Massa crítica
Estic en desacord amb les opinions que proposen anar a convèncer els que encara no són independentistes, i que s’ha de treballar per portar-los a la cleda.
Perquè votin sí en la propera consulta, o perquè votin a favor d’una llista sobiranista.
Entenguem-nos. És clar que vull que hi hagi majoria absoluta en favor de que Catalunya tingui un estat propi. Però…
El que jo crec és que després de 5 anys de la manifestació de juliol de 2010, ‘Som una nació. Nosaltres decidim’, i 6 anys des de l’espurna inicial a Arenys de Munt per a les consultes populars, tots, absolutament tots els esdeveniments, tant els euforitzants, com els decebedors, ja haurien de ser prou coneguts per qui tingui un mínim d’interès en el projecte nacional català. Amb la qual cosa, més proselitisme, potser resulta ja ineficaç.
Aquell que encara no és conscient del que passa al nostre país, qui encara no té una idea, una opinió sobre què s’està jugant ell com a ciutadà i tots com a societat, jo el classifico en l’apartat de indolents que no saben/ no contesten. Pitjor per a ell.
Això no treu refermar el compromís per explicar, raonar, exposar les bondants -i els riscos- d’esdevenir un estat independent. A base de col·loquis, debats, conferències, etcètera. Com en qualsevol contesa electoral. És clar.
Però, i és la meva opinió subjectiva, sense cap base científica, crec que ara mateix es tracta de no perdre els convençuts (perdre’ls per la desunió, males pràctiques, autogols sobiranistes, defalliment de les pròpies forces, manca d’un objectiu engrescador) més que no pas anar a buscar-ne de nous.
La raó és que aquests suposats nous votants que ara són neutres o indecisos sobre el procés, seran més fàcilment convençuts de la bondat del nostre projecte, no per nous actes sobiranistes, evangelitzadors en terra hostil, sinó perquè observen que :
a) el projecte català val la pena, també per a ells, en qualsevol dels àmbits de la seva vida : prosperitat material, bi/trilingüisme, progrés cultural, política més transparent i ètica, societat més europeïsta, proximitat gestió pública.
b) hi ha una massa crítica de ciutadans, cohesionada, il·lusionada, combativa (en el sentit de decidida), que infatigablement actuen a favor d’una nació catalana plenament autònoma, solidària, “culta, rica, neta i lliure”. Una massa crítica amb el coratge necessari per no defallir davant el fort (l’estat espanyol) al mateix temps que respecta el dèbil ( bé la part necessitada de la població, bé la suposada minoria castellanoparlant).
c) aquest objectiu final -amb període transitori d’una certa “dificultat”- ha de suposar l’assoliment de quelcom millor al que avui veiem i patim a l’estat espanyol del qual volem separar-nos. Necessitem un estat útil, i al nostre favor, no podem permetre’ns reproduir un estat nou inútil i a la contra, no podem acceptar envellides polítiques de curt termini, ni demagògia ni desunió en els assumptes centrals.
Per tot això, jo crec que perdem més votants a favor del sobiranisme si els partits independentistes no donen exemple amb les millors pràctiques, que no pas en guanyem a base d’anar-los a convèncer des d’un partidisme enfrontat.
Per posar-ho en xifres. Si la unió, la persistència, el projecte engrescador, fins ara té el suport de vora 2.000.000 de catalans, es tractaria de no perdre’n cap a causa de la desunió o la decepció. Si el sobiranisme és un cavall guanyador, ja estirarà algunes desenes de milers de vots tebis, dels que ja els està bé el que digui la majoria, dels que no volen quedar-se a part. Aquests votants, a més a més d’engreixar el bàndol independentista, a més a més, desinflen l’unionista.
Mentre que si el sobiranisme és un cavall coix, perdrem alguns dels 2 milions, i evidentment no s’hi apuntaran els que hem titllat de tebis.
Per tant, no fem el ruc, que la palla va cara!