Memorandum

Va dir ahir el president Mas que ens toca ser generosos, que queda un any i mig en què hem de pensar en la frase de Kennedy, “no et preocupis pel que el país pot fer per tu, preocupat pel que tu pots fer pel teu país”.

Per tant, des de la meva humilitat, cedeixo el copyright al “procés” del que vaig escriure ja algunes vegades. La darrera fa unes setmanes, en què proposava això:

El 26 d’octubre de 2014 vaig escriure:

10/11/14 . Valoració del nombre de votants ( i de sí/sí) :

Inferior a 1.000.000 resulta un fracàs , ens fem mirar aquesta nostra condició de mesells acovardits ;

entre1.000.000 / 2.000.000, és fenòmen rellevant , sense pressa però sense pausa, anem pensant-hi ;

superior a 2.000.000, suposa conseqüències polítiques immediates.

Després del recompte de la votació alternativa del 9 Novembre, Mas, Junqueras, Fernàndez i qui més vulgui ser-hi es presenten davant els ciutadans.

El President convoca unes eleccions al Parlament Català amb l’objectiu de proclamar la sobirania de la nació catalana i com a conseqüència comença el procés de transició cap a l’estat propi. Amb dues condicions prèvies :

Primera :Si els partits que estableixin en el seu programa electoral la defensa d’un estat propi per a Catalunya guanyen amb majoria absoluta, s’iniciaran les gestions oficials per separar-se institucionalment de l’estat espanyol.

Segona : Els dos líders , Artur Mas, i Oriol Junqueras es comprometen a abandonar la primera línia d’acció política, és a dir a cedir la presidència dels seus partits, una vegada aconseguit el reconeixement internacional de la independència catalana i el repartiment d’actius amb l’estat espanyol.

Es tracta de visualitzar que cap dels dos no té altre interès “partidista” superior al “nacional”. És tracta de desactivar personalismes, i per una p… vegada pensar en termes d’estat, com fan en situacions transcendents els altres països, inclosos l’espanyol. El president Mas, i el líder d’oposició Junqueras, han d’immolar-se. Han de verbalitzar la seva dimissió una vegada hagin pilotat la transició nacional catalana cap a l’estat propi, màxim 2 anys. Dos anys per proclamar independència, gestionar transició, demanar empara internacional, acordar amb l’estat espanyol.

“A vegades és necessari i forçós / que un home mori per tot un poble / però mai tot un poble / ha de morir per un sol home.” Salvador Espriu

Aquesta decisió, de ben segur injusta pels mèrits que hauran realitzat, ha de servir com a curtcircuit per evitar la temptació táctica, partidista i perdedora.Han de treballar a fons i després cedir el lloc prioritari a saba nova.

(Caldrà recordar que Churchill, després d’haver liderat la resistència británica contra el nazisme, va perdre les següents eleccions al Parlament?)

(Caldrà recordar que molts ciutadans anònims també han treballat voluntàriament i entusiasta a favor del procés, i quan s’aconsegueixi l’estat propi, difícilment rebran un reconeixement oficial?)

1.2 Febrer/Març 2015 : Eleccions catalanes de caràcter plebiscitari per encarar els propers dos anys amb un govern de concentració, d’unitat, de transició nacional, com es vulgui anomenar. Es comprometen a confeccionar una llista unitària, amb presència de la societat civil, per regular i pilotar la transició nacional cap a l’estat propi. Juristes, enginyers, economistes, empresaris, tothom és convidat a sumar-s’hi si demostra la seva competència. Amb Artur Mas, Oriol Junqueras, els seus col·laboradors més propers, i afegint la societat civil i si convé polítics d’altres partits :

Carles Vives Pi i Sunyer, Santi Vidal, Germà Bel, Montserrat Nebrera, Antoni Castells, Montserrat Tura, Quim Arrufat, Xavi Torrens, Xavier Sala i Martin , Miquel Calçada, etc.

1.3 Si hi ha majoria sobiranista CiU+ERC+PersonatgesSocietatCivil, si els vots sumen més del 51% (esperem que sigui 66%) , tenim març, abril ,maig per començar els tràmits: inici pactes amb estat espanyol per separació, inici empara Brussel·les.

