Us convidem a la xerrada amb l’escriptora i traductora Gemma Gorga, qui ens parlarà de la poesia contemporània índia escrita en anglès.

Gemma Gorga és una veu acreditada i rellevant en la traducció al català de poetes indis de parla anglesa. L’avalen els viatges a l’Índia, moltes lectures i un projecte de traducció d’autors indis iniciat amb la publicació de Vint esmorzars cap a la mort, de Dilip Chitre (Eumo Editorial i Cafè Central, 2012; 8è Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia), juntament amb Indi visible (Tushita Edicions, 2018; Premi Liberisliber Pensa 2018), dietari que inclou traduccions d’una acurada representació de poesia contemporània índia en anglès.

La conversa i lectura de poemes serà dimarts 5 de novembre a les 7 del vespre a l’espai VilaWeb. Esteu tots convidats!

El passat 17 de setembre ens va acompanyar Abraham Mohino amb qui vàrem poder conversar extensament sobre la seva obra i així conèixer millor aquest artista holístic.

En efecte, l’Abraham és escriptor, pintor, fotògraf i escultor. En el món literari ha desplegat la tasca d’investigador, assagista i poeta. Com a assagista ha editat La poesia essencial de Rosa Leveroni (2010) i Autoretrat de Mercè Rodoreda (2008). Ha estat també editor de l’obra lírica de les esmentades autores: Obra poètica completa de Rosa Leveroni (2010) i Agonia de la llum  de Mercè Rodoreda (2002). Igualment ha editat epistolaris i altres mostres de literatura personal d’ambdues autores.

Com a poeta, l’any 2003 va guanyar el premi Joan Teixidor de Poesia. Ha publicat dos llibres de haikus: En el límit de l’ombra, pols de cinabri (2011), amb Mònica Miró i Vinaixa, i Persistència del blanc titani en temps dels ametllers batuts, que fou guardonat amb el XLV Premi Joan Teixidor de Poesia de la Ciutat d’Olot (2011), obra que és una continuació natural del seu primer llibre de haikus.

L’any 2018 va publicar Ànemos, un conjunt de 35 proses poètiques. És una obra davant la qual hom no pot sinó acotar el cap en reconeixement de l’excel·lència,  va dir Víctor Obiols en una ressenya publicada al diari Ara.

En la conversa, l’Abraham va remarcar que per a ell el fet d’escriure és vital, però que  probablement el que millor defineix la seva obra són les desviacions; tota la seva obra n’és plena.

Comença de ben jove a escriure diaris i, més tard, assaigs. Va arribar a Rosa Leveroni a través dels papers i diaris que va trobar a la  Biblioteca de Catalunya. Els seus escrits li susciten molt d’interès i s’hi endinsa amb entusiasme fins a escriure un assaig i editar textos íntims de l’autora i, finalment, l’obra poètica completa.

Posteriorment vindrà Mercè Rodoreda, de qui troba material a l’Institut d’Estudis Catalans, i fa un procés similar a l’anterior: escriu un assaig i edita tota l’obra lírica de l’autora coneguda fins ara.

A partir de l’any 2000 escriu haikus. Hi arriba a través de la lectura de tankes, un gènere germà. Li agrada respectar l’ortodòxia, en especial el mot estació; és, per a ell, quan hi arriba a la màxima expressió, quan el haiku assoleix la seva intenció més profunda i elemental. Intenta incorporar sofisticació al haiku, sense renunciar al requisit de la seva senzillesa  Ens va fer saber, així mateix, que li agradaria aplegar algun dia la seva obra haikuista en un recull de 365 haikus, tants com dies té l’any.

Dos dels seus haikus:

preludi de bes
estesa de roselles
sobre herba folla

només pertorba
el silenci del vespre
el pas dels núvols

A continuació ens va parlar del seu últim llibre Ànemos. El defineix com un llibre-casa en què es toquen tots els temes que actualment li són una font de reflexió, com ara la casa, la llum, els espais, les aromes, la infantesa, la mort….

La primera prosa del llibre sorgeix d’una nota en el seu dietari escrita el 1998. És, per tant, un llibre que anava madurant des de feia molts anys. Un text dur que parla de coses que cremen, com ara l’experiència de la malaltia o de la pèrdua. El llibre s’obre amb una breu i deliciosa lliçó filològica on es repassa l’etimologia i l’evolució en el llatí fins a la nostra llengua del mot grec Ànemos (respiració). La necessitat imperiosa de respirar és una de les imatges recurrents del llibre.

Transcrivim un passatge de  «L’habitació del costat», text que, segons ens manifesta l’autor, el defineix.

L’habitació del costat    Ets un home de cambres. Has viscut mitja vida enfinestrat, ajustant la teva capacitat de contemplar a la visió que proporciona el reducte de quatre parets amb obertures enfora. La teva mesura del món s’ha fet a partir de les mides preses d’una habitació, i els teus arbres són els arbres que s’abasten des d’una finestra. […] Has crescut endins. Per això els ulls ensinistrats saben advertir els inapreciables relleus de la llum sobre un mur o la transparència de les fulles tendres de l’acàcia de les pagodes. […] Ets a la cambra del costat: n’hi ha una a cada casa. Allà on el teu nom serà el romanent d’un ressò i algú al cap dels anys reconeixerà una olor que potser fou la teva olor: reminiscències ínfimes abans d’un oblit precipitat. Perquè la visa serà el que sempre ha estat, un respir brevíssim, una reverberació en el buit.

Per cloure la sessió es varen llegir diferents proses d’Ànemos que transcrivim parcialment i una petita selecció de haikus.

Brànquies    Prendre aire amb una gran alenada per sentir la consciència física de l’acte reflex de respirar. Capbussar-se amb l’oxigen retingut en els pulmons fins al límit de la resistència per notar la pressió creixent dels lòbuls. I, ben fondo, revenir al record de quan eres infant i reposaves sobre el ventre de l’avi: ajustaves el teu alè minúscul al vaivé pausat i ample de la seva respiració branquial. Perquè aleshores ja era un gran cetaci que se t’enduia, escales avall, al forn immens, on la curiositat i les paraules t’arrossegaven per grutes en pèlags insonors i mistèrics, profunds i insondables. Endins, d’on tornaves a emergir com d’un somni; com ara, contenint l’exhalació extenuada amb una violència instintiva, emergint en cerca d’una glopada que et retorni, sabedor per sempre que l’oxigen esculpeix els pulmons i que en tota casa hi ha l’estança o l’angle on es concentra la memòria de l’aire.

La parra    La parra de la casa dels avis ja no existeix. Només és un pensament. Però a qui fa ombra un pensament? O potser t’hauries de demanar de quina mena d’ombra és feta la substància d’aquest pensament? […] Poc et pot fer ombra avui la parra, i debades proves d’arrecerar-t’hi. Naixia al carrer, a la part de darrere, a ponent; el tronc, retort, d’escorça esqueixada, s’enfilava pel mur i dreçava la seva volta imperfecta sobre el pati irregular de pedra roja porosa, el pati de sempre esborrat per un pati posterior, pulcre i anivellat.[…] Llavors, quan també el cactus orquídia floria en l’exuberància de l’estiu, tot es concentrava sota la parra que, a la fi, va ser arrabassada com ho solen ser totes les coses velles que es fan malbé, embruten o incomoden. Ara ja només és un pensament que no acaba de fer-se fonedís, un empelt que ha pres en alguna part dintre teu i que s’esforça a no desarrelar-se. Però a qui fa ombra un pensament?

Carta postal    Amagaves sota la funda del matalàs cartes i postals dels avis. Durant molts anys vas tenir-ne cura dormint-hi damunt. Saps prou bé què temies, i evitaves que ningú no en conegués la resistència del fil que t’hi unia. Les has conservades fins avui lligades amb una cinta, en una capsa tancada on els secrets s’han transsubstanciat en records i on les fissures provocades pels recels i pors han estat substituïdes pel vertigen de la pèrdua. […] Absent l’home, Teresa va adquirir veu, va anar vindicant davant teu les cotes d’un caràcter i els meandres d’una biografia: tensions, desitjos, la queixa per tanta solitud acabalada entre llenços de paret alts i desabrigats.[…] Quan avui passes per aquella carretera fluvial i sinuosa t’amorres al vidre uns segons inaprehensibles, malgrat que la casa és tancada i barrada i ha quedat deserta. Per uns segons creuries besllumar-hi la figura fràgil de Teresa, acabada d’arreglar per l’ocasió, amb la impecable trossa de cabells fulgents recollida, la ratlla als ulls i els llavis repassats amb carmí, dient-te adéu com abans solia. A mig camí.

La casa que heretes     La casa ja no és la casa. L’última vegada que hi vau ser encara era plena de l’olor de la darrera estadant; era densa encara la sentida de lavanda en els armaris closos, penetrant la romàntica sentor dels baixos. La llum conservava encara la seva vella textura vellutada. La llum suspesa sobre les coses i les absències, sobre el silenci. La llum que ho impregna tot sense fer soroll, escurant la penombra endormiscada. Però la casa ja no és la casa de quan hi éreu tots.[…] És el domini que us habita, que us ferma a un indret, que us fa lloc i us dona nom, sí, però la mateixa heretat que obre abismes d’enyor en la vostra carn. Quan la casa ja no és la casa, cos de pèrdua, sou casa vosaltres.

