Arxiu de la categoria: POETES D'ARREU DEL MÓN

Gaston Bachelard. La “rêverie” com a gaudi i font de creació poètica. Conferència de Lídia Anoll

0
Publicat el 20 de maig de 2019

El proper dimarts 28 de maig Lídia Anoll, professora emèrita de la Universitat de Barcelona (Departament de Filologia Romànica; secció de Francès) i traductora, ens oferirà una conferència sobre Gaston BachelardLa rêverie com a gaudi i font de creació poètica.

Bachelard (1884-1962), filòsof, físic, professor, poeta i crític literari, dedicà, en els darrers anys de la seva vida, uns quants libres a posar en relleu el paper essencial de la rêverie en el procés de captació de la imatge poètica per part del lector i també com a font de creació poètica.

Tot i que el seu raonament pot portar-nos cap a camins complicats, la meva intenció és exposar en tota simplicitat l’itinerari del rêveur de mots (somiador de mots) que fou Bachelard, i comentar amb vosaltres la vigència (o la inviabilitat), en el context poètic actual, d’uns criteris, d’unes afirmacions formulats a mitjans segle XX.

Lídia Anoll

Us hi esperem, esteu tots convidats!

Mary Oliver. Conversa amb Corina Oproae

0
Publicat el 7 d'abril de 2019

El passat vint-i-sis de març vàrem dedicar la sessió a la Mary Oliver, poeta estatunidenca que hem descobert en l’excel·lent traducció de la Corina Oproae.

La Corina Oproae ha fet arribar l’esplèndida poesia de Mary Oliver, per primer cop traduïda al català, a nombrosos lectors. El nostre grup, durant la seva trajectòria, ha convidat altres traductors com en Joaquim Sala-Sanahuja, traductor de Pessoa, la Mònica Miró, traductora de la poesia epigràfica llatina en el llibre Perennia, i la Montserrat Gallart i Sanfeliu que ens va parlar d’en Kavafis. És la nostra minsa contribució per posar en relleu la tasca dels traductors, una feina que mereix tot el nostre reconeixement.

La poesia de la Mary Oliver ens ha captivat i commogut per la humanitat, la innocència primitiva i la veritat dels seus poemes; Oliver va viure en contacte permanent amb la natura, no contaminada per cap dels valors materials i artificiosos que dominen el món i va saber envellir fidel a la poesia, de la qual havia fet una forma de vida.

Mary Oliver va morir el passat mes de gener, a 83 anys. Ha deixat una prolífica obra poètica per la qual ha rebut els més prestigiosos reconeixements en el seu país, a més de gaudir d’un èxit de vendes com poques vegades succeeix en poesia. És, juntament amb Billy Collins, el poeta més venut als Estats Units (alguns dels seus llibres van encapçalar la llista dels best sellers en el New York Times).

Corina Oproae ha traduït Ocell roig de Mary Oliver (Godall Edicions, 2018), una autora fins ara inèdita al català. Resulta sorprenent que, tot i la gran repercussió de la poesia d’Oliver en el seu país, se’n troben poques traduccions a altres llengües; un bon exemple d’això és que en castellà se n’han traduït únicament dos llibres: Dog songs i Felicity (Valparaíso Ediciones, 2015 i 2016).

Corina Oproae (Transilvània, Romania), llicenciada en filologies anglesa i hispànica. Màster en Estudis Literaris Americans. Estudis de doctorat en Traducció i Adquisició de Llengües Estrangeres a la universitat Pompeu Fabra. Resideix a Catalunya des del 1998 i compagina la docència amb la traducció i la poesia.

Ha traduït al català figures tan rellevants en la poesia romanesa contemporània, com Marin Sorescu, Lucian Blaga o Ana Blandiana per les quals ha rebut importants premis, i ha traduït al castellà el poeta rumanés Gellu Naum.

Rep el Premi Cavall Verd Rafel Jaume de Traducció Poètica per la cotraducció de l’antologia poètica Per entre els dies, de Marin Sorescu (2013).  El 2016 rep el Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia per l’obra La meva pàtria A4 de la poeta Ana Blandiana (2015). També ha traduït Els poemes de la llum de Lucian Blaga (2016), la plaquette L’ull del cel de Pic Adrian  (2017) i el llibre d’assaig  La por de la literatura, d’Ana Blandiana ( 2017). Després vindria L’ocell roig de Mary Oliver (2018).

En paral·lel a les traduccions, la seva obra de creació inclou dos llibres de poesia en castellà: Mil y una muertes (La Garúa Libros, 2016) i  Intermitencias (Sabina Editorial, 2018).

La xerrada de la Corina Oproae ens situa de bon començament en les circumstàncies que concorren en el descobriment personal de la poesia de Mary Oliver; una estada a West Barnstable (Massachusetts), molt a prop de Provincetown on la poeta americana va viure més de quaranta anys.

Ens va introduir breument en alguns aspectes de la infantesa i la juventut d’Oliver que van marcar la seva trajectòria, com l’amistat amb la germana d’Edna St. Vincent Millay, poeta admirada per Oliver, i l’estada a la casa on hi havia viscut. Durant diversos anys es va encarregar d’organitzar els papers de la dramaturga, poeta i activista feminista guanyadora del primer Pulitzer Prize de poesia que s’atorga a una dona (1923). Allí coneix la seva parella, Molly Malone Cook, a qui retroba anys més tard a New York; va ser la companya de Mary Oliver durant més de quaranta anys i la seva agent literària.

Corina Oproae ens va parlar de la prolífica obra literària de Mary Oliver composada per una vintena de llibres. No voyage and other poems (1963) és el primer llibre, publicat als 27 anys. En la seva trajectòria destaca American Primitive, amb el qual guanya el Premi Pulitzer de poesia el 1984, i on reivindica la unió entre natura i éssers humans des de la visió d’un animal, per retornar després a la consciència humana. En aquest llibre celebra el que resta de nadiu i primitiu en Amèrica. En 1986 publica Dream Work on trobem el més cèlebre i reproduït dels seus poemes “Wild Geese”, un cant a la llibertat, a la imaginació i a la vida. En 1992, amb New and Selected Poems guanya el Premi Nacional al Llibre de Poesia de l’Any i els guardons se succeeixen…

Després de la mort de la seva companya, publica Thirst (2006) i posteriorment Red Bird (2008). El 2012, amb la publicació de Thousand Mornings aconsegueix encapçalar la llista dels llibres més venuts al país.

Les influències d’Oliver, com ens va explicar Oproae, van ser principalment: Whitman, Thoreau, Rumi, Ralph Waldo Emerson…, autors de capçalera per a la poeta americana.

La poesia de Mary Oliver es nodreix òbviament de les seves lectures, però també dels passejos diaris pels boscos on observa la natura amb agudesa i respecte, i aprofundeix en el vincle entre natura i món espiritual. Fa ús d’un to molt directe i senzill, desenvolupa temes accessibles, amb gran profunditat i empra un llenguatge allunyat de les floritures. És la poeta de la saviesa, la generositat, el goig de viure, i del que és essencial a la vida.

Hauríem d’estar tots preparats

Com els corriols criden adéu.
Com la guineu morta sotja turó avall
amb un ull obert.
Com cauen les fulles, i després hi ha una llarga espera.
Com algú diu: no ens hem de tornar a veure.
Com la floridura ataca el pastís,
com l’agre envaeix la nata.
Com l’aigua del riu corre prop teu, per no tornar mai.
Com passen els dies, per no tornar mai.
Com algú torna, però només en somnis.

Mary OLiver, Ocell roig
Traducció: Corina Oproae

We Should Be Well Prepared

The way the plovers cry goodbye.
The way the dead fox keeps on looking down the hill with open eye.
The way the leaves fall, and then there’s the long wait.
The way someone says we must never meet again.
The way mold spots the cake,
The way sourness overtakes the cream.
The way the river water rushes by, never to return.
The way the days go by, never to return.
The way somebody comes back, but only in a dream.

