Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

4 d'octubre de 2015
2 comentaris

27-S: hem guanyat (2).

(La sèrie comença aquí)

Aviat farà un any del 9-N, la data que els vàrem agafar amb els pixats al ventre. ¿Ho recordeu? Varen trigar molt a reaccionar i a adonar-se del que havia passat realment aquell dia: havíem desobeït la seva legalitat i, per tant, començava la desconnexió. Aquesta vegada, però, estaven preparats. Era d’esperar. Vull dir que són espanyols, sí… però no són ases. M’explico, oi?

La tàctica la tenien ben preparada: “No podemos admitir que esto sea un referendo, pero si tanto insisten y el resultado nos conviene lo valoraremos como tal”. I no només va ser així sinó que, com si ho portessin escrit prèviament en el seu guió, tan bon punt varen tancar els col·legis electorals i es donaven a conèixer les primeres aproximacions de resultats la cantarella de la caverna política i mediàtica va ser unànime: “El suflé se ha deshinchado”, “El órdago de Mas le estalla en la cara”, “El aquelarre separatista ha fracasado”  i altres animalades per l’estil. Fins a l’extrem d’entronitzar aquella mentida que deia en l’apunt anterior: els perdedors ens van volen fer creure als guanyadors que els derrotats havíem estat nosaltres i no ells!

Era la posada en pràctica d’una tècnica –inventada per Goebbels, per cert–  que domina especialment la caterva de Ciutadans i a la qual ens haurem d’anar acostumant: una mentida repetida des del primer moment amb insistència, convicció i poca vergonya no trigarà gaire a ser percebuda per la gent com una veritat incontestable.

En l’apunt d’ahir deia que l’independentisme ha guanyat amb majoria absoluta d’escons i amb majoria relativa de vots: el 47,74 per cent. I, a més a més, amb una elevadíssima xifra de participació que ha dinamitat la broma aquella de “las mayorías silenciosas y silenciadas” ja que la meitat dels nous vots han anat a les llistes de Junts pel Sí i de la CUP.

Però com que resulta que ens va la marxa, ens ha faltat temps per posar en circulació un nou gemec: “Amb Europa no tenim res a pelar perquè ens ha fallat el percentatge dels vots”, una altra fal·làcia que ens hem autoadministrat, no fos cas que tinguéssim algun motiu per estar eufòrics.

Jo crec, en canvi, que haver arribat quasi al límit psicològic del 50 per cent amb totes les complicacions i entrebancs que España ha posat en el nostre camí és un èxit summament remarcable.

Complicacions, entrebancs, males arts (per no emprar conceptes més gruixuts) per sembrar el pànic entre l’electorat… Vegem-ne, si no, una mostra i ja m’ho sabreu dir:

* El comunicat conjunt dels bancs i les caixes una setmana abans de les eleccions (amb la Caixa i el Banc Sabadell com a impàvids còmplices catalans) al·legant unes “dificultades” amb la independència que “obligarían a las entidades a reconsiderar su estrategia de implantación, con el consiguiente riesgo de reducción de la oferta bancaria y, con ello, de exclusión financiera y encarecimiento y escasez del crédito.”

* Les declaracions de Luís María Linde, governador del Banco de España, amenaçant, com qui no diu res, amb la implantació d’un “corralito” (vegeu-les, per exemple, aquí). És a dir, una limitació dràstica a l’hora de poder disposar dels diners que els ciutadans tenim en bancs i caixes.

* La invocació constant al perill que els jubilats no cobrarem la pensió per manca de liquidesa.

* Les declaracions solemnes a propòsit de la nostra fulminant expulsió d’Europa i els patètics intents d’obtenir declaracions de mandataris internacionals en aquest sentit. Una línia argumental coronada, per cert, amb dos fets que passaran a la història de la misèria moral dels governs d’España: el ridícul de Mariano Rajoy a Onda Cero (vegeu-lo aquí) i la matussera manipulació/falsificació de la nota oficial de resposta del president de la Comissió Europea a una pregunta del PP sobre la independència de Catalunya.

* Les amenaces d’algunes empreses als seus treballadors. És el cas de Pronovias, de Laboratoris Almirall i de moltes més, algunes fetes públiques, d’altres no. Perquè vegeu el pa que s’hi dóna us reprodueixo un fragment d’una carta que m’ha enviat un lector amb el prec que, lògicament, sigui discret. Va ser distribuïda als treballadors d’una empresa ubicada en les comarques de Tarragona uns dies abans del 27-S i entre els seus paràgrafs més florits diu: “Para (aquí el nom de l’empresa) el principal mercado es España y una posible independencia afectaría a nuestras ventas y resultados, lo que podría llegar a tener consecuencias negativas para nuestras compañías.”

* L’absurda obligació imposada per la Junta Electoral Central a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals de “compensar” els partits del NO amb un temps similar al que TV3 i Catalunya Ràdio varen dedicar a la Via Lliure de la Meridiana el passat Onze de Setembre. Tres hores a la tarda del diumenge anterior a les eleccions (despatxades, per cert, amb un descriptible èxit d’audiència: l’1,5 per cent).

* Les demencials declaracions dels responsables de la Lliga de Futbol Professional (o com dimonis es digui aquest òrgan dominat per antics membres de Fuerza Nueva) jurant a tort i a dret que el Barça no podria jugar més la Lliga espanyola.

* El paper vergonyós de la premsa i els mitjans de comunicació de Madrid (ep! i també d’aquí) sobre els quals m’esplaiaré en un proper apunt d’aquesta sèrie.

* I finalment (per no acabar amb la vostra paciència, que n’hi hauria més per detallar) el fet potser més indignant de tots, perquè demostra que tenim un Estat de comportaments hostils i dubtosament democràtics en tot allò que té relació amb Catalunya. Em refereixo, com no podia ser altrament, a les enormes dificultats per poder votar per correu des de l’estranger i a les misterioses desaparicions de vots emesos per aquest procediment i que mai han arribat al seu destí.

En fi, senyores i senyors: si després de tot aquest seguit d’atacs endegats pel govern de l’Estat hi ha algú que encara consideri que haver aconseguit el 48 per cent dels vots és un fracàs que ha de tombar el procés és que, senzillament, té pa a l’ull.

O que li va la marxa.

(Continua aquí)

 

 

  1. La meva consogra i 3 amigues mes van carregar de aliments per si de cas,o sigui que la campanya de la por va fer el seu efecte,jo diria que en mes de quatre,clar aixo si,curtes de ‘llums’

  2. Seguidor del Barça (excepte del bàsquet, que sóc badaloní) però abans català i independentista, penso que si per a ser estat hem de sacrificar al Barça i Apañó, adéu-siau, que primer és el país i al Barça sempre el podem refundar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!