El temps dels corcs     No és de temps el temps dels corcs: és de tenebra: és d’eixutor: és d’aspra partícula inerta. Tanmateix, es pot mesurar com si fos temps perquè es manifesta en la pàtina d’una pols que persevera, la pols acimada en petits grumolls de segles enderrocats. Perforada la càlida fusta del cirerer, agredida la carcassa de melis resistent en la nit indivisa. No la podeu veure, aquesta eficaç obra del corc, perquè no hi sou, en la casa desnonada; no hi sou i no la podeu veure però tingueu per segur que els corcs operaris de l’absència no han deixat de treballar en cap moment [….]Corcadura que cau i es diposita en piles ínfimes sobre la intensa llangor dels dies que no tornaran i la vasta planura dels dies que ja no seran.

La cara de la infantesa    Teresa jau en un son profund i sense resistències en el que serà el llit de mort. Un cos extint, convertit en una síntesi d’ossos torcívols i de pell flàccida, estampa en el llençol orografies tortuoses. Consumides fins a l’extenuació les reserves, el cos es prepara per a la mort. Les clivelles implacables de l’envelliment. La lenta però gradual desaparició de la sintaxi. L’hivern es resisteix al fred, violentant el cicle temporal: prematurament lleva flor la ginesta, prematurament l’ametller perfuma l’atmosfera de vidre. […] Et resisteixes a escriure res. D’alguna manera abrigues amb la no-acció les paraules i les imatges d’allò viscut amb ella, mentre encara hi és, mentre encara pots escoltar el batec del seu cor tossut. […] La mort uterina que portem inscrita de naixença i que, inversament, ens modula les faccions –la sobtada cara de la infantesa-, copsades en instants imperceptibles i fugaços –el rostre esmolat de la malaltia- per fer-nos present que som el nostre nom despullat, la nostra radical solitud i, potser sobretot, la mort cap a la qual hem avançat; la mort davant la qual hem estat constrets a prendre partit per les coses i les persones; la mort en virtut de la qual la nostra vida sencera serà reescrita i reinterpretada.

Sutures    Un dia advé la por. Familiaritzar-se amb paraules com carcinoma lobel·lar  infiltrant, mastectomia o quimioteràpia adjuvant. Forçosament haver d’incardinar la pròpia vida en els corredors glacials d’un hospital.[…] Un dia advé el dolor. Un dolor que no ens abandonarà, perquè no sols deriva d’un sanglot que paralitza, sinó que irradia de la mutilació mateixa, de cada centímetre de sutura. Parla d’això la fotografia del cos sofrent de la mare feta pel fill, malgrat que n’ha elidit el centre del dolor, el rostre i la cruesa inacceptable de la ferida, la sutura, la cicatriu. Fixa el fill l’instant de la pèrdua, perceptible tant en el que s’oculta com en el que es mostra, quan situa la mà que adés el va péixer, en la mà que el va acaronar i en la mà que el va protegir, la mà que amaga el turment. Aquesta mà que ens indica el lloc on s’obre l’abisme, i amb el posat de la qual la mare s’erigeix en un negatiu modern de les antigues deesses de la fecunditat, en un tràgic tors sense retòrica. L’eloqüència clínica de la imatge en blanc i negre assenyala que, un dia, inapel·lable, s’engendra el buit.

HAIKUS

La veu de la llum
em desvetlla amb el matí
i el meu dolor
daura

de la mimosa
he perdut el perfum groc
aquest any
també

enfora plou
la veu de l’amic arriba
en la nit freda

No se sap on neix
la flor
ni on mor la neu-
blancs precipitats.

Pètals translúcids-
un cos els acull mentre
dormo i oblido

en la planura
gebrada
el traç visible
de dues vies

tristor sobtada-
la pluja de maig sense
remetre
cala

auri interstici
entre la llum i l’ombra
on l’au s’oculta

Moltes gràcies pel teu mestratge, Abraham.

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Jaume Pujol

Us convidem a la xerrada literària amb l’escriptor Abraham Mohino (Manresa, 1969), autor del celebrat Ànemos (Godall edicions, 2018). 

Hi ha obres davant de les quals hom no pot sinó acotar el cap en reconeixement de l’excel·lència. (…) en la seva prosa compacta i penetrant hi batega tota la literatura clàssica i moderna. Víctor Obiols (Ara.cat, Llegim)

Conversarem amb Mohino; ell ens parlarà de la seva obra que comprèn, al marge d’Ànemos, dos llibres d’haikus i l’edició d’Agonia de llum, la poesia secreta de Mercè Rodoreda (2002) i l’Obra poètica completa de Rosa Leveroni (2010), així com epistolaris i literatura personal d’ambdues autores.

En la part final de l’acte direm una selecció de poemes de l’autor.

Hi esteu tots convidats!

El passat 18 de juny, la darrera sessió del grup abans del descans d’estiu la vàrem dedicar a l’últim llibre del poeta Aleix de Ferrater.

Ens congratulem especialment de la publicació de L’excés (Ediciones Oblicuas, 2019) per l’amic Aleix de Ferrater, membre del grup Reversos des dels inicis, ja fa una colla d’anys, estimat i admirat per tots nosaltres.

Un breu apunt bibliogràfic de l’Aleix de Ferrater:

Ha guanyat diversos premis literaris i ha publicat, a banda d’alguns llibres col·lectius, cinc llibres de poesia:

Escoltant la sal (Edicions Jo Escric, 2007; Premi de Poesia Jo Escric 2007)
Arrels d’escuma (Editorial Òmicron, 2008)
Flaix que enlluerna (Editorial Òmicron. 2010)
Absolutament d’ànim (Documenta Balear 2016; XXVIII Premi de Poesia Guillem Colom Ferrà, Vall de Sóller 2015).
L’excés (Ediciones Oblicuas, 2019)

L’excés no podia començar millor: dos epígrafs emmarquen i contextualitzen el tema que unifica l’obra.

Un és del poeta alemany Bertolt Brecht: Què són, ara, unes ciutats, construïdes sense la saviesa del poble? 

I l’altre de Josep pla: Aquest vent de la Rambla té la virtut de convertir el més superficial del nostre organisme en el més profund de la nostra existència. 

Així, d’entrada, ja rebem el primer cop de puny; les Rambles de Josep Pla no són les que coneixem ara. Algunes de les reflexions giren i es desenvolupen al voltant d’aquest afer que ens va deixant un pòsit cru: vivim en ciutats dures, poc habitables, on la desmesura i l’abús despersonalitza les ciutats i de retop ens deshumanitza una mica a tots.

L’Aleix ha fet poesia sobre aquesta gran qüestió; actual (més de la meitat de la població mundial viu a les ciutats – 75% dels europeus) i un problema transcendent (l’entorn i la forma de vida determina l’ésser humà). I ho ha fet amb una poesia que en alguns poemes adquireix cert to narratiu molt suggeridor, evidentment és bona poesia dotada de ritme i profunditat.

En L’excés trobem essencialment la gran estimació que l’autor sent per Barcelona.  Els poemes transiten per nombrosos indrets de la ciutat; l’Aleix n’és un gran coneixedor. La coneix pam a pam, la pràctica totalitat dels seus barris i els canvis que han patit.

Fixeu-vos en el poema “El gran altaveu”: La meva ciutat (i dic la meva perquè la camino)

L’Aleix té la capacitat de copsar i brindar-nos moments de gran humanitat viscuts en diferents espais de la ciutat, reivindica, així, les relacions humanes, l’amabilitat, el gest, la salutació, el contacte físic…, hi trobem abundants noms de persones anònimes, és el seu petit homenatge a totes elles. També hi desfilen carrers, places, edificis, bars, botigues de Barcelona, indrets amb un sentit especial per a l’autor, però tanmateix sense cap ànim d’erudició.

Aquests espais estan associats a un bocí de vida, s’hi invoquen converses, aromes, gustos, colors, records sensuals… De Ferrater empra un llenguatge senzill i proper, però no pas simple; es requereix un bon domini de la llengua, una bona elaboració del poema per aconseguir això.

L’Aleix no obvia tampoc la crítica a una ciutat que es transforma contínuament:

“La Rambla ha deixat dos pams als ramblistes”

“El festival de ciment ha sepultat el verd / sota el gris”, diu a “El gran altaveu”

També, a “La darrera veïna”:

Carrers humits de dilluns al pixum, / carrers d’història que ignoreu la memòria, cada / cop / en feu sentir més fora que dins la meva ciutat.

No defuig la crítica, com hem dit, i tampoc l’enyorança per una ciutat que ja no existeix, però per fortuna evita el dramatisme, els pamflets simples i rebla alguns dels poemes amb uns versos finals que mostren una ironia amable que tant el caracteritza.  

Transcrivim una selecció de poemes de L’excés que es van dir al final de l’acte de presentació del llibre:

Al terrat

El meu carrer no sap encara
per què té dos noms,
tres cases velles sentenciades
i una xemeneia separada
de la seva germana gran.
Només sap que hi ha un teatre,
una orxateria al seu davant
i tres nens jugant a futbol.
Jo visc al segon pis i miro enlaire;
a dalt, al terrat,
rodejada de llençols que espeteguen,
una noia asseguda
vesteix pantalons curts,
amb una llibreta sobre les cames.
Tot el blau la contempla encuriosit
i es demana què escriurà, tan despentinada?