Mary Oliver, Red Bird

Estima la tristesa

Estima la tristesa. Ara és teva, i cal
tenir cura del que se’ns ha
donat. Pentina-la, ajuda-la
a posar-se l’abric, dona-li la mà,
sobretot per travessar el carrer. Perquè pensa,

i si la perdessis? Llavors series
tristesa tu mateixa; la seva cara eixuta, l’insomni
serien teus. Tingues cura, toca-li
el front, que no se senti

tan sola. I somriu, que no s’oblidi
del tot del món abans de la lliçó.
Tingues paciència en abundància. I mai
no li menteixis ni la deixis sola

ni per un instant, és a dir, abandonada, potser
de nou. És estranya, muda, difícil,
de vegades indomable, però recorda, és una nena.
I poden passar coses extraordinàries. I potser veuràs,

mentre totes dues aneu
caminant sota la llum del dia, com
a poc a poc es relaxa, s’agrada,
i comença a crèixer.

Mary Oliver, Ocell roig
Traducció: Corina Oproae

Love Sorrow

Love sorrow. She is yours now, and you must
take care of what has been
given. Brush her hair, help her
into her little coat, hold her hand,
especially when crossing a street. For, think,

what if you should lose her? Then you would be
sorrow yourself; her drawn face, her sleeplessness
would be yours. Take care, touch
her forehead that she feel herself not so

utterly alone. And smile, that she does not
altogether forget the world before the lesson.
Have patience in abundance. And do not
ever lie or ever leave her even for a moment

by herself, which is to say, possibly, again,
abandoned. She is strange, mute, difficult,
sometimes unmanageable but, remember, she is a child.
And amazing things can happen. And you may see,

as the two of you go
walking together in the morning light, how
little by little she relaxes; she looks about her;
she begins to grow.

Mary Oliver, Red Bird

Conte d’estiu

Quan el colibrí
enfonsa el seu rostre
en les enfiladisses
i en les campanes

de les flors,
i treu la llengua
i palpita,

m’espanta
altrae cop adonar-me
que hi ha tantes coses petites
a l’abast en aquest món

que no són
fortuna
ni domini—
que ningú les té

i mai no les podria comprar
ni amb un munt de diners—
que només
floten pel món,

o llisquen sobre els camps,
o als jardins,
i entre les vinyes enfiladisses
i ara heu-me aquí,

fent temps,
segons la dita,
mirant fins que el mirar es torna sentir,
fins que em sento jo mateixa

ocell petit
amb una gana terrible,
amb un bec prim que baixa i explora
i amb un cor que batega tan ràpid

que és tan sols a un batec de trencar-se—
i sóc la gana i la sacietat,
i a la vegada soc les fulles i les flors
i, com elles, soc només goig, i tremolo.

Mary Oliver, Ocell roig
Traducció: Corina Oproae

Summer Story

When the hummingbird
sinks its face
into the trumpet vine
and the funnels

of the blossoms,
and the tongue
leaps out
and throbs,

I am scorched
to realize once again
how many small, available things
are in the world

that aren’t
pieces of gold
or power–
that nobody owns

or could buy even
for a hillside of money–
that just
float about the world,

or drift over the fields,
or into the gardens,
and into the tents of the vines
and how here I am

spending my time,
as the saying goes,
watching until the watching turns into feeling
so that I feel I am myself

a small bird
with a terrible hunger
with a thin beak probing and dipping
and a heart that races so fast

it is only a heartbeat ahead of breaking
and I am the hunger and the assuagement
and also I am the leaves and the blossoms,
and, like them, I am full of delight and shaking.

Mary Oliver, Red Bird

El nostre més càlid i sincer agraïment a la Corina Oproae per apropar-nos a la poesia i a la figura de Mary Oliver. Hem celebrat amb la nostra convidada el goig de viure, i d’estimar la poesia, tot llegint la magnífica traducció que ens ha ofert d’Ocell roig.

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez

Mary Oliver. Conversa amb la traductora: Corina Oproae

0

El pròxim dimarts 26 de març parlarem de la poesia de la Mary Oliver (Ohio, 1935 – Florida 2019) i és per a això que hem convidat la seva traductora, la Corina Oproae (Rumania, 1973).

Ocell roig (Godall Edicions, 2018) és una de les seves obres més representatives, l’única traduïda al català.

Mary Oliver, una de les poetes més populars i llegides als Estats Units, va guanyar els premis més prestigosos del seu país com ara el Premi Pulitzer (1983) i el Book Award (1992).

No hi falteu, sou tots convidats!

Pasolini, poeta de les cendres. Xerrada de Josep Maria Lluró

0
Publicat el 3 de maig de 2018

El passat 17 d’abril vàrem tenir el plaer de comptar amb Josep Maria Lluró, expert en la figura de Pasolini, qui ens va oferir una xerrada sobre la poesia d’un dels grans artistes i intel·lectuals del segle XX.

La conferència de Lluró va ser brillant, com la que vaig tenir ocasió de gaudir fa uns mesos, durant la Setmana de la Poesia, Rauxa, a Terrassa. Ha sigut un veritable honor tenir-lo com a convidat del grup Reversos i li volem tornar a agrair la seva interessant, profunda i sàvia exposició.

Pier Paolo Pasolini, escriptor brillant, compromès i polifacètic (va conrear diferents gèneres literaris, com poesia, teatre, narrativa i assaig), però possiblement és més conegut com a director de cinema. Pasolini entenia la poesia com un bé suprem, el darrer refugi, com una de les expressions artístiques, junt amb el teatre, menys consumibles. Lluró ens va donar les claus per aprofundir i entendre la seva obra poètica, per trobar la poesia no només en els seus llibres de poemes, sinó en les altres manifestacions artístiques que va desenvolupar Pasolini i en la seva intensa vida.

Josep Maria Lluró ens va parlar de les grans ferides del poeta, del context social i polític en què va viure, dels seus referents, els inicis, els poemes en Friülà, la singularitat de la seva poesia… Una exposició deliciosa que va incloure la lectura comentada del poema “El ploriqueig del qual parlava Marx” del llibre Transumanar e Organizzar  (1971) en una traducció de Josep Ballester i Enric Salom que apareix a l’antologia El Plany de l’excavadora (Bromera, 2001).

Una breu presentació del nostre convidat:

Josep Maria Lluró és professor i director de l’Escola Montagut de Vilafranca del Penedès. Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Geografia i Història, per  la Universitat Autònoma de Barcelona i Doctor en Humanitats per la UPF amb la tesi: Pasolini en Context. Trauma, memòria, identitat i història cultural a la Itàlia de postguerra (2016). Ha publicat articles pedagògics, articles d’anàlisi de la relació de la literatura en els desenvolupaments històrics de les societats, i estudis sobre poetes contemporanis, a banda de Pier Paolo Pasolini; Quaderns de Versàlia, IV), ha fet estudis sobre Miquel Bauçà, Albert Roig, Andreu Vidal…. Ha traduït l’escriptora francesa Louise L. Lambrichs, ha coordinat el llibre Història, memòria i testimoniatge. Un llegat per a Europa (Lleonard Muntaner, 2011) i ha col·laborat en el volum col·lectiu coordinat per Arnau Pons, Escriure després. Formes de racisme refinat, banalització erudita d’Auschwitz (Lleonard Muntaner Editor, 2012).

Dansa de Narcís

Jo sóc negre d’amor,
ni noi ni rossinyol,
sencer com una flor
desitjo sense desig.
M’alço entre les violetes
mentre es va fent clar,
cantant una cançó oblidada
a la nit sempre idèntica.
M’he cridat: «Narcís!»
i un esperit amb el meu rostre
enfosquia l’herba
amb la claror dels seus rínxols.

[De Suite furlana, 1944-49. Versió de Ramon Carreté Parera]

Dansa di Narcis

Jo i soj neri di amòur
né frut né rosignòul
dut intèir coma un flòur
i brami sensa sen.

Soj levat ienfra li violis
intant ch’a sclariva,
ciantànt un ciant dismintiàt
ta la not vualiva.
Mi soj dit: «Narcìs!»
e un spirt cu’l me vis
al scuriva la erba
cu’l clar dai so ris.

A la meva nació

Ni poble àrab, ni poble balcànic, ni poble antic,
sinó nació vivent, nació europea:
i què ets? Terra de nens, famolencs, corruptes,
governants doblegats als terratinents, governadors
reaccionaris, picaplets untats de brillantina i amb peus bruts,
funcionaris liberals tan carronyes com els beats,
una caserna, un seminari, una platja, un bordell.
Milions de petits burgesos com milions de porcs
pasturen donant-se empentes sota edificis indemnes,
entre cases colonials escrostonades com esglésies.
Precisament perquè has existit, ara no existeixes,
precisament perquè fores conscient, ets inconscient.
I tan sols perquè ets catòlica no pots pensar
que és el teu mal tot el mal: culpa de cada mal.
Enfonsa’t en aquest formós mar teu, allibera el món.

