Lleonard Muntaner, editor, acaba de presentar a la seva col·lecció de poesia La Fosca “De quatre a quatre i altres textos”, del poeta gallec Manoel Antonio, traduït i anotat per Joan Puigdefàbrega. Manoel Antonio va morir massa d’hora, als trenta anys, i va deixar una obra breu però capital en la literatura gallega dels darrers
És molt més que encoratjador, en trescar pel món del llibre, trobar un text que t’agrada, d’autor reconegut i que, a més, està fet en una editorial independent, ben arrelada al seu entorn i tocada del bon gust que cal per seduir amb força i raó. Així he descobert “A la llum del dia”, un
El botxí de París, el que feia anar la guillotina, durant el ple de la Revolució Francesa –temps esplendorós per a aquest aparell executador adorat tant que se’n feien penjolls i arracades- era en Charles-Henri Sanson, el “Grand Sanson”, fill de botxí i més tard pare i padrí de botxins, una dinastia botxina que s’inicià
Mentre hom intenta cercar la paraula que necessita per dir precisament i exacte allò que se sent carn i veu endins, no s’adona que el temps mai no pardaleja i que, prop i lluny del seu camp gravitacional, la vida va coent comèdies i tragèdies que tard o d’hora, d’una manera o altra, l’acabaran afectant.
El pes d’una culpa que s’imposa i que es converteix en el vol d’una falena dominada per la llum que interromp la foscor; la densitat de la solitud enterca que sols troba conhort en la lectura; la vida fràgil de qui ha estat ignorat per la sort acarada al desconcert i a la determinació de
Amb una mamballeta he aixafat el primer moscard de l’any. Feia estona que m’advertia que era amb mi, llegint, amb el seu brunzit desagradable i inconfusible a toc de timpà. En sentir el primer avís m’he dit que eren prou llestos, aquests dípters del dimoni, que no desaprofiten la primera assolellada de la primavera per
En acabar de llegir “Els nois de la Nickel”, de Colson Whitehead, Edicions del Periscopi, tens mal cos; a un lloc que no pots acabar de precisar et notes una incomoditat desficiosa. Et sents signat o ferit perquè al llarg de tota la història t’has hagut d’acarar amb l’expressió màxima de la dolentia que, seguint
A “Carpe Momentum”, Biel Mesquida fa que les paraules siguin prènsils, a més de mesurables, accessibles al tacte, perquè, com proclama, Escric amb totes les parts del cos. Pels seus versos, així, s’hi pot grimpar i apedregar tot allò que indignifica l’ésser humà: Per la drecera dels angles morts esdevindré / l’escala de socors que
El dissabte és el dia més agradós de tots per a aquells que tenim la immensa sort d’acabar la feina el divendres. Sobretot les hores capvesprals són les que es fan més endins de la calma, del profit i també de l’atreviment. De les nocturnes, uns en frueixen més que d’altres, es clar, tot depenent
Anit, al Casal Balaguer de Ciutat, s’ha presentat “Carpe momentum”, de Biel Mesquida, obra editada per Jardins de Samarcanda, que uneix Cafè Central i Eumo Editorial. Àngels Àlvarez, Miquel Cardell, Mateu Coll, Nicolau Dols, Elisenda Farré, Laia Martínez i Sebastià Perelló han obert el pòrtic –i la gola- de l’obra dient i sentint Mesquida. També
Antoni Martí Monterde presenta a la col·lecció Speculum Mundi, de Lleonard Muntaner editor, l’assaig “Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa”, una capbussada profunda en l’obra més negligida de l’autor vienès per poder llegir-lo amb totes les dades a la mà, tot fugint de la simplificació. Per això, Martí Monterde estudia un conjunt d’articles escrits el
Sí, caldria inventariar tots els detalls que fan viure els instants que desatenem, tot el que s’esdevé just ara, sense anar més lluny, que la boira s’ha posat damunt el Teix, cau un plugim condormidor i la fruitera vessa de taronges mandarines. Ara mateix, que el silenci és adaptable: els sorolls discretíssims de l’estança no
Club Editor presenta una nova edició, revisada per l’autor i acabada amb un epíleg, de la novel·la “Tyrannosaurus”, de Guillem Frontera, quaranta-set anys després que s’edités a Laia. Massa temps sense tenir a l’abast una novel·la que xucla, que no deixa en cap moment d’activar emocions, d’infondre-les l’hàlit necessari perquè no perdin l’alenada en tot
Pujant per desena vegada l’escala que mena a les cambres –els descuits el turmenten- s’adona que la borra s’ha fet amb certs racons i que, misteriosament, en alguns escalons hi han aparegut miques generoses de pa que sembla que esperen aucells. Instintivament ha anat a obrir les finestres de la seva cambra i la dels
En els marges de la societat també s’hi viu, encara que aquesta vida abismada sigui percebuda pel cos social normalitzat com un furóncol per extirpar. S’hi viu, en la marginalitat, encara que per a molts, aquesta vida no tingui dret a ser viscuda de la manera que es viu. Per aquesta mateixa raó, la història