Pere IV

Sempre t’he vist com un carrer del Far West,
amb tornavís, clau anglesa i olor de vernís.
Dibuixo un entrepà sota el xerric
del tramvia imaginari. ¿On és
el verd de la persiana al balcó?
Una botiga ven ratlles de guardapols,
granotes blaves i bates immaculades.
Obriré bé els ulls, no fos cas que un arquitecte
em construís un parc al mig del carrer.
L’obsequi són les portes de la vella Escocesa
i les pessigolles de les formigues amigues,
que coneixen perfectament el caminet
de la masia de romaní, que diu que sí.
El cinema tancat
és l’indret perfecte pel regne dels gats.

Les portes de l’Escocesa

Un cop més, davant vostre i plovent,
em feu tombar el cap i em reclameu
perquè us palpi i us palpo remullades.
Portes velles del temps del tramvia,
de la camisa estesa cap per avall,
dels capvespres de cadira de vímet,
no us sento, no crideu, no hi sou.
Suburbi encara suburbi
en aquest racó de la ciutat,
no amagueu el ranci al fons del darrere,
oh creu de l’església del Sagrat Cor,
del sagrat fetge, de l’estómac consagrat!
A la ciutat disfressada, el 22@
conviu amb el fang a les sabates,
mentre dues formigues s’estimulen
a l’interior de les esquerdes.

La gran llosa

Indret d’espai i desmai,
armat de ciment al costat de la depuradora,
avui no fas pudor de gas,
el garbí l’ha allunyat més enllà del riu.
S’escolta cridòria infantil
sota l’altar de l’ombra fotovoltaica,
al costat de l’escola de circ, vestida
de negre, rumba i ulls de taronja.
Les cames de llimona són l’objectiu
del borinot del torn de migdia,
però la noia se’n va pedalant
pont enllà de llistons tremolosos,
allà on els pescadors somien pescar
la gran sardina del riu.
Al port hi ha un sol restaurant,
la noia de les cames de llimona
menja musclos serenament,
el cambrer vol xerrar, no pot i badalla.
La gran llosa de ciment armat,
antic parapet del Camp de la Bota,
soterra el gran cementiri mut.
No hi ha cap xiprer, ni cap ombra allargada;
només la noia de cames de llimona,
que ha deixat un ram de pensaments blancs
al costat de la bicicleta,
damunt la camisa de l’avi.

L’enterramorts

I ara camino
pels camins del cementiri nou
i m’obro.
Trepitjaré, més endavant,
les fulles del cementiri vell
que em tancarà.
Vetllaré, llavors, una part de mi,
de nosaltres i vosaltres que m’acompanyareu.
Els xiprers seran semblants,
rodejats de noms i dates.
Però l’estómac no pairà el mateix,
vorejant el cementiri nou
o el cementiri vell,
que tancarà les portes massa d’hora
i deixarà dins els seus murs
aquesta ombra allargada.

Esclat al port

Dalt del pont, les mans; sota els peus, tota l’aigua.
Les gavines famèliques dansen,
falta un peix a l’hora del recompte.
Més amunt, la vagoneta salta al buit i no cau,
l’espera una altra torre i un altre fil de color blau.
Però de sobte, l’esclat d’un helicòpter
despentina el port i escampa
el batalló de les gavines. Rendició,
bandera blanca, fugida. A l’aigua,
les restes del tiberi no saben nedar.

La noia del biquini verd

Dalt de l’espigó, un camió aturat
i dos homes fumen asseguts.
Als seus peus, la noia del biquini verd
ja no dorm, s’ha incorporat,
estava somiant que conduïa despentinada
per una llarga carretera del Far West.
Els dos homes no diuen res, observen,
estan caçant amb el fum
que s’enlaira mansament,
recargolant-se d’avidesa.

El Poble Sec de l’Amàlia

El barri petit, cosit a la muntanya
amb un fil color maragda,
ensenya pit i cuixa purpurina
i un solet avergonyit, ressò de cafetera.
Sota el balcó goteja aigua distreta,
miro enlaire, la cara despentinada
d’una dona gran en camisó.
Més amunt, l’Amàlia fuma sola
i deixa anar la cendra de l’adéu,
encara amb el ressò del cop de porta.
El gat no el veig, el sento massa negre.

Carrer Xipreret

La passa lenta i les mans a les butxaques
agraeixen l’encaixada entre el sol i el cafè.
A mà esquerra, un passadís, un safareig
i una pastilla immensa de sabó Lagarto.
La porta oberta escampa el vinagre
de l’amanida de ceba i tomàquet,
el porró presideix la taula
i el coixí reposa al cul del balancí.
Aquelles finestres, que potser amaguen princeses?
El temps esgrogueeix els fulls del calendari
que saluden amb barret el nostre pas
i el ressò que mandreja el carrer Xipreret,
a les quatre de la tarda del vell l’Hospitalet.

Dins meu

Entro al caixer a ingressar dos-cents setanta euros,
fruit d’una llarga i feixuga jornada de feina en plena crisi.
Obro la porta i el fum d’una cigarreta negra
em delata la presència d’una altra presència.
Tusso, torno a tossir, fent notar la meva desaprovació
al mal que em causen les emanacions pestilents dels
altres.
Trec els bitllets dels pantalons amb cura,
evitant que el fumador els vegi i el temptin.
No el tempten, no es belluga, no sento res d’estrany,
tret del fum que em repeteix no, no, no i no
i m’asseca la gola seca que s’obre i tus exageradament.
Acabo, agafo el rebut i surto del caixer dient «adéu».
I ell respon «adéu», cremant la seva solitud dins meu.

Roselles

El cel de maig espurneja grisors
i tu t’ajups per atendre roselles.
Totes dues alhora bategueu
i el cant del rossinyol i el pit-roig
ens reclamen un minut de silenci.
Grinyola l’autobús que remunta el cementiri,
una mare fotografia la panxa del seu fill,
gris entre verds, el mutisme del nínxol.
Piular, bordar, somriure; tot en un,
aquest diumenge que es qüestiona a si mateix.

La darrera veïna

No sé com fer-m’ho per dissoldre la llàntia
que avui ha fet fora la darrera veïna
de la plaça de Santa Maria.
¿On són els Assaonadors, les Caputxes,
la Tarongeta, la Flor de Lliri,
la Barra de Ferro o els Flassaders,
i la tinta de ploma, la pesca salada,
el vernís de fusta o la bota de Vi?
Tot és brossa petada pel bec de la gavina,
peus i dits i ungles entre xancletes,
peus i dits i ungles sense xancletes,
dits de ronya abraçats a la ronya,
agulles despertes, cavalls desbocats.
Carrers humits de dilluns al pixum,
carrers d’història que ignoreu la memòria, cada cop
em feu sentir més fora que dins la meva ciutat.
Ara escric i punxo un bunyol de bacallà i brindo
pel futur de la darrera veïna;
el meu, és la dansa de l’escuradents.

Moltes gràcies, Aleix, per tot el que aprenem de tu!

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez

Dimarts 18 de juny presentem a l’espai VilaWeb el darrer llibre de poesia d’Aleix de Ferrater, L’excés (Ediciones Oblicuas, 2019).

L’excés és una obra ambientada en la ciutat de Barcelona, un poemari sobre la desmesura, l’abús i tot allò que deshumanitza la gran urbe.

Aleix de Ferrater Gabarró (Barcelona, 1959) és periodista i escriptor. Ha treballat a Catalunya Ràdio, Radio Nacional d’Espanya, RKOR de Granollers i a l’ONCE.
Ha guanyat diversos premis literaris i ha publicat els llibres Escoltant la sal (Edicions Jo Escric, 2007; Premi de Poesia Jo Escric 2007), Arrels d’escuma (Editorial Òmicron, 2008), Flaix que enlluerna (Editorial Òmicron. 2010) i  Absolutament d’ànim (Documenta Balear 2016; XXVIII Premi de Poesia Guillem Colom Ferrà, Vall de Sóller 2015). També ha publicat relats i poemes en llibres conjunts editats per l’Associació de Relataires en Català.

Esclat al port

Dalt del pont, les mans; sota els peus tota l’aigua.
Les gavines famèliques dansen,
falta un peix a l’hora del recompte.
Més amunt, la vagoneta salta al buit i no cau,
l’espera una altra torre i un altre fil de color blau.
Però de sobte, l’esclat d’un helicòpter
despentina el port i escampa
el batalló de les gavines. Rendició,
bandera blanca, fugida. A l’aigua,
les restes del tiberi no saben nedar.

Aleix de Ferrater, L’excés

Hi sou tots convidats!

El passat trenta d’abril vàrem convidar el poeta Sergio Chesán qui ens va parlar de la seva obra i de la visió personal que té de la poesia. El va acompanyar l’escriptor Francisco Jota-Pérez que va arrodonir la xerrada amb una introducció molt acurada a l’escriptura de Chesán.

Sergio Chesán clou el seu llibre Los últimos días del espantapájaros amb aquest poema:

Escuchad hermanos
ninguna bomba caerá sobre la ciutad de Barcelona
la tempestad no os arrancará de vuestros hogares
nada destruirá  vuestras consolas

seguréis devorando patatas fritas y hamburguesas
flotando como Ofelias en aguas tranquilas del Netflix
los asteroides errarán siempre el tiro

y mañana gobernará Nerón
y pasado Heliogábalo

pero no os preocupéis hermanos
porque la revolución será televisada o no será
la muerte será televisada o no será
y mientras tanto
seguiréis bostezando

porque así acaba el mundo
en el interior de una pantalla.