Declaració DUS, (declaració unilateral de sobirania), Es comprometen a que aquest període de transició no s’allargui més de 18/24 mesos, i ser capaços de finalitzar tota la xarxa d’aliances internacionals, de reconeixements, d’ambaixadors, de presència en organismes supranacionals, aspectes energètics, de finançament, d’activació de totes les estructures d’estat, de negociació amb l’estat espanyol amb la mediació de la Unió Europea.

1.4 Maig 2015. Si es confirmen les majories sobiranistes, també en l’elecció dels d’alcaldes majoritàriament ERC, CiU, CUP, doncs apa, el 26 de maig, cap al balcó, a declarar, ara sí, la DUI la declaració unilateral de la independència.

Visualitzem-ho : A les 20’00 hores del dilluns 26 de maig. Els alcaldes electes de CiU, d’ERC, d’altres formacions en favor de la sobirania catalana, demanen al president de la Generalitat que proclami la independència. Un alcalde d’una població significativa per comarca, a través de pantalles televisives,són qaranta-una dues comarques, una hora més o menys.

A les 21’00 hores el President , amb la força democràtica de les eleccions de gener/febrer, i amb la força municipal, recull l’envit i proclama la indepèndencia de la república catalana.

“Gallina de piel” plors, emoció pels presents, il·lusió pels que ho gaudiran i records pels que no ho hauran vist !! A veure si ja ens anirem de vacances amb un nou passaport català a la boca!!!! 😉 A veure si ja animarem els esportistes catalans als JJOO de Rio de Janeiro del 2016 !!!! 😉

[a veure si també encerto la festa de la diada]

2. Diada

11 setembre de 2015. S’han acabat les diades de protesta, de reivindicació, les manifestacions d’autoafirmació. Ja ho hem fet. Hem jugat l’aposta. Hem guanyat.

Tenim uns ciutadans lliures, responsables i compromesos. Ens hem sacrificat, cadascú al seu lloc i a la seva manera. Ara toca donar-nos el temps de gaudir la recompensa per aquests esforços. Com?

Una proposta:

L’11 de setembre vinent farem un macro-mega-gigaconcert. En la línia del Concert per la Llibertat de juny de 2013. Però encara millor . Hi haurà quatre seus. No un sol escenari, sinó quatre, repartits pel territori -comencem a descentralitzar de veritat-

Al Camp Nou de Barcelona ; al Camp d’Esports de Lleida ; a l’estadi del Nàstic de Tarragona ; a l’estadi Montilivi de Girona. Els camps , a vessar d’espectadors. Els artistes, repartits per tot el Principat. I el concert, simultàniament, donant pas alternatiu als cantants, poetes, màgics, d’una seu a una altra. Amb pantalles gegants, i retransmès per la televisió nacional.

Actuacions, però també agraïments a tots els que ens han aplanat el camí. Tot el territori cosit amb l’art, amb la cultura, amb la cohesió social. Com va dir Francesc Ribera, tenim “soldats repartits per tota la nació : els artistes, els ciutadans corrents que treballen per la justícia i per la llibertat, aquest és el nostre exèrcit.”

En fi, està bé que el president del teu país et doni la raó 😉

nosaltres, perquè ho mereixem, amb desig engrescador i combatiu.

Així responem les cinc W-preguntes: When, Where, Who, Why, How.

Novembre , paisatge català després del 9/N. Els catalans hem mudat de pell col·lectivament. Ens hem tret el tel mesell, de l’actitud acovardida (no és un retret retroactiu, s’ha fet el que s’ha pogut, l’embat hostil espanyol era poderós i inclement, cadascú és “ell i les seves circumstàncies), i a més, a imitació del poeta “ens hem posat dempeus altra vegada/ hem cridat qui som/ i tothom ho ha escoltat.”

Bé, ara toca gestionar tota aquesta energia. Perquè la força de tants afluents es canalitzi en un sol riu de potència imparable. Cal tenir tres o quatre idees clares.