Pier Paolo Pasolini, La religión de mi tiempo, 1961
(Traducció al castellà: Olvido García Valdés)
Traducció al català: Empar Sáez

AL PRÍNCEP

Si torna el sol, cap al tard,
si la nit té un sabor de nits futures,
si una vesprada de pluja sembla tornar
de temps massa estimats i mai no tinguts del tot,
no sóc més feliç ni en gaudir-los ni en patir-los,
no sent davant de mi tota la vida…
Per a ser poetes, cal tenir molt de temps:
hores i hores de solitud és l’única manera
perquè es forme alguna cosa, que és força, abandó,
vici, llibertat, per a donar estil al caos.
Jo, ara, tinc poc de temps: per culpa de la mort
que ve abans, en l’ocàs de la juventut.
Però per culpa també d’aquest nostre món humà
que lleva el pa als pobres, i als poetes la pau.

Pier Paolo Pasolini, La religione del mio tempo (dins El plany de l’excavadora. Antologia.Traducció de Josep Ballester i Enric Salom)

AL PRINCIPE

Se torna il sole, se discende la sera
se la notte ha un sapore di notti future
se un pomeriggio di pioggia sembra tornare
da tempi troppo amati e mai avuti del tutto,
io non sono più felice, né di goderne né di soffrirne:
non sento più, davanti a me, tutta la vita…
Per essere poeti, bisogna avere molto tempo:
ore e ore di solitudine sono il solo modo
perchè si formi qualcosa, che è forza, abbandono,
vizio, libertà, per dare stile al caos.
Io tempo ormai ne ho poco: per colpa della morte
che viene avanti, al tramonto della gioventù.
Ma per colpa anche di questo nostro mondo umano,
che ai poveri toglie il pane, ai poeti la pace.

Pier Paolo Pasolini, La religione del mio tempo,1961

A la bandera roja

Per a qui sols coneix el teu color, bandera roja,
has d’existir de debò perquè ell existeixi;
qui era cobert de crostes i cobert de llagues,
el jornaler es converteix en captaire;
el napolità en calabrès, el calabrès en africà,
l’analfabet en búfal o bé en gos.
Qui amb prou feines coneixia el teu color, bandera roja,
ara ja no et coneix, ja ni de vista;
tu, que et glories ja de tants èxits burgesos i obrers,
torna’t de nou parrac, i que et brandi el més pobre.

La religione del mio tempo, 1961 (Versió de Ramon Carreté Parera)

Alla bandiera rossa

Per chi conosce solo il tuo colore, bandiera rossa,
tu devi realmente esistere, perché lui esista:
chi era coperto di croste è coperto di piaghe,
il bracciante diventa mendicante,
il napoletano calabrese, il calabrese africano,
l’analfabeta una bufala o un cane.
Chi conosceva appena il tuo colore, bandiera rossa,
sta per non conoscerti più, neanche coi sensi:
tu che già vanti tante glorie borghesi e operaie,
ridiventa straccio, e il più povero ti sventoli.

Pier Paolo Pasolini, La religione del mio tempo,1961

Súplica a la meva mare

És difícil de dir amb paraules de fill
això a qui en el cor tan poc m’assemblo.

Tu ets l’única al món que sap, del meu, de cor,
allò que sempre ha estat, més que cap altre amor.

Per això t’he de dir el que fa por conèixer:
dins de la teva gràcia hi neix la meva angoixa.

Ets insubstituïble. Per això és condemnada
a tanta solitud la vida que m’has dada.

I no vull estar sol. Tinc fam mai sadollada
d’amor, d’aquell amor de cossos sense l’ànima.

Que l’ànima és en tu, ets tu, i tu
ets la mare i el teu amor m’és una esclavitud:

he passat la infantesa esclau d’aquest sentir
tan alt, irremeiable, d’un immens compromís.

Era l’únic sistema de sentir-me implicat
dins de la vida, l’única forma: ja s’ha acabat.

Sobrevivim: en la confusió
d’una vida represa fora de la raó.

Ah, sisplau, t’ho suplico: no et vulguis pas morir.
Sóc aquí, sol, amb tu, en un futur abril…

Poesia en forma de rosa, 1964  (Traducció: Narcís Comadira – Quaderns de Versàlia, VI)

Pere II

(…)

Dimecres, 6 de març

…però quan, a altes hores de la nit, des dels nous somnis
dominats per una Autoritat amb l’esguard
d’ocell heràldic, torne a casa, què passa
en la casa que la nit fa més remota
en la seua humilitat, als fastos dolorosos de la poesia?
Un sospir, que es repeteix, seguit d’un lament.
No és l’aixeta de la pica, o una canonada
en alguna mítica estança buida, no és la grava
del jardí de la clínica, en el cor de la nit.
És ella, que no té son, i en el fons
de la seua vellesa d’ocellet que no emigra,
que el veus sempre al teu costat, en la foscor dels hiverns,
ha trobat per lamentar-se una veu que quasi ni és humana,
que a penes reconec, i que ni ella reconeixeria,
laments que ja existien al món, i fets seus
en la seva solitud de mare d’un fill sense fills.

Poesia en forma de rosa, 1964 (dins El plany de l’excavadora. Antologia.Traducció de Josep Ballester i Enric Salom)

COMUNICAT A L’ANSA (UN GOS)

Ai, gos, aturat a la vorera de la via Prenestina
que mira aquí i allà abans de travessar el carrer.
Mai no es queixa de res: ho accepta tot.
Mai no ha de defensar cap dignitat, a causa de la seva bondat.
Vet aquí la meva conclusió:
la resignació no té res a envejar a l’heroisme.

Transhumanar i organitzar, 1971 (Dins El plany de l’excavadora. Antologia.Traducció de Josep Ballester i Enric Salom)

La Itàlia feixista

La veu de Dante ressona en aules desesperades
Pobres homes eren els encarregats d’ensenyar
com ser herois, al gimnàs; ningú s’ho creia
Després les places s’omplien d’aquests incrèduls
n’hi havia prou amb dues astes, l’empostissat
roba ordinària pintada de vermell
de blanc i de verd; i de negre; n’hi havia prou
amb pocs símbols tronats, àligues i feixos de fusta o d’estany;
cap espectacle va ser mai tan econòmic
com una desfilada d’aquells temps
Els vells i els joves de comú acord
desitjaven grandiositat i grandesa;
milers de nois desfilaven,
alguns d’ells “escollits”, els altres simple tropa;
com una estasi perduda enmig dels segles
aquells matins de maig o de ple estiu
el món rural entorn
Itàlia era com una pobra illa enmig de les nacions
l’agricultura anava de baixa
i els camps amb poc gra eren un oceà immens
on cantaven tords, aloses, els atònits ocells del sol
Les concentracions es dispersaven a les llotges queia la brisa
i tot era veritat,
les banderes continuaven onejant
al vent que no les reconeixia.

Versos 1972 – 74 (Dins Quaderns de Versàlia, VI. Traducció de Narcís Comadira)

Molt agraïts, Josep Maria, va ser un plaer immens!

Text: Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz

Pasolini, poeta de les cendres. Xerrada de Josep Maria Lluró.

0
Publicat el 9 d'abril de 2018

El dimarts 17 d’abril dedicarem la vetllada a la poesia de Pier Paolo Pasolini, un dels artistes i intel·lectuals més destacats del segle XX.

Per a això comptarem amb la col·laboració de Josep Maria Lluró, expert en la poètica pasoliana, qui impartirà la conferència Pasolini, poeta de les cendres.

Lluró ens aproximarà a l’obra poètica de Pasolini, i a la poesia que trobem en altres manifestacions artístiques de l’escriptor i director de cinema i en la seva pròpia vida.

“La poesia no es consumeix (…). Hom pot llegir milers de cops un llibre de poemes i no consumir-lo. La consumició la pateix el llibre i l’edició, però no pas la poesia (…) que és inconsumible en el més profund, mes jo també vull que sigui el menys consumible possible exteriorment.”

Nueva York. Pier Paolo Pasolini (Errata naturae editores, 2011)

Us hi esperem, no hi falteu!