Potser la característica més important de la poesia de Sergio Chesán és, des del punt de vista formal, l’ús d’un vers lliure treballadíssim, potent i molt expressiu, que impacta en el receptor i que fa impossible que el deixi indiferent. I, des d’un punt de vista filosòfic, un nihilisme profund i desenganyat al qual li falten dits per posar-los en totes les llagues que, segons el poeta, emmalalteixen la nostra societat, cada vegada més putrefacta. Malgrat aquest nihilisme contundent, podem endevinar en l’obra i el pensament del Sergio una mena d’esperança de tenir esperança que les persones reaccionin i, per dir-ho com Rimbaud, “canviar la vida”.

Per a llançar els seus esmoladíssims dards en Sergio juga la carta de la provocació, tal com ho van fer els poetes maleïts de fa més d’un segle. Ell assenyala escriptors com Artaud, Pizarnik i Leopoldo María Panero entre les seves principals influències.

La sessió dedicada al Sergio es va iniciar amb una breu introducció a la seva obra per part de l’escriptor Francisco Jota-Pérez, que va ressaltar la valentia del poeta en despullar-se d’una manera radical en els seus versos, així com el fet que treballi sense descans la forma dels seus poemes.

Acabada la introducció d’en Francisco, i abans de començar a recitar els poemes, en Sergio va fer una extensa i detallada exposició en què va plasmar la seva trajectòria i, sobretot, les característiques de la seva poètica. Va fer avinent que escriu quan pateix una experiència negativa i que aquesta és la causa que, en rellegir-se, només pensi en les coses desagradables i doloroses que li han passat. Per això, per a l’autor, un poema és només l’excrescència d’un malalt, oposant-se a la idea de l’escriptura com a eina terapèutica, ans tot el contrari: opina que el poema és el cant a la ferida, la ferida expresant-se, utilitzant les seves pròpies paraules. Això no es contradiu pas amb el fet paradoxal que la poesia sigui bella; la bellesa també d’un ésser monstruós i deforme.

La sessió va continuar amb la lectura d’uns quants poemes de “Exilios” i de “Los últimos días del espantapájaros” que, en el seu conjunt, va donar una idea global i sintètica de la seva obra.

Disuelta la mirada
en el abismo de lo inmediato
en este espejo de arseniuro de galio
el infinito del ojo clavado en la nada
poema y vacío pendiendo de un nervio.

Los últimos días del espantapájaros

No hay nada más allá de lo dado
de la manifiesta gratuidad de lo dado
nada más que polvo
nada más que deseo
que esa nada
a la que acabas perteneciendo
por mucho que te asomes al abismo de la pantalla
en busca de quimeres que sobrevolar
No hay nada más que viento
al borde de tu teclado
viento
que no escucha tu llanto
que no juega a los dados
con intención de salvarte.
No hay tijeras para cortar tanto dolor
para sacar los muertos de tu vientre
no hay máscaras de necesidad
para entrar a la fiesta del infinito.

Los últimos días del espantapájaros

Al otro lado de la pantalla
alguien
olvida la plegaria tres la síl·laba
del dios-párpado.
Al otro lado
alguien
prepara el maquillaje
la màscara de planes
el telón de la conciencia
para tapiar tu ventana.
Al otro lado
nadie
reconoce a nadie.
Al otro lado
nadie
rompe el espejo.

Los últimos días del espantapájaros

Acabem aquesta crònica amb un altre dels seus poemes:

Ebrios
a la luz de las farolas
enfrentamos la quietud de la memoria
como kamifaces
en un último vuelo
como espantapájaros
ofreciendo sus cuerpos
a
la
tormenta.

Los últimos días del espantapájaros

Agraim a Sergio Chesán i a Francisco Jota-Pérez l’altíssim nivell cultural i poètic que van compartir amb nosaltres en una vetllada dedicada a la poesia d’un autor jove i  radicalment extraordinari.

Fotografies d’Aureli Ruiz

Text: Tomàs M. Porta 

El proper dimarts 30 d’abril us convidem a assistir a una xerrada literària amb el poeta Sergio Chesán (Santa Cruz de Tenerife, 1983) autor de dos llibres de poesia: Exilios (Ediciones Oblicuas, 2016) guardonat amb el Premio La Nunca Poesia (IX edición)  i Los últimos días del espantapájaros (Ediciones Oblicuas, 2018).

L’acompanyarà l’escriptor, traductor i guionista Francisco Jota-Pérez (Barcelona, 1979), qui ens parlarà de l’obra del nostre poeta convidat.

Direm una selecció de poemes de l’autor en la darrera part de l’acte.

Hi sou tots convidats!

El pròxim dimarts 26 de març parlarem de la poesia de la Mary Oliver (Ohio, 1935 – Florida 2019) i és per a això que hem convidat la seva traductora, la Corina Oproae (Rumania, 1973).

Ocell roig (Godall Edicions, 2018) és una de les seves obres més representatives, l’única traduïda al català.

Mary Oliver, una de les poetes més populars i llegides als Estats Units, va guanyar els premis més prestigosos del seu país com ara el Premi Pulitzer (1983) i el Book Award (1992).

No hi falteu, sou tots convidats!

El passat vint-i-sis de febrer vàrem rebre en Ricard Mirabete, poeta convidat pel nostre grup per a parlar de la seva obra poètica; un acte-celebració dels vint anys de trajectòria literària des que en 1999 va rebre el Premi Amadeu Oller pel llibre Última ronda.

En Ricard Mirabete és filòleg, es dedica a la docència, fa crítica literària i és poeta. Ha publicat set llibres de poesia. El primer, Última ronda, va guanyar el Premi Amadeu Oller el 1999 (Premi que es concedeix a poetes joves inèdits). Després vindrien sis llibres més:

La gran baixada (Emboscall, 2004)
Les ciutats ocasionals (Témenos edicions, 2009), Premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental
Radar (Témenos edicions, 2012)
Nuclear, 2015, Terrícola edicions
Cel estàtic d’elevadors, 2016 Editorial Gregal
Esdeveniment, 2017, 3 i 4 Edicions

Ricard Mirabete ha aparegut en diferents llibres col·lectius. Ha exercit la crítica literària a diversos diaris com ara El Punt Avui i ha estat col·laborador a revistes culturals com Poetari i Benzina. També hi col·labora a Núvol, el digital de cultura.

Manté el blog Última ronda des de 2007.  En el seu blog hi trobareu publicacions sobre literatura, art,  música, cinema…,  temes amb què es nodreix la seva poesia.

Coordina un interessant cicle de recitals a la llibreria La Impossible: Poetes Impossibles d’ençà el 2014.

Els seus primers poemaris se situen nítidament en un entorn urbà (Última ronda, La gran baixada, Les ciutats ocasionals); en ells identifiquem un itinerari, un indret — els poemes s’ubiquen en la ciutat de Barcelona— un temps determinat. Són llibres en què explora una poesia essencialment narrativa – discursiva sense defugir la crítica. Hi trobem una evocació dels seus exilis interiors i una imatgeria potent amb un deix de tristor i aspresa.

Possiblement a Nuclear i Cel estàtic d’elevadors es decanta per poemes menys discursius, menys argumentals, més lírics, es despulla del soroll urbà i les coordenades d’espai i temps s’obren, no se circumscriuen tant com en els llibres anteriors. Sempre, però, percebem una cura obsessiva en la construcció del poema i en les paraules amb què basteix la seva poesia.

I finalment arriba Esdeveniment, el darrer llibre, i si acollíem alguna idea preconcebuda de la poesia d’en Mirabete, ens la fa miques. No tan sols trenca amb la narrativitat, sinó que fa una depuració estilística extraordinària i un exercici metalingüístic en què reflexiona sobre els límits i l’experiència del llenguatge.

Si com afirma Heidegger “El llenguatge és l’habitacle de l’ésser” en Ricard Mirabete, en tots els seus llibres, però especialment en el darrer treball, no vol habitar un llenguatge desgastat i previsible, ni un llenguatge retòric amb adjectivació tòpica. Les paraules no ofeguen el lector, s’obren a la reflexió; és la poesia més concisa de l’autor, amb elisions perquè siguem també nosaltres creadors de l’obra.

Un home amb bicicleta

Ell estava orgullós i alegre
i se’n tornava, un cop i un altre,
amb la bicicleta cap a la pensió.
Hi treballava a la cuina;
A canvi, el deixaven dormir a les golfes.
A mitjanit se’l veia al bar de la plaça.
Bevia a cor què vols,
no enganyava a ningú.
Una vegada m’explicà que només recordava
tres paraules ofegades a la sorra.
Tothora somreia i feia que sí,
que no, que més tard… amb moviments
massa expressius que semblaven bromes
de pallasso sobreactuat.
Ell estava orgullós i alegre
de venir al bar i asseure’s amb nosaltres,
de prendre una cervesa i portar-nos també
diaris francesos que no llegíem
i revistes de dones.
L’estiu passat ja no el vèiem.
Sempre havíem cregut que algun dia
recuperaria la veu.

Ricard Mirabete, Les ciutats ocasionals, 2009

Nit d’ulls deserts

Sigui com sigui, per fi som a casa.
Era llarga i bruta la ronda civil
-i del tot tristoi el tomb intolerable
per on he amputat la via Laietana-
però he arribat. Sí, embadocat
comptant fanals torts i semàfors girats
fins que he trepitjat el terrat de casa.
Ja no semblava ciutat, Barcelona:
era teoria originària, un principi.
Un desfalc de llums corrents
i cremor d’ulls deserts. Un frau.

