Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

5 de febrer de 2018
0 comentaris

Les noies (cinquanta-vuitena carta a la meva néta).

Estimadíssima Mila,

No és aquesta la primera vegada que t’explico que l’àvia i jo pertanyem a una generació que ha tingut el privilegi de viure el període de la història en el que s’han concentrat més canvis, avenços i transformacions  –tècniques, ideològiques, estètiques, socials…–  en menys temps: la segona meitat del segle XX i el que portem del XXI.

Mai tanta gent havia estat protagonista o testimoni directe de tantes innovacions com els vellets que ara rondem els setanta anys. Et podria posar una pila d’exemples, però avui em centraré en un de molt concret: el paper de la dona.

M’explico: nosaltres venim d’un temps en què fer acudits sobre el perill d’una senyora al volant d’un cotxe, ironitzar sobre secretàries curtes de gambals i de faldilles, o escampar comentaris sarcàstics sobre la cuina entesa com a hàbitat ideal per a la mestressa de casa eren considerats normals. Gracietes i prou.

Cap a la meitat dels anys seixanta, però, la veu de les dones que exigien un tractament d’igualtat va començar a guanyar força fins arribar on som en el moment que escric aquestes ratlles. Una situació  –m’apresso a dir-ho–  lluny encara de la que fóra la ideal, però també força diferent d’aquella de la qual partíem.

Una situació que, ja t’ho avanço, suposo que quan les noies de la teva generació entomareu el protagonisme de les vostres vides no estarà encara resolta. Però també crec que la vostra part de lluita la començareu des de posicions molt més avançades i, doncs, més properes a l’èxit final.

Un final que, tanmateix, estic segur que serà bastant diferent de tot el que la meva imaginació és capaç d’especular ara mateix. Potser és que a casa només hem vist créixer nois, però no deixa de sorprendre’ns, tant a l’àvia com a mi, com és de curiós i particular el microcosmos en el qual tu i les altres noies de la teva colla us aneu fent grans.

Em fa gràcia contemplar-te quan surts de l’escola amb el teu grup d’amigues de l’ànima  –la Jana, l’Anna, l’Aina, la Mar…–  amb les quals formeu un equip compacte que fa la impressió que no deixa gaire espai per a cap nen. Un equip conscient i orgullós de la condició femenina que porteu arrelada en cada fibra del vostre ADN. I, alhora, em fa també gràcia (gràcia a partir dels meus paràmetres, és clar) veure com la vostra feminitat la pregoneu sense cap mena de complex amb la mateixa espontaneïtat que, alhora, mostreu com us sedueix el món de les princeses –sobretot si acaben casant-se amb un príncep– i qualsevol cosa que estigui pintada amb els colors rosa o lila.

És una construcció mental lògica, però que no puc evitar que de tant en tant em sobti. Com aquell vespre de fa uns mesos en què l’àvia i tu preparàveu la cursa de cada dilluns per veure quina de les dues arribava abans a l’entrada de casa teva des del xamfrà de Pare Claret. Jo feia d’àrbitre amb el “preparats, llestos, ja!” de cada setmana que llançava quan veia que no hi havia vianants que entorpissin la cursa. Però aquell dilluns va ser diferent: per comptes de començar a córrer vares abandonar la línia de sortida i vares venir cap a mi per renyar-me perquè a l’àvia i a ella us havia de dir “preparades, llestes, ja!” I com que tenies més raó que un sant (ai, perdó; que una santa) vaig obeir i així ho he anat fent des d’aleshores.

Torno a la vostra colla a la sortida de l’escola. Potser és que amb els nois no m’hi fixo tant, però tinc la impressió que formeu un grup d’allò que a España (que parlen estranya llengua) dirien “de armas tomar”. Somric i penso en què passarà quan d’aquí a no gaires anys entreu en l’adolescència.

I, a part de plànyer els pobres pares i mares que els tocarà patir aquesta adolescència des de la primera línia, no puc evitar una sensació difícil de descriure en només un mot i que vindria a ser una barreja de curiositat, temor, enveja i, SOBRETOT, desig de poder contemplar els anys de la vostra adolescència amb prou agilitat mental com per entendre el màxim de coses de què sigui capaç i amb prou vigor físic com per seguir, encara que sigui de lluny, el vostre imparable vol cerimonial de papallones en eclosió.

(Ja ho sé, Mila, ja ho sé que això de les papallones no és una imatge gaire feminista i que segurament ara que te la trobes escrita en aquesta carta voldries renyar-me una altra vegada. Tornes a tenir raó, però, ai!, com tot allò que ha d’anar venint, la imatge de les papallones associada a vosaltres la trobo, ara com ara, bastant exacta.)

—-——————————————————————–————-

Les anteriors cartes a la meva néta  –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–  les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes TotxanesAquí, vaja.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!