Primera. El tsunami de mobilització ha estat perquè

a) hi havia un mar de fons, -gràcies independentistes de tota la vida; gràcies nouvinguts; i gràcies ANC / Òmnium, per cosir-ho tot- ;  

b) hi ha hagut un cicló que ha empès aquest onatge (gràcies estat espanyol, amb menció expressa a Rajoy, TC, exRei d’Espanya) ;

c) hi ha hagut una via ben delimitada per on arrassar (gràcies President Mas, gràcies President Junqueras)

Segona. Aquesta força en brut que ha trencat el mur de l’autoritat espanyola s’ha de continuar tenint, per tal de que no es produeixi una ressaca on es perdi l’energia entre la desídia  i els retrets.

Tercera. La gent ha parlat. I alguns dels qui no han parlat ho faran, a favor nostre o en contra. Quan hi hagi la propera consulta oficial, bé com a referèndum vinculant, bé com eleccions constituents, es votarà en massa, tal vegada ho farà més d’un 80% del cens. Per tant, estem davant d’una situació excepcional, històrica, transcendent en que no ens juguem decidir de quin color pintarem les parets de la vivenda, o com distribuirem els mobles, no, decidirem si passem a tenir la propietat de la casa.

Per tant, si la situació és excepcional la gestió també ho ha de ser.  Hem de trobar una solució que satisfaci a la màxima quantitat possible de partits polítics. Però si no fós possible d’ampliar el ventall hem de consolidar la solució amb els partits que treballen a favor de l’estat propi.

Què cal fer?  Aconseguir un estat propi, que sigui acceptat pels estats internacionals rellevants, que sigui viable ja a curt termini, que sigui molt millor que l’estat que tenim avui.

Quan ho hem de fer? Aviat. S’ha de trobar un equilibri entre la paciència -el temps juga a favor nostre: la petició democràtica feta pacíficament convoca cada cop més convençuts dins de casa nostra, i més seguidors en l’escena internacional-  i la urgència, -cada mes que depenem de la hisenda d’un estat corrupte, ineficaç, devastat, és un perill per la nostra gent més necessitada i per les futures estructures de la nostra república-.

Qui ho ha de fer?  L’estructura piramidal que fins ara ho ha treballat.

Des d’una base de multitud ben organitzada -nosaltres, els ciutadans-, s’erigeixen tres costats per fer el vèrtex : tots tres costats són imprescindibles :  Un costat, les associacions de la societat civil; el segon costat, els càrrecs electes del Parlament que legislen i ens representen. Tercer costat, el President i el seu Govern executor i líder que gestiona i decideix en darrer moment. Tots tres són imprescindibles. Ens imaginem una piràmide sense un dels tres costats? Jo tampoc.

Cada lateral ha de fer confiança i recolzar-se en els altre dos ; i simultàniament ha d’aguantar i suportar els altres dos. Si es fa bé, la figura geomètrica és estable, permanent, indestructible.

Concretem. El president Mas ha de notar el suport de la majoria parlamentària (atenció ERC!!) i de la societat civil (atenció ANC!!). Al mateix temps el Parlament i les organitzacions han de pressionar l’executiu perquè no demori el que és urgent (atenció president Mas!!).

Com s’ha de fer?  Amg generositat i maduresa. El partit polític, CDC, UDC, ERC, que no entengui que en aquest 2015 no ha de pensar en la quantitat d’escons sinó en la millor concreció de la independència de Catalunya, patirà un càstig electoral. La ciutadania catalana ja és prou madura, d’una maduresa insultant per als veïns espanyols. Entendrà certs comportaments polítics que siguin un parèntesi en el paradigma dreta esquerra.El que en absolut entendrà és que en el moment present, els partits polítics prioritzin la tàctica electoral a l’estratègia nacional.

Caldrà un govern de concentració amb Mas de President, Junqueras de conseller en cap, i uns representants dels dos partits, i TAMBÉ de talents professionals sense afiliació partidista.

Caldrà que durant 18/20 mesos treballin per negociar amb l’estat espanyol els termes de la separació, per concretar l’arbitratge de la UE en aquest procés de separació i per gestionar bonament el dia a dia quotidià.

Després d’aquest govern de concentració pel període de transició estatal, cap el 2017 ja hi hauria unes eleccions nacionals normals. Aleshores sí es dirimirà la majoria parlamentària pels següents quatre anys. Per decidir de quin color seran les parets i com posarem els mobles. Però ara, aquí, per nosaltres, cal primer conquerir la propietat de la casa.  No ens falleu.