Ricard Mirabete, Les ciutats ocasionals, 2009

L’AVINGUDA BLANCA

Clama secret el vent d’ahir
vora estances cobertes de blau.
Davant dels ulls espurneja l’avinguda
amb punts de referència grocs.
Inútilment em lleva el son
aquest esperar sense cap raó
que em dicta unes hores blanques
que em són refugi vermell, verda ferida.
Ser d’on no hi visc: romandre on no hi sóc.
I fer de mi un cabdell que rodola
vora estances cobertes de blau.

Ricard Mirabete, Les ciutats ocasionals, 2009

ELL ENS MIRA

Amb les mans lligades
al motor del temps,
ens mira.

Tensa les cordes vocals
i no en surt cap paraula.
Ara escolta una melodia
que d’altres diuen que és el silenci
mentre dibuixa mentalment
l’espai buit del món.

Des del més distant dels mons possibles.

On l’emoció és el dictat del foc primigeni
que promou l’harmonia preestablerta

de molt de temps abans, des de l’origen del so.

Ens mira de lluny i ens allarga la mà del temps.

Des d’una altra llum, des de l’origen del so.

Ricard Mirabete, Nuclear, 2015

NO ÉS, TAMPOC

No és tan sols un joc
mirar-se de reüll l’ahir
o avançar-se al després.
És només una llum
encesa al lluny que vol
que l’apaguis: l’instant.

Ricard Mirabete, Nuclear, 2015

TOT RESSONAVA CEC

Trapezis de la nit: anelles
invisibles es filtraven en el besllum
del nostre vas de vi. Arran
del finestral capturàvem junts les paraules
mentre tot ressonava cec;
però en gotes de cristall
dels nostres llavis purs
en sobresortia la promesa.

Ricard Mirabete, Cel estàtic d’elevadors, 2016

TEOREMA D’UNICITAT

                                           (DE L’EXPLOSIÓ DEL COS

A L’EXPANSIÓ DEL COSMOS)

L’ordre i l’aventura del mar: el banyador.
El llamp del dispers en la unicitat del vers
que erosiona en tu el neguit de ser funció
de l’explosió blanca de la platja solar
o del gris univers.
D’aquest temple teu de llum en l’oli del mar:
la pell del nedador.

Ricard Mirabete, Cel estàtic d’elevadors, 2016

La pedra fereix l’embat del vent
i escurça la nostra mirada.

Davant teu el buit encerclat
la nuesa del dubte:

una pedra que sí

que conté
que roman

després de nosaltres.

Si alço les mans
entre murs

cremo fulla i esperança

és ara un contorn
de verda recança

a camp ras
em guardo l’espiga del dir

era un interrogant
la muntanya extrema

i cremo fulla i cant.

Ricard Mirabete, Esdeveniment, 2017

NOTA DE L’AUTOR

Llavors, el cor necessari arriba a ser aquell que no hem ensinistrat. Metàl·lic, ultralleuger, llis. L’espera blava –o la nit de l’ànima- és travessada per la desaparició que ho impregna tot de por, de pedra, de res. I afirmar que dir –com també escriure- és parlar fluix, creure alt, tornar de lluny i llegir. Llegir, llegir, de res. Sentiu? D’un cor no en farem gran cosa. D’un cos? No en direm grans coses. És l’hora de ser en els noms, ser-ne la seva presència, abrigar-nos el fred de dins amb el d’enfora. Sentiu? Del captiveri ningú no en dóna fe. Tothom se’n riu del vigilant i de qui el vetlla. Però el dia final s’acosta i no és nit, ni sol, ni calç. És blanc. Metàl·lic, ultralleuger, llis.

Ricard Mirabete, Esdeveniment, 2017

Volem expressar el nostre sincer agraïment a en Ricard Mirabete per la gran vetllada de poesia que vam compartir. El nostre convidat va fer un recorregut atractiu i amè per la seva obra poètica, un veritable plaer per a tots els assistents.

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez

El dimarts 26 de febrer celebrem la sessió mensual, organitzada pel nostre grup de poesia, a l’espai VilaWeb. En aquesta ocasió hem convidat en Ricard Mirabete (Barcelona, 1971) qui ens acompanyarà per parlar sobre l’evolució de la seva poesia, i sobre els temes i interessos principals que estructuren el seu estil i la seva obra poètica.

Ricard Mirabete ha publicat vuit llibres de poesia, al marge de les col·laboracions en diversos treballs col·lectius. El seu primer llibre, Última ronda, va rebre el Premi Amadeu Oller el 1999.

El darrer poemari, Esdeveniment (Edicions Tres i Quatre, 2017) és una obra que ens atrevim a classificar com la més trencadora en la seva trajectòria poètica.

Hi esteu tots convidats!

El passat vint-i-set de novembre vàrem tenir el plaer de dedicar la sessió a la poesia de M. Dolors Coll Magrí, contents i complaguts de celebrar una altra vetllada de bona poesia a l’espai VilaWeb.

Vàrem iniciar l’acte fent esment a una molt bona notícia: la concessió recent, tot just fa un parell de setmanes, del 34è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol a la nostra convidada. És un guardó a una poeta que té una trajectòria molt destacable i una obra que excel·leix; ben mereixedora, per tant, d’aquest reconeixement.

Dolors Coll és nascuda a Almenar, vila del Segrià, s’ha dedicat a la docència com a professora de Llengua i literatura i ha estat lectora de la Universitat Adam Mickiewicz de Poznan a Polònia (1989-1992).

Ha publicat cinc llibres de poesia, molts dels quals han estat finalistes de Premis de renom. Rés a mida (2000) i Niu en blanc (2003) publicats a Pagès editors, Rostoll (2014, Godall edicions), En sordina (2015, Editorial Meteora) i Corpuscles (2017, Godall edicions). L’obra guardonada amb el Premi Miquel Martí Pol d’enguany, El còdol i els seus cercles, es publicarà a Pagès editors.

Rostoll és el llibre que inaugura la col·lecció de poesia Cadup de Godall edicions, una editorial que precisament ara acaba de celebrar el cinquè aniversari en una posició de prestigi entre les editorials independents.

Possiblement és a partir de la publicació de Rostoll que es produeix una inflexió en la projecció de l’obra de la M. Dolors; els seus darrers llibres han gaudit de més ressò entre lectors i crítics.

L’obra de la M. Dolors Coll Magrí participa d’un arrelament profund a la terra, la terra dels seus avantpassats, situada a l’extrem més septentrional del Segrià. Són diverses les formes en què la terra reviu en la seva poesia: d’una banda en un lèxic diferenciat, autòcton (mixons, bambarols, palometes…, per esmentar-ne alguns exemples), així com  també en les nombroses referències  a les plantes, el tros, els arbres, els fruits, l’aigua, els animals…; són imatges que extreu del món a pagès de la seva infantesa i joventut i són les que empra per parlar de la mort, del fracàs, de l’amor, de la bondat, del dolor… Però, tanmateix no són imatges purament descriptives dels elements de la natura, ni de cap lloc idíl·lic, sinó que van més enllà i superen amb escreix tot allò que es pot percebre. Per damunt de tot creen emocions i creen llenguatge poètic.

Destacaria la densitat plàstica de les imatges que Coll compon i formula; un bon tou de metàfores elaborades i sorprenents, innovadores, ens fan reviure uns orígens que encara que no siguin els nostres provoquen ecos que es perllonguen i ens ressonen endins.

Els seus poemes fan arrels en els lectors, ben fondes, travades a la terra, i són aquestes arrels, vinculades a les seves emocions—i quan la llegim també a les nostres, en un acte creatiu compartit— les que percebem i les que ens lliguen a la seva veu reveladora.

La nostra poeta convidada va fer una xerrada sobre la seva obra, un recorregut pels  llibres, amb comentaris i lectures de cadascun. El col·loqui posterior, interessant i amb substància, va acabar amb la lectura per part nostra d’una selecció de poemes. Us transcrivim algunes de les poesies que es varen llegir durant l’acte.

                                                                            Aparta de mi l’esguard, que m’assereni,
                                                                                  abans no me’n vagi i ja no siguires.                                                                                                                           (Sl 39, 4)

No para mai quieta
l’ansietat,
com cabra
la boja
m’ocupa el mont
de salts
i bels

per a ocupar-se
el temps.

Empunyo
el ganivet
a punt de tall.

En sacrifici
vull degollar-la.

Però no en sé, que l’arma
tan blanca em cau
dels dits
i em punxa
negra el propòsit.

Rés a mida, Pagès editors, 2000

                                                                                       Trepitjaràs lleopards i escurçons,
                                                                                  passaràs sobre lleons i sobre dracs.
                                                                                                                          (Sl 91, 13)

Al blanc de l’ull retinc
reversos d’aigua
rasant
durs còdols
en moll corrent
secret
escàpol

a la pupil·la.

Que a cada embat lo riu
lent esculpeixi
la conca
on molsa
a molsa rastres
del flux
que em fuig

verdegin l’altra
mirada.

Rés a mida, Pagès editors, 2000

al mixó en vol
el d’irisacions canviants
s’alternen rastres de sol amb sol
que s’estimba

i a dins del raig
partícules d’aire visible i el raquis i el canó
i els garfis de les barbes
apropant-te als teus abismes claríssims
trèmuls
de pell gallinàcia

al desplomar-se’t lo temps una ploma
cau lenta
des del plor a la mà
lenta
com aquell pètal en senyal d’inflexió

Niu en blanc, Pagès editors, 2003

només que ones concèntriques des de l’impuls la pedra el riu
s’expandissin enllà de l’horta fins a l’eixorc
i allí florís lo sisè pètal del presseguer
fruités
tant te faria
no recordar el nom de les estacions
llepant-ne el pinyol
tots los temps gustaries en un

Niu en blanc, Pagès editors, 2003

XIII

Em rosega
al més tendre del cabdell.

