marginàlies

Llegir les cartes que s’escrigueren Yus (Jaume) Picó (Fuster) i Olívia (Maria Antònia) Guillot (Oliver) entre el 5 de juliol de 1968 i el 23 de novembre del mateix any, un en període militar castigat a l’illa de Cabrera i l’altra entre Portocristo, Manacor i Palma, no sols és guaitar a la seva relació amorosa iniciada feia poc, sinó també als aires de molts d’àmbits que es respiraven a les Illes Balears i al Principat de Catalunya.

“Paraules al sol” de Maria Antònia Oliver en edició de La Magrana, sí, és una immersió en la història de dues persones enlairades “en el globus de l’amor” on ell, confinat a l’illa de Cabrera, on s’adonarà que “… a poc a poc esdevinc salvatge per sobreviure”, i ella que lluita tostemps i aferrissadament contra els seus temors, i no només amorosos, també socials i  polítics; les seves inseguretats i les ànsies de sentir-se lliure amb qui estima. Dos amants enfrontats a la solitud i a la distància que se’ls ha imposat i que es fa abismal; a la inaccessibilitat dels seus delers i desitjos. Solitud, distància, inaccessibilitat que maldaran de contrarestar a través de la paraula escrita.

I en el fons d’aquesta relació, els recels, la repressió, la por de la societat illenca que assisteix a l’esclat del turisme massiu i ancorada, encara, en la foscor d’una societat fortament reprimida i dominada per l’Església. Una societat, per tant, esclava i dictada on la llibertat i els que la cercaven era combatuts amb ferotgia, com els protagonistes d’aquesta història.

I és, també, la crònica del naixement literari de dues veus que diran fort i bé en la literatura catalana a partir dels anys setanta del segle passat.

Un text, per tant, que ens cal atendre perquè dient molt de Jaume i Maria Antònia, diu molt d’uns anys convulsos on s’intentaren moltes revoltes enllà de nosaltres; aquí s’imposava encara el dictador sanguinari que no morirà al llit passats set anys d’aquesta correspondència.