Qui sigui curt de mires, qui pensi en tacticisme , qui no sigui generòs, qui no treballi fort pel bé comú, ho pagarà electoralment. Com a mínim, amb el meu vot.

Els ciutadans hem sacrificat molt de temps, i una miqueta de les nostres conviccions en l’eix dreta/esquerra, per coordinar-nos i treballar per una unitat d’acció en favor de la sobirania catalana. Ara toca que ho facin els líders polítics.

Convergència, Esquerra, tots els altres que volen la llibertat plena de Catalunya : No ens falleu !

5.Protagonistes.  Bé els protagonistes som nosaltres, els ciutadans. També hi ha els representants que hem apoderat perquè gestionin el projecte. Ells gestionen el que nosaltres hem originat.

Aquest projecte, que també és un enfrontament, l’hem de planificar gairebé militarment. Quins actius tenim en aquesta “guerra”?

El president Mas es comporta com un líder. Assumeix riscos, i lidera -no sempre al nostre gust-  sense arronsar-se massa. I quan el general fa un pas endavant, els comandants, els capitans i els soldats tenen l’obligació de seguir-lo.  Encara que no sigui el seu oficial favorit.

El president d’Esquerra, Junqueras es comporta com un bon estrateg. Com un fidel coronel que accepta no ser, de moment, l’oficial que es penjarà la medalla. Cultiva la paciència i lidera la seva companyia amb seny i amb valentia.

Els dos capitans de les CUP, són gent aguerrida , indòmita , que sempre han volgut un altre tipus d’enfrontament amb l’adversari, però sabent-se minoria, accepten el comandament del més fort.  I, sempre anant de cara, són molt crítics amb alguns moviments tàctics del general. Però lluitaran.

M’abstinc de valorar els representants d’ICV-Els Verds. Bé, no m’abstinc.  Els tinents acomodaticis, un adjectiu que per un partit amb ideals tan elevats i renovadors, potser demostra massa tacticisme. Però bé, benvinguts al camp de batalla dels que lluitaran  per la llibertat.

I nosaltres, els ciutadans, els soldats en tot aquest terratrèmol democràtic. Posarem el treball menys glamurós, picar pedra en cada acte, en cada gigaenquesta, en cada enganxada de cartells, en cada manifestació, i el dia V, en cada vot.

Cal la unitat de tots els membres de l’exèrcit. Però arriba un punt en què només un oficial  ha de liderar l’escomesa.  Ha d’assumir el major risc. Ha de donar exemple. Ha de responsabilitzar-se de les conseqüències. Per rebre, tant el cop de la derrota, com el llorer de la victòria.

6. Participació.  Per al 9N:

Ara vé la pregunta :   Qui està disposat a pagar el preu  en la comtesa?

S’explica que Josep Pla, en veure N.Y a la nit, amb tot d’il·luminació, teatres, botigues, animació al carrer, va preguntar,  i qui ho paga tot això?

Parafrassejant l’autor de Llofriu, jo goso preguntar.  I quin preu s’està disposat a pagar pel procés?

Perquè tothom pagarà, i només alguns cobraran. Per exemple:

Mas,  el  Churchill català.  Vèncer la lluita, tastar la glòria i el reconeixement. Deixar el poder.

Junqueras,  el Danton. de Catalunya. La cara humana de la revolució. Acompanyar  per enfortir el procés. Fer una passa enrera.

Iceta, residual. En situacions excepcionals , no pots actuar normalment.

Ciudadanos, sostre. Ja no hi ha més catalans que se’l creguin. I ve Podemos.

Podemos, incògnita. Apunta maneres.

ICV, majoria d’edat. Haurà de decidir què vol ser de gran.

CUP, valents, (estadistes !) es veurà quin és el seu sostre.

PP i PSC:  Carn de canó dels seus germans espanyols.

I nosaltres ciutadans. Què farem? Què estem disposats a pagar? Incomoditat, Ridícul, Impaciència, Amenaces, Riscos, Por, Malestar econòmic  (temporal)?

Què hi posarem de la nostra part? Voluntat, Persistència, Resiliència, Paciència, Valentia, Atreviment, Temps, Diners?

Quan val la llibertat d’una persona, d’una família, d’un país?

