Memorandum

 

 

Tu ,  petit

 

Ets tu

 

Amb aquestes mans, maldestres,

 

poca-soltes, masculines,

-veig al carrer una mare rosseta,

sota el sol  remulla el front

del nadó, mimosa-

que només saben voler,

i, només sovint.

 

 

Amb aquesta por ja coneguda,

al meu davant,

el teu cos desconegut, fràgil,

i tan ancestralment savi,

m’ajudarà; em faràs sentir expert,

perquè el joc de Gaia continuï.

 

 

I els dies en què no estigui

massa cansat,

ni hagi perdut el barça,

els matins cap de setmana,

 

 

 

 

 

les nits en que ta mare

m’hagi aplacat,

quan ja el diari sigui paper,

quan tingui bona lluna,

i el set de cada mes,

o ho dic: menys del que cal,

aleshores,

aleshores et miraré,

i seré fos, i ploraré, a dins,

potser a fora; carn increïble

i dolça: tocaré el cel.

 

 

Tocaré el núvol blanc

que navega lliure, i enrera

quedarà un purgatori,

-massa infern va ser –

i des de la meva (es teva) llibertat,

tornaré a l’emoció.

I tant  si ploro com si no,

ploraré, per què, què feia sense tu?

què faig, quan no és amb tu?

què podré fer, si un cop tinc por per tu?

 

 

 

 

 

 

Petit angel ros, cridaner,

papagai estrident, perfecte rialler,

espàrrec que esgota els pantalons,

mesura del temps,

del llarg del llit,

i de la meva estupidesa.

 

 

Príncep de pau nerviós,

el meu inèdit, immerescut, tardà, talent,

que tossut crec meu,

i que ets tu.