marginàlies

A Miquel Sbert i Garau (Llucamjor, 1952) els amics li demanaren que escrigués les seves memòries i, després de rumiar-ho força, enlloc d’un volum profús, lliurà a l’editor 52 poemes que titulà “Setanta”, els anys que feia quan el va escriure. I així s’ha editat a Lleonard Muntaner, editor, a la seva col·lecció Poesia (el número 47) amb un pròleg de Miquel Cardell i un epíleg de Sebastià Alzamora.

És a la setantena que es planta Miquel Sbert per mirar el que porta a l’esquena, la història de la seva vida, de la vida que li han fet viure i de la que li hauria agradat haver viscut. I quan pretens recordar la vida que va ser, per la qual passares per sentir-la, ben aviat, com li passa a l’autor, t’adones que:

I, com sempre,
el silenci guanya.

La vida, bona pregunta, certament, s’interrogarà l’autor just començar aquesta mena de fugida cap al passat per mirar de treure’n res en net (Passaré comptes i la sutja escamparé per tota la munió de brètols que m’han fet com es pensen que som). I s’ho demana justament quan sospita que cal mirar el present en vistes a la memòria del futur.

I entre el silenci que troba constantment a l’hora de la revisió, farà seva -no podia ser d’altra manera- la vida esborrada dels que patiren el feixisme i el nacionalcatolicisme i ho dirà a la seva manera perquè sigui definitivament també la seva vida. I retornaran la por i la ràbia, i el plany per aquest país que ni país és, per aquesta illa que ha estat pobra sempre i estèrils els seus sementers i inhòspita la seva gent. I per això es tornarà a topar amb l’agudesa del dolor que ens porta des de la fosca a la tenebra.

Tanmateix el que voldrà escriure (viure) és  una deu irresistible, volcànica; escriure (viure) incontinentment fins que tot sigui dit i d’aquest tot treure’n ni que sigui un vers perquè quedi per sempre, el vers que podria salvar la memòria, que per ventura el podria salvar, si és que de salvar res va la cosa. Perquè sap l’autor que quan hom recorda sempre s’enganya, fa anar l’aigua que va viure i va sentir que vivien i que ja no és, cap al molí que mai no ha tingut.

He mirat aquesta terra al mirall del bany de casa,

i s’hi ha vist a ell, clar, perquè al cap i a la fi no som més que peces per sacrificar del tauler de la memòria col·lectiva, dins la qual es dissol la pròpia. Són els altres qui ens escriuen la nostra biografia:

Ni un dia, que jo recordi, l’infant, el jove, l’empleat, el vellet,
han escrit una puta lletra que sigui ben seva.
                                                Ni una.

És per això que: I quan recordo que intento recordar, recordo que gairebé res no em recorda….

Així,

Generós, per tant, seràs quan callis. Calla doncs, calla ja.
Tanmateix per molt que obris la boca només se sentirà el silenci,
un silenci com de fricatives alveolars sordes.

Com sigui, dins aquest silenci s’hi troba, l’autor, i hi troba els panorames entre els quals va ser convertits ara en escenari de la comèdia, o tragèdia, o happening que ens presenta la vida. En 52 poemes diu  molt, en Miquel Sbert, i bé, amb la pulcritud que exigeix l’existència quan vol dir per ser sentida encara que cregui que la paraula és un refugi de vidre.

Efectivament, vaig néixer, fa setanta anys,
en un poble de migjorn, diuen i dic,
no en tenc prova certa.

La resta és un museu decrèpit i buit!. Quin conhort!

I rere aquests quatre versos que poden passar per ser el resum, amagats en la ironia que recorre tot el poemari, hi ha en Miquel Sbert, que ja tenia setanta anys quan va fer la primera comunió.