Haig de fer petita la vostra mort,
que em càpiga.

I com més m’esmero a fer-la’n
més se m’encongeix
encrespada

la vida, gairebé gruix de fulla.

(Escarola)

Rostoll, Godall Edicions, 2014

XXV

No haver sabut ajudar-vos a descloure-us tots els pètals,
a esclarir-vos tots els cels possibles, és la pedra

cantelluda que em tapona les venes.

Rostoll, Godall Edicions, 2014

L’ ESQUER DE L’ILLA

Inexpressat, et mossegues la cua dins la peixera.

Mentre ni un sol mar t’ajudi
a desplegar-te, sobre tu mateix gires

cap a embogir,
confoses les nocions

de vidre i aigua. Imbricades escates
l’estrany i el conegut.

Entre un i l’altre se’t dilata el badall per on t’escoles.

Corpuscles, Godall Edicions, 2017

En letargia

Polseguera aixecada pel ramat d’ovelles.
Un noguer a l’espona.
A través del fullatge, llum de mitja tarda.

Hi planen microscòpics mixonets d’or.
Un pes teu fet miques per sobreeiximent.
Miríades de volves

en suspensió i rajos
fusionats

espellint-se en totes direccions com puntes
de l’estrella solar.

Aquí,
un altre temps en letargia a pesar de les esquelles.

¿També el teu
s’havia apartat adormit en un recer càlid
deixant que el camí seguís tot sol?

Corpuscles, Godall Edicions, 2017

Aïllant tèrmic

Protectores barbes
se’t desprenen, angelets de pèl

vaporós.
Boirina suspesa
sobre l’herba humida, les bàrbules.

Parsimoniosa
una llepada t’escua el canó. I el raquis

se’t fon com gel a l’obaga.

La caiguda serà tan lenta que ja hauràs oblidat
una memòria a punt de nàixer.

Ni t’adonaràs que et reprens

asseguda a la butaca
amb un fred de més.

Corpuscles, Godall Edicions, 2017

Moltes gràcies, M. Dolors, hem gaudit d’una gran vetllada de poesia!

Text: Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz

El pròxim dimarts 27 de novembre rebrem la poeta M. Dolors Coll Magrí (Almenar, 1960) a l’espai VilaWeb en un acte literari al què sou convidats.

M. Dolors Coll Magrí, que acaba de rebre el 34è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, ens parlarà de la seva poesia, entaularem una conversa amb ella i durant la sessió es recitarà una selecció de poemes dels cinc llibres que fins ara ha publicat.

El seu darrer llibre, Corpuscles, ha estat editat per Godall edicions el 2017. Aquí en teniu un tastet.

L’esquer de l’illa

Inexpressat, et mossegues la cua dins la peixera.

Mentre ni un sol mar t’ajudi
a desplegar-te, sobre tu mateix gires

cap a embogir,
confoses les nocions

de vidre i aigua. Imbricades escates
l’estrany i el conegut.

Entre un i l’altre se’t dilata el badall per on t’escoles.

M. Dolors Coll Magrí, Corpuscles

El passat  vint-i-quatre d’octubre vàrem tenir el plaer de conversar amb els autors d’un llibre de poesia ben especial en la seva concepció i en el resultat final. Llavors, els peixos aplega poesia i pintura; una obra en la qual paraula i imatge és vigoritzen mútuament.

La poeta Marta Pérez Sierra i el pintor Jordi Vila Llàcer van desenvolupar nombrosos temes relacionats amb el llibre. De la xerrada vàrem poder esbrinar o intuir les connexions més profundes entre paraula —poesia— i art —en aquest cas pintura—, perquè com ells reivindiquen aquest és un llibre d’artista, no pas un llibre il·lustrat (dues concepcions diferents que ens vàrem aclarir en la xerrada).

Marta Pérez Sierra és llicenciada en Filologia Catalana i ha treballat com a professora. És escriptora, poeta, i a banda de la participació en llibres col·lectius, ha publicat tres llibres de relats (narrativa curta, un d’ells en castellà) i deu llibres de poesia, entre ells Dones d’heura guardonat amb el Premi Jordi Pàmies el 2010 i Ostatge que va merèixer el Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell el 2016.

Voldria realçar, de la trajectòria de la Marta, el seu activisme cultural: promou, coordina nombrosos projectes; destacaria que dirigeix el cicle cultural “Contrapunt poètic” a Sant Feliu de Llobregat d’ençà el 2014.  També ressaltaria la imbricació que les seves obres tenen amb diferents àmbits de l’art: la pintura i la fotografia (en molts dels seus llibres la pintura n’és una part integrant), la música i la dansa que son protagonistes en els recitals, els seus i els que organitza. Inclús el teatre i les titelles que ella manipulava han format part d’alguns espectacles amb textos dels seus llibres.

Jordi Vila Llàcer és pintor, format en l’Escola d’Art i Oficis d’Alcoi i amb ampliació d’estudis a Glasgow i Barcelona, on hi resideix. Ha merescut el primer Premi a la Pintura Jove de la Fundació Banc de Sabadell el 2000. Ha exposat en diverses galeries i centres culturals d’Espanya i Europa i té obra exposada de forma permanent en diferents seus a Catalunya i Espanya.  És amant de la poesia i això l’ha dut a publicar els seus gravats i dibuixos en diversos poemaris i a col·laborar en revistes de poesia i literatura.

Llavors, els peixos és un llibre esplèndid, empeltat de bones imatges poètiques de rica simbologia i que juntament amb les pintures —paraula i imatge es potencien—, ens il·luminen, reanimen els orígens de l’amor i ens apropa una mica més a l’essència de la poesia, al goig de meravellar-se. Els autors ens donen indicis de les lectures germinadores de l’obra, lectures que provenen de la Bíblia: els epígrafs són fragments del Llibre de Tobit, dels Proverbis i Salms de l’Antic Testament, així com del Càntic dels Càntics de Salomó, un llibre sorprenent, un dels poemes d’amor més importants de la literatura universal.

La relació de Llavors, els peixos amb aquestes obres literàries, integrants de la Bíblia,  és molt interessant; les edats poètiques, la nova i la antiga, reviuen en una memòria col·lectiva; la nova desvetlla aspectes de l’antiga i l’antiga reviu d’alguna manera en la nova. Hi reconeixes, en Llavors, els peixos, elements comuns del paisatge del Càntic, sobretot el seu valor simbòlic, i també revius la forta connexió entre Amor i Mort, una idea potent que recorre tot el poemari de la Marta i el Jordi. Fixeu-vos en un vers del Càntic que diu: “L’amor desafia a la Mort.”

En els textos del llibre, breus poemes en prosa, la Marta ha aconseguit parlar de l’Amor, de l’enyor i del goig de l’amor—les dues parts del llibre— amb paraules que posseeixen un so intern i profund. El món real —les seves vivències—, i el món imaginari s’han fusionat en un conjunt d’imatges creadores, les verbals i les pictòriques del Jordi, que aporten un nou valor al llenguatge, ens desperten els sentits i en definitiva ens fan vibrar l’ànima.

De la conversa amb els autors vàrem destriar l’origen del títol del llibre, qüestions relacionades amb la simbologia del peix, ens van explicar la manera com van treballar l’obra i aspectes interesantíssims relacionats amb la creació de les pintures i els poemes.

En la part final de l’acte, el recital, vàrem dir una selecció de poemes del llibre, tot veient les pintures d’en Jordi Vila.

Poema IX (Primera part: De tu en faig enyor)

Has escrit la meva ombra a la volta del cel. No sóc estel, però hi estic cosida. Puc volar fins a tu i desvetllar-te, fer-te pessigolles i descomptar-te. Malgrat la distància que ens separa puc riure tan fort que se t’encomani. També puc fer silenci. Escoltar-te com assages els versos que escriuràs quan jo torni a riure. Ara els dits s’han fet logaritmes i no em surten les paraules. Escriu tu que serves l’alè de tots dos. Que no es perdi aquest poema.

Poema XVI (Primera part: De tu en faig enyor)

S’ha amagat. Tornarà a treure el cap, és un vers cíclic. Com es deia aquell que comença igual que acaba? Enyor. Enyor. Escriu el que vulguis al mig. Una cançó, si vols. Un ball. Una tarda d’hivern freda amb el sol tombant sobre els cotxes de l’avinguda. Un mercat ple de flors. Un pati d’escola sense nens. L’amiga que t’ha traït. La que ha marxat per sempre. El que vulguis. El vers sempre és el mateix.

Poema XVII (Primera part: De tu en faig enyor)

No saber de tu. Tenir veu i entotsolar-se. Tenir dits i distància. Tenir pulmons i ofegar-se. Seure a la vora d’aquell riu, el cabell rinxolat, llarg, molt llarg. Tu amb unes tisores menudes me’l vas tallant. L’aigua s’endú els flocs negres. Com líquens.

Poema XXIV (Segona part: De tot en faig joia)

Aquella noia que veig en el mirall amb la lluna oberta en el rostre. Amb la rialla entre els dits, arrelada. Els pits celestes. El temps del paradís. Un pomer etern habita en aquella noia.

Poema XXVI (Segona part: De tot en faig joia)

Piano de cua a l’arena de la cala menorquina. Eres llavor i síl·laba. Pa i mel. Rusc i forn. Farina i aigua. Sal i poesia. Les petxines, capses de música minúscules, guarden el teu cant. Faré un sot ben fondo per percebre’t.

