El qui em segueixen per les xarxes socials o per aquest Bloc ja saben que fa mooolt temps que vaig dient que España ho tindrà molt negre el dia que marxarem. Per això, precisament, perquè en són molt conscients, vaig repetir quasi “ad nauseam” que, senzillament, ESTAN CAGATS. Ho vaig dir en aquest apunt de
El dimecres d’aquesta setmana vaig col·laborar amb la bona gent d’“Ara és l’hora” en el repartiment d’estelades al públic que anava al partit de Champions del Barça amb el Bate Borisov de Bielorússia. Els companys de Vilaweb, sabedors de la meva voluntat de cooperar amb una causa tan benemèrita com aquesta, em van demanar que
Avui, mentre a España celebren la seva festa i la Legión desfila amb la cabra pel Paseo de la Castellana en presència del “Gobierno de la Nación” i de tota la Borbonalla he recordat el dia del Pilar de 1981. Un 12 d’octubre no gens convencional, com hi ha món! És possible que no hi hagi
(La sèrie comença aquí) Ja fa temps que no tinc cotxe però encara recordo coses de quan conduïa. Per exemple, quan arribava a un canvi de rasant. Vas pujant amb la segona marxa posada i controlant la velocitat amb el peu damunt de l’accelerador. Quan arribes al final de la pujada i superes el canvi
(La sèrie comença aquí) Sobre la colla de Ciutadans (o Ciudadanos) durant la campanya vaig escriure en diverses ocasions que no sabia què em repugnava més: si la seva ideologia o l’alarmant desinhibició amb què la divulgaven. Ara, amb la campanya acabada, em ratifico en la meva valoració. Val a dir que on poso “desinhibició”
(La sèrie comença aquí) Faré un ràpid repàs als resultats de les diverses forces polítiques i m’agradaria començar pel fracàs indissimulable d’Unió Democràtica de Catalunya, que és tant com dir el fracàs del senyor Duran i Lleida, de la seva llastimosa “tercera via” i de la quantitat enorme de diners que algú li ha dedicat… amb
(La sèrie comença aquí) Tal com apuntava en el segon capítol d’aquesta sèrie algun dia haurem d’analitzar a fons el paper que els mitjans de comunicació han jugat –i, de fet, estan jugant encara– en l’increment dels partidaris de la independència de Catalunya i, alhora, en l’eixamplament de l’esquerda que sens dubte s’ha obert entre
(La sèrie comença aquí) Tret del parèntesis d’ahir –motivat per l’excel·lent article de Francesc Sanuy— en els dos primers apunts d’aquesta sèrie he volgut deixar molt clares unes quantes coses que ara resumeixo: * Que les forces independentistes han obtingut la majoria absoluta dels escons del Parlament de Catalunya. * Que el 48 per cent dels
Poc després de penjar ahir, diumenge, el segon apunt de la sèrie “27-S: hem guanyat” en el que passava revista a unes quantes maniobres inspirades pel govern d’España amb l’objectiu d’escampar la por entre els catalans, vaig anar a comprar com cada dia l’Ara i El Punt Avui i va ser en aquest diari on vaig
(La sèrie comença aquí) Aviat farà un any del 9-N, la data que els vàrem agafar amb els pixats al ventre. ¿Ho recordeu? Varen trigar molt a reaccionar i a adonar-se del que havia passat realment aquell dia: havíem desobeït la seva legalitat i, per tant, començava la desconnexió. Aquesta vegada, però, estaven preparats. Era
Com que sóc de reaccions lentes –seria un pèssim tertulià, jo– he volgut esperar uns dies a posar per escrit les meves impressions sobre què és el que va passar a les eleccions del diumenge passat, el 27 de setembre. Algun bon amic m’ha fet saber fins i tot que interpretava el meu silenci com
Fa gairebé un any –més concretament el 18 d’octubre de 2014, just a mig camí entre la històrica “V” de l’Onze de Setembre i el no menys històric 9-N— vaig escriure una d’aquestes cartes que de tant en tant adreço a la meva néta de tres anys (aquí trobareu la sèrie completa) amb l’esperança que algun dia
Des de fa temps tothom sap que en vigílies del 27-S, just en el moment estratègic més delicat, l’estat espanyol descarregarà amb tota contundència la seva artilleria més bruta i innoble contra les forces polítiques, les institucions, les entitats i la gent que l’únic que volem és fotre el camp com més aviat millor d’aquesta
Ja fa temps que van tocat-nos allò que no sona i a mesura que ens acostem a les eleccions del dia 27 la llopada política i mediàtica espanyola intensifica encara més els seus missatges apocalíptics sobre el futur de misèria, proscripció, negror i oblit que ens espera als catalans quan ens independitzem i Europa se’ns
Dies enrere la bona gent de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) em va demanar si volia donar suport a un document que, de cara a la futura República Catalana, ha preparat un grup de treball format per persones relacionades amb el món de la cultura i de l’educació. Naturalment un cop llegit el text em va faltar