Memorandum

Obres d’art que ajuden a tenir sentiments que ens fan sentir millor. Sembla que després de comprovar la peripècia vital del protagonista del llibre, de la pel·lícula, haguem après alguna cosa il·lusionant sobre la condició humana.  La música d’algunes cançons  hi ajuda  molt.

Cal activar les neurones mirall i adonar-nos que es pot ser raonablement feliç. Encara que no existeixi la felicitat plena. Aconseguir unes espurnes de benestar psicològic, físic, material. Sentir la unicitat del nostre entorn, i atorgar un sentit a la nostra existència.

Només això. Tan fàcil. Tan difícil. “Ho he après / però encara no sé/ com és de difícil/ trobar l’alba cada matí.”

Sobre elevar l’esperit, intentar d’asserenar la ment. Inspiracional, com ara es diu.

Música: 

Trepitja fort.  Lax ‘ n ‘Busto . 2000   “Sigues més valent del que he estàt jo / doblegaràs la vida com un vaixell de paper” . Consell, desig i llegat que cedeixen els pares al fill. Perquè pugi sà, fort, segur.  No està gens malament. Potser millor i tot que alguna llibreta d’estalvi. Del seu disc “Llença’t” .

També Here comes the sun, George Harrison, 1969.  S’acaba l’hivern que s’eternitzava. Ve el sol, que ens donarà tebior al rostre i al cor. Una de les cançons que poden emocionar profundament. Una genialitat del beatl més estoic.

També: Over the Rainbow,  Lemon Tree, Bon dia,  Je veux, Hoy puede ser un buen día, Alegria, Shining Light.

Cinema:

Sunshine on Leith.   Dexter Fletcher 2013 .  Noi coneix noia. Noi està colat per ella i comencen a relacionar-se. Conflicte entre noi i noia. Resolució de conflicte. Final raonablement feliç.

Quants films no s’ajusten a aquesta trama? En el fons, com fa Woody Allen,  un artista sempre dóna volta als assumptes que el preocupen. I només hi ha una desena d’arguments que es trobin en una obra d’art. Tot són variacions, derivades d’això. I en això està la gràcia.

Musical que transita entre la ingenuïtat kitsch, i la  comèdia optimista malgrat el costat fosc de la vida. I es fa molt agradable de veure.

També : Take shelter, Forrest Gump, Labor Day, Serendipity.

Literatura:  

Essais.   Michel de Montaigne, 1558  , que té unes coincidències  amb Alain de Bottom , que té unes coincidències amb David Goleman, que té unes coincidències  amb Eduard Punset.  Acceptar la vida, les condicions físiques que ens envolten. Ser conscients que podem triar la llibertat de fer el que creiem més just. Viure plenament.

Potser no és el millor exemple d’elevar l’esperit per mitjà d’una obra de ficció en què el protagonista supera les dificultats per arribar a l’objectiu.  Però la lectura de les seves reflexions, de les seves acceptacions humanes, eleven la nostra ment fins a l’alçada d’una tolerància vital, que s’apropa molt al que podríem anomenar felicitat.

Res, una petita mostra per saber que fan els divendres al matí. Més enllà del Consell de Ministres, i lleis per afavorir els seus.
Quan diem ministres, vol dir ministres.

Que ningú es pensi que volem dir exdirectius d’empreses que venen bombes de dispersió que mutilen tothom que és aprop.

Ni “mamporrerros” que vigilen els qui es volen passar de demòcrates.

Ni exdirectius d’un banc d’inversió de quan va fer fallida, d’entitats que no van olorar l’esfondrament del sistema.

Ni floreros que no saben de sanitat perquè tenen molt de feina amb les festes d’aniversari  dels seus familiars.

Ni amics de l’ànima d’industrials de plataformes fallides amortitzades públicament ( també es pot ser a la vegada amic de qui contaminarà el subsòl a la recerca d’hidrocarburs)

Que una ministra digui una mentida en una roda de premsa.  Catalunya pot pagar els seus pensionistes gracies a la solidaritat dels espanyols. Quan és a l’inrevés.    16.1.2015

Que el 20 de novembre, davant d’una església a Córdoba, centenars de persones cantin, ma enlaire,  Cara al sol, himne franquista, d’un règim dictatorial.

Ciutadans ha fulminat el seu candidat a València perquè parla de ‘País Valencià’. És el periodista Frederic Ferri, que ha estat apartat de la cursa per a les eleccions primàries. El líder de la formació, Albert Rivera, ha intervingut en aquesta crisi municipal aconsellat per la seva mà dreta, el secretari d’organització Fran Hervías, que s’ha traslladat a València per comunicar a Ferri la decisió, segons informa el diari Levante. Li va dir que la seva candidatura seria un problema per a Rivera, en una reunió d’hora i mitja.    15.01.2015

“La llei espanyola es pot modificar si :   a) ho demana Merkel  ;   b) ho demana un sol alumne ;  c) ho demana una sindicat franquista ; d) si  els teus  alcaldes poden perdre el càrrec.  Però no es pot modificar si  :    a) b) c) d) ho demanen 2 milions de catalans.

Et pot passar com a J.M.S. personatge que mai s’ha posicionat en favor de la independència de Catalunya. És d’aquells ciutadans democràtes i respectuosos. Valents, si recordem alguna actuació seva. en temps obscurs. Sempre compromesos contra la dictadura i en favor del progresisme.

Però… l’altre dia se li va acudir de cantar en català en una televisió pública espanyola :  el que va haver d’escoltar. Que si “detrás del mensaje del Rey en un canal que pagamos todos los españoles, no pegaba nada un programa en catalán”  “Pero que puto cachondeo es esto. El día de Nochebuena en La 1 cantando en catalán!!! !!!Subtítulos en español!!!

Davant  del “risc” de que els catalans votin independència, l’Institut Elcano exigeix que la UE imposi “línies vermelles” i deixi clar “que no és compatible amb el Dret Europeu la secessió d’un Estat membre i el posterior reingrés a la Unió”. Una petició que comportaria allò “desitjable” segons Elcano: “emprendre una reforma dels Tractats que tanqués la via -de forma clara i definitiva- a qualsevol aventura o experiment secessionista”. “Es tractaria d’introduir en el Tractat una regulació expressa que no només prohibís tot procés de secessió en un Estat membre, sinó que garantís també que, en el supòsit que aquesta prohibició no fos respectada, el pretès nou Estat mai podria ser admès a la Unió”, conclou l’estudi.

Finalment, parlant del que et pot passar a Espanya :  Que tingui raó  l’expresident espanyol mentider,  ( si home, aquell que ara no té bigoti i que era amic dels expresidents mentiders nordamericà i britànic, i del dictador Gaddafi, aquell que estava en contra de la Constitució l’any 78 per massa poc franquista, però que ara està a favor de la mateixa per suficientment centralista) , en el sentit que Catalunya es trencarà abans de ser independents, aquest risc és massa elevat com per què dos presidents Mas i Junqueras, Junqueras i Mas, que volen constituir un nou estat, no es comportin amb sentit d’Estat, així, amb majúscules.

Va, i ara , alguns rànquings :

Espanya és un país que lidera alguns dels rànquings negatius, en els quals seria millor estar en els llocs més baixos de la llista:

1r. País en desigualtat econòmica i social a UE.

1r.País en percentatge de treballadors en atur a Europa.

1r. País en percentatge de joves en atur a Europa.

1r. País europeu en quilòmetres d’AVE. Per davant d’Alemanya i França. A nivell mundial, només darrera de Xina. Amb una mitjana d’ocupació i de rendibilitat per sota de l’alta velocitat alemana i francesa.

1r. País europeu en sentències condemnatòries dels tribunals europeus, en concret del Tribunal d’Estrasburg.

Top-3 països de la UE amb més deute sobirà:  1 Bilió d’Euros, el 100% del PIB.

Top-3 països de la UE amb més dèficit públic :  El fons de reserva de les pensions ha baixat un 35% en els darrers anys.

Top-3 europeu amb els serveis bàsics més cars, gas, electricitat, internet.

Top-3 europeu amb la centralització operativa d’aeroports. Darrera de Romania!!!, les decisions estratègiques de l’aeroport de Barcelona no les pren un consorci territorial/privat, coneixedor de les necessitats per fer-lo rendible, sinó AENA Madrid, per afavorir l’enlairement de Barajas i la seva flamant terminal.

Top-5 països europeus amb més percentatge d’aforats i indultats concedits pel govern.

Top-5 països europeus amb la més alta  percepció ciutadana de corrupció.

A l’altra banda dels rànquings, els que primen la qualitat i l’excel·lència,  en els que convé estar ben amunt en les posicions, tenim:

Rqng. Universitats amb màxima valoració:  Cap universitat espanyola entre les primeres 200 de tot el món.  La primera catalana, la UB, en el lloc 166è, la segona, la UAB, en el lloc 175è.

Rqng.Transparència institucional: Espanya en el lloc 150è.

Rqng. Creació d’empreses, a la mateixa alçada que Uganda i Equador.

Rqng. Justícia social dins dels països europeus.  Lloc 22 sobre un total de 28.

Rqng- Publicació articles científics. Espanya 1,5 documents per mil habitants ; Catalunya 2,0 %o ; Aústria i Finlàndia  2,5 %o ;  Suècia  2,9%o.

Així doncs,  per estar en els llocs d’honor !

P.S. Notícia d’octubre2014

“Antes de comenzar la crisis, en el ranking mundial de las economías de todo el mundo España ocupaba la novena plaza en términos nominales, es decir, el PIB medido con los precios en moneda local y convertido a la divisa estadounidense. Ahora se ha situado en el puesto 14º, lo que supone una caída de cinco posiciones, según las estimaciones de PIB de 2014 actualizadas ayer por el Fondo Monetario Internacional (FMI).

Además, las proyecciones del organismo para los próximos años reflejan que en 2018 México adelantará a la economía española, con lo que la tan mencionada década perdida arrojará una factura final de seis puestos. Pese a las dudas y el freno del último año, los emergentes han acabado por subir posiciones.

