marginàlies

Llegint les dues entrevistes fetes a Antoni Roig i Rosselló (Eivissa, 1939) i a Jaume Santandreu i Sureda (Manacor, 1938), que inclou el llibre “Déu sense armaris. Confidències de dos capellans”, a cura de Nel Martí i editat per El Tall, t’adones del patiment abissal dels homosexuals  en temps de Franco, el dictador sanguinari, i després d’aquest cabdill “por la gracia de Dios”, com figurava en les seves monedes. No només eren perseguits,  vexats i destrossats per la llei, sinó que el rebuig (agressiu sempre, violent massa sovint) fèrriament instal·lat en la societat arribava a les pròpies famílies.

I d’aquesta cacera legislativa, social i religiosa ningú no n’ha demanat perdó públicament amb la mateixa vehemència que quan s’era (érem!) caçadors. En concret l’Església catòlica, estament radicalment homòfob al que pertanyien tant Roig com Santandreu. I per voler viure amb  plenitud d’acord amb la seva condició sexual, al primer li suspengueren el ministeri sacerdotal i el tragueren del seu orde religiós, i el segon -que, a més, patí abusos de part d’un frare de La Salle- en sortí.

Dues perles homòfobes de l’Església catòlica, totes dues extretes del Catecisme de 1992, publicat durant el pontificat de Joan Pau II. La primera: “L’origen psíquic de l’homosexualitat roman en gran mesura inexplicat”. La segona: “Els actes homosexuals són intrínsecament desordenats. Són contraris a la llei natural. Tanquen l’acte sexual al de de la vida. No provenen d’una veritable complementarietat afectiva i sexual. No poden rebre aprovació en cap cas”.

Tant Antoni Roig com Jaume Santandreu coincideixen a dir que cal visibilitzar la seva condició d’homosexuals. El primer considera que: “Resaltar, por ejemplo, que aquello que no se ve, no existe. También que aquello que se oculta (la condición homosexual) es porque en el fondo se considera humillante. Desde la clandestinidad no cabe la autoestima. Dentro del armario no cabe dignidad.

Per la seva banda, Santandreu creu que “sí i de cada vegada més. I la prova que la visibilitat és tan necessària és que aquells que m’estimen, la família, els amics de prop, fan sempre el possible perquè torni enrere. Em volen dissuadir de les meves declaracions”.

Un text necessari, encara; molt necessari. Que corri!