Quantes vegades es té a la vida, l’oportunitat de decidir sobre un assumpte transcendental, de canviar el marc mental, social, polític, d’escriure nosaltres les regles del joc?

Vertigen.

Doncs, apa,  a prendre medicació contra el vertigen, i a comportar-nos amb valentia per decidir què volem ser.

7. P.S. (Amb forma de propostes.)

Ja posats a sentir vertigen pel naixement de la república catalana, fem una llista als reis amb les propostes i els reptes que han de significar una millora palpalbe per a la ciutadania. L’estat, el govern, l’administració al servei dels ciutadans. No és això el que hem reclamat? No és això el contrari del que ens oferia l’estat espanyol?

Bé, hi ha una pàgina web :  <elpaisquevolem.cat> que ha anat recollint les idees dels ciutadans , també la de les conferències fetes al llarg d’aquest procés, les aportacions d’experts.  Es pot consultar, i es pot participar-hi. Fem-ho.

Jo en faig aquí una, de proposta.

Una descentralització real.  Un territori en xarxa que faci que des de qualsevol indret de qualsevol vegueria, hom se senti recolzat per l’administració, i proper a les estructures de l’estat.
Tampoc no cal inventar res. Seguir els passos de qui ho ha fet bé. Seguir el model  l’alemany, -o el suís- on les ciutats demogràficament importants esdevenen “capitals”  parcials en algún aspecte. D’aquesta manera la riquesa pel factor seu d’un ministeri o d’una conselleria és repartit entre tot el territori. Recordem que a Alemanya, Berlín és la capital, però Hamburg, Frankfurt, Munich, Stuttgart són ciutats més especialitzades i igualment pròsperes i seus d’esdeveniments automobilístics, editorials, esportius, portuaris, etc.
A Suïssa, Berna és la capital administrativa. Peró  Basilea és la ciutat important quant a la indústria química- farmacèutica, Zurich ho és en referència als serveis financers, Ginebra és la capital diplomàtica, Lausanne és seu del COI i  Luzern és una referència turística de la Suïssa central, juntament amb la propera Interlaken.

Entenem que aquest segon model de capil·laritat beneficia a més ciutadans, i evita aglomeracions demogràfiques excessives en uns pocs indrets.

Per imitar aquesta diversificació, proposo la següent territorialització:
Catalunya

Capital: Barcelona

Distribució territorial:

6 Vegueries:  Girona,  Barcelona,  Tarragona,  Lleida,  Central Osona-Bages-Berguedà i   Penedès.  Cada veguería, co-capitalitat.

2 Regions Autònomes:  Val d’Aran ,  Terres de l’ Ebre.

Val d’Aran i Terres de l’Ebre, tindran un executiu  i un parlament propis. També seran representades en el Parlament Català, donat que no caldrà una segona cambra territorial, Senat, que serà substituïda per una Assemblea de Representants de la Ciutadania de Catalunya.                                                                      Les  co-capitals de cada vegueria seran seus de conselleries. Les ciutats demogràficament importants seran seu d’alguna direcció general.

Per exemple:

1.Barcelona
Barcelona:
Banc Central Català
Parlament
Generalitat
Conselleria Esports
Conselleria de Cultura
Conselleria d’Afers Exteriors

Badalona:   Conselleria de Sanitat
Hospitalet de Llobregat:  Conselleria d’Interior

Santa Coloma de Gramenet:  Direcció General de Migració i Afers Socials

Mataró / Granollers:
Direcció General de l’Habitatge
Direcció General de Telecomunicacions

Sabadell / Terrassa:
Direcció General Indústria  Tèxtil
Direcció General Indústria Automobilística
2.Catalunya Central Bages-Osona-Berguedà                                                                           Manresa: Conselleria Educació  ; Seu  Assemblea Representants Ciutadania

Vic: Conselleria Universitats i Recerca

Berga:   Direcció general de Cultura tradicional

3.Penedès

Vilafranca del Penedès:  Direcció General Alimentació

Vilanova i la Geltrú: Direcció General Ports

4.Tarragona
Reus: Conselleria de Comerç
Tarragona:  Conselleria de Indústria

5. Lleida 

Lleida:  Conselleria d’Agricultura  ;  Conselleria de Medi Ambient
6.Girona

Girona:  Conselleria d’Economia i Hisenda  ;    Conselleria de Turisme

Figueres:  Direcció General d’Art i Museus

[S’admeten altres propostes]

Amb aquesta distribució s’aconsegueix apropar l’administració  i  l’efecte prosperitat de les seus públiques.