Corea del Sur, que se ha colocado por delante con respecto a la clasificación de abril, está en el puesto inmediatamente anterior a España precedida por Canadá y Australia, en una lista que lidera Estados Unidos y seguida de China. Durante la crisis, España se ha visto superada por Canadá, India, Rusia, Australia y, ahora, Corea del Sur. La clasificación es muy sensible a la evolución de los tipos de cambio, ya que se mide en dólares. El debilitamiento del euro distancia a España en la clasificación.

La clasificación cambia (en el caso de España a peor) si se usa como criterio el PIB ajustado en paridad de poder de compra (PPP), que busca una comparación más homogénea al reflejar cuántas unidades de la moneda nacional de un país hacen falta para comprar determinados bienes, un cómputo que trata de eliminar las distorsiones en la comparación por los diferentes niveles de precios en cada país y reflejar el valor de bienes y servicios que no participan en el comercio internacional.”

Rànquing de la inversió en recerca i desenvolupament a Europa. Les retallades el fan caure encara més en el rànquing europeu, fins i tot per darrere d’Hongria, Txèquia i les rescatades Portugal i Irlanda. Hi destina un 1,24% del PIB, lluny del 2% de la UE

Economista Gay de Liébana  gener 2015  :  “En els propers anys  Espanya , juntament amb l’Àfrica negra, serà la zona amb més atur del món.”

Uff !!!

genviher
21 a 31 de gener

L’avís fou cert, les nits gelades,
l’angina de pit traïdora, d’un gran proper,
-sembla propici l’hivern per a la dalla-
i d’un personatge massa jove i honest.

El vint-i-dos ha vingut rude, contundent,
l’hivern , ja es aquí, saludem la mort,
que ens porta de lluny, aparent,
-sota quines ales, renaixerà l’amor?-
vuit taüts blancs ha deixat el vent,
cicló imprevist, divendres de dol,
invisible i veloç la dalla rabent,
i abans de tres dies, el sol
la tendra natura ja no serà cruel,
però uns pares , orfes,
des d’ara berenaran sols.

Si almenys, d’aquí a un temps,
sabéssim ells, jo i tots,
sota quines ales o disfressa,
sota quin rostre renaixerà l’amor,
si d’aquí un temps sabéssim,
si allò que passà, aquell dia roent,
tenia un sentit, -ens va cremar el cor,
ens va glaçar el cos-
mitja eternitat després
de nou, faríem rodolar el món
si almenys d’aquí a un temps,
entenguéssim que hi havia un sentit,
aparent, tancat ,
i només a estones vertader,
en el dol, i en la mort, i en tornar a saludar el sol.

Que l’espera sigui plàcida i plaent,
de les nits en silenci i quietes,
gelcuit letal, albades inclements,
dels propers verds, dels desitjos,
i de primaveres resplendents.

Tu ,  petit

Ets tu

Amb aquestes mans, maldestres,

poca-soltes, masculines,

-veig al carrer una mare rosseta,

sota el sol  remulla el front

del nadó, mimosa-

que només saben voler,

i, només sovint.

Amb aquesta por ja coneguda,

al meu davant,

el teu cos desconegut, fràgil,

i tan ancestralment savi,

m’ajudarà; em faràs sentir expert,

perquè el joc de Gaia continuï.

I els dies en què no estigui

massa cansat,

ni hagi perdut el barça,

els matins cap de setmana,

les nits en que ta mare

m’hagi aplacat,

quan ja el diari sigui paper,

quan tingui bona lluna,

i el set de cada mes,

o ho dic: menys del que cal,

aleshores,

aleshores et miraré,

i seré fos, i ploraré, a dins,

potser a fora; carn increïble

i dolça: tocaré el cel.

Tocaré el núvol blanc

que navega lliure, i enrera

quedarà un purgatori,

-massa infern va ser –

i des de la meva (es teva) llibertat,

tornaré a l’emoció.

I tant  si ploro com si no,

ploraré, per què, què feia sense tu?

què faig, quan no és amb tu?

què podré fer, si un cop tinc por per tu?

Petit angel ros, cridaner,

papagai estrident, perfecte rialler,

espàrrec que esgota els pantalons,

mesura del temps,

del llarg del llit,

i de la meva estupidesa.

Príncep de pau nerviós,

el meu inèdit, immerescut, tardà, talent,

que tossut crec meu,

i que ets tu.

genedrís

11 a 20 de gener

A migdia el fred ha reculat,
ha omplert la plaça de badocs,
ha eixit el carrer per als vianants,
vells, mares, àvies i ulls de groc,
invasió a cops cruenta de migrants;

treva d’hores, sense cuirassa,
abans que el vent i l’horabaixa,
desfermi implacable l’hivern rampant,
abans que el segle començat,
el nom dels vencedors, i ho digui clar,
mestís o no, proclami demogràfica.

L’ illa continent es nega, immensa,
la gent a les antípodes pateix estralls,
al nostre fortí-europa se’ns ha pres la renda,
el diner fuig , l’àgora menteix, somni d’encenalls.

Temps que fins fa poc ens ha anat a favor per convèncer els indecisos a partir de:
pluja fina de persones , d’actuacions i de notícies que anaven normalitzant la paraula tabú “independència” ;
bon rotllo entre protagonistes del repte, polítics i sobretot ciutadans mobilitzats;
desmentiment empíric de radicalismes i exclusions anunciats pels adversaris;
i efecte cavall guanyador quan una idea il·lusionant abraça una massa crítica.
Resultat, el clímax del 9/N mèrit d’ANC,Òmnium,AMI, i en segon terme dels partits.

Temps que comença a escolar-se i es converteix en compte enrere, entre retrets i falta de confiança, per tactisme de partit i sectarisme ideològic. I ja no juga a favor nostre :
la mínima recuperació macro-econòmica espanyola ;
el tancament endogàmic dels estats europeus davant l’amenaça gihaidista o d’altres antieuropees;
l’efecte de cavall perdedor quan apareix la desunió entre els companys de viatge que defalleixen.

Per tant, i malgrat que en visióen termes històrics s’ha avançat molt (només fa 5 anys de la mani de 10/7/2010, punt d’inflexió real de la transversalitat sobiranista, -poca broma passar d’un 20% a un 45/50 %  de recolzament social sobre un tema tan complex- ),  des d’ara mateix cal evitar un altre pic en què la tendència sigui de davallada social en el suport a l’estat propi.

Dues reflexions:
Toca tornar a confiar mínimament amb qui vol el mateix objectiu final, i aconseguir un punt de trobada quant al mitjà per arribar-hi. Perquè el repte és majúscul. Constituir-nos en un estat independent. És fer el pas endavant que mai abans s’ha fet.
Tocar afegir un punt de mala llet en tant de discurs en positiu. Fins ara hem negat amb fets i amb paraules el discurs de la por dels espanyolistes, pel que fa a la viabilitat d’un estat català. Potser és el moment d’incorporar també nosaltres alguna dosi de por cap als indecisos en el sentit de la inviabilitat de l’estat espanyol com a estat modern, progressista, social i pròsper.
Tenim un reguitzell de rànquings internacionals que ens recolzen en aquesta visió desmoralitzadora d’Espanya. Potser toca fer-los evidents.

Abans de tot, la solució a les frases llistades en el darrer apunt de desembre.

“Sabem el que som, però ignorem el que podríem ésser.”     A

“L’amor no té edat ; sempre està naixent.”   B

“L’home savi aspira a la perfecció; l’home vulgar al benestar.” C

“El premi d’una bona acció és haver-la fet.”     D

“Val més fer la cosa més insignificant del món que estar-se mitja hora sense fer res.”    E

“No fer el bé ja és un mal molt gran.”   F

“Resar no és demanar; resar és la respiració de l’ànima.”    G

“La rapidesa, que és una virtud, engendra un vici, que és la pressa.”   H

“El valor no consisteix en venjar-se, sinó en suportar la injúria.”   I

“Els recursos que demanem al cel es troben sovint a les nostres mans.” J

“Tot el que es menja sense necessitat es roba a l’estómac dels pobres.” K

“L’home només es coneix a sí mateix per l’acció.”  L

“Tot dret que no comporti un deure, no mereix que és lluiti per defensar-lo.” M

“Encara que no puguis veure el camí llunyà, encara pots donar uns passos endavant.”  N

“El sermó de la muntanya m’ha reconciliat amb el cristianisme.” O

“Mai no arribaràs a la segona base si continues amb un peu a la primera.” P

“El vaixell buit és el que fa més soroll.”  Q

“La vida només té valor quan té un objectiu valuós.” R

“Només l’home de vàlua reconeix la vàlua en els homes.” S

“És una gran bestiesa renunciar a la vida interior per la vida exterior.”   T

“Una mica de diners, evita les preocupacions, molt , les porta.”  U

“No ser útil a ningú equival a no valer res.”   V

“Escull el millor, la costum ho farà suau i fàcil.” W

“Si vols alguna cosa bona, búscala en tú mateix…fins que la trobis.” X

“No he nascut per un sol lloc, la meva pàtria és tot el món.”   Y         (no es tracta d’un unionista)

“Deixem que les aigües corrin i els estels surtin.”   Z

A Shakespeare .  B Pascal.  C Confuci.  D Sèneca.  E Goethe.  F Rousseau.  G Gandhi.   H Marañón.   I Shakespeare.  J Shakespeare.  K Gandhi .  L Goethe.  M Gandhi.  N Reigner.  O Gandhi.  P Vernon Law     Q Shakespeare.  R Hegel.  S Carlyle.  T Shakespeare.  U Confuci.  V Descartes.  W Pitàgoras.  X Epictet.        Y Sèneca.  Z Anònim.

Anem a explicar els mesos de l’any, tot esberlant-nos en tres períodes de deu dies cadascun,tridesenes.

Gelarner

De l’1 al 10

Per reis la tarda creix, el fred neix,

i deu ser així, però no pas aquest any,

migdia temperat, disset graus tebis,

el comandant hivern mana, tanmateix,

que les nits siguin per tremolar;

i la roda de les llunes i dels sols fereix,

i infanta una anyada nova en què estimar.