Gràcies, Marta i Jordi, per regalar-nos una conversa emotiva, plena de coneixement i bellesa. En tenim un gran record!

Empar Sáez

Fotografies: Ferran d’Armengol

El pròxim dimecres 24 d’octubre a les set del vespre esteu convidats a la conversa amb els autors del llibre Llavors, els peixos (La Garúa Libros-Tanit, 2017). 

La poeta Marta Pérez i Sierra i el pintor Jordi Vila Llàcer han treballat conjuntament en una obra que aplega un recull unitari de poemes en prosa, dividit en dues parts, amb un bloc central de setze pintures que dialoguen amb els textos.

“La contemplació d’aquestes pintures revelen aspectes simbòlics i onírics de Llavors, els peixos, que enriqueixen de forma plàstica, visual, les potents imatges poètiques de Marta Pérez i Sierra.” Teresa Costa-Gramunt.

Parlarem amb els autors del diàleg que s’estableix entre poesia i pintura; ens explicaran com s’ha gestat l’obra, els lligams simbòlics i metafòrics que comparteixen paraula i imatge. La confluència i imbricació entre ambdues, en un mateix nivell, ha atorgat gran unitat i solidesa a aquesta magnífica obra.

Hi sou convidats, no hi falteu!

La sessió poètica del propassat dimarts 20 de març va ser presidida per Montserrat Gallart i Sanfeliu a qui vàrem convidar, perquè ens parlés de la seva obra en vers. Recordem que l’any anterior havia vingut per tractar de la poesia de Kavafis que ella coneix molt bé a través de la seva tesi doctoral Marguerite Yourcenar traductora de Konstantinos Kavafis, sumada al seu ampli coneixement de la cultura hel·lenística.

Com ja sabeu Montserrat Gallart és doctora en Filologia Clàssica i en Filologia Francesa per la U.B. També és Membre de l’Associació d’Escriptors i Traductors en Llengua Catalana, del Centre Internacional de Documentació Marguerite Yourcenar i de l’Associació Catalana d’Hel·lenistes.

Les llengües, la literatura, l’ensenyament i la traducció  ̶ en català, castellà, francès, italià i grec modern ̶  són els eixos de la seva formació, dels seus interessos i de la seva dedicació.

Com a docent va ser catedràtica de llengua francesa a secundària(durant trenta dos anys), posteriorment(durant sis cursos) fou professora associada de la mateixa llengua a la UAB. Actualment dóna classe a l’Escola de l’Ateneu Barcelonès i realitza tallers de llengües modernes i de literatura en diversos centres.

Des del 2004, ha seguit amb certa freqüència estudis d’escriptura poètica a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

Montserrat Gallart ens digué que sempre li ha agradat llegir i escriure, així com des de petita jugar a fer de mestra. Però que no va començar a publicar fins al 2007, després d’un llarg període de repòs degut a una malaltia. La seva primera obra va ser en prosa: De cervicals i altres vèrtebres. Itineraris cap a l’equilibri(Abadia Editors, 2007, pròleg de Joan Tudela, editor).En anys posteriors s’obrí a la poesia.

• Trenat d’onades i remors (Abadia Editors, 2010, pròleg del poeta Carles Duarte)
• Bressol de tots els blaus (Témenos Edicions, 2012, prologat per Jordi Cervera, periodista i escriptor)que compta amb un magnífic recull de fotografies deSara Molina que il·lustren la llum i el color dels seus poemes i amb un epíleg escrit per la seva filla, Marta Arànega Gallart.
• Acords del cor (Témenos edicios 2014, amb pròlegs de Francesc Parcerises i de Mercè Voltas)
• Més un poemari conjunt amb tres altres autores a Visión Libros.
• També té dos llibres de poemes en curs de publicació: Mediterrània i Com lleu batec en la memòria dels quals la Montserrat Gallart ens en va llegir cinc, que trobareu més avall, alguns dels quals al·ludeixen a l’actual situació política del nostre país.

Montserrat Gallart considera que qui tradueix i escriu poesia és algú enamorat del llenguatge, un enamorament que a ella l’ha portada no sols a conèixer moltes llengües, sinó a adoptar diferents modalitats com el parlar salat quan és a Cadaqués, o el català de les terres de ponent quan fa cap a casa dels pares.

La seva poesia és amarada de llum, o millor, neix de la llum. És una llum física, corporal, En els dos primers poemaris la llum entra a la pell des del paisatge, la llum del sol i els canvis dels blaus. Un paisatge referencial que s’estén per la Mediterrània des de Catalunya (especialment Cadaqués) fins a Grècia i fa del mar, de la costa, de les platges un conjunt d’imatges que l’acompanyen en la felicitat i en la dissort.

El tercer poemari Acords del Cor se centra en el desengany amorós. És un discurs en aparença molt dur sobre la crueltat i traïdoria amorosa que es basteix i solidifica a través d’una mena d’oposició entre la bondat còsmica inevitable, la llum, el curs dels dies, les estacions, la nit i la percepció poètica del clam individual que es rebel·la davant el goig perdut, perquè voldria poder continuar gaudint de la llum que engendra el cosmos.

Gallart ens explica que en els versos és ella mateixa i aprofundeix en el propi coneixement. Els escriu per fixar un moment en el paper com a emoció i sentiment, però també com elaboració i necessitat de pervivència, com a refugi i com a eina de creació d’un món somniat, evocat. Busca la paraula precisa i la musicalitat com una cadència personal, intuïtiva que beu d’ella mateixa, no pas cenyida amb mètrica, sinó donada amb naturalitat.

El darrer llibre Memòries d’uns gats feliços (Gregal, 2017, pròleg de Francesc Parcerises), tot i no ser una obra exactament poètica, conté molta poesia. És una mena de dietari, o potser un text epistolar, o unes breus confessions i reflexions sobre la vida en aquells moments en què veiem com s’escola d’una manera inevitable cap a l’afrau. Els protagonistes essencials són tres gats dels que ella fou  mestresssa, però també podríem dir que el protagonista ocult, i tanmateix omnipresent, és l’amor entre les persones i els animals. En concret: l’amor pels gats.

En acabar de conversar sobre les seves obres, Montserrat Gallart ens va llegir “Arquetip un dels poemes més rodons del llibre Bressol de tots els blaus.

Finalment li vàrem preguntar per les Àgores d’estiu. Des de 2011 organitza, a Cadaqués, unes Àgores Poètiques que sovint donen cabuda a altres manifestacions artístiques com la música i la dansa. Alguns ja somniàvem d’assistir-hi.

La sessió poètica de dimarts 26 va resultar interessant i distesa per la qualitat de la poesia de Montserrat Gallart i per les seves explicacions en un llenguatge ric, suggerent i natural que va provocar l’atenció i participació del públic.

Montserrat Gallart ens va comentar que s’havia sentit molt a gust entre nosaltres i que li havia agradat, especialment, escoltar els propis poemes llegits pels membres de Reversos.

Entre aplaudiments de reconeixement per la vetllada, éssent època de Rams, li vàrem oferir un pom de lliris liles amb una palma menuda, petita artesania de les nostres terres mediterrànies.

Moltes gràcies, Montserrat!

• A continuació, transcrivim les lectures que va fer la Montserrat i després de la titulada Comiat, les que vàrem dir els membres del grup poètic.

Arquetip

A Sóunion no s´acaba el món, però ho sembla.
Harmonia feta marbre, i el mar
als peus, que para una catifa al temple.
La llum inunda les columnes
i el blau del cel és un llençol de tafetà amorós
que embolcalla l´indret.
El vent respecta l´únic arbre
rostit, posat a prova i ferm.

Quan cau la tarda,
el sol s´amaga rere l´estol d´illes
i, en posta encesa d´un vermell violent,
trasmuda el cel en immens mantell càlid.
No hi ha remors però hi ha presència,
i em trobo assimilada aquí
com una peça més de l´harmonia
intemporal i eterna.

No sé si aquest paisatge sap que hi sóc,
però m´hi sento menys en fals
que davant teu.

         (Soúnion, 6-XI-2010)

Αρχέτυπο

Στο Σούνιο δεν τελειώνει ο κόσμος αλλά ἐτσι φαίνεται
Αρμονία που ἑγινε μάρμαρο και η θάλασσα
στα πόδια, που στρώνει χαλὶ στο ναό.
Το φως πλυμμιρίζει τους κίονες
και το γαλάζιο του ουρανού είναι μεταξωτό σεντόνι
που τυλίγει τον χώρο.
Ο άνεμος σέβεται το μόνο δέντρο,
αν και δαρμένο, μέσα στη δοκιμασία του σταθερό.

Ὀταν πέφτει το απόγευμα,
ο ήλιος κρύβεται πίσω απο το σύμπλεγμα των νησιών
και, σε δύση φλεγόμενη με βίαιο κόκκινο,
αλλάζει τον ουρανό σε τεράστιο μαντίλι ζεστό.
Δεν υπάρχει θρόισμα, αλλα παρουσία
και βρίσκομαι αφομοιωμένη εδώ
σαν άλλη ψηφίδα της αρμονίας,
άχρονης και αιώνιας.

Δεν ξέρω αν το τοπίο γνωρίζει ότι είμαι εδώ,
αλλα σ´αυτό το μέρος νιώθω λιγότερο μετέωρη
παρά μπροστά σου.

