengua i la cultura catalana des de la seva terra: és membre fundador d’El pont Cooperativa de Lletres, entitat que aplega escriptors de les comarques del nord del País Valencià per difondre l’activitat literària en llengua catalana.

El passat setze de setembre vàrem tenir l’honor de rebre a l’Espai VilaWeb el gran poeta alcoià Manel Rodríguez-Castelló. Li volem expressar des d’aquí el nostre més sincer agraïment per acceptar la invitació a compartir una vetllada poètica amb el grup, encara més coneixent que es desplaçà des de València, on hi resideix, per assistir a l’acte.

Les distàncies entre el Principat i el País Valencià sabem que poden ser, sovint, molt més grans que les merament físiques degut fonamentalment a certs prejudicis i al gran desconeixent que des d’aquí es té de la seva realitat.  Per escurçar aquestes distàncies, les que més ens allunyen, per atansar-nos a la poesia valenciana actual vàrem rebre un poeta que ha llaurat una obra d’altíssima qualitat, d’un elevat nivell d’exigència.

Després de fer la presentació del nostre convidat, el mateix Rodríguez-Castelló va parlar-nos de la seva darrera obra, Estranyament, guardonada amb el Premi Ausiàs-March en la darrera edició, el 2013. Us en deixem un extracte, de la xerrada.

SOBRE ESTRANYAMENT

“Amb aquest títol, configurat per una paraula que apareix amb una certa insistència en la meua poesia des de fa anys, jugava amb una deliberada ambigüitat, si no en el fons, en el sentit, almenys en la categoria lèxica del mot: adverbi o nom. Tant se val, tot i que quan el pronuncie n’accentue la darrera síl·laba, en faig substància, i potser és millor així. Però un títol, de vegades, només és un suggeriment, o un subratllat, una manera significativa d’identificar un treball ordenat, tancat en les pàgines d’un llibre (i sempre obert a les múltiples recreacions que en faran els lectors). En el cas que ens ocupa, Estranyament té a veure, em sembla, amb una determinada manera d’entendre l’art verbal, la poesia, en tant que procés a través del qual arribem a la formalització d’una realitat que en ser dita deixa de pertànyer-nos, paradoxalment, i ens produeix una sensació que és alhora de reconeixement d’haver tocat una mica l’indicible i de profunda estranyesa. La cosa, perduda ja fa anys una certa ingenuïtat, es relaciona amb la consciència que el poeta té dels límits del material amb què treballa i el deler constant de traspassar-los. A diferència d’altres construccions verbals, la poesia no obri més que interrogants formalment implacables, estranyeses. El poeta hi viu sempre, és un estranger o fugitiu constant de les paraules, un habitant de les fronteres, d’un enlloc inabastable.”

“Així, sospite que el títol que he posat a aquest resum de vuit anys de poemes (amb moltes pauses, o en allaus, de diverses maneres) diu ben poc sobre el contingut concret dels treballs: un cartell mig esborrat en una cruïlla de camins. Farà bé, doncs, el lector de seguir-los amb tota la llibertat de què siga capaç, empès per l’atzar. Com en d’altres treballs anteriors, la majoria, Estranyament és un material d’al·luvió, el lent sediment que ha deixat sobre el paper el riu de la vida. I com ell, dispers, però presentat en cinc camps acotats: Veus en un túnel, Suite per a Andrea, Punts de fuga, Els dies futurs i Seqüència d’Angus. De vegades els poemes s’han poblat de veus distintes a la pròpia i hem jugat a les màscares que millor ens representaven; d’altres adquireixen la forma del diàleg serè amb gent de carn i os que m’és més propera, s’endinsen en el quietisme ucrònic del monòleg o expressen torrencialment un cert estupor i esperança col·lectius. Però no val la pena intentar explicar allò que no haja estat capaç de dir amb els poemes. Malament rai, doncs, si carregués massa les tintes pels cantons interpretatius, de manera que l’únic que puc desitjar és que cadascú en faça la millor lectura i que en algun moment puga sentir el trasbals i l’emoció a què hauria de convidar tota poesia digna del seu nom.”