Cavalcades amb reis immortals,

tres màgics abillats festegen els carrers,

fins als vuit anys els oh! descomunals:

lloats siguin tots aquests dolços mentiders.

Cada pare, un infant sobre l’espatlla,

cadascú rememora un temps llunyà,

cada mare ofereix una nostàlgia,

cada adult ha intentat de progressar.

Estic en desacord amb les opinions que proposen anar a convèncer els que encara no són independentistes, i que s’ha de treballar per portar-los a la cleda.
Perquè votin sí en la propera consulta, o perquè votin a favor d’una llista sobiranista.
Entenguem-nos. És clar que vull que hi hagi majoria absoluta en favor de que Catalunya tingui un estat propi. Però…
El que jo crec és que després de 5 anys de la manifestació de juliol de 2010, ‘Som una nació. Nosaltres decidim’, i 6 anys des de l’espurna inicial a Arenys de Munt per a les consultes populars, tots, absolutament tots els esdeveniments, tant els euforitzants, com els decebedors, ja haurien de ser prou coneguts per qui tingui un mínim d’interès en el projecte nacional català. Amb la qual cosa, més proselitisme, potser resulta ja ineficaç.
Aquell que encara no és conscient del que passa al nostre país, qui encara no té una idea, una opinió sobre què s’està jugant ell com a ciutadà i tots com a societat, jo el classifico en l’apartat de indolents que no saben/ no contesten. Pitjor per a ell.
Això no treu refermar el compromís per explicar, raonar, exposar les bondants -i els riscos- d’esdevenir un estat independent. A base de col·loquis, debats, conferències, etcètera. Com en qualsevol contesa electoral. És clar.
Però, i és la meva opinió subjectiva, sense cap base científica, crec que ara mateix es tracta de no perdre els convençuts (perdre’ls per la desunió, males pràctiques, autogols sobiranistes, defalliment de les pròpies forces, manca d’un objectiu engrescador) més que no pas anar a buscar-ne de nous.
La raó és que aquests suposats nous votants que ara són neutres o indecisos sobre el procés, seran més fàcilment convençuts de la bondat del nostre projecte, no per nous actes sobiranistes, evangelitzadors en terra hostil, sinó perquè observen que :
a) el projecte català val la pena, també per a ells, en qualsevol dels àmbits de la seva vida : prosperitat material, bi/trilingüisme, progrés cultural, política més transparent i ètica, societat més europeïsta, proximitat gestió pública.
b) hi ha una massa crítica de ciutadans, cohesionada, il·lusionada, combativa (en el sentit de decidida), que infatigablement actuen a favor d’una nació catalana plenament autònoma, solidària, “culta, rica, neta i lliure”. Una massa crítica amb el coratge necessari per no defallir davant el fort (l’estat espanyol) al mateix temps que respecta el dèbil ( bé la part necessitada de la població, bé la suposada minoria castellanoparlant).
c) aquest objectiu final -amb període transitori d’una certa “dificultat”- ha de suposar l’assoliment de quelcom millor al que avui veiem i patim a l’estat espanyol del qual volem separar-nos. Necessitem un estat útil, i al nostre favor, no podem permetre’ns reproduir un estat nou inútil i a la contra, no podem acceptar envellides polítiques de curt termini, ni demagògia ni desunió en els assumptes centrals.
Per tot això, jo crec que perdem més votants a favor del sobiranisme si els partits independentistes no donen exemple amb les millors pràctiques, que no pas en guanyem a base d’anar-los a convèncer des d’un partidisme enfrontat.

Per posar-ho en xifres. Si la unió, la persistència, el projecte engrescador, fins ara té el suport de vora 2.000.000 de catalans, es tractaria de no perdre’n cap a causa de la desunió o la decepció.  Si el sobiranisme és un cavall guanyador, ja estirarà algunes desenes de milers de vots tebis, dels que ja els està bé el que digui la majoria, dels que no volen quedar-se a part. Aquests votants, a més a més d’engreixar el bàndol independentista, a més a més, desinflen l’unionista.

Mentre que si el sobiranisme és un cavall coix, perdrem alguns dels 2 milions, i evidentment no s’hi apuntaran els que hem titllat de tebis.

Per tant, no fem el ruc, que la palla va cara!

Això s’acaba.

L’any que vam viure desafiadorament.  I ens en vam sortir.  Amb la força de tot un poble unit , alegre, combatiu ; amb l’autoritat heretada de tota una gent que, premudes les dents, ens havia desbrossat el camí ;  amb el poder obtingut  de tota una societat que, votant, vam deixar de ser súbdits per esdevenir ciutadans lliures i responsables.

Ens en vam sortir, del primer repte, que era votar sí o sí,  (ja s’entén) per proclamar la nostra voluntat d’independència.   I, sense cap mena de dubte  -bé, amb una miquetona de dubte-,  ens en sortirem del segon i definitiu, que serà votar sí i sí, (també s’entén) per declarar la nostra condició d’independents.

 V.Cat.Ll.

Per mirar d’entretenir el traspàs d’any, proposem un recull de frases, on cal endevinar-ne l’autor.

Bon any nou !!

“Sabem el que som, però ignorem el que podríem ésser.”     A

“L’amor no té edat ; sempre està naixent.”   B

“L’home savi aspira a la perfecció; l’home vulgar al benestar.” C

“El premi d’una bona acció és haver-la fet.”     D

“Val més fer la cosa més insignificant del món que estar-se mitja hora sense fer res.”    E

“No fer el bé ja és un mal molt gran.”   F

“Resar no és demanar; resar és la respiració de l’ànima.”    G

“La rapidesa, que és una virtud, engendra un vici, que és la pressa.”   H

“El valor no consisteix en venjar-se, sinó en suportar la injúria.”   I

“Els recursos que demanem al cel es troben sovint a les nostres mans.” J

“Tot el que es menja sense necessitat es roba a l’estómac dels pobres.” K

“L’home només es coneix a sí mateix per l’acció.”  L

“Tot dret que no comporti un deure, no mereix que és lluiti per defensar-lo.” M

“Encara que no puguis veure el camí llunyà, encara pots donar uns passos endavant.”  N

“El sermó de la muntanya m’ha reconciliat amb el cristianisme.” O

“Mai no arribaràs a la segona base si continues amb un peu a la primera.” P

“El vaixell buit és el que fa més soroll.”  Q

“La vida només té valor quan té un objectiu valuós.” R

“Només l’home de vàlua reconeix la vàlua en els homes.” S

“És una gran bestiesa renunciar a la vida interior per la vida exterior.”   T

“Una mica de diners, evita les preocupacions, molt , les porta.”  U

“No ser útil a ningú equival a no valer res.”   V

“Escull el millor, la costum ho farà suau i fàcil.” W

“Si vols alguna cosa bona, búscala en tú mateix…fins que la trobis.” X

“No he nascut per un sol lloc, la meva pàtria és tot el món.”   Y         (no es tracta d’un unionista)

“Deixem que les aigües corrin i els estels surtin.”   Z

(les solucions es faran esperar fins l’any que ve !)

I una de l’admirat “republicà” Joan Barril : “Fent maletes es creix”

Bé, ara sí.   Bye, 2014  !  , Bai 2015 !!          BAI : Bon Any (d’)Independència   😉

Apa,  que els Reis Mags  ens portin a tots un país més nét, més endreçat i més lliure.

La immensitat blava, el mar obert, l’espai impenetrable, l’element aliè, la fascinació per l’insondable.

El mar, l’autopista dels vikings per conquerir el seu nou món.  El pont de mar blava dels grecs per comerciar amb tots els pobles veïns. El llac privat dels romans per llatinitzar les ribes mediterrànies. L’abisme que cal confrontar i vèncer per confirmar la rodonesa del globus, pels aventurers renaixentistes. El desert aqüàtic que els científics del XIX han de  travessar per demostrar els veïnatges de l’oceà Pacífic. El mar, aigua i misteri. Vida i mort.

Camí i mur, comunicació i aïllament. El mar que uneix i separa. Que agermana i enfronta. En paraules de J.L. Borges: “Nadie puede escribir un libro. Para escribir un libro se necesitan siglos, una espada, y el mar que une y separa.”

Doncs això. Temps, un sofà, i ganes de gaudir.

Literatura :

L’illa del tresor .  R.L.Stevenson, 1883.  L’aventura en estat pur.  Un jove, uns dolents molt dolents amb codis pirates i contrassenyes ancestrals. Un viatge iniciàtic. Perills diversos, i la recompensa a la valentia i a la ètica. Pur plaer lector.

També : The Sea, the sea , Iris Murdoch ;   Oceà,  Alessandro Baricco ;   Vint mil llegües de viatge submarí,  Juli Verne ;   Moby Dick  Herman Melville ;   L’Odissea ,  Homer

Cinema:  

 Le grand bleu. Luc Besson , 1988.  Gairebé un documental extens i extès de Thalassa. L’aventura dels submarinistes a pulmó lliure, l’immersió com esport competitiu.  I la immensitat  inacabable del mar.

També: La vida de Pi , Ang Lee   ;      Titanic , James Cameron ;      Kontiki, Joachim Ronning    ;     Moby Dick , John Huston  ;    Pirates del Carib, Gore Verbinski  ;     Motí a bord, Roger Donaldson  ;    Lo imposible, Juan Antonio Bayona ;   All is lost ,  J.C.Chandor ;  Lilo & Stich ,    Dean DeBlois .

 Música:

Mediterráneo,  Joan Manel Serrat, 1971.  El noi del Poble Sec entra amb pas segur a la història de la música espanyola amb aquest himne al nostre pont de mar blava. Si assenyala  que ell mateix porta la llum i l’olor de les seves aigües, que la presència del mar és com   la  de “una mujer”perfumadita de brea”,  s’ha de reconèixer que la cançó, música i sobretot lletra, porta incorporada : l’ona arrissada per gregal al Cap de Creus, la badia calma i hedonista de Roses o L’Escala, el tràfec pescador de Palamós, Arenys i Cambrils, la invasió a cops incruent de forasters a Barcelona, la marinada seca i hel·lenística de la Costa Daurada, i el pi almogàver, tant a Salou com a Mallorca. Tot això, pel cap baix, ens aporta el poderós text,  ja immortal,  del trobador barceloní que esdevindrà ginesta.
També :

La mer m’a donné, George Moustaki   ;      La mer , Charles Trenet ;       Amsterdam ,  Jacques Brel  ;    Al mar , Manel ;   Sweet Dreams,  Eurythmics

Per anar acabant l’any.  La penúltima.                                                                                                                   Avui  llegirem  declaracions recents,  el que es diu aquí i allà.  I després compararem amb el que passa.

