Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

Hi ha una dita popular que diu que viure mata. La vella saviesa, amb aquella manera essencial i rotunda pròpia de les cites, ens esperona a estar preparats perquè per molts alts i baixos que tingui la nostra existència l’única certesa inapel·lable és que té un final. Que hi ha la mort, vaja.

La idea d’aquesta mort  –que, com diuen ara, portem incorporada de sèrie–  ens acompanya al llarg de la vida per bé que, segons el moment, la percepció que en tenim vagi canviant. Vull dir que no afrontes de la mateixa manera la idea del final quan tens quinze anys, que quan en tens quaranta o quan t’enfiles cap els vuitanta (que encara no és el meu cas).

Per a un infant la mort és allò que els passa als besavis, si els ha conegut, o als avis. També, si és el cas (i amb perdó per l’aparent irreverència) al gat o al gos que tingui per casa. No vull dir que sigui un fet que el deixi indiferent però, per regla general, li passa desapercebut.

Dic “per regla general” i ho faig amb ple coneixement perquè recordo un dia, quan ton pare tenia més o menys l’edat que tens tu en el moment que escric aquesta carta (5 o 6 anys), que a casa parlàvem de la mort d’algun conegut i ell, molt angoixat, ens va preguntar si la mort d’aquella persona volia dir que ja no la tornaríem a veure més. Li vàrem dir que, tristament, era així i la seva reacció immediata va ser preguntar si a ell també li passaria una cosa similar. Sorpresos per la seva reacció li vàrem dir que sí (en coses com aquesta les mentides pietoses no valen), però que segurament passarien moooolts anys fins arribar a aquell moment. Ton pare, però, no va quedar gens tranquil perquè va insistir una vegada i una altra: encara que aleshores fos ja molt vellet TAMPOC volia morir-se.

El record d’aquella escena de fa quasi quaranta anys el teníem molt present l’àvia i jo per veure com reaccionaries tu en una situació similar. I val a dir que una vegada més s’ha demostrat que cada persona és un món, perquè resulta que fins ara has entomat el tema amb naturalitat i tens molt present un “difunt” com l’estimat gat Pancho (una altra vegada perdó per l’aparent irreverència, però ara com ara el nostre repertori de baixes no s’ha ampliat; i que duri). Tens molt present, dic, l’estimat Pancho al qual vares conèixer vagament perquè eres molt petita quan es va morir i que, tanmateix, és present com si fos viu  –tot i que saps que no–  quan ets a casa nostra a l’hora de jugar i de fer broma amb les urpades que va deixar al silló de l’avi.

Dic tot això perquè en principi semblaria que a mesura que anem complint anys la proximitat del final ens hauria de trasbalsar cada vegada més i t’asseguro que no és així. Si més no quan la biologia actua de manera diguem-ne normal. I, per tant, assumim que és normal que fills i néts enterrin pares i avis. De la mateixa manera que la situació inversa va “contra natura”. Dit breument: estem preparats per a la primera eventualitat, no pas per la segona. Cosa que no vol dir que no es produeixi…

Uf! Segur que si arribes a aquest punt de la carta posaràs els ulls mig en blanc (parlo d’un gest que ja fas ara i que vol escenificar un “quaaanta paciència!”) i et preguntaràs què dimonis m’empatollo parlant de morts en una carta que en el títol anuncia no saps què d’unes llibretes. Paciència, noia, que ja arribem.

El gran descobriment és que, a mesura que et vas fent gran, la teva relació amb la idea del final varia i es relativitza. No perd solemnitat, però sí que es va fent més familiar perquè hi convius de tal manera que arriba a formar part del teu paisatge habitual. No és un procés d’un dia per l’altre; és una mentalització gradual que es formalitza en petites xacres físiques que et van donant consciència de petits finals. Et fan mal els peus i entens que ja no tornaràs a jugar a futbol, collir un objecte de terra és tot un problema que et diu que difícilment tornaràs a fer aquells exercicis gimnàstics que fins no fa gaire encara feies. I així a poc a poc, perdent llençols de la bugada gairebé sense adonar-te. I assumint-ho sense grans tragèdies. “Per regla general” també.

