marginàlies

“Moll, Nova editorial”, acaba de publicar a la seva col·lecció Raixa, la novel·la “Cabres”, de Víctor Gayà, un autor sòlid i reconegut que començà a editar en els anys 90 del segle passat i que, amb aquesta obra, són 19 les que ha publicat i que inclouen novel·les, poemaris i assaig. D’elles se’n poden destacar: les novel·les “Cercle enigmàtic”, “La vida perdurable de Salvador Duran” i “El tall de les tisores”; els poemaris “Com la sequera”, d’on neix la cantata “Thálamos” composta per Mercè Pons, i “Porta trencada”; i l’assaig “La llum entre les dernes. Una axiologia del fracàs”.

L’expressió escrita d’en Víctor no és mai epidèrmica ni líquida; és venturosament exigent, arriscada, rigorosa i pulcre, tant se val el gènere literari amb què ho faci. Ell burxa, a cada obra, es fa personatges i ambients endins, i ho analitza tot des de totes les cares i angles. Es tracta, per tant, d’una literatura d’idees, de pensament, de reflexió forjada a cops de lectures ben dirigides i digerides, i de l’alt domini del llenguatge, com no pot ser d’altra manera.

A “Cabres” Victor Gayà segueix en aquesta línia escodrinyadora, però hi incorpora per primera vegada elements de la novel·la negra. Per això, el relat es pot considerar un thriller psicofilosòfic de primer ordre.

El personatge central és en Claudi, un professor d’institut en la quarantena d’anys que decideix recloure’s 100 dies per escriure en un indret de la Serra de Tramuntana de Mallorca “el llibre que fes innecessari d’escriure’n cap altre”. L’obra es titularà “La dignitat de l’home sol” i parlarà de la veritable naturalesa de la persona, la solitud.

Però aquest desig d’escriure es veurà frustrat gairebé tot d’una per la presència amenaçadora de les cabres i de tot un seguit de persones i situacions extraordinàries i inquietants per la violència amb què es presenten.

Víctor Gayà és autor que s’exposa i exposa el lector a la reflexió, a l’anàlisi, a fils de pensaments que obren espais amplis on enraonar sense destorbs ni límits, i “Cabres”, amb tints negres, no s’escapa d’aquesta marca que el significa i defineix la seva escriptura. Són molts els jocs de paraules, les comparacions, les metàfores, les sentències, les paradoxes i altres figures que flueixen naturalment, sense entrebancar gens el discurs, ans al contrari, l’oxigenen, el mantenen en la vivor necessària perquè es pugui fruir de la lectura.

I, naturalment, aquest art per dir bé, quan pertoca, es dota de l’expressió poètica adient per acabar de polir “Cabres”, una obra que tant pot ser definida, si és que convé definir-la, com un assaig novel·lat o com un extens poema narratiu.