Paraules, no fets :

-Mariano Rajoy : “España, después de dos años y medio,  ha dejado de ser el enfermo de Europa para constituirse en un referente.”El presidente del Gobierno, Mariano Rajoy: Podemos decir que en muchos aspectos la crisis es historia del pasado.  A lo largo del 2015 la tasa de paro se situará por debajo del 22%.”

-Mariano Rajoy : “No es pot resistir sol al món, és el procés de la Unió Europea.”  “He d’intentar que el sentit comú arribi a alguns dirigents nacionalistes d’algun lloc d’Espanya.”

-Joaquín Leguina: “Si l’Estat accepta el referèndum, signarà la seva sentència de mort.”

-Enric Millo  respecte a la paròdia de Polònia: la denunciaran els seus col·legues al Parlament Europeu, perquè fereix la sensibilitat dels membres del PP.

-Joaquín Sabina es declara no jacobí, però quan veu que els seus “germans” catalans volen marxar,  li surt un punt jacobí que fa que li sap molt de greu que vulguin deixar de ser els seus germans, per ser els  seus “cunyats”.

-Gonzalo Bernardos s’apunta a insinuar que  les associacions en favor de la independència reben subvencions de la Generalitat. Per exemple Súmate.

-Cosidó: “Espanya és una gran nació que troba la seva fortalesa en la unitat.“

-Fernández Díaz :“Launitat d’Espanya garanteix el progrés i la igualtat.”

-Bertín Osborne: “La independència és una broma i una pèrdua de temps.”

-El president de la Lliga de Futbol Professional, Javier Tebas, ha tornat a dir que el Barça i l’Espanyol no jugarien la lliga si Catalunya s’independitza. Tebas ha apel·lat a la llei de l’esport, que ‘recull en una disposició addicional que només hi ha un estat no espanyol que pot jugar la lliga o competicions oficials espanyoles, Andorra’. Segons Tebas, perquè el Barça i l’Espanyol poguessin continuar a la lliga, caldria una modificació de la llei ‘i veure si el sector afectat hi estaria d’acord o no’. A més, ha dit que sense el Barça el negoci del futbol cauria perquè el nivell de la competència se’n veuria afectat. ‘No m’imagino una lliga sense el Barça, de la mateixa manera que no m’imagino Catalunya sense Espanya’,

-Impunitat dels feixistes : “La Fiscalía ha archivado la denuncia de varias entidades por una serie de tuits que equiparaban el independentismo con el nazismo, al entender que son “profundamente reprobables” pero no suponen una incitación directa a la violencia o la discriminación ni obedecen a una campaña organizada.En su escrito, la Fiscalía de Delitos Económicos de Barcelona archiva la denuncia presentada por la Comisión de la Dignidad, la Asociación Catalana de Defensa de los Derechos Humanos y la Fundació Cataluña, que llevaron al ministerio público una recopilación de tuits con imágenes, caricaturas y fotomontajes que comparan el nazismo con personas que promueven la independencia.”

-El ministre de Justícia, Rafael Catalá, ha equiparat avui el procés independentista a Catalunya amb els moviments nazis i feixistes de l’Europa del Segle XX. Sense citar directament Catalunya, ha afirmat que a Catalunya es busca substituir les tesis de Rousseau sobre la sobirania nacional per les de l’ideòleg nazi Carl Schmitt, que defensava la ‘superació de la llei democràtica’ apel·lant ‘al lideratge carismàtic d’un líder i a la mobilització al carrer de les masses per confondre-les amb el conjunt de la societat i que la força dels fets es plantegi davant la llei democràtica’. Tot plegat, ha dit, resulta ‘d’allò més inquietant i té precedents d’infaust record que tots vostès coneixen’.

-El alcalde de Robledo de Chavela, Mario de la Fuente, ha cargado este lunes contra el president Artur Mas y ha criticado la respuesta del gobierno de Mariano Rajoy ante la consulta convocada para el 9-N. En una entrevista concedida a Radio 21 Segunda y recogida por el portal elplural.com, el alcalde popular de la localidad madrileña lamenta que el presidente no haya enviado “dos parejas de la Guardia Civil para trincarlo y meterle en la cárcel” y le exige reaccionar ante “los pajarracos y catalanes de las narices”. “Estos catalanes son más listos que los conejos, y nosotros somos una panda de imbéciles impresionante. Y entre ellos el Gobierno esto es cojonudo. Yo protesto y me dan dinero. Lo que están buscando es el dinero”, ha asegurado.

-El Tribunal Superior de Justícia de  Madrid ha condenado al Juez Elpidio Silva a 17,5 años de inhabilitación, por la encarcelación del expresidente Blesa de Caja de Madrid y del expresidente González Ferran, de la CEOE.  Le acusa de adentrarse en una “inquisición general” contra el ex presidente de Caja Madrid extralimitándose en sus funciones. “Desplegó una voluntad decidida a investigar de modo integral toda la supuesta mala gestión de Blesa al frente de la caja, adentrándose en una inquisición general para descubrir cualquier delito conectado a los hechos denunciados a costa de irle restando garantías”.

-La delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, ha enviat una carta als secretaris i interventors dels ajuntaments, consells comarcals i diputacions catalans en què els diu que la suspensió de la llei de consultes i del decret de convocatòria del 9-N per part del Tribunal Constitucional espanyol impedeix que puguin fer cap ‘actuació de preparació’ de la consulta.En l’escrit, Llanos de Luna insta els funcionaris a ‘complir les resolucions judicials’ i els exigeix respecte a l’ordenament jurídic. La carta arriba quan els ajuntaments acaben de nomenar els coordinadors municipals de la consulta i designar els col·legis electorals.

-La portaveu d’UPyD, Rosa Díez, ha anunciat aquest dimarts que el seu partit es querellarà dimecres en el Tribunal Suprem contra el president de la Generalitat, Artur Mas, i la presidenta del Parlament, Nuria de Gispert, per prevaricació i desobediència. En una entrevista de TVE recollida per Europa Press, ha justificat la querella per la decisió de nomenar –primer al Parlament i després en un decret signat per Mas– la Comissió de Control per a la consulta sobiranista del 9 de novembre, equivalent a la Junta Electoral, tot i que tant la convocatòria com la llei en la qual es basa estan suspeses pel Tribunal Constitucional

-Felipe VI diu a Barcelona: “Garantizar nuestra convivencia en paz y libertad es una responsabilidad ineludible de todos los poderes públicos, es la primera responsabilidad de todas las instituciones”, ha destacado Felipe VI, que ha reivindicado los logros que ha alcanzado España y que han hecho “juntos todos los españoles”.

-Marina Geli : “La reforma de la Constitució espanyola podria permetre una sortida democràtica per dirimir entre independència o d’altres.”

-Josep Rull :  “Hem passat de pantalla. Ara ja no es tracta de modificar la Constitució espanyola, sinó de redactar la catalana.”

– Melcior Comes: “Als feixistes els encanta la Constitució espanyola.“

-Oriol Amat: “Suïssa deu ser un infern. Des del 1848 ha celebrat més de 560 referèndums i consultes, i contínuament està reformant la Constitució.”

-El periodista Iñaki Gabilondo ha estat entrevistat pel líder de ‘Podemos’, Pablo Iglesias, qui li va preguntar per la situació de Catalunya. En aquest context, Gabilondo va ser molt clar: “No puc entendre que qui no està disposat ni a imaginar que Catalunya pugui marxar, s’hagi quedat assegut tocant l’arpa mentre Catalunya marxava. I no és que estigui marxant, és que ja ha marxat

-Financial  Times : “La Constitució espanyola  tenia prou flexibilitat per acomodar els catalans fins que el PP de Rajoy la va sabotejar el 2010 en persuadir els seus nominals al TC perquè retallessin parts de l’Estatut d’Autonomia. Articles idèntics dels Estatuts de Balears i el País no es van tocar. Això va disparar el separatisme català, fins llavors un moviment perifèric.”

-Un altre estranger, anglosaxó, Daniel Winstock, filòsof i professor de Dret a la Universitat de Mont-real: “Si la Constitució és una presó, no pots negociar amb el carceller. Seria una bona idea que el president espanyol pactés un referèndum. S’ha d’actuar i forçar els fets en el terreny, forçar una realitat política en què  els actors internacionals s’hagin de posicionar.”

-Una altra persona nouvinguda, l’empresària editora nord-americana Liz Castro, autora de What’s up with Catalonia, proclama: “Aquí la llengua no és una imposició, et donen les gràcies per parlar-la, no t’obliguen.”

-Simon Harris, escriptor i músic britànic: “Vaig venir aquí a passar-m’ho bé i vaig tenir un procés d’enamorament amb aquest poble. Després de 27 anys a Catalunya, em sento tant català com anglès. Sóc part del barri de Sant Andreu.”

-Ousman Umar , estudiant de Ghana: “Vaig notar un sentiment català tan fort que vaig tenir clar que jo també volia ser català.”

 -La BBc ha publicat un article sobre el cas català. L’autor, Patrick Jackson, diu: “La febre de la independència ha conquerit la regió més rica d’Espanya. Però el govern de Madrid està decidit a prohibir qualsevol referèndum a l’estil escocès”. L’article acaba dient que segons Artur Mas hi haurà 9/N, però que el referèndum de facto seran unes eleccions.

Jackson explica breument la història i la cultura i parla de la celebració del Tricentenari. Analitza els factors que han desfermat el sentiment independentista. “La sensació d’injustícia perquè el govern espanyol pren molt més que no torna. Les explicacions van acompanyades d’infografies per comparar la situació a Catalunya i a Espanya. També remarca el menysteniment per la llengua catalana d’aquests darrers anys.