Segons dades Idescat,  la suma dels habitants d’aquestes ciutats 1,8MBCN + 2,1MCo-capitals  = 3,9M. Gairebé 4,0M d’habitants  beneficiats econòmicament de l’efecte capitalitat.

I un efecte no monetaritzable però importantíssim. Visualitzar la descentralització real, l’apropament de l’administració a la ciutadania, al territori. L’estat al servei dels ciutadans.

No és per això que hem volgut la independència?

8. P.S. (Assemblea de Representats de la Ciutadania de Catalunya)

M’imagino que serà l’alternativa a la cambra territorial,  -el  Senat, prescindible en la nova república-.

Com s’organitzarà? Aquesta Assemblea o Consell  tindrà una composició semblant a la següent:

15% representació entitats culturals i artístiques: Òmnium, Patronats Museus, Ateneus,  Associacions Amics  (d’astronomia,  gastronòmiques, geogràfiques, històriques, etc.)
15% representació entitats socials:  Càritas, Banc dels Aliments, Creu Roja, Amnistia Internacional, IntermonOxfan, Defensor del Ciutadà, i entitats més territorials.

10% representació entitats esportives: Clubs, Associacions Esportives, Inef, Federacions.

10 % representació sindical.

10% representació empresarial. 

20% representació acadèmica:  Universitats i Centres de Recerca.

20% representació ciutadana / institucional:  Persones amb mèrits provats per voluntarietat, per experiència professional.  I a més, persones que han tingut càrrecs públics:  exconsellers, exjutges.

Les persones i associacions  que participen en aquesta institució no tindran una retribució salarial, i per tant el cost resultarà mínim, despeses logístiques i dietes per a les reunions.

Aquest Consell supervisarà, controlarà, prendrà iniciatives, recollirà la força de la població. No tindrà vot per les polítiques de l’executiu, però tindrà veu, i haurà de ser  escoltada.  No serà un òrgan reactiu per reaccionar sobre les lleis del Parlament, sinó un òrgan proactiu sobre les peticions de la societat civil.

En fi,  només és una proposta.

Bon diumenge electoral !!!!!!!

Vertigen: Alteració del sentit de l’equilibri. Torbament del judici.

La definició s’assembla bastant a les sensacions que alguns podrem  experimentar a mesura que s’apropi l’hora V.  Esperem que sigui una alteració i un torbament temporal, que en definitiva es superi davant el repte nacional de les nostres vides.

1.Vertigen.  Si ara estiguéssim  escalant un cim,  -i a fe de Déu que ho sembla, un pic costerut-  semblaria que es comença a notar una mica la falta d’oxigen. Portem ja bastant de tram empinat, molt de temps pujant passa a passa.  Si mirem cap a dalt, semblaria que encara hi ha força dificultats fins arribar-hi.

Però, què passa si mirem avall?  Segur que els excursionistes de raça ho explicarien millor, però en la meva imaginació, el que  em passaria si m’aturés i mirés amunt i avall , es pot definir com a vertigen. Doblement.

Per una banda per la constatació de l’alçada aconseguida pas a pas.  Avançant dos passos, retrocedint-ne un. Fent via.  Queda molt lluny la vall, el punt de partida.

De l’altre costat,  observar que malgrat la dificultat final, fer el cim és a les nostres mans. Queda molt a prop el pic, el punt d’arribada Els darrers metres d’esforç i si no defallim,  guanyarem la muntanya.  Res ni ningú, cap dels obstacles que fins ara ens podien impedir la gesta,  ja no ens poden vèncer. Ni el vent, ni el fred, ni la boira, ni el gel. Res. Ja està superat. Ara mateix només podem perdre l’oportunitat d’aconseguir la fita, si nosaltres fallem. Bé per la por, -pel vertigen final-,  (la por a guanyar, en diuen els psicòlegs).   O bé pel mecanisme mental contrari, per la fanfarroneria de creure que ja hem guanyat, ignorant  aquest esforç pels metres finals.  Però ja només depèn de nosaltres, dels que volem votar. I volem votar sí-sí. 