 

Homenatge a Miguel Hernández

0

El passat 26 de setembre vàrem retre homenatge a Miguel Hernández amb motiu del 75 aniversari de la seva mort. El nostre convidat, Agustín de Andrés, ens en va parlar amb escreix del poeta i de l’home. L’entusiasme i el gran coneixement que Agustín de Andrés va deixar palès en la seva xerrada va captivar els assistents.

Us deixem un bon grapat de fotografies fetes per Aureli Ruiz i la crònica d’aquesta vetllada de poesia.

Dimarts, 26 de setembre, el grup poètic Reversos va dedicar la sessió al poeta Miguel Hernández, en el 75 aniversari de la seva mort, sumant-se d’aquesta manera, als homenatges que se li han fet a molts indrets de l’estat. Homenatges ben merescuts, tant per la vàlua de la seva obra com per la coherència que va demostrar en la lluita per les llibertats.

Per a l’acte vàrem comptar amb la col·laboració d’ Agustín de Andrés Ferrero. Agustín de Andrés, professor i poeta ( ̶ poeta menor con vocación de olvido ̶  com es defineix a si mateix en el seu bloc Rincón poético), escriptor i editor de cinc obres literàries, rapsoda que porta la poesia pels pobles de Castella i Lleó (ell és nascut a Zamora), també ha fet recitals a Madrid, Catalunya, Galícia, i més enllà: a França, escoles d’Anglaterra i Alemanya. Llicenciat en filologia hispànica i diplomat en filologia clàssica, va mostrar-se com un coneixedor entusiasta i erudit de la vida i de la poesia de Miguel Hernández. Va començar la seva dissertació  amb l’audició del poema “Elegía a Ramon Sijé” (dins El rayo que no cesa) recitat pel mateix de Andrés en el bloc poètic esmentat.

De Andrés va desfer alguns dels mites entorn del poeta i va citar com a fonts d’informació la biografia de José Luís Ferris: Miguel Hernández. Pasiones, cárcel y muerte de un poeta (Fundación José Manuel Lara) i El hombre y su poesía, de Juan Cano Ballesta (edit. Cátedra).

Un dels mites, va explicar de Andrés, és el del Miguel Hernández cabrer, autodidacta i pobre. La seva família no era pobre, sinó austera. Ell va haver de deixar d’estudiar per fer de pastor. Però ho va fer als catorze anys, quan molts vailets d’Orihuela havien abandonat  els llibres abans. Es va formar amb moltes hores de lectura i també va assistir a les tertúlies literàries de la ciutat amb el seu amic Ramon Sijé, va precisar el nostre convidat.

De la primera época, a Orihuela, de Andrés va destacar la natura i l’amor com a principals temes. La natura hi apareix, va dir, com una exaltació del paisatge: la llum, l’olor d’azahar, el llimoner. L’amor encotillat en una societat rural, tancada, impregnada de catolicisme, com es pot desprendre del poema dedicat a Josefina Manresa: “Te me mueres de casta y de sencilla”. Molts dels poemes, d’aquesta etapa no van ser publicats fins l’any 1933, dins del llibre Perito en lunas. Hernández hi fa referències a Garcilaso, a San Juan de la Cruz, a Quevedo, així com a la mitologia.

Seguidament, de Andrés, en parlar del canvi que la poesia de Miguel Hernández va experimentar en trasladar-se el poeta a Madrid, el 1930, i posar-se en contacte amb Neruda i amb els poetes de la Generació del 27, ens va aclarir que les relacions amb alguns membres d’aquest grup no sempre van ser fàcils. La majoria d’ells eren universitaris amb una sòlida formació i d‘extracció burgesa que se’l  miraven amb cert recel. Va tenir desavinences amb Lorca i amb Alberti. Mentre que amb Vicente Aleixandre hi va haver una confluència d’inquietuds i d’interessos, raó per la qual  Hernández li va dedicar  el poemari Viento del pueblo.

De Andrés va parlar-nos de Miguel Hernández com un poeta molt proper a la Generació del 27 per l’admiració, la influència i el desig de ser com ells. I pròxim també a la Generació del 36 per la seva poesia clarament de compromís social i de lluita reivindicativa. I va afegir que, en la seva opinió, seria més del 36 quan ja era un poeta fet, transformat.

En els primers anys trenta, l’amistat i l’amor es converteixen en els temes predominants. Escriu El rayo que no cesa que conté molts poemes d’un amor carnal i apassionat dedicats a Maruja Mallo, pintora de Vallecas. Perquè, de Andrés va aclarir que en la vida de Miguel Hernández, a més de la seva esposa, Josefina Manresa, inspiradora i guardiana de la seva obra durant la clandestinitat, hi va haver altres dones que també van influir en la seva producció com l’esmentada Maruja Mallo, més endavant Maria Cegarra, poeta murciana, i Maria Zambrano amb qui va tenir una relació curta, pero intensa.

De Andrés en referir-se al període de la guerra civil, no es va limitar a exposar que Miguel Hernández  va fer una poesia per al poble, clara i directa que és reflex de la seva ideologia revolucionària i les seves preocupacions socials, sinó que ens el va mostrar com algú que va ser coherent amb les seves creences democràtiques i va anar al front a defensar-les. Hernández no concebia, va dir de Andrés, que la intel·lectualitat milités a l’esquerra i fos comunista, però que s’acomodés  i lluités per la República des del despatx sense asumir cap risc. Aquesta és una de les raons per les quals Hernández s’enfrontà amb Alberti.

A aquesta época pertanyen els poemaris Viento del pueblo (1937) i  El hombre acecha (1939), aquest darrer de to més intimista i pessimista per dos fets: la mort del seu primer fill i l’evidència que el bàndol republicà perdria la guerra. La retòrica i les floritures verbals passen a un segon pla per expressar de manera clara el dolor, el patiment i l’angoixa.

En acabar la guerra, no es va exiliar, com ho van fer Alberti i altres companys, va continuar de Andrés, a ell el van deixar sol. I va retornar a Orihuela on un veí el va delatar. Empresonat i condemnat a mort, va escriure Cancionero de Ausencias (1941) dedicat a la seva dona, Josefina Manresa, i al seu segon fill per a qui també va deixar quatre contes amb la dedicatòria “A Manolillo”. El seu llenguatge és senzill i espontani, els versos s’escurcen i els poemes reflecteixen una profunda intensitat sentimental. Morí de tuberculosis i tifus a la presó d’Alacant, el 21 de març de 1942.

Miguel Hernández va ser un poeta i una persona realment excepcional que va demostrar ser coherent amb el seu pensament i amb la seva acció fins al final, va dir, per concloure la seva dissertació, Agustín de Andrés Ferrero.

A continuació, alguns membres de Reversos vàrem recitar una selecció dels poemes de Miguel Hernández. Agustín de Andrés va tancar la sessió amb la lectura d’un fragment de la dedicatòria a Vicente Aleixandre del poemari Viento del Pueblo que transcrivim:

“Vicente: A nosotros, que hemos nacido poetas entre todos los hombres, nos ha hecho poetas la vida junto a todos los hombres. Nosotros venimos brotando del manantial de las guitarras acogidas por el pueblo, y cada poeta que muere, deja en manos de otro, como una herencia, un instrumento que viene rodando des de la eternidad de la nada a nuestro corazón esparcido.

Los poetas somos viento del pueblo: nacemos para pasar soplando a través de sus poros y conducir sus ojos y sus sentimientos hacia las cumbres más hermosas. Hoy, este hoy de pasión, de vida, de muerte, nos empuja de un imponente modo a ti i a mi, a varios, hacia el pueblo. El pueblo espera a los poetas con las orejas y el alma tendidas al pie de cada siglo.”(del pròleg de “Viento del pueblo”)

Agraïm la col·laboració del poeta Agustín de Andrés Ferrero.

Gràcies, Agustín!

Gràcies, Miguel Hernández Gilabert, per la teva obra poética i per la teva grandesa personal.

Moltes gràcies!

Crònica de Marta Teixidó

Fotografies d’Aureli Ruiz

A continuació, reproduim part de la selecció dels poemes llegits pel grup

Elegía a Ramón Sijé

(En Orihuela, su pueblo y el mío, se me ha
muerto como del rayo Ramón Sijé, con quien
tanto quería.)

Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.

Alimentando lluvias, caracoles
Y órganos mi dolor sin instrumento,
a las desalentadas amapolas

daré tu corazón por alimento.
Tanto dolor se agrupa en mi costado,
que por doler me duele hasta el aliento.