–Bloomberg també fa un article sobre el cas català. Intenta explicar als lectors quina és la situació i l’origen del conflicte entre Catalunya i Espanya. “Espanya encara lliura una batalla que va fer miques el país tres-cents anys enrere.

-L’articulista de ‘Los Ángeles Times’ William Cole ha assegurat en una entrevista a SingularTV que “Catalunya ha de pensar en la possibilitat d’una DUI” si el govern espanyol continua immòbil davant la situació actual, i no permet fer correctament la consulta. Segons Cole, el país “ho hauria de fer en un moment com ara, perquè Espanya està molt dèbil”.

El professor universitari, que recentment va publicar un article a ‘Los Angeles Times’ titulat “Deixeu que els catalans votin” que va tenir un ampli ressò, ha explicat que “pels EUA té molt poca importància estratègica si Espanya segueix com 1 país o bé com 2”. De totes maneres, Cole ha avisat que “si Catalunya no surt d’Espanya en els pròxims cinc anys, haurà deixat passar l’oportunitat”.
I un altre resident vingut de l’estranger, l’anglès/català Matthew Tree, escriu a ElPuntAvui:

-Matthew Tree a la seva La Columna : “L’estat mental conegut com a dissonància cognitiva sembla fet a mida per explicar la política espanyola. […] Des de fa tres anys, els de La Moncloa no fan altra cosa: com que una part important de la població catalana no s’està comportant com esperaven, fan veure que no passa res de res i que, per tant, no cal encarar-se amb la realitat principatina, sinó amagar-se darrere d’una Constitució desfasada en mítings tancats al Gran Marina.[…] El PSOE parla d’una reforma federal que garanteixi la igualtat de tots els espanyols. Però fa 33 anys que Espanya és un estat federal asimètric en què tots els espanyols  no són pas iguals: Euskadi gaudeix d’una total autonomia fiscal. La “igualtat dels espanyols” és un mite, una mentida mai no confessada.[…] Una realitat que també fan veure que no veuen.”

-Mário Soares, expresident de Portugal i fundador del Partit Socialista portuguès,  ha provocat la irritació del govern espanyol en defensar el dret a decidir de Catalunya: “Els catalans són els que han de dir si tenen dret a decidir sobre el seu futur polític.”   Segons explica el dirari ARA.

De fet, l’expresident portuguès va fer ahir un acte a Lisboa organitzat per la seva fundació sobre els antecedents històrics i les perspectives de futur a Catalunya. El mateix acte va acabar amb la inesperada intervenció d’un irritat conseller d’informació de l’ambaixada d’Espanya a Portugal. Quan va demanar la paraula, Iribarren va parlar d’un “egoisme de la regió més rica d’Espanya”, en referència a Catalunya. Al seu torn, Soares va assegurar que “Portugal deu la seva independència a Catalunya.”

-L’eurodiputada alemanya de la CDU Ingeborg Grässle ha reclamat a UPyD que es disculpi per haver comparat el procés sobiranista català amb el nazisme. “Almenys s’hauria de disculpar, és inapropiat i fals”, s’ha queixat Grässle. “Banalitzar” el nazisme “és una vergonya per a les víctimes”, ha lamentat la democratacristiana de Baden-Württemberg, que assegura que “qualsevol polític alemany hauria de dimitir immediatament si fes servir aquest llenguatge”. Grässle respon a la carta que l’eurodiputada d’UPyD Beatriz Becerra va enviar dimecres passat als 751 eurodiputats comparant la consulta amb “Itàlia i Alemanya durant els anys 20 i 30 del segle XX”.Grässle admet haver-se quedat “atònita” i “molt descontenta” en llegir la carta de Becerra i li exigeix “respecte per les víctimes”. “En un país democràtic, titllar els teus enemics polítics de nazis és completament desmesurat”,

-Carta d’una observadora internacional que supervisarà el 9-N La gal·lesa Jill Evans explica per què vindrà a Catalunya el 9 de novembre L’eurodiputada Jill Evans, membre del partit gal·lès Plaid
Cymru, dins el grup de l’Aliança Lliure Europea, serà una de les observadores internacionals en la votació del 9 de novembre sobre la independència de Catalunya. Així ho ha explicat ella mateixa en un escrit publicat a la web del seu partit, que podeu llegir en anglès ací i que us oferim en aquest article traduït al català. Evans va participar la setmana passada en la jornada ‘ El dret de decidir. Qualitat
democràtica per a un nou estat’, organitzada per la Fundació Josep Irla i el Centre Maurits Coppieters. En aquesta entrevista a VilaWeb explicava com veia el cas català.
Heus ací l’escrit d’Evans traduït al català:
El 9 de novembre, per invitació del govern català, seré una observadora internacional en el seu referèndum (o en sentit estricte ‘procés de consulta pública’) sobre independitzar-se d’Espanya. A diferència del referèndum escocès, el resultat no serà vinculant perquè el govern espanyol s’ha negat a reconèixer el seu dret de decidir sobre el seu futur propi. La setmana passada vaig parlar en un seminari a Barcelona sobre aquesta qüestió de dret. Al País de Gal·les hem fet tres referèndums: el 1979, el 1997 i el 2011. La gent de Gal·les fou lliure de votar en el sentit que volguessin, però sobre una única pregunta, decidida des del govern de Londres. Fins ara, el govern del Regne Unit ha marcat el ritme i la naturalesa de la devolució del País de Ga·les. És hora que el poble de Gal·les tingui el dret de decidir per ell mateix, i és per això que necessitem el poder d’escriure la nostra constitució. Com passa al País de Gal·les, el caràcter i l’estatus que Catalunya ha desenvolupat i adaptat al llarg de la història, encara que a vegades puguem sentir que el progrés és lent, quan mirem cap enrere ens sorprèn fins on hem arribat, i els viatges que hem tirat endavant contra tot pronòstic. Catalunya (com€ a Corona d’Aragó) era independent fins que el 1469 el matrimoni d’Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó va
resultar en la creació del Regne d’Espanya. Després de la mort del general Franco, al començament de la transició cap a la democràcia de l’estat espanyol, el 1979 es va ser concedir a Catalunya un Estatut d’Autonomia que reconeixia legalment la identitat catalana com una ‘nacionalitat’, i la llengua
catalana va esdevenir una llengua cooficial juntament amb el castellà.  El 2012 va començar un conflicte financer amb el govern central espanyol. La tensió va augmentar i el suport a la independència
creixia a mesura que més catalans se sentien frustrats per la manca de poder i la falta de finançament fiscal seriós, especialment tenint en compte les altres contribucions d’impostos de Catalunya a l’estat. Segons el govern català, el dèficit entre els diners que els catalans paguen en impostos a Madrid i el que reben de tornada és del 8% del PIB del país. El suport a la independència ha augmentat constantment i ara el 75% de la gent dóna suport a la celebració d’un referèndum, amb
enquestes que mostren una majoria a favor de la independència. Al setembre es va produir una manifestació contundent amb 1,5 milions per la independència a Barcelona. L’any passat una cadena humana d’1,6 milions de persones s’estenia al llarg de més de 250 milles per tot el país: La Via Catalana.
A les eleccions de 2012 catalanes, els partits que donen suport al referèndum van guanyar més del 70% dels vots. Al març de l’any passat, més de tres quartes parts dels diputats catalans van votar en favor d’una resolució que instava el govern català a negociar els termes d’un referèndum d’independència amb Espanya. Espanya es va negar a negociar. El govern català va decidir seguir endavant amb el referèndum fins que l’assumpte es va remetre al Tribunal Constitucional espanyol que va suspendre’l efectivament. Ara una consulta molt significant es durà a terme el pròxim 9 de novembre, tot i que legalment només pot ser no vinculant.
El partit germà del Plaid Cymru, Esquerra Republicana, és molt popular en les enquestes. És probable que hi hagi eleccions anticipades després de la consulta, que podrien convertir-se en un mandat per a la independència. Treballarem estretament amb els nostres col·legues a Catalunya en aquest moment tan emocionant.
24 octubre 2014

Més.

Escriu Josep-Lluís Carod-Rovira a ElPuntAvui: “Caldria, doncs, que en aquest context excepcional que els partidaris de la independència anessin a les eleccions espanyoles del 2015 amb una sola veu i una sola candidatura, amb una veritable llista de país, ara sí. Si a Catalunya tenim projectes diferents sobre el país i per això hi ha llistes diferents, a Madrid no es tracta ara de manifestar-hi diferències ideològiques, sinó coincidències nacionals, anant-hi com a país i que així sigui percebut a tot arreu, aquí, a Espanya i a tot el món.”

Quatre consideracions sobre el que s’ha dit. Començant pel final:

Home,  parlant de “context excepcional, de no manifestar diferències ideològiques sinó coincidències nacionals, i que sigui percebut així a tot arreu”, crec que és suficientment rellevant l’envit del possible avançament electoral al Parlament,  com perquè també sigui aplicable la teoria de l’exdirigent d’ERC a les properes eleccions  pel període de transició nacional durant un any i mig.

Sobre les espanyolades llegides. És curiosa la mentalitat castellana. Quan hi ha una situació de conflicte que els afecta, enlloc de preocupar-se per analitzar-ne les causes, diagnosticar bé la problemàtica, treure’n conseqüències i aplicar solucions, no, fan  que no veuen els motius que han impulsat el conflicte, i es focalitzen a combatre les senyals. Com fer-ho és a base de menysprear qui produeix la situació conflictiva. I  a més de menysprear , també acostumen a esbroncar, malparlar, fins i tot criminalitzar els qui els qüestionen.

Tant serveix per constatar com reaccionen davant del nou partit polític Podemos, que suposa l’evidència que el malestar social d’uns anys enrere s’ha organitzar, com serveix  per combatre  la pulsió sobiranista catalana dels darrers quatre anys, que recull el malestar arran de la sentència contra l’Estatut promulgada pel Tribunal Constitucional espanyol.