          (Σούνιον, 6-XI-2010)

CAPVESPRE. EVOCACIÓ (Montserrat Gallart, 2017)

Davant del mar,
el blau profund i nítid del capvespre,
al juliol,
m’evoca la teva infantesa clara,
l’amor que em percudia el cor,
els dits i els llavis,
amor de seda i de trena als cabells,
amor compartit, de Marítim,
mentre tu feies passanelles
davant del corb marí que es recollia,
davant les gavines xisclants
que saltaven serrells d’escuma blanca.
No tornaran els dies de l’amor
-l’amor de trena-,
ni la teva infantesa.
Vindran altres instants de mar
i de Marítim,
davant el blau dels blaus,
quan cau la tarda,
el dia
feixuc d’estiu ha vist mil llums
i, ara, serè,
va obrint la porta a una nit clara,
mentre la mar
dansa amb onades de segles
i encara em troba un somriure endolcit
al rostre.

DE BEN ENDINS

L’esclat de llum i el vent de tramuntana
dibuixen perfils de setembre,
susciten el somriure de la mar,
fan els colors més vius
i exalten la meva ànima
fins la pregària noble
que agraeix tanta gràcia.
M’embriago amb la bellesa
del poble que duc cenyit a la pell
i que potser veurà
la meva darrera mirada…
Ah, reposar al cementiri marí
quan l’hora em sigui arribada,
fer créixer entre la gespa
neulida de l’indret
llavors de nous poemes
i un futur resplendent
de pau i llibertat
per a les meves nétes
o els néts que hauran vingut!
Submergir-me en la joia
de la blava quietud
i de la llum eterna,
i abraçar cada dia
el llostrejar de Cap de Creus!

MARINA 11 – XI – 2017

Amb una sola veu
ve la marea humana;
arribem de pertot
brandem senyeres i estelades…
Contra el cel envaït
s’eleva el foc ardent de les consignes,
i quan es fon el darrer raig de sol
el clam encén llanternes:
riuada de llum blanca per la llibertat

1 OCTUBRE 2017

Al tombant del mes ens espera
l’hora greu de la incertesa.
Som en camí per a dir els nostres anhels,
guiats per l’estel viu de la confiança.
Ho hem preparat, cridat i escrit,
ho hem proclamat en unes lleis.
Les nostres armes,
la música i el cant que sona a Plaça
i pels carrers,
les percussions domèstiques
que fereixen la quietud de la nit,
concentracions, senyeres i estelades,
i parlaments fervorosos dels líders.
Tot es prepara per al dia esperat:
continguda il·lusió, gran esperança,
i una nit llarga, llarga
de pacífica resistència
sota estels espantats…
Mes, ai, l’estat
poruc, immobilista i repressor
posa en marxa la força desfermada.
L’amenaça s’ha estès:
ocuparan col·legis i ho arrasaran tot…
-neguit i tensió.

Les flors de la pau i del vot
es tenyiran de sang,
s’escampen els cops i els crits del dolor,
i el vot no s’exerceix en tots els centres.
Sortosament, el món ens mira.
Tots els observadors que ens acompanyen
poden testimoniar de la barbàrie,
i el món sabrà que, surti
el recompte que surti,
la dignitat de tots
-que és com teixit de seda malva-
ha fet aquest país mereixedor
de l’alliberament,
amb un horitzó en blau,
que mira a l’infinit
i que se sap
mestre i senyor de la pròpia vida.
I maldarem per consolidar.

DIVISA DE COMIAT

No morirem del tot,
tot i que ens farem terra…

Obrirem, potser, els ulls
a una altra llum desconeguda,
i continuarà la vida
on els àngels fan festa
i on calla el temps.

Fins que podrem veure el rostre de Déu
i la rialla d’aquells que estimàrem.

Alguns membres de Reversos vàrem llegir:

Del llibre BRESSOL DE TOTS ELS BLAUS

HAÏKÚS DE PORT LLIGAT(selecció)

Camí de ronda
Acords en el silenci
Cançó de la mar.

La mar emmudeix.
a les minves de gener
Torna la treva.

A  trenc d’albada
Els teus ulls em recorden
Les venes del cel.

Trenat de robins
buguenvíl·lies que riuen:
arriba l’estiu.

Anell de l’aliança
de Deu amb l’home:
Arc de Sant Martí!

La nit, serena.
Badallava la lluna
entre les barques.

LLET AMB CACAU

Sense la teva presència
em pesa tanta llum,
pessigolleig radiant que frega els núvols
entre l’aigua policroma i el cel;
a la nit, focs i lluna:
incessant degoteig d’espurnes purpurals
que harmonitzen amb el color dels teus ulls.

Les teves mans melancòliques s’allarguen
i busquen la cançó del teu alè,
com quan, en la nit, un infant
busca la llet amb cacau de les certeses.

Però el blau de les venes del cel
només m’evoca ombres d’un temps remot
que ara em són estrangeres.

Del llibre MEMÒRIES D’UNS GATS FELIÇOS

Agilitat, tendresa, melangia:
salteu de branca en branca pels teulats,
salteu…
Jaieu al sol meditant en silenci
-indiferents i cauts alhora-
perfectament immersos en el cosmos,
i  acaricieu  la terra al vostre pas.
Sou gats!
Felins astuts que encarneu déus egipcis
amb nítida mirada de filòsofs.
Domesticats o bé en estat feréstec,
el vostre cos té la calma que plau a l’univers,
i en l’ànima guardeu
el gust per les coses petites i ocultes…
Sou gats!
I tanmateix,
quants no pagarien pel vostre extermini!
Per això us dic:
gats de tot el món,uniu-vos!
Feu-vos forts, feu-vos imprescindibles!
Vora el mar, a la muntanya o a la ciutat,
mostreu als homes les vostres qualitats
i festegeu el perill fins a exhaurir set vides!

Del llibre ACORDS DEL COR

VI(D)ES

El temps de mel i de concòrdia
se’ns va exhaurir massa aviat.

Ara les nostres vides són
dues vies de tren o l’espai buit
que queda entre elles,
mudes i paral·leles,
sempre endavant sense retorn…

Ah, si podia girar els fulls
i tornar a la primera plana del temps,
a l’estació dolça i enganyosa de la partida!

HIPÒTESI

Potser la vida eterna, allò que en diem cel,
és una immensa taula rodona
on seuen els primers amors,
els segons, els tercers…
i aquelles que en algun moment
se n’anaren de nosaltres
com cera fosa d’un vell ciri…
A la taula i amb temps indefinit,
entre els nèctars que ens seran servits
en signe d’ acollida, podrem dir-nos
tot allò que vàrem callar
perquè no sabíem dir,
o allò que les nostres accions contradigueren.
De les branques seques de les històries del cor
en farem garlandes,
i amb poques menges
ens sadollarem de felicitat.
Temps indefinit
per a treure bé la pols de les paraules
i dibuixar amb traç ferm
el somriure perfumat de l’empatia.
Tertúlia ininterrompuda
com els cicles de l’univers,
sense els sotracs ni les ventades emocionals
que aquí ens deixaren indefensos,
en la quietud i la pau d’uns peixos d’un estany
o del mestre de ioga…

MÚSIC AMB ACORDIÓ

El músic de carrer, músic de metro,
es guanya quatre rals amb pocs acords,
cantarelles conegudes de la gent, fàcils, de sempre,
que toca mecànicament, sense passió:
gairebé es teclegen soles…

Quan canvia de vagó, però,
sense que se n’adoni,
li surten melodies més genuïnes,
tonades que han nascut amb ell
i que els dits li han tocat des del bressol.

I és aleshores que es transforma
i que esdevé autèntic músic:
ell, indestriable de l’acordió
que gemega Balcans.

I és així que em sembla quasi divinal.

OBSTACLES

I si parlés més el cor que la boca,
copsaríem la profunditat dels sentiments,
què hi ha darrera de cada mirada,
de cada gest, de cada besada,
què amaga cadascun dels nostres mots…

Però som amadors limitats i ignorants,
incapaços d’expressar el que sentim.
Presoners com som de tantes pors,
mostrem la rosa i amaguem les espines,
que completen el retaule de la nostra essència.

Si ens deixéssim amarar els uns dels altres,
si diguéssim els mots que el cor escolta,
tindríem una altra llengua que la
del malentès, la del dubte i de la por.
I abastaríem molt més amunt,
molt més enllà de nosaltres mateixos.

CRISI

Quan el poble no té bons guies
la crisi emprèn el seu camí
i entra en escena

Se’ns ha deshidratat la pell dels somnis
i hem oblidat el que érem i sabíem;
som avars del nostre temps
i dels nostres afectes.
Vivim moments mesquins de silencis còmplices,
la feblesa ens grava i impedeix
de reaccionar davant les injustícies,
distrets del tot amb la tecnologia…
Hem d’alçar la intel·ligència al servei de l’amor,
sibil·les del futur,
sense que cap déu que vingui a redimir-nos.
No esperem que els bàrbars resolguin
aquest desgavell que ens va engolint.
Canviar de rumb és l’única proposta.

EQUILIBRI

Com la flor que es desclou al bat del sol
I té puixança,
com la vida que pren sentit
en cada naixement,
la teva companyia vesteix els meus dies
de plenitud
i posa música harmoniosa
a tantes cavil·lacions…
Així comprenc que l’existència,
que de vegades és fel,
pot ésser mel de taronger
i besar-nos a la boca tendrament.

Gràcies una vegada més, Montserrat!

Text: Marta Teixidó

Fotografies: Aureli Ruiz