Si ens ho creiem,  si continuem treballant per la victòria final ; si actuem així :  a) sense menysprear l’últim tram de dificultat, i  b) sense flaquejar per la vertiginosa  pressió de l’èxit, el cim és nostre.  Tindrem un estat sobirà i independent.

Qui no voldria estar en aquesta situació : davant un repte, davant una batalla, davant una fita tan desitjada: el triomf  només depèn d’acabar de fer bé les coses, el rival ja no té opcions , guanyar ja només depèn de nosaltres (i perdre ,  també)

2.  Perspectiva . Asserenem-nos un moment, respirem fondo, i recordem:

A veure. L’any 2010. Estàvem votant amb un horitzó pel  pacte fiscal. Per part de CiU, era una reclamació més que correcta. Per a PSC, una sol·licitud de col·laboració i comprensió federal per la banda espanyola. Per part d’ ERC, la reivindicació sobirana es mantenia ferma.

La manifestació contra la decisió del TC, de juliol de 2010, anul·lant articles de l’Estatut votat, sancionat i refrendat, va camviar-ho tot.  Més d’un milió de persones a Barcelona, exigint dignitat.

Any 2012. L’exigència de dignitat continuava, però ara ja s’interpretava com la necessitat, la urgència de tenir un estat propi, perquè la col·laboració amb l’estat espanyol , empíricament, havia quedat negada. La manifestació de setembre, altre cop més d’un milió de persones a Barcelona, “Catalonia, next state in Europe”  va provocar avançament d’ eleccions al Parlament de Catalunya, amb el programa electoral del partit guanyador en què reclamava  la celebració d’una consulta plebiscitària.

El pacte fiscal, i l’encaix amb Espanya ja era pantalla passada.

Des de gener de 2013 tenim una declaració de sobirania de la nació catalana feta pel Parlament. La sobirania rau en el poble català representat en el Parlament de Catalunya. Poca broma.

Setembre de 2013. La Via Catalana, amb les mans de més d’un milió de catalans enllaçades de punta a punta del Principat,  un altre tour de force d’organització, il·lusió i civisme, confirmen que la voluntat és la independència “normal” de Catalunya.   L’èxit desbordant provoca una nova passa endavant de govern i grups pro-consulta :

Desembre  2013. Es posa data i pregunta per un referèndum sobre la independència : 9novembre2014 de tenim un decret de celebració d’una consulta per triar la independència de Catalunya.

Setembre 2014 La V quadribarrada per la Diagonal i la Gran Via de la nostra capital. Què dir? Una nova i majestuosa convocatòria multitudinària de l’ANC i Òminum, les dues organitzacions que cusen la societat civil.  Provoca un altre moviment en el tauler.  A l’octubre el president que diu que aquesta es la consulta penúltima.  L’última,  la consulta definitiva serà en forma d’unes eleccions amb caràcter plebiscitari, per declarar al món el nou estat català.

Ho veiem en perspectiva?  Un milió de persones, les votants fidels del partit que governa al nostre país, estan passant de ser catalanistes possibilistes, allò de peix al cove,  a ser catalanistes tossudament utòpics, exigents,  declarant que l’únic pacte que volen és el divorci amb l’estat espanyol.  Poca broma. El mateix estat que ha proporcionat un dni als seus pares, que els ha cobrat els impostos, que els ha escolaritzat, que els ha deixat jugar a la Loteria Nacional, que gestiona una lliga de futbol, que els ha representat a la UE. Molts lligams. Però també el mateix estat que els ha donat una guerra civil als seus avis, un retard en el benestar material i social, i una persecució inmemorial de la seva cultura i economia, que ha creat moltes síndromes d’Estocolm.

Doncs bé , els hereus d’aquesta societat escaldada, un xic poruga, possibilista, assenyada,prudent, treballadora, a cops mesella, i a cops heroica, aquesta generació comformada pels independentistes de darrera hora que es sumen als independentistes de sempre, ara mateix lidera un pols, un torcebraç amb un estat  set vegades més gran i poblat,  per guanyar-los el premi que més els sap greu perdre, la seva unitat, la nostra llibertat. Poca broma.