L’estat espanyol no garanteix una convivència en pau i llibertat. Garanteix crispació,  a base de restriccions de llibertat tant en les lleis que impulsen, com en la seva aplicació. Restriccions de llibertat que des d’Europa avisen que no són pertinents. Però és clar, als hereus franquistes, els és igual el que diguin des d’Europa.

Són reaccions que evidencien una feblesa interna, una debilitat respecte del valor del propi estat, ja que només el qui sap que ha vençut sense convèncer, està espantat de veure l’ànsia de llibertat de l’altre, a qui no podrà retenir sense utilitzar la força.

Fins aquí  parole, parole. Però les coses són com són, i la realitat és tossuda.  Ara anem a veure el que passa.

Fets, no paraules:

Martorell es reforça. Seat incorpora 800 treballadors d’ETT i en plantilla  per l’augment de producció, que seguirà el 2015.  Fabricarà 15.000 cotxes més el proper any opta a un nou model,”

Barcelona serà seu d’una xarxa europea de R+D+I en salut. La UB lidera el projecte amb un pressupost de 2.300 Milions. El programe Innolife s’ubicarà al Parc Central de Barcelona, i se centrarà en la qualitat de vida .

-L’aeroport d’ El Prat, continua en una evolució positiva , amb un increment que supera el de Barajas a Madrid, tot i les dificultats de gestió condicionades per la centralització espanyola.

-El port de Barcelona augmenta la seva rendibilitat respecte d’anys anteriors i en comparació als altres ports espanyols.

-Barcelona, Catalunya, continuen liderant les destinacions turístiques dels estrangers que arriben a la Península Ibèrica. S’han convertit en destins que encapçalen els rànquings mundials.

-L’estat espanyol incompleix la llei quan no trasllada tots els documents de l’Arxiu de Salamancaque van ser confiscats i espoliats pel franquisme.

-La junta de Súmate desmenteix qualsevol subvenció de la Generalitat, contra el que diu algun unionista.

-Incerta Glòria, de Joan Sales, entre els llibres de l’any publicats en anglès el 2014 segons The Economist.

-El comerç català tria per àmplia majoria respectar la llei catalana d’horaris comercials, suspesa pel TC, i ahir va decidir no obrir. El secretari general de la Confederació de Comerç de Catalunya, Miguel Ángel Fraile, ha explicat a ‘El matí de Catalunya Ràdio’ que, tot i la suspensió del Tribunal Constitucional, la immensa majoria del comerç català va tancar ahir els seus establiments, al marge de les zones turístiques on es permet obrir.

-“Catalunya tiene 629.885 empresas activas, el 18% del total nacional, la cifra más elevada del estado, frente a las 483.327 que registra Madrid, el 14% del conjunto, según el estudio sobre demografía y resultados empresariales en Catalunya y Madrid publicado por Informa D&B, (compañía de CESCE).

En el tercer trimestre de 2014, la media de días de retraso en los pagos sobre la fecha acordada es de 14,65 en Catalunya, por debajo de la media española que es de 17,62 días, mientras que Madrid supera esta media, con casi 20 días de demora.Por otro lado, Catalunya cuenta con más autónomos y empresas con capital extranjero que Madrid, ya que un total de 28.229 autónomos y 5.748 empresas han elegido la Comunidad catalana, frente a los 27.852 y 4.521 que están instalados en Madrid.”

-En aquest escenari ombrívol, sobre la viabilitat de les prestacions socials,  l’Estat espanyol és un dels més afectats, segons les projeccions a llarg termini de l’OCDE, ja que les pensions s’enduran el 2015 un 10,4% del PIB espanyol, i la xifra seguirà creixent tot i les reformes estructurals dels darrers anys. En concret, el percentatge s’enlairarà fins al 14% en l’horitzó del 2050, una tendència perillosa que entre les principals economies de la zona euro només compartirà Alemanya (del 10,5% el 2015 al 13% d’aquí a 35 anys).

-Catalunya va aprovar el 2008 una protecció pionera  en la legislació sobre captura i conservació d’ocells de les quatre espècies utilitzades en els concursos de cant.

-Barcelona destinarà 9 Milions d’euros a pal·liar la pobresa extrema infantil de  7.500 infants en risc  d’exclusió social, aportant 100 euros mensuals a cadascun d’ells. L’acord és fruit del pacte entre PSC i CiU per tal de que l’abstenció dels socialistes permeti aprovar el pressupost municipal.

-El Comitè de les Regions de la UE aprova la immersió lingüística a Catalunya. El seu president  Michel Lebrun, avala la llei catalana com a exemple d’integració i educació.

-El  membres del TSJC desestimen la majoria de les denúncies de la delegada del govern espanyol, Llanos de Luna.  Constaten que la delegada s’ocupa de temes menors, i utilitza recursos públics per a actuacions que no tenen recorregut.

P.S.

Després de sentir els darrers dies, i sobretot ahir al .Cat, alguns representants polítics i socials que justifiquen presentar-se per separat en les properes eleccions plebiscitàries , i discutint sobre “tot” perquè “la gent ha de saber quin país farem”, refaig la llista que vaig publicar el mes passat. Esborro aquests sobiranistes de saló que semblen incapaços de sortir del seu immobilisme onanista.

M’han decebut alguns que parlen molt bé, amb bons raonaments teòrics, amb encomiable preocupació per l’aspecte social, però que al meu entendre ensenyen la poteta d’un cert sectarisme.

Els dos milions de ciutadans que ens hem anat manifestant els darrers anys i que hem votat el 9N què demanàvem?  Unitat.

Els líders polítics en favor del dret a decidir, què ens han d’oferir? Unitat.

La resta, parole, parole.

A punt de ser envaïda Bizanci (avui Istambul) pels turcs, quan tocava defensar la ciutat, els governants bizantins, cultivats i estudiosos, seduïts per les meravelloses icones ortodoxes, discutien sobre si els àngels eren de gènere masculí o femení. L’emperador Constantí se’n feia creus, de la irresponsabilitat dels que havien d’actuar i només s’entretenien en silogismes retòrics inútils.  Al cap de poc, Bizanci era presa pels invasors turcs i arrassada.

S’ha entès això, companys?

Què esperen per deixar de repetir que s’ha de  decidir el model social de Catalunya, ara?

Què esperen per deixar els interessos de partit aparcats durant un temps, i practicar la unitat, ara?

Què esperen per deixar-se de disquisicions retòriques inútils (i autocomplaents), per sempre ?

Què esperen per deixar-se d’arrogància intel·lectual i “posar-se al nivell -al servei- del poble) per sempre ?

Què esperen per entendre que la nostra desunió és la victòria dels unionistes espanyols, ara i sempre?

Proposo que vetllin les armes ideològiques per a la contesa electoral de maig de 2015, per elegir alcaldes; i per a les eleccions constituents per decidir el primer govern de la República Catalana, i negociar les lleis fundacionals del nou estat. Però ara toca anar tots a una, encara que el comandant no sigui del teu gust, o encara que alguns dels oficials no els invitaries a casa teva. Ara ens juguem guanyar o perdre la batalla. Junts la guanyem, separats la perdem.   S’entén això?

De la fragilitat de l’existència. Com s’han reflectit en l’art les tombarelles que  l’atzar -o el destí- ens va provocant. La roda de la vida que dóna i pren, i les persones que s’ho troben i s’hi adapten. O no.

Cinema:

Thelma and Louise. Ridley Scott ,1991 . Una fugida de dues dones que es volen lliures. “El destí és com una tempesta de sorra[…] tu intentes evitar-la, però la tempesta et segueix.” A Estats Units, en alguns estats és perillós que unes dones vulguin sentir-se lliures. Un selfie avant la lettre.  El toc cinematogràfic impecable amb el punt de cruesa visual que ens ha acostumat el director Scott.

 Amour.  Michael Haneke, 2012.  El procés de decadència biològica en el si d’una parella que s’ha estimat profundament i duradora. La degeneració del cos i de la ment  fa estralls, espatlla i enforteix una relació amorosa.

The descendants. Alexander Payne , 2011 En l’idílica Hawaii, les situacions dramàtiques i els conflictes interpersonals també existeixen. Però si hi ha George Clooney entre mig, són més lleugeres de solucionar.

The sessions. Ben Lewin, 2012. Aproximació a la tragèdia d’un home que depèn per viure d’un pulmó artificial. Paralitzat del coll en avall, incapaç de valdre’s per si mateix, també el l’aspecte sexual.  Gràcies a un entorn molt comprensiu i a  través d’una terapeuta descobrirà el contacte de la pell.

La vida és bella  Roberto Benigni , 1997  Un camp de concentració explicat -mentre es viu- al fill, de tal manera que no quedi destrossat.

Up. P.Docter, B.Peterson , 2009    Un ancià ha enviudat, i sol, viu en un edifici que està previst que sigui enderrocat per modernitzar la ciutat. Però ell no vol anar a una residència. Amb un nen, faran un viatge increïble i vivificador. Els minuts inicials en què es veu el quadern vital de la parella, una meravella de síntesi i emoció.

Paris, Texas. Wim Wenders 1984  La Nord-amèrica profunda, lletja, feréstega. Els perdedors sense més propietats que el barret texà i la cervesa diària. El món sordid de qui ha de llogar la dignitat per sobreviure. I un final, relativament acceptable.

Literatura:

Kafka a la platja.  Haruki Murakami, 2005. Dos personatges molt especials es troben. Un estudiant solitari que fuig de casa i es reclou en una biblioteca. Un vell amb passat força tràgic porta una vida tranquil·la. L’essència de la vida en els detalls.

Senyoria. Jaume Cabré, 1991.  Apogeu i caiguda d’un fiscal barceloní en el segle XVIII. La injustícia de l’home vers l’home (i vers la dona)

Moon River. Vicenç Villatoro, 2011   El comiat de la parella que se’n va abans d’hora. El temps viscut. El temps que ja no es viurà.

La passió segons Renée Vivien.  Maria Mercè Marçal , 1994.  Capta l’aire de la dècada dels 20’s, durant el que s’anomenà Belle Époque. La recerca biogràfica d’una poetessa a través de les declaracions de qui la van conèixer.