Una cosa similar passa amb els records, que comencen a esvair-se si no els tens escrits, documentats i ben fitxats i endreçats. I també amb els objectes. Perquè resulta que a partir d’un moment t’adones que alguns objectes que t’han acompanyat al llarg dels anys t’anuncien amb anticipació que ja ets a prop del final. És, precisament, el cas d’aquestes llibretes que tan intrigada et tenien fa un parell de paràgrafs.

A finals de 1980, quan jo tenia trenta anys, vaig començar a escriure coses i, més o menys, a publicar-les on podia. En aquella època ja existien els ordinadors però a casa encara no en teníem i jo escrivia en una màquina Olivetti Lettera amb l’ajut del Tipp-Ex quan m’equivocava i del paper de carbó per treure còpies per a l’arxiu.

Va ser el desembre d’aquell any 1980, quan uns poemes meus varen ser seleccionats en el llibre de la primera edició del Premi de poesia Joan Barceló que vaig decidir obrir una llibreta de la marca Miquelrius amb la intenció de registrar a mà i amb ploma les meves aparicions en els papers a raó d’una pàgina nova cada mes en el que hi havia publicacions meves (que, com pots suposar, no eren tots els mesos de l’any).

D’aquesta manera  –ho repeteixo, a raó d’una pàgina (o més, si calia) mensual–  deixava constància escrita del meu curriculum literari, que naturalment complementava amb l’arxiu en caixes ben endreçades del text original i de la còpia publicada. Parlo de llibretes de 100 fulls quadriculats  –és a dir, de 200 pàgines–  la primera de les quals va de desembre de 1980 a octubre de 1994; la segona, de novembre de 1994 a setembre de 2004; i la tercera, d’octubre de 2004 fins, segurament, maig o juny de 2018 perquè ara mateix li queden un parell de fulls i prou.

Són llibretes que conservo i que és molt possible que tard o d’hora arribin a les teves mans. Si és així podràs comprovar, entre altres coses, l’evolució (a la baixa!) de la qualitat de la meva cal·ligrafia. Ja t’he dit que vaig decidir fer totes les inscripcions a mà i amb ploma perquè va arribar un moment que, ja amb ordinadors a casa i a la feina, aquest era gairebé l’únic reducte en el qual podia fer servir els mètodes d’escriptura de tota la vida.

Recordo que la primera llibreta  –la de desembre de 1980–  la vaig comprar en una botiga de material d’oficina que freqüentava mon pare i que ja no existeix. Es deia Feyto i obria portes al començament del carrer Pelai, a tocar dels magatzems El Águila. La setmana passada vaig anar a comprar-ne una de nova i del mateix model a can Llenas, una papereria també molt veterana que encara resisteix en el mateix barri, a la cantonada del carrer Tallers amb Jovellanos.

I just en el moment que me la guardava a dintre de la cartera vaig tenir ben clar per primera vegada que estava fent una cosa que ja no tornaria fer mai més.

No cal alarmar-se, però, pel que acabo de dir. Estic a punt de complir seixanta-vuit anys i la meva activitat periodística i literària la mantinc encara a bon ritme, però és evident que per molt eixerit que em senti no tinc per endavant dos-cents mesos per publicar coses als papers.

Suposo que una reflexió com aquesta quan tenia quaranta anys m’hauria conduït directament cap a unes tenebroses consideracions sobre el pas del temps i la decadència que ara, amb plena consciència que en aquesta pel·lícula estic bastant més a prop del “The End” que dels crèdits inicials, m’ho prenc amb la filosofia suficient com per deixar constància del fet i, de passada, etzibar-te aquesta llarga carta que espero que no t’hagi donat gaires motius més per posar els ulls en blanc i fer aquella cara de “quaaaanta paciència!” que deia fa una estona.

Els iaios, soferta Mila, som així. Què hi farem…

———————————————————————–————-

Les anteriors cartes a la meva néta  –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–  les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!