Un manotazo duro, un golpe helado,
un hachazo invisible y homicida,
un empujón brutal te ha derribado.

No hay extensión más grande que mi herida,
lloro mi desventura y sus conjuntos
y siento más tu muerte que mi vida.

Ando sobre rastrojos de difuntos,
y sin calor de nadie y sin consuelo
voy de mi corazón a mis asuntos.

Temprano levantó la muerte el vuelo,
temprano madrugó la madrugada,
temprano estás rodando por el suelo.

No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.

En mis manos levanto una tormenta
de piedras, rayos y hachas estridentes
sedienta de catástrofe y hambrienta

Quiero escarbar la tierra con los dientes,
quiero apartar la tierra parte
a parte a dentelladas secas y calientes.

Quiero minar la tierra hasta encontrarte
y besarte la noble calavera
y desamordazarte y regresarte

Volverás a mi huerto y a mi higuera:
por los altos andamios de mis flores
pajareará tu alma colmenera

de angelicales ceras y labores.
Volverás al arrullo de las rejas
de los enamorados labradores.

Alegrarás la sombra de mis cejas,
y tu sangre se irá a cada lado
disputando tu novia y las abejas.

Tu corazón, ya terciopelo ajado,
llama a un campo de almendras espumosas
mi avariciosa voz de enamorado.

A las aladas almas de las rosas…
de almendro de nata te requiero,:
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.

(El rayo que no cesa)

Canción Primera

Se ha retirado el campo
al ver abalanzarse
crispadamente al hombre.

¡Qué abismo entre el olivo
y el hombre se descubre!

El animal que canta:
el animal que puede
llorar y echar raíces,
rememoró sus garras.

Garras que revestía
de suavidad y flores,
pero que, al fin, desnuda
en toda su crueldad.

Crepitan en mis manos.
Aparta de ellas, hijo.
Estoy dispuesto a hundirlas,
dispuesto a proyectarlas
sobre tu carne leve.

He regresado al tigre.
Aparta, o te destrozo.

Hoy el amor es muerte,
y el hombre acecha al hombre.

(El hombre acecha)

Canción Última

Pintada, no vacía:
pintada está mi casa
del color de las grandes
pasiones y desgracias.

Regresará del llanto
adonde fue llevada
con su desierta mesa
con su ruinosa cama.

Florecerán los besos
sobre las almohadas.
Y en torno de los cuerpos
elevará la sábana
su intensa enredadera
nocturna, perfumada.

El odio se amortigua
detrás de la ventana.
Será la garra suave.
Dejadme la esperanza.

(El hombre acecha)

Me tiraste un limón y tan amargo

Me tiraste un limón y tan amargo,
con una mano rápida y tan pura,
que no menoscabó su arquitectura
y probé su amargura sin embargo.

Con el golpe amarillo, de un letargo
pasó a una desvelada calentura
mi sangre, que sintió la mordedura
de una punta de seno, duro y largo.

Pero al mirarte y verte la sonrisa
que te produjo el limonado hecho,
a mi torpe malicia tan ajena,

se me durmió la sangre en la camisa,
y se volvió el poroso y áureo pecho
una picuda y deslumbrante pena.

(El silbo vulnerado)

Canción del esposo soldado

He poblado tu vientre de amor y sementera,
he prolongado el eco de sangre a que respondo
y espero sobre el surco como el arado espera:
he llegado hasta el fondo.

Morena de altas torres, alta luz y ojos altos,
esposa de mi piel, gran trago de mi vida,
tus pechos locos crecen hacia mí dando saltos
de cierva concebida.

Ya me parece que eres un cristal delicado,
temo que te me rompas al más leve tropiezo,
y a reforzar tus venas con mi piel de soldado
fuera como el cerezo.

Espejo de mi carne, sustento de mis alas,
te doy vida en la muerte que me dan y no tomo.
Mujer, mujer, te quiero cercado por las balas,
ansiado por el plomo.

Sobre los ataúdes feroces en acecho,
sobre los mismos muertos sin remedio y sin fosa
te quiero, y te quisiera besar con todo el pecho
hasta en el polvo, esposa.

Cuando junto a los campos de combate te piensa
mi frente que no enfría ni aplaca tu figura,
te acercas hacia mí como una boca inmensa
de hambrienta dentadura.

Escríbeme a la lucha, siénteme en la trinchera:
aquí con el fusil tu nombre evoco y fijo,
y defiendo tu vientre de pobre que me espera,
y defiendo tu hijo.

Nacerá nuestro hijo con el puño cerrado
envuelto en un clamor de victoria y guitarras,
y dejaré a tu puerta mi vida de soldado
sin colmillos ni garras.

Es preciso matar para seguir viviendo.
Un día iré a la sombra de tu pelo lejano,
y dormiré en la sábana de almidón y de estruendo
cosida por tu mano.

Tus piernas implacables al parto van derechas,
y tu implacable boca de labios indomables,
y ante mi soledad de explosiones y brechas
recorres un camino de besos implacables.

Para el hijo será la paz que estoy forjando.
Y al fin en un océano de irremediables huesos
tu corazón y el mío naufragarán, quedando
una mujer y un hombre gastados por los besos.

(Viento del pueblo)

El niño yuntero

Carne de yugo, ha nacido
más humillado que bello,
con el cuello perseguido
por el yugo para el cuello.

Nace, como la herramienta,
a los golpes destinado,
de una tierra descontenta
y un insatisfecho arado.

Entre estiércol puro y vivo
de vacas, trae a la vida
un alma color de olivo
vieja ya y encallecida.

Empieza a vivir, y empieza
a morir de punta a punta
levantando la corteza
de su madre con la yunta.

Empieza a sentir, y siente
la vida como una guerra
y a dar fatigosamente
en los huesos de la tierra.

Contar sus años no sabe,
y ya sabe que el sudor
es una corona grave
de sal para el labrador.

Trabaja, y mientras trabaja
masculinamente serio,
se unge de lluvia y se alhaja
de carne de cementerio.

A fuerza de golpes, fuerte,
y a fuerza de sol, bruñido,
con una ambición de muerte
despedaza un pan reñido.

Cada nuevo día es
más raíz, menos criatura,
que escucha bajo sus pies
la voz de la sepultura.

Y como raíz se hunde
en la tierra lentamente
para que la tierra inunde
de paz y panes su frente.

Me duele este niño hambriento
como una grandiosa espina,
y su vivir ceniciento
revuelve mi alma de encina.

Lo veo arar los rastrojos,
y devorar un mendrugo,
y declarar con los ojos
que por qué es carne de yugo.

Me da su arado en el pecho,
y su vida en la garganta,
y sufro viendo el barbecho
tan grande bajo su planta.

¿Quién salvará a este chiquillo
menor que un grano de avena?
¿De dónde saldrá el martillo
verdugo de esta cadena?

Que salga del corazón
de los hombres jornaleros,
que antes de ser hombres son
y han sido niños yunteros.

(Viento del pueblo)

Llegó con tres heridas

Llegó con tres heridas:
la del amor,
la de la muerte,
la de la vida.

Con tres heridas viene:
la de la vida,
la del amor,
la de la muerte.

Con tres heridas yo:
la de la vida,
la de la muerte,
la del amor.

(Cancionero y romancero de ausencias)

Tristes guerras

Tristes guerras
si no es amor la empresa.
Tristes, tristes.

Tristes armas
si no son las palabras.
Tristes, tristes.

Tristes hombres
si no mueren de amores.
Tristes, tristes.

(Cancionero y romancero de ausencias)

Todo era azul

Todo era azul delante de aquellos ojos y era
verde hasta lo entrañable, dorado hasta muy lejos.
Porque el color hallaba su encarnación primera
dentro de aquellos ojos de frágiles reflejos.

Ojos nacientes: luces en una doble esfera.
Todo radiaba en torno como un solar de espejos.
Vivificar las cosas para la primavera
poder fue de unos ojos que nunca han sido viejos.

Se los devoran. ¿Sabes? No soy feliz. No hay goce
como sentir aquella mirada inundadora.
Cuando se me alejaba, me despedí del día.

La claridad brotaba de su directo roce,
pero los devoraron. Y están brotando ahora
penumbras como el pardo rubor de la agonía.

                                  Últimos poemas (1938-1941)

Eterna sombra

Yo que creí que la luz era mía
precipitado en la sombra me veo.
Ascua solar, sideral alegría
ígnea de espuma, de luz, de deseo.