Música: 

 Dust in the wind. Kansas, 1977 Som pols en el vent. Tot i els nostres afanys, i problemes. Tot i la nostra dignitat i merits, som molt poca cosa. I a l’inrevés. Tot i que som pols en el vent, hi ha la nostra dignitat, els nostres afanys, problemes. De l’àlbum Point of Known Return, compost per Kerry Livgren.

 Je veux. Zaz , 2010  Una veu inconfusible, una trompeta estrident i una marxeta envejable. Una certa bohèmia que sembla l’experiència d’uns músics de carrers abans de trampolinejar fins al  CD i als concerts amb fans.   Per alguna raó em recorda l’ambient  revisitat a la pel·lícula  Hugo amb els gendarmes, la boina, i una adolescència trapella.    

Wonderful life Black, 1985 Un cant a la vida que s’ha de viure, malgrat que a cops sigui en blanc i negre.

A la taverna del mar. Lluís Llach,  1977      Sobre un poema de Kavafis, la petita història d’un vell que està  sol, al cafè, lamentant el temps perdut, tot allò que no va fer durant la seva vida, esperant, posposant. Una cançó devastadora pel que pot ser una vida inútil, no viscuda en plenitud.

– Que què tenim?

Tenim un país amb una gent molt madura socialment i política. Fa molt de temps que el poble ha deixat de ser súbdit per esdevenir ciutadà.
Tenim una ciutadania que ha manifestat, persistentment, cívicament, alegrement, infatigablement, democràticament, definitivament, que ja no vol dependre de cap altre estat que no sigui l’estat català.
Tenim unes organitzacions socials -la societat civil-  forta, travada,  treballadora, resilient, convençuda i implicada, liderades per persones molt, molt eficients per canalitzar tota l’energia il·lusionant generada
Tenim un Parlament on el President del Govern, i el líder de l’oposició estan inequívocament a favor de la sobirania catalana, i en una consulta per ratificar-la.
Tenim un context històric, espanyol, europeu, occidental, que pot facilitar que les aspiracions catalanes puguin complir-se relativament fàcil, relativament ràpid.
Tenim moltes coses i moltes persones molt bones, òptimes.

Tenim una tendència a l’enrevessament particularista digna d’uns bons fractals. I ara no ens podem permetre particularismes, -per molt  embellidors que siguin- que facin perillar el projecte de país. És una inclinació per esdevenir  excels en tot allò que ens proposem. I, com a idea està molt bé. Però a voltes, ens fa el camí molt més costerut. Potser algunes vegades, fent-ho bé, molt bé, ja n’hi hauria prou. Som molt primmirats, filiprims, sempre a punt amb el paper de fumar.

En fi, som un cas. Quan les coses surten bé, aleshores, ens podem enorgullir d’haver actuat impecablement, amb excel·lència irreprensible. Podrem esdevenir mirall de contemporanis, exemple mundial de competència,  paradigma històric internacional.  Molt bé. Però i les ocasions que aquest desig de perfecció ens ha portat a no assolir l’objectiu  quan aquest no requeria una actuació impol·luta, sinó simplement eficaç?

En aquest moment transcendent, que els déus de la saviesa ens donin el punt d’equilibri entre fer les coses impecablement bé, i fer-les definitivament guanyadores.  Que ens hi juguem molt.

– Mirem-ho des de dos punts de vista:
a) tenim una manera de fer les coses tan complexa, tan convençuda, tan rica en la diversitat, que hi ha veus diferents,  no insolubles, que amb  sagacitat i predisposició , seran complementàries  Som molt bons, i volem fer les coses excel·lentment.

b) tenim una manera de fer les coses tan complexa,  excessivament complexa, tan estèticament enrevessada , que fa perillar el comú denominador del projecte sobiranista: volem una consulta per decidir que serem un estat, i ho volem units, i ho volem aviat.

És  evident que ha de pesar més la unitat. No podem deixar passar aquesta oportunitat històrica. No podem  no treure profit del país, del poble, de la gent, de les organitzacions, del Parlament, del context històric, de les moltes coses òptimes que tenim.

Mirem-ho amb la lògica de premisses  (múltiples) i  conclusions:

1a. Sembla ser que   CDC i ERC volen la independència de Catalunya.

2a. Sembla ser que la independència de Catalunya no l’aconseguirà CDC sola (ni amb Unió).

3a. Sembla ser que la independència de Catalunya no l’aconseguirà ERC sola.

4a. Sembla ser que la independència de Catalunya  s’aconseguirà amb la suma de CDC i d’ERC.

Conclusió :     Hooommmeee !!!!!!!!!!!

5a. Els dos partits cal que s’adonin que les mobilitzacions populars dels darrers anys  (juliol 2010 , setembre 2012, setembre 2013, setembre 2014, novembre 2014)  NO es van aconseguir per la organització dels dos  partits. Es  van aconseguir amb la organització i el lideratge d’ANC, d’Òmnium, de l’AMI, i l’acompanyament dels dits partits.

6a. ANC , Òmnium i AMI, representen i estan integrats per ciutadans que voten un ventall de partits polítics que va des d’Unió fins a la CUP, passant per Convergència, Esquerra, Iniciativa.

7a. ANC, Òmnium i AMI han demanat, millor dit, han exigit unitat dels partits polítics favorables a la sobirania de Catalunya.  Que els seus  representants  parlin, pactin i ens convoquin a les urnes oficials.

Per tant, si les premisses són encertades, quina cosa no han entès, els nostres líders polítics?

Què no han entès Mas i Junqueras, Junqueras i Mas?

No caldrà tornar a escriure-ho, veritat?

Ah!, que sí que ho han entès. Passa que les dues conferències dels dos dimarts  han estat una declaració de màxims, i que des d’avui mateix es posaran a parlar, pactar i convocar-nos a les urnes oficials  amb la major unitat guanyadora possible.

Val, ara ja estic més tranquil.

Mentre esperem els resultats de la seva trobada, dono la meva opinió:

a) Del President Mas valoro el seu lideratge seriós, irreprensible, eficaç, responsable i internacional.  De la seva proposta, un calendari precís, possible, homologable,  i una llista inclusiva transversal.

No m’agrada tant  el punt de “neutralitat” que sembla posar distància  a l’hora de reclamar el vot dels ciutadans. Clar que s’ha d’acceptar el resultat democràtic, però caldrà arromengar-se i recolzar molt l’opció del sí !

b) Del President Junqueras valoro el seu lideratge inclusiu demostrat, irreprotxable, incorruptible, social i pedagògic. De la seva proposta valoro la necessitat d’accelerar al màxim possible el “tempo”, d’aprofitar el moment guanyador present. De focalitzar l’energia en tots els estrats socials.

No m’agrada tant la tria partidista per a les properes eleccions al Parlament que han de tenir lloc a la primavera. Clar que la societat és diversa, però ara cal mobilitzar-la unívocament.

Em sembla a mi que l’un podria cedir en el calendari (no divuit mesos  a partir de les eleccions del primer trimestre 2015, sinó comptar-los  a partir del 9N2014). Per tant , l’abril del 2016, si tot ha sortit bé, passaport català a la butxaca!

L’altre podria cedir en la multiplicitat d’opcions. Per un cop, anem tots a una. I més si volem incloure tant de gent de la societat civil.  Per què hem d’obligar les persones rellevants, els professionals experts, els membres de la societat civil a qui tothom reclama que facin un acte de generositat i compromís, per què els hem d’obligar a que triïn  unes sigles  en concret?

S’entén la visió de Mas (no vol perdre unes eleccions). S’entén la visió de Junqueras (no vol deixar de guanyar unes eleccions).  Però, i la visió de tots nosaltres, s’entén?  : No ens importa massa, ara mateix, la representació partidista al Parlament de Transició/Concentració.  No ens importa massa, ara mateix qui guanya les eleccions entre els sobiranistes, sinó si el sobiranisme guanya les eleccions, i doncs,  la independència.

Ja ens importarà la representació partidista al Parlament Nacional quan s’hagi de concretar la Constitució, i aleshores sí, que la Constitució Catalana sigui un pacte que reflecteixi la diversitat ideològica del país.

– Prioritats:  

A les properes eleccions cal assegurar la implicació de tots, la victòria, i un Parlament i Govern de Transició / Concentració.

Després, en clau partidista, ja  hi haurà les municipals, i després, cada quatre anys,  unes eleccions ideològiques dreta/esquerra.

A uns els demano una mica més de pressa, als altres una mica més de paciència.

S’entèn això, companys ?   😉

– Conclusions:

Sí, els catalans som un cas. Esperem que aviat, siguem un cas normalitzat. Tan “especial” com pugui ser Àustria, Dinamarca, Holanda, Suècia,Noruega, Suïssa, Finlàndia. Quan ho aconseguim, farem una ullada cap al passat,  veurem la nostra dependència a l’estat espanyol, i ens semblarà tan arcaic, tan estrany a la nostra realitat, i tan incomprensible que no reaccionéssim abans!

I aleshores, sí, acceptarem que els catalans hem estat un cas.El cas dels catalans .The catalan case. Cas tancat. Perdonarem els anglesos (si ara ens faciliten el reconeixement internacional). El passat és passat.

I davant nostre tindrem un present, -i un futur-, per omplir com bonament sapiguem,  i , com va dir el poeta, ” via fora, que tot estarà per fer, i tot serà possible.”

Una proposta de llista transversal, (potser massa i tot) mixta entre ciutadans i polítics, que crec que podria “donar joc”  per tal de  ser àmpliament votada el proper febrer, quan hi hagi les eleccions plebiscitàries al Parlament.

Cal donar visibilat a la societat civil , i els seus elements rellevants en àmbits tan diversos com l’esport, la universitat, la logística, la diplomàcia, l’art, el periodisme, la sanitat etcètera.  Noms de persones reconegudes tant a Catalunya com al món, perquè ens facin més visibles a ulls de la comunitat internacional.

Es tracta de convèncer i gestionar durant 18 mesos una situació excepcional, en la qual decidirem si volem tenir la condició d’estat. És a dir, de si volem tenir la casa en propietat. Després, cada quatre anys, ja anirem votant per triar si la pintem de color vermell o blau, si situem els mobles cap a la dreta o cap a l’esquerra.

