marginàlies

Núria Cadenes, en el seu llibre “Tiberi Cèsar” (A tot vent, 792, Proa 2023) defineix així el protagonista del seu relat: “Lívia esguarda ara el seu fill gran, el de carn i ossos, el que té a tocar i que també sembla completament aïllat del món i de la gent que l’envolta. Dels senadors, de la família que bull, de tothom. Sempre a banda, el seu Tiberi mújol. Així l’han representat al marbre del fris, precisament: en un silenci”.

I afegirà per acabar de retratar-lo: “…Tiberi torna a fer de Tiberi, l’home distant, tancat, incomprensible. […] Entotsolat”. I encara reblarà en precisar: “Les rèpliques a Tiberi, se li acudeixen sempre després. Passades les hores. Els dies, fins i tot. Necessita temps. Rosegar els conceptes, reforjar-los, trobar-hi els girs, burxes o matisos segons convingui. I els mots. Li agraden els mots arcaics. Recuperar termes que el present accelerat descarta i que no voldria que es perdessin. És el pes de la teva ànima antiga, que li deia l’estimat Messala Corví, el pes que t’has de saber mesurar”.

Amb aquesta novel·la excel·lent de Núria Cadenes aprendrem molt de l’imperi Romà dominat per August i Tiberi; de les dones que també hi jugaren un paper destacadíssim per molt que les hàgim arraconades irresponsablement. Coneixerem intrigues, conxorxes, traïcions i ens acararem als límits de la crueltat quan es desplega, manifestada de manera esplèndida en el capítol o apartat titulat  amb la cita d’Ovidi “O miseri, quae tanta insània, ciues” (Oh malaurats ciutadans, quina és la vostra follia?). O en relatar la violació d’una nina abans de matar-la a la forca: “Han establert que no es podia executar una verge i, abans d’envoltar el coll de la filla d’Eli Sejà amb el dogal, el botxí ha entrat nuu a la seva cel·la. Que és una nena, que es pensava que no podria, però que resulta que sí”.

Aprendrem molt de la Roma com a centre del món, sí, que l’autora s’ha documentat convenientment, però també assaborirem la manera com ens ho diu, amb expressió treballada, enllepolidora i fulgent.

I en acabat de llegir-la per primer cop “Tiberi Cèsar”, ressona aquesta cita de la pàgina 342 que ben bé podria passar com a referent de la novel·la: “Perquè la llibertat. La llicència per expressar l’opinió pròpia. El record dels homes dins la història. I tornar a explicar que, en tot cas, les paraules s’han de venjar amb paraules quan simplement refereixen fets antics”.

Esplèndid treball!