Sangre ligera, redonda, granada:
raudo anhelar sin perfil ni penumbra.
Fuera, la luz en la luz sepultada.
Siento que sólo la sombra me alumbra.

Sólo la sombra. Sin astro. Sin cielo.
Seres. Volúmenes. Cuerpos tangibles
dentro del aire que no tiene vuelo,
dentro del árbol de los imposibles.

Cárdenos ceños, pasiones de luto.
Dientes sedientos de ser colorados.
Oscuridad del rencor absoluto.
Cuerpos lo mismo que pozos cegados.

Falta el espacio. Se ha hundido la risa.
Ya no es posible lanzarse a la altura.
El corazón quiere ser más de prisa
fuerza que ensancha la estrecha negrura.

Carne sin norte que va en oleada
hacia la noche siniestra, baldía.
¿Quién es el rayo de sol que la invada?
Busco. No encuentro ni rastro del día.

Sólo el fulgor de los puños cerrados,
el resplandor de los dientes que acechan.
Dientes y puños de todos los lados.
Más que las manos, los montes se estrechan.

Turbia es la lucha sin sed de mañana.
¡Qué lejanía de opacos latidos!
Soy una cárcel con una ventana
ante una gran soledad de rugidos.

Soy una abierta ventana que escucha.
por donde va tenebrosa la vida.
Pero hay un rayo de sol en la lucha
que siempre deja la sombra vencida.

Últimos poemas (1938-1941)

Fotografies: Aureli Ruiz

Homenatge a Miguel Hernández. Conferència d’Agustín de Andrés

0

En homenatge a Miguel Hernández

El proper dimarts 26 de setembre el nostre grup retrà homenatge al poeta Miguel Hernández, amb motiu del 75 aniversari de la seva mort, en reconeixement a la seva poesia i la seva lluita per la llibertat, unides i presents fins als tràgics darrers dies de la seva vida. Hernández va morir a la presó d’Alacant, el 28 de març de 1942.

Comptarem amb la col·laboració d‘Agustín de Andrés Ferrero, professor i poeta, llicenciat en Filologia hispànica i diplomat en Filologia clàssica per la Universitat de Barcelona, el qual ens parlarà abastament de Miguel Hernández com a home, poeta i soldat; tot seguit, els membres de Reversos llegirem una selecció dels seus poemes.

Us esperem! No hi falteu.

Los poetas somos viento del pueblo: nacemos para pasar soplados a través de sus poros y conducir sus ojos y sus sentimientos hacia las cumbres más hermosas. Hoy, este hoy de pasión, de vida, de muerte, nos empuja de un imponente modo a ti, a mí, a varios, hacia el pueblo. El pueblo espera a los poetas con la oreja y el alma tendidas al pie de cada siglo. (De la dedicatòria a Vicente Aleixandre en el llibre Viento del pueblo)

***
Vientos del pueblo me llevan,
vientos del pueblo me arrastran,
me esparcen el corazón
y me aventan la garganta.

(Viento del pueblo)

***
Para la libertad sangro, lucho, pervivo.
Para la libertad, mis ojos y mis manos,
como un árbol carnal, generoso y cautivo

(El hombre acecha)

Una estona amb Kavafis. Exposició i conversa amb Montserrat Gallart i Sanfeliu

0

Us convidem, amics, el proper dimarts 28 de març, a compartir una estona amb Kavafis sota el guiatge de la Montserrat Gallart i Sanfeliu.

Gallart és Doctora en Filologia i especialista en K. P. Kavafis a través de les traduccions que Marguerite Yourcenar va fer del poeta alexandrí. Ens en parlarà a bastament, de l’home, de la seva obra, de les traduccions i les influències…

Gallart dirà poemes de Kavafis en grec i podrem copsar, així, la musicalitat original de la seva poesia.

Kavafistes, no deixeu d’assistir a aquesta vetllada sobre un dels més grans poetes neogrecs. Us hi esperem!

 

 

Poesia de Fernando Pessoa. Conferència de Joaquim Sala-Sanahuja

0
Publicat el 10 de maig de 2015

El nostre grup de poesia va celebrar, el passat 21 d’abril, un acte dedicat a la figura i a la poesia de Fernando Pessoa. Llegir l’obra literària de Fernando Pessoa és una  experiència fascinant, tant la seva prosa, sobretot el Llibre del desassossec, com la seva obra poètica. Vàrem tenir l’honor de comptar amb el seu traductor al català, en Joaquim Sala-Sanahuja, qui ens parlà d’en Pessoa poeta i dels seus heterònims.

La xerrada, amena i interessantíssima, sobre la Poesia de Fernando Pessoa, ortònim, i els seus heterònims: Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Ricardo Reis, va permetre a tots els assistents aprendre i gaudir dels coneixements de Sala-Sanahuja sobre aquest gran escriptor universal. Alguns aspectes històrics de Portugal, de la seva cultura, apunts biogràfics i referents literaris de Pessoa; nombroses aportacions sobre com s’ha anat forjant la monumental figura literària de Pessoa, així com la cronologia i les dades més sorprenents sobre la publicació de l’obra després de la seva mort, van ser alguns dels temes que Sala-Sanahuja va exposar.

Posteriorment vàrem fer un tast de la poesia d’en Pessoa: membres del grup llegírem poemes dels quatre llibres que en Joaquim Sala-Sanahuja ha traduït al català, amb comentaris de Sala-Sanahuja al final de cada lectura.

Autopsicografia

El poeta és fingidor.
Fingeix tan completament
que fins fingeix que és dolor
el dolor que de bo sent.

I qui llegeix el que escriu
en el dolor llegit sent
no els dos que el poeta viu
ans només el que ell no té.

I així per la via roda,
joguinejant amb la ment,
un tren de corda que roda:
el cor, contínuament.

Poemes de Fernando Pessoa

Dormo. Del somni, despert, he oblidat
què cosa he somniat.
Dormo. Un son sense somniar, despert
cap a un espai obert
que no conec, perquè m’he despertat
cap a un món ignorat.
Més val ni somniar ni insomniar
i mai no despertar.

Poemes de Fernando Pessoa

Ahir a la tarda un home de ciutat
parlava a la porta de l’hostal.
També em parlava de mi.
Parlava de justícia i del combat per la justícia,
i dels obrers que sofreixen,
i del treball constant , i dels que passen fam,
i dels rics, que sols tenen faixa per a això.

I, en mirar-me, em veié llàgrimes als ulls
i somrigué complagut, creient que jo sentia
l’odi que ell sentia i la compassió
que ell deia que sentia.

(Però jo ben poc me l’escoltava.
¿Què m’importen a mi els homes
i el que sofreixen o creuen sofrir?
Que siguin com jo, i no sofriran.
Tot el mal del món ve de preocupar-nos els uns pels altres,
sigui per fer el bé, sigui per fer el mal.
La nostra ànima i el cel i la terra ens basten.
Voler més és perdre’ls, i ésser infeliç.)
En el que jo estava pensant
quan l’amic de la humanitat parlava
(i això m’havia commòs fins a les llàgrimes)
era en com la remor llunyana de les esquelles,
aquell capvespre,
no semblava les campanes  d’una ermita
on anessin a missa les flors i els rierols
i les ànimes simples com la meva.

(Lloat sigui Déu, que no sóc bo
i tinc l’egoisme natural de les flors
i dels rius que fan la seva via
preocupats  sense saber-ho
únicament per florir i discórrer.
Aquesta és l’única missió al Món,
aquesta: existir clarament
i saber fer-ho sense pensar-hi.)

I l’home havia callat i mirava la posta de sol.
¿Què pot tenir a veure, però, la posta amb aquell que odia i estima?

Fragment del poema XXXII,  Poemes d’Alberto Caeiro

Estanc (fragment)

No sóc res.
Mai no seré res.
No puc voler ser res.
A part d’això, tinc en mi tots els somnis del món.

Finestres de la meva cambra,
de la meva cambra d’un d’entre els milions del món que ningú no sap qui és
(i si sabessin qui és, ¿què sabrien?),
doneu al misteri d’un carrer amb gent que hi passa constantment,
a un carrer inaccessible per a tots els pensaments,
real, impossiblement real, cert, inconegudament cert,
amb el misteri de les coses a sota de les pedres i dels éssers,
amb la mort posant humitat a les parets i cabells blancs als homes,
amb el Destí menant el carro de tot per la carretera de res.