Però primer, tots junts adquirim l’habitatge.

La meva proposta.

Del lloc 1 al 7 , polítics institucionals. Del 8 al 50 , persones rellevants, ciutadans experts. Del 51 al 67, polítics tècnics.
El 68, sorpresa.

Del 69 en endavant, ja no m’hi poso, probablement toca altre cop els polítics professionals de partits favorables al sobiranisme.

Som-hi.

1r  Carles Vives Pi-Sunyer (futur president Parlament) 

2n Oriol Junqueras (futur conseller en cap del Govern)

3r Marta Rovira, (futura vicepresidenta primera Govern)

4t. Joana Ortega, (futura vicepresidenta segona Govern)

5è Andreu Mas-Colell, (futur vicepresident econòmic i hisenda Govern)

6è Irene Rigau (futura vicepresidenta d’educació i universitat Govern)

7è David Fernàndez (futur vicepresident social i benestar Govern)

8è Josep Guardiola (àmbit esportiu)    

9è Carles Puyol (àmbit esportiu)

10è Kilian Jornet (àmbit esportiu)

11è Núria Picas (àmbit esportiu)

12è Josep Carreras (àmbit cultural)

13è Jordi Savall (àmbit cultural)

14è Lluís Llach (àmbit cultural)

15è Ferran Adrià (ambit cultural)

16è Jaume Cabré (àmbit cultural)

17è Sergi López (àmbit cultural)

18è Jaume Oliveras (àmbit social)

19è Rafael Ribó (àmbit social)

20è Núria Bosch (àmbit acadèmic)

21è  Salvador Cardús  (àmbit acadèmic)

22è Joaquim Maria Puyal (àmbit acadèmic)

23è. Anna Arqué (àmbit diplomàtic)

24è. M.Millan Mestre *(àmbit diplomàtic)

25è Carles Casajuana (àmbit diplomàtic)

26è Liz Castro (àmbit diplomàtic)

27è Albert Royo (àmbit diplomàtic)

28è Raül Romeva (àmbit diplomàtic)

29è Santi Vidal (àmbit jurídic)

30è Joan Queralt (àmbit jurídic)

31è Juan José Lòpez-Burniol* (àmbit jurídic)

32è Miquel Calçada (àmbit periodístic)

33è Mònica Terribas   (àmbit periodístic)

34è Vicent Partal (àmbit periodístic)

35è Rafel Nadal* (àmbit periodístic)

36è Jordi Mercader (àmbit periodístic)

37è Joan Coscubiela (àmbit econòmic)

38è Anton Costas* (àmbit econòmic)

39è Josep Ma. Gay de Lièbana* (àmbit econòmic)

40è Xavier Sala – Martin (àmbit econòmic)

41è Miquel Puig (àmbit econòmic)

42è Ramon Tremosa (àmbit logístic)

43è Enrique Lacalle* (àmbit logístic)

44è Sixte Cambra (àmbit logístic)

45è Germà Bel (àmbit logístic)

46è Valentí Fuster (àmbit sanitari)

47è Joan Massagué (àmbit sanitari)

48è Josep Sánchez de Toledo (àmbit sanitari)

49è Montserrat Tura (àmbit sanitari)

50è Jordi Baselga (àmbit sanitari)

De 51è a 67è  polítics tècnics a decidir pels  partits sobiranistes

68è  Artur Mas  (futur President del Govern de concentració i transició nacional)

Per què aquí, el President Mas?

Per què tal com va acceptar ell mateix,  “tanca” la llista.   La llista que obté la majoria absoluta.  Amb 68 diputats al Parlament Català, el procés ha guanyat. Som majoria.

D’aquesta manera es concreta la seva declaració. Només liderarà si hi ha una majoria contundent en favor de l’estat propi.

Quin millor incentiu pels votants, que fer-ho en massa per arribar almenys fins a 68 diputats?

a) Si surt malament. Quina millor coartada  pel President que poder dir, “escolteu nois jo havia renunciat al lideratge per no ser un destorb ni excusa per aconseguir-ho. Però havíem d’arribar als 68 diputats. Ho hem provat. El país no ho ha volgut, ni quan teníem les millors condicions per fer-ho”.

Tindrem el que hem elegit, ergo, tindrem el que ens mereixem.

b) Però si surt bé, també aleshores tindrem govern transversal, expert, decidit i inclusiu per dur a terme una transició , difícil però inspiradora, cap a l’estat propi. I altra vegada, haurem arriscat, i ens n’haurem sortit.

Del 69 en endavant ja ho decidiran també els partits polítics.

(*) Sí, alguns noms poden sobtar, perquè no són persones que s’hagin definit com a independentistes. Ja ho sé.  Però, són demòcrates, tolerants,  expertes. Si volen ajudar a construir un nou país, des de la seva discrepància raonada,  però amb voluntat de sumar aportant la seva experiència professional, per què no?

I si no accepten ser-hi, doncs tenim n’Antoni Bassas, Jaume Marfany, Julià de Jòdar, Xavier Bru de Sala, José Antich, Josep Fontana, Josep Maria Solé i Sabaté, Matthew Tree, Quim Torra, Bonaventura Clotet, Jaume Renyer, …

Si algú té una proposta millor en aquesta línia exposada, la pot compartir.

Si no, esperarem  la proposta d’avui  d’en  Junqueras, la  reacció d’en Mas, i l’acompanyament vigilant d’ANC i d’Òmnium.

En tot cas, fem-ho , fem-ho bé, fem-ho ràpid. La nostra gent ho vol, ho necessita.  I l’adversari  ja ha començat  a ensenyar la poteta de la seva agressivitat.

Que tinguem sort !  

(Sort,  coratge, intel·ligència i generositat !!)

Orient, l’imperi del sol naixent.

Què sabem de Japó? Què hem llegit, sentit, vist?

Algunes coses. Algunes fetes des d’aquí, a Occident. D’altres produïdes allà mateix. Anem a repassar-ho.  Poques coses. Encara un món per descobrir.

Literatura:

Shõgun . James Clavell, 1975 Una novel·la amb les aventures d’un mariner del s.XVI que arriba a Japó. Basada  en alguns aspectes de la vida de l’aventurer de William Adams. La intromissió de l’occidental, en la particular batalla entre portuguesos i holandesos per dominar el comerç d’Àsia oriental, entremig del conflicte sobre els hereus al tron imperial japonès,  en la centúria de 1600’s. Plena d’acció, d’aventures, alguns tòpics i situacions límit.

Altres: Norwegian Wood , Haruki Murakami, 1987. Traduïda al català com a Tòquio Blues. Juntament amb tota la resta de la producció de Murakami: Kafka a la platja,  1Q84 , De què parlo quan parlo de córrer, etcètera.

Una qüestió personal.  Kenzaburo Õe , 1964  també  El crit silenciós, 1967. Guardonat amb el premi Nobel de Literatura l’any 1994.

Cinema:

Ran. Akira Kurosawa, 1985 .  L’èpica sobre el poder, Un noble vell decideix traspassar el seu regnat als seus tres fills, repartint-lo equitativament. Viure els darrers anys sent hoste d’una manera rotatòria de cadascun d’ells. Un d’ells li fa veure que serà molt difícil sinó impossible de mantenir el pacte entre els germans. Dos d’ells, encegats per l’ambició, s’alien per aconseguir-ho tot. Les imatges són d’una potència espectacular, definitiva. El començament amb unes imatges sobre els camps de cereals moguts pel vent mentre sentim els cavalls, es torna gairebé una sensació física.

La resta de la filmografia kurosawiana és igualment recomanable, Kagemusha, Rashomon, Tron de sang, Els set samurais, Dersu Uzala, etcètera.

També:

L’imperi dels sentits.  Nagisa Ôshima, 1976  Desig extrem  entre una parella japonesa.

Lost in translation. Sofia Coppola, 2003.   A Tòquio es troben dos exemplars d’individus sols en la immensitat de la metròpoli. Una dona d’un executiu empresarial destinat allí té una relació d’amistat amb un actor mundialment conegut que està rodant uns anuncis publicitaris.

Black Rain. Ridley Scott , 1989. Dos policies de Nova York han d’escortar un membre de la Yakuza, la màfia japonesa, fins a Japó.

Hiroshima, mon amour. Alain Resnais, 1959 . Una actriu francesa, un arquitecte japonès, dues visions sobre el conflicte intercultural.

The Last Samurai Edward Zwick, 2003 .   Un militar nord-americà capturat a Japó es converteix en un admirador de la cultura nipona.

Mapa de los sonidos de Tokio.   Isabel Coixet , 2009 Una situació dramàtica a la capital japonesa , amb la presència d’una assassina a sou.

Babel . Alejandro González, 2006   Quatre famílies arreu del món són interpel·lades  degut a una tragèdia personal durant unes vacances a Marroc.                                 http://www.imdb.com/title/tt0449467/

Música:

La indústria musical a Japó és força tancada.  Els artistes estrangers han obtingut molt poc accés al mercat japonès. Només quatre números ú  de músics occidentals des de 1980: “I’m in the mood for dancing”, de The Nolans ,1980, “Flashdance… What a feeling”, d’Irene Cara, 1983, “To love you more”, de Céline Dion ,1995, i “Candle in the wind”, d’Elton John el 1997. El senzill més venut  d’un artista estranger és Beautiful sunday”, de Daniel Boone, el 1976.

Big in Japan  , Alphaville, 1984 . Bon començament del grup alemany. Primer senzill del primer disc de Forever Young.

També els autors autòctons :

Ryuichi Sakamoto . Aquí conegut per ser compositor d’una de les músiques que van sonar a la cerimònia d’inauguració dels JJOO Barcelona 92. També ha estat creador de la banda sonora de The Last Empiror, de B.Bertolucci.

Hikaru Utada, First Love  ;  B’z , The Best, “Pleasure” ;   GLAY, Review ;   Ayumi Hamasaki  A Best ;   Globe, Globe ;  Mai Kuraki, Delicious Way