Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

La carta d’avui és una mica diferent de les seixanta-vuit que t’he escrit fins ara. No sé si mai les arribaràs a llegir, però, per si de cas, sàpigues que aquesta té una característica que la diferencia de totes les que t’he anat adreçant des d’aquell llunyà novembre de 2012 en què vaig tenir la pensada de començar aquest experiment.

T’ho explico: aquesta carta la llegiré en la trobada que des de fa dos anys cada dilluns al vespre aplega uns quants centenars de persones de bé a la plaça de la Vila de Gràcia. Una trobada per exigir quatre coses: la llibertat dels presos polítics, el retorn dels exiliats, l’absolució de tots els represaliats i el final de la repressió contra els que volem esdevenir lliures i independents d’españa.

No som pas els únics que ho fem. Arreu del país hi ha un munt d’iniciatives similars a aquesta i sempre amb un tret comú: qui les protagonitza és la gent. La teva gent, estimada Mila.

Ara mateix se’m fa difícil pensar en com serà el llegat que rebreu de nosaltres els nois i les noies de la teva generació. Però una cosa sí que m’agradaria que t’arribés de manera ben nítida: sàpigues que pertanys a un país de bona gent. De gent que pot mantenir posicions diverses davant de la vida, però que quan ha de defensar les coses que considera seves o quan ha d’expressar el seu rebuig a una injustícia fa pinya perquè sap que l’empara aquella força noble que dona el fet de tenir la raó.

És la gent del teu país, estimada. La mateixa que en la carta que et vaig escriure l’endemà de l’1 d’octubre de fa dos anys t’explicava com va defensar des de la matinada fins al vespre el nostre punt de votació a la plaça de Sanllehy. Una defensa que jo, fent al·lusió als orígens bretons de la teva mare, comparava amb la lluita dels gals del poble d’Astèrix i Obèlix contra els invasors romans.

Gent convençuda, fidel i irreductible, els bretons.

I nosaltres.

És la bona gent que seguirà atentament la lectura d’aquesta carta. La mateixa que, d’aquí a uns anys, no només serà al teu costat quan la necessitis sinó que sabrà posar-se en acció cada vegada que el país li ho demani.

Si resulta que sí que has llegit les meves cartes hauràs vist que en totes he intentat expressar-me de la manera més sincera que he estat capaç. Sabràs, doncs, que el nostre camí cap a la independència –i lluitar per obtenir-la és un dels privilegis que ni l’àvia ni jo ens hauríem imaginat mai que la vida ens proporcionaria en arribar a la vellesa–; el nostre camí cap a la independència, dic, marca un trajecte amb alts i baixos, amb alegries i decepcions, amb sorpreses i amb ensurts que tots patim i que jo no he pretès amagar-te mai perquè ja se sap que un avi mai li dirà mentides a la seva neta.

T’hauràs adonat, doncs, que ja fa molt de temps que tinc el convenciment –fixa’t que no dic ‘l’esperança’; dic ‘el convenciment’— que tu ja coneixeràs la Catalunya independent i republicana per la qual ara lluitem. Un país lliure, reconegut en el que val (també amb els seus defectes, que hi són) i respectat.

Sobretot això: respectat.

Perquè aquí és on em sembla que hi ha la clau de tot: en la manca de respecte que españa demostra vers nosaltres. No és un fet nou, ni tan sols l’hem de limitar als quaranta anys de dictadura franquista. Ve de molt enrere. De segles. I quan llegeixis llibres sobre la nostra història prou que te n’adonaràs.

A españa saben perfectament que aquí som diferents. Ni pitjors, ni millors: diferents. En maneres de pensar, en la llengua que parlem, en cultura, en tradicions i en actitud acollidora i oberta a tothom que se’ns apropa amb ganes d’entendre’ns, de respectar-nos i de contribuir a tirar endavant. I és precisament això, aquesta diferència, el que, obsedits per la uniformitat, no poden entendre; més exactament: no volen entendre de cap manera. I per aquest motiu se’ns persegueix, ens esbatussen, ens calumnien, empresonen la bona gent que ens representa, escanyen econòmicament les nostres institucions i a cops de lleis i de sentències judicials pretenen doblegar la nostra voluntat.

De tot això que ens fan, estimada Mila, se’n diu odi. Desig d’acabar amb l’altre.

No volen que marxem. Normal. És evident que una españa sense la contribució de Catalunya és un país inviable. O, si més no, un país que necessitarà una nova configuració que els fa mandra –o terror– de plantejar-se. I, tanmateix, coneixedors com són d’aquest paper nostre tan fonamental per a la supervivència d’ells, l’esperit del “mantenella y no enmendalla” fa que qualsevol intent de diàleg o d’aproximació per entendre què és el que volem els catalans ho considerin una feblesa que no es poden permetre. Una traïció a ‘la sagrada unidad de la patria’.

Per això, perquè saben que tenen les de perdre, s’han defensat amb l’única arma de què disposen: la raó de la força. I amb aquesta força –policial, judicial, institucional i propagandística– ens han fet mal perquè han atacat sense contemplacions els nostres punts més sensibles amb un desig furiós d’escarment i de revenja que no es molesten gens a dissimular.

Arribat, doncs, en aquest punt jo t’hauria de dir que, tanmateix, per circular per la vida cal ser tolerant, deixar les rancúnies i els odis de banda i saber posar-te en el lloc de l’altre. Però et confesso que ara mateix soc incapaç de transmetre’t aquest consell amb un mínim de convicció. Els avis mai no mentim; ho he escrit fa un moment. Per això precisament, ara, avui, aquest consell no te’l donaré.

Acabo la carta mirant cap el futur. Estic convençut que la República que viuràs serà una magnífica República de dones. I per dir això em baso en detalls petits, que són els que, al capdavall, condensen les llavors que acaben fructificant. L’àvia i jo només hem tingut nois. Tu ets, doncs, la primera noia que arriba al nostre entorn més proper i que des del primer dia hem pogut veure com creix. Ha estat –està essent, vaja– una experiència inoblidable i plena d’instants irrepetibles. Com, per exemple, quan et veig sortir de l’Escola envoltada de les teves companyes –la Jana, l’Aina, la Mar, la Julieta, la Martina, …– i percebo la immensa energia i empenta que hi ha dintre vostre. Sou unes noies potents i orgulloses de ser-ho i tinc molt clar que quan us arribarà el moment sabreu agafar les regnes del vostre destí i posar-vos en el lloc que us correspon.

El passat Onze de Setembre prop del Fossar de les Moreres vaig veure una pintada que em serveix per tancar la carta d’avui. Deia: “que només els petons et tapin la boca”.

Molts petons, doncs, i cap silenci.

–—————————————————————————————–

Les anteriors cartes a la meva néta  –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–  les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!