Avui estic vençut, com si sabés la veritat,
avui estic lúcid, com si fos a punt de morir
i no tingués més germanor amb les coses
sinó un comiat, aquesta casa i aquesta banda de carrer havent esdevingut
la filera de vagons d’un tren, amb el xiulet de la sortida
des de dins del meu cap
i el sacseig dels meus nervis i el cruixir dels meus ossos en la marxa.
Avui estic perplex com aquell que ha pensat i trobat i oblidat.
Avui estic dividit entre la lleialtat que dec
a l’Estanc de l’altra banda del carrer, cosa real per fora,
i la sensació que tot és somni, cosa real per dins.

He fracassat en tot.
Com que no tenia cap propòsit, tot fou tal volta no res.
De la formació que em van donar,
vaig davallar-ne per la finestra de l’eixida de casa.
Vaig anar a pagès amb grans propòsits,
però sols vaig trobar-hi herbes i arbres,
i la gent, quan n’hi havia, era sempre igual a l’altra.
Deixo la finestra, m’assec en una cadira. En què pensaré?

(…)

Poemes d’Álvaro de Campos

Totes les cartes d’amor són
ridícules.
No serien cartes d’amor si no fossin
ridícules.

També en el meu temps vaig escriure cartes d’amor,
com les altres,
ridícules.

Les cartes d’amor, si hi ha amor,
han de ser
ridícules.

Però, a la fi,
sols les criatures que mai no van escriure
cartes d’amor
són, sí,
ridícules.

Tant de bo tornés el temps en què escrivia,
sense adonar-me’n,
cartes d’amor
ridícules.

La veritat és que avui
són les meves recordances
d’aquelles cartes d’amor
les que són
ridícules.

(Totes les paraules esdrúixoles,
com els sentiments esdrúixols,
són naturalment
ridícules.)

Poemes d’Álvaro de Campos

XII

No la que dónes, la flor que ets jo vull.
¿Per què negar-me allò que no et demano?
Temps hi haurà de negar
després que hagis donat.
Flor, sigues-me flor! Si et collís, avar,
la mà de la infausta esfinx, tu, perenne
ombra, erraràs absurda,
rere el que no donares.

Odes de Ricardo Reis

El meu gest d’arrasar
el tou d’un formiguer,
les formigues el prenen pel d’un déu;
i jo tanmateix no em sento diví.

Talment els déus potser
mai tampoc no se’n senten.
I només de ser més grans que nosaltres
els ve de ser per nosaltres uns déus.

Tant si és cert com si no,
encara envers aquells
que creiem déus, no siguem inflexibles
en una fe que potser no té déus.

Odes de Ricardo Reis

Volem agrair a en Joaquim Sala-Sanahuja, des d’aquest espai de poesia, la seva gran generositat: ens va oferir una conferència extraordinària i va compartir amb els assistents a l’acte el relat de les seves experiències en relació a la traducció de Pessoa que difícilment es troben en cap llibre.

 

Fotografies: Marta Teixidó i Empar Sáez

 

Poesia de Fernando Pessoa a l’Espai VilaWeb

0
Publicat el 12 d'abril de 2015

Llegir l’obra de Fernando Pessoa és una de les grans experiències vitals. Com a grup de poesia ens plau enormement dedicar un dels nostres actes literaris a Fernando Pessoa, ortònim, i heterònims: Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Ricardo Reis.

L’acte se celebrarà dimarts 21 d’abril a les 19.30h. Per a la vesprada poètica hem convidat al seu traductor al català, en Joaquim Sala-Sanahuja, un dels principals introductors del poeta portuguès a Catalunya, qui impartirà una conferència sobre la poesia de Fernando Pessoa.

En la segona part de l’acte es llegiran una selecció dels seus poemes.

Hi sou tots convidats a aquesta gran vetllada!

Homenatge a Frederic Mistral

0

En el darrer acte d’enguany, celebrat el passat disset de desembre, el nostre grup de poesia ha volgut retre homenatge a la figura i a l’obra del gran poeta provençal, Frederic Mistral, de qui es commemora aquest any el centenari de la seva mort.

En Jaume Figueras i Trull, especialista en la cultura, la literatura i la llengua occitana va impartir la conferència: Mistral: l’home rere la porta. De l’idil·li a l’elegia. 

La xerrada ens va introduir en la vida de Mistral a través d’un recorregut biogràfic molt exhaustiu, i va destacar per l’excels anàlisi de la seva obra literària i de les influències i els vincles que s’establiren amb alguns escriptors dels Països Catalans.

Després de la conferència, vàrem fer un tast de la poesia d’en Mistral: llegírem alguns fragments de la seva obra cabdal: Mireia (els primers versos del Cant I, i Magalí del Cant III), així com del llibre Lou poèma dau Ròse.

EL MAS DELS LLEDONS

Cant una jove de Provença.
En les amors de sa jovença,
a través de la Crau, vers la mar, entre el blat,
del gran Homer infant d’escola,
jo vull seguir-la a ella sola,
ja que, donzella camperola,
son nom, enllà la Crau, no és gaire anomenat.

Enc que en son front només lluïa
la jovenesa, i no tenia
ni diadema d’or ni mantell de domàs,
jo vull que en glòria sia alçada
com una reina, i festejada
per nostra llengua menyspreada.
Cantar vull per vosaltres, pastors i gent de mas.

Déu de ma pàtria! Vós, que un dia
volguéreu nàixer en pastoria,
inflamau ma paraula, donau-me un fort alè!
Vós bé sabeu que entre verdures,
de sol i rou amb banyadures,
quan ja les figues són madures,
ve l’home, i la figuera va a desfruitar de ple.

Mes, sobre el fruit que a l’arbre arranca,
Vós heu posada qualque branca
on l’home afamegat no pugui alçar la mà;
bella tanyada primerenca,
plena de fruita vermellenca
d’una dolçor magdalenenca,
a on l’ocell de l’aire sa fam ve a apaivagar.

Prou jo la veig, a la branqueta,
i sa frescor me fa denteta!…
Prou que veig bellugar als oratjols novells
l’immortal fruit, com una gala!…
Bon Déu amic! Sobre de l’ala
de nostra llengua provençala,
feu que pugui abastar la branca dels ocells!

Mireia, Frederic Mistral
Cant I. Versió de Ma Antònia Salvà (1917)

LO MAS DEI FALABREGAS

Cante una chata de Provènça.
Dins leis amors de sa jovènça,
a travèrs de la Crau, vers la mar, dins lei blats,
umble escolan dau grand Omèra,
ieu la vòle seguir. Come èra
rèn qu’una chata de la tèrra,
enfòra de la Crau se n’es gaire parlat.

Emai son frònt non lusiguèsse
que de joinessa; emai n’aguèsse
ni diadèmas d’òr ni mantèu de Damàs,
vòle qu’en glòria fugue auçada
come una rèina, e careçada
pèr nòsta lenga provençala,
car cantam que pèr vautres, ò pastres e gènt dei mas!

Tu, Senhor Dieu de ma patria,
que nasquères dins la pastrilha,
enfuòca ma paraula e dona-me d’alen!
Lo sabes: entre la verdura,
au solèu em’ai banhaduras,
quand lei figas se fan maduras,
vèn l’òme alobatit desfruchar l’aubre en plen.

Mai sus l’aubre qu’eu espalanca,
Tu totjorn quilhes quauqua branca
onte l’òme abramat non pòsque aussar la man.
Bèla gitela promierenca
e redolènta e vierginenca,
bèla frucha magdalenenca
onte l’aucèu de l’èr se vèn levar la fam.

Ieu la vese, aquela branqueta,
e sa frescor me fai lingueta!
Ieu vese, ai ventolets, bolegar dins lo cèu
sa rama e sa frucha immortala…
Bèu Dieu, Dieu amic, sus leis alas
de nòsta lenga provençala,
fai que pòsque averar la branca deis aucèus!

