marginàlies

“La vida sense Milady és una tragèdia. Diuen que el pitjor que li pot passar a una mare és perdre un fill. Però el pitjor que li pot passar a un fill és perdre la mare. I la diferència és que no tothom és una mare; en canvi, fills ho som tots”.

Aquesta podria ser la crida per llegir “Milady”, de Neus Canyelles, editat per Empúries.

Es tracta d’un relat personal colpidor i precís sobre la vellesa i la mort de mare i del que ens deixen, tant la mare com la seva mort. I directe al cor de tot perquè ja sabem que la mort que més ens afecta i les seves conseqüències no admeten floritures estilístiques.

És un relat que esdevé necessitat vital -si no ho escriu, ens dirà l’autora, morirà- de dir la falta que fa la mare morta, una absència que, en el seu cas, esbandirà el desig: “És fantàstic no tenir cap desig. El pitjor del món i de la vida és el desig, tot i que és l’única cosa que els sustenta. […] No m’importa no tenir desigs…[…] És que si tu no hi ets no m’interessa comprar-me unes sabates que tu no puguis veure. Ni, jo què sé, una bossa, un vestit, res”.

I sense la mare queda un pare desmemoriat que, en certs moments, considera gairebé un greuge intentar que faci memòria. La mort de sa mare i l’absència afectiva del pare enfonsaran sa filla en un estat exhaust: “Me mir al mirall i veig una dona desolada, vençuda i poc expressiva”.

Així, ens trobam davant una obra intensa, penetrant i sense cap subterfugi per adulcorar el drama, que t’atrapa fins que té l’has acabada.

I, tanmateix, malgrat tot, com ens dirà l’autora, “la vida no s’atura davant de les pitjors adversitats”.