Manel Rodríguez-Castelló

A continuació, membres del grup Reversos i el mateix autor, vàrem dir una selecció de poemes del llibre Estranyament. Recuperàrem, també, per a la seva lectura, alguns poemes de l’obra Lletra per a un àlbum, Premi Maria-Mercè Marçal el 2005.

Verema de llum

Viatja la flama que corfon
el silenci del glaç.

La tardor s’embosca al cos
mentre la mirada busca en les clarianes del record
la pluja de la paraula
que fa verema de la llum dels seus ulls,
aquells noms
que voldries tenir a mà
en el cistell de coses que cada minut encén
i apaga.

Preguntes
a l’entranya d’una pedra
que un dia vas llançar a camp obert
o feies botar sobre aigües netes.

Tants anys de camí
acoblant-te a les seues vores, nits, misteris,
vinyes de llum, casals d’alegria,
tants cicles escrivint una cançó damunt l’arena del temps
que les ones esborren.

I ara palpes
amb rígides mans
cada racó de fred de l’estança.

Manel Rodríguez-Castelló, Estranyament

Nit i dia

L’arbre caigut del sentit em barra el pas
per un camí que ignora els nords.
El sortege a les palpentes
amb l’anhel de claredat
de les primeres hores
que empenyen el desig de ser més dia.

Però ve la nit
i el muricec del pensament
esquinça el seu vestit de seda negra
en estalactites de silenci.

Un cansament tramunta
carenes de segles.

Llisca la matinada per badalls de llum incerta.

Vindrà l’alosa de l’alba
pel mar blanc de l’oblidança
i em besarà
a pleret els llavis.

Manel Rodríguez-Castelló, Estranyament

En la darrera part de l’acte vàrem encetar un col·loqui amb l’autor precedit d’una pausa musical en la qual  el poema “Cançó de l’alba”, del llibre Lletra per a un àlbum, prenia tota la força en la veu de n’Hugo Mas (vídeo de la seva actuació a l’Horiginal, el 2009).

No vulgues saber

Recordes? Es tractava de navegar
per l’ampla mar,
mariners del mateix destí d’una alba.
Un colp enfonsades les naus del previsible
deixaríem de creure
en la mort que ens apamava.
Allarats
en la dura quietud d’uns versos
crescuts a colps de mall
damunt el cor de pedra d’un silenci
esquivaríem l’ombra del llop,
la violència d’un món
inútilment girant en l’entropia,
salvaríem
la veu dels morts
ja per sempre nostres
i les nostres vides, pastades de fràgil fang,
eternament  brostarien
entre els poemes.

Manel Rodríguez-Castelló, Lletra per a un àlbum

Del fang i de l’oblit

Escoltem el corrent incert dels mots
abismant-se en silencis,
des de dalt d’un pont veiem
el riu del temps
arrossegant cantals d’ecos i d’ombres,
sentim la llum que declina
per la finestra,
lluny de totes les coses,
pujats al ritme de l’onada
davant l’espill mudable
de la mar i de les hores,
i com aus de pas anem
solcant l’ingràvid aire
d’unes paraules.

Ens van pastar
del mateix fang de l’oblit
que alçava la barraca
i contra ell ens rebel·lem
confusos sempre.

Manel Rodríguez-Castelló, Lletra per a un àlbum

La nostra vetllada poètica la vàrem cloure, com ja és costum, amb un bon àpat a l’Havana tot celebrant que la poesia té grans autors arreu dels Països Catalans i que els lligams entre ells poden ser estrets i entranyables. Moltes gràcies, Manel!

Fotografies d’Aureli Ruiz

El grup de poesia Reversos ha convidat el poeta alcoià Manel Rodríguez-Castelló perquè ens parli del seu nou llibre, Estranyament, guanyador de la darrera edició del prestigiós Premi de poesia Ausiàs March de Gandia (2013). El llibre ha estat publicat per Edicions 62.

La vetllada poètica es celebrarà dimarts 16 de setembre a les 19.30h a l’Espai VilaWeb. Us animem a assistir-hi; no abunden les ocasions per poder conversar amb un poeta valencià de la categoria del nostre convidat. Hi sereu tots benvinguts!