La bona gent de Time Out Barcelona -una revista que ara ja és molt recomanable i que el dia que engrandeixi un pèl el tipus de lletra esdevindrà excelsa- ha posat en marxa una campanya publicitària que m’agrada molt des del punt de vista de la resolució creativa i no tant pel que fa al concepte que la inspira. Tal com ens explicava fa
No és nou d’ara ni és la primera vegada que ho dic: fa una pila d’anys que l’ajuntament de Barcelona s’ha convertit en una descomunal agència de publicitat i propaganda, en un infatigable organitzador de saraus i gresques sense aturador amb l’objectiu de convertir Barcelona en la ciutat que tot s’ho empassa, que tot ho entoma. Sobretot si ve de
Gràcies a Déu que ja s’acaba, aquesta agonia. D’aquí a poques hores estarem en plena jornada de reflexió. És a dir, el retorn a la normalitat, sense bronques electorals. S’ha acabat ja la ronya de contemplar els rostres -i, ai las, els clatells- dels candidats (vegeu aquí) rivalitzant entre ells per veure qui és capaç de dir-la més grossa sense
Ahir, sincerament, crec que el meu diari va fer el pepa quan per comptes de publicar l’article d’Heribert Barrera en el que manifesta el seu suport a les tesis de Joan Carretero en l’edició de paper es va limitar a penjar-lo a la versió digital. Una limitació, val a dir, relativa perquè l’efecte multiplicatiu que té la xarxa posa en evidència
Tinc 59 anys i tot em fa creure que, si Déu vol, la meva esperança de vida permetrà que compti encara amb una llarga temporada donant guerra. Això vol dir que podré veure l’esperat moment que Catalunya dirà adéu a Espanya i se’n separarà definitivament. N’estic convençut perquè això d’ara no hi ha qui ho aguanti. I com que, aleshores,