Mirèlha, Frederic Mistral (1859) Cant I (grafia regularitzada)

 

EL DRAC

Una d’aquelles nits de calorada,
que fins vos ofegueu sota coberta,
se va aixecâ, i en camisa, a la lluna,
va sortî a prendre l fresc un poc a fòra.
La lluna en tot son ple se la mirava
petiteta, baixant a la ribera
a peu descalç, en lo profon silenci
de la natura immensa i dormidora,
deixant sentir lo ronc seguit del Rose.
En l’herba clarejaven les lluernes;
los rossinyols al lluny, a la perduda,
pel voltant responien-se amorosos;
i el xarroteig de l’aigua corredora
se sentia rialler. La minyoneta
a terra deixa caure sa camisa,
i dins del Rose, ardenta i perucosa,
poc a poquet se fica am mans creuades
sobre sos pits de verge que tremolen.
De fret a la primera esgarrifança
se queda un poc parada i sospirosa;
i llavors gira ls ulls, mig commoguda,
tot al voltant dins la negror llunyana,
on sempre s figurava qu’entre ls arbres
algú se l’espiava tota nua.

[ … ]

I s’enfonsava. Però al veure-s vestida,
fins al cos i més alt que la cintura,
pel mantell ufanós de la riuada,
pensa sols en lo goig de tot son esser
anegat i confós en lo gran Rose.
Sota sos peus l’arena era tant dolça!
Una humitat, una frescor tebiosa
d’un amorós encant la rodejava.
A ran de pell, a flor d’encarnadura,
infantilment, los cargolins de l’ona
li feien mil petons i pessigolles,
tot murmurant-li dolces parauletes
que li daven espasmes de platxeri.
Quan tot d’un cop, dins l’aigua bellugosa
i resplandent sota ls raigs de la lluna,
allà en el fons, extès sobre la molça
d’un jaç esmeragdí, qu’és que va veure?
Un jovenet hermós que li somreia.
Am los contorns d’un déu, blanc com l’evori,
onejava am les ones, i en sa mà fina
hi tenia una flor de jonc selvatge
que presentava a la nineta nua.
I de sa boca fina i tremolosa
sortien mots d’amor o de misteri
que s perdien dins l’aigua, incomprensibles.

Lou poèma dau Ròse (1897), Frederic Mistral
Cant VI, Versió de Josep Soler i Miquel (1897)

 

Fotografies: Aureli Ruiz

Homenatge a Frederic Mistral

0

El proper dimecres, 17 de desembre, el grup de poesia Reversos vol retre homenatge a Frederic Mistral (Malhana, Provença, 1830 – 1914) amb motiu del centenari de la seva mort.

Frederic Mistral, escriptor cabdal de la renaixença de la llengua occitana al segle XIX,  rep el Premi Nobel de Literatura el 1904. Mistral és un dels pocs escriptors en una llengua sense estat a qui se li va concedir el Premi Nobel de Literatura ( I. B. Singer, de nacionalitat estatunidenca, rep el guardó en 1978 per la seva obra literària en jiddisch).

Ens plau especialment comptar en aquest acte amb en Jaume Figueras i Trull (Igualada, 1962), un dels màxims especialistes i divulgadors de la cultura, la llengua i la literatura occitana a Catalunya, que impartirà la conferència Mistral: l’home rere la porta. De l’idil·li a l’elegia.

Després de la conferència es llegiran alguns fragments del llibre Mirèio (Mireia), traduït per Maria-Antònia Salvà en 1917, entre d’altres lectures de l’obra de Mistral.

Hem rebut la col·laboració del Centre d’agermanament Occitano-Català (CAOC), entitat que té com a objectiu mostrar els estrets lligams que han existit entre Occitània i els Països Catalans, i a qui agraïm sincerament la seva tasca.

Hi sou tots convidats!

 

Reversos 2013

0
Publicat el 3 de gener de 2014
Us oferim un vídeo de les activitats del grup de poesia Reversos durant  l’any 2013.

https://www.youtube.com/watch?v=WKFMVwKb2qI

Un dels trets del grup és que ens mou la curiositat intel·lectual i literària, sobretot en camp de la poesia, disciplina  que compartim en l’espai Vilaweb. Ens plau conèixer les diferents perspectives o formes d’entendre i viure la poesia tant dels nostres convidats com dels autors clàssics que rellegim i recitem.

 Enguany hem pogut gaudir d’aquesta riquesa de la mà d’autors consagrats com en Joan Margarit, i d’altres tan interessants com na Glòria Calafell i na Sílvia Armangué que ens van fer una visita. Hem dedicat una sessió a cadascun d’aquests autors: J. V. Foix, Pere Quart i Maria Mercè Marçal. Li vàrem retre homenatge a Joana Raspall pocs mesos abans de la seva mort, i hem organitzat un parell de lectures obertes: una d’elles de la magnífica Antologia de Spoon River, l’obra cabdal d’Edgar Lee Masters. Vàrem gaudir de la presentació de l’Antologia de dones poetes dels Països Catalans, Donzelles de l’any 2000, amb la presència d’una de les compiladores, Sandra D. Roig. I ja finalment, en les darreres trobades, hem explorat terrenys aparentment tan diversos com la Poesia Visual, amb na Glòria Bordons i en Toni Prat com a convidats, i La poesia de les matemàtiques, conferència impartida per en Xavier Xarles.   

 

Gràcies a tots per fer-ho possible.

Text: Empar Sáez

 

Reversos interpreta Antologia de Spoon River, d’Edgar Lee Masters

0
Publicat el 2 de maig de 2013
 Carles Ferran

 

     Reversos és un grup heterogeni de poetes i/o rapsodes i gent que estima la poesia que es reuneix mensualment a la sala de Vilaweb per fer una lectura poètica. Alternen sessions de revisió de l’obra de poetes cabdals (Salvat-Papasseit, Estellés, Màrius Torres, Espriu, etc), amb les sessions dedicades a poetes actuals que el grup convida (Roger Costa-Pau, Joan Margarit, Sandra Domínguez Roig, entre d’altres), i sessions destinades a presentar poemes propis.


En aquesta ocasió la sessió es dedicà a l’Antologia de Spoon River, l’obra mestra de Edgar Lee Masters, en què prop de 250 personatges (els morts enterrats al cementiri del poble fictici Spoon River) reflexionen o  confessen  aspectes de la seva vida (alguns relacionats amb les causes de la seva mort) mostrant la hipocresia, el sacrifici, la generositat, l’avarícia, la roïnesa, i en general totes les virtuts i defectes (sobretot defectes) de cadascun d’ells i de la societat on han viscut.

            Aquesta coral de veus mortes mostra un microcosmos rural que es pot extrapolar al macrocosmos de tot un país o de la vida en general, és una obra de difícil classificació literària (poesia, narrativa…) que manté una vigència extraordinària.

            L’estructura del llibre, que permet conèixer diverses versions d’un mateix fet des de la perspectiva dels diferents personatges (marit/esposa, fill/pares, lladre/ comerciant/jutge… creant un entramat que acaba mostrant tots els vessants de les “veritats” viscudes) va facilitar una lectura en què cada rapsode, adoptant uns personatges, era respost per altres personatges relacionats, en una sessió molt dinàmica i gairebé teatral, amb els lectors en cercle i aixecant-se successivament per llegir.

            Per fer-la més teatral, la sessió va comptar amb un muntatge musical procedent de bandes sonores de vàries pel·lícules de misteri (“El espíritu de la escalera”, “El ángel entre la niebla”, de Karlos Alastruey, entre d’altres), composades i interpretades pel músic Dan Aniés, que va tenir l’amabilitat d’acudir personalment. Uns problemes tècnics al principi de la sessió no van deslluir una ambientació musical gairebé màgica.

            En resum, una sessió que va permetre aprofundir o conèixer una de les obres literàries cabdals de la literatura mundial contemporània, de la qual afortunadament disposem d’una traducció al català que ha estat guardonada molt recentment amb el Premi Crítica Serra d’Or als poetes i traductors Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger. La tertúlia al voltant de l’obra va ser participativa i força interessant. 

Lectura oberta del llibre “Antologia de Spoon River”

0
Publicat el 24 d'abril de 2013
El proper dilluns, 29 d’abril, el grup de poesia Reversos dedicarà una sessió a l’obra mestra d’Edgar Lee Masters (1869-1950), Antologia d’Spoon River, un dels llibres més llegits de la literatura contemporània nord-americana, considerat un clàssic.
Des de l’any passat tenim una magnífica traducció al català. Conté els epitafis de més de 240 difunts d’un poble fictici ben allunyats del somni americà; cadascú hi pot trobar històries que el captivin, que l’emocionin o amb les quals se senti identificat; és un catàleg de personatges que una vegada morts expliquen la seva veritat allunyada de la hipocresia de la societat en què han viscut.

Hi sou convidats a llegir alguns dels poemes o bé a assistir-hi com espectadors!