Estimar, que és cosa tan bona, no ho feim amb el cor? En canvi, envejar, per exemple, au, que ho aclaresqui qui pugui, amb quina part del cos envejam? Ben segur que amb cap, i és cosa dolenta, entre les que més.
Pensar, pensar, sempre mala cosa, instrument destructor. Però cosa en què hem de tenir tranc i saber guardar-la per a quan ens surti la necessitat d’haver de fer mal, que de tant en tant surt.
Qui diu així, gairebé com a carta de presentació en els inicis del relat, és na Gabriela de sa Vinya Nova, el personatge central de “Panorama amb dona”, quarta novel·la de Miquel Àngel Riera amb la que clou el cicle que podríem considerar de s’Almonia, complementat per “Andreu Milà”, “Morir quan cal” i “L’endemà de mai”.
L’octubre d’enguany farà 40 anys de la primera edició d’aquesta obra que un any després va rebre el premi Crítica Serra d’Or. Com més la rellegeixes, més hi trobes i això que per entrar-hi no hi pots anar amb gens de pardaleria.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!