Ho veiem, tot això? En som conscients de la situació vertiginosa que estem protagonitzant?

3. Poder .  Vindrà un dia, un moment, en què estarem davant d’una urna, amb una papereta a la mà, lliurement escollida.  Independència de Catalunya : Sí / No.  El 9/N serà un assaig general, però vindrà un dia d’aquest proper 2015,  en que la funció serà real. Aleshores, en aquell instant, davant la matriu del nostre destí, tindrem la llibertat i la responsabilitat absolutes. En  aquell instant  nosaltres, cadascú de nosaltres, tindrem molt de poder. Cadascú només una porció ben petita d’aquest poder. Però poder.  No serà una votació normal. No decidirem com gestionar el nostre país durant els propers quatre anys. No. Decidirem la història definitiva del nostre país. Votarem la qüestió que molts catalans abans de nosaltres haguessin volgut votar. Votarem llibertat. Votarem independència. Votarem si en els propers anys serem tan sobirans com són els habitants d’altres estats.

Ens ho imaginem?  Ens podem imaginar tanta plenitud?  Sentir-nos tan lliurement normals com els holandesos, els danesos, el francesos, els alemanys, els suïssos, els txecs, els noruecs?

Volem viatjar a l’estranger amb l’orgull al rostre i el passaport català  a la butxaca?

Volem sentir-nos dignes del moment històric, i  gaudir del fet que,  quan dintre d’uns anys el 9 de novembre de 2014 sigui als llibres de text, i es facin reportatges televisius, i assaigs,  i potser alguna pel·lícula èpica,  nosaltres hi vam ser , i ho vam fer possible?

Som conscients que amb un acte tan pacífic com votar provocarem una situació transcendent?

Vertigen.

4. Persistència. La comunitat internacional, després dels 14.000 llibres de Catalonia calling, pagats per nosaltres i enviats a personalitats rellevants del món de la política, la societat, l’academicisme, la cultura, l’esport, la religió, i evidentment després de la feina discreta i esperem que eficaç de la diplomàcia catalana, comença a fer-se pública. Deu personatges rellevants del món, entre ells dos premis Nobel de la Pau, un cineasta, un escriptor i un hispanista subscriuen un text en què sol·liciten “Let’s Catalan Vote”.  Així es comença. Pas a Pas.

D’altra, per la constatació de què només depèn de nosaltres, -per a bo i per a dolent- de continuar esforçar-nos i fer el cim. I cal persistència, astúcia, i una dosi de resiliència i d’esforç.   I si no estàs acostumat a guanyar, hi ha el perill d’haver-te acostumat a perdre, i a llençar la tovallola davant la imminència del triomf.

Josep Maria Martí i Font  El dia que va caure el mur.  AraDiumenge, 26.10.14 , escriu  que l’historiador greco-romà Polibi va esbossar un text en el que teoritzava sobre la importància relativa de l’individu que mou la palanca dels fets històrics, i feia èmfasi en la importància superior de la comunitat, de la població i del context, que fa aparèixer el factor de lideratge. No negava la importància dels subjectes individuals en el moment de canviar la història, però delimitava la seva importància a l’espurna que pren si hi ha material a la vora prou sec (prou madur) per a estendre el foc.

L’escriptor ho relacionava amb el fet gairebé anecdòtic i equívoc que va suposar l’obertura del check-point de Berlin, que va suposar en una nit la caiguda del mur, i en uns pocs dies, la implosió dels sistemes comunistes a l’Europa de l’Est. Resulta que en una conferència de premsa un càrrec de la RDA, va llegir un paper en què es preveia un inici de liberalització de les sortides a través de la frontera, en casos especials i amb limitacions. Les preguntes dels periodistes, l’astorament general, el nerviosisme i la incapacitat per donar més respostes va precipitar el desenllaç que tots coneixem. Però abans, entre bambalines, hi havia un descontentament dels comandaments intermitjos, i una certa predisposició a acceptar que el vell Hoeneker estava acabant-se. I una roda de premsa ho va accelerar tot.

Bé, en el nostre procés, els periodistes i els historiadors també tindran feina a delimitar quin personatge i quina situació va ser el desencadenant de la ruptura amb Espanya i  de la independència de Catalunya. Com a observador contemporani, i seguint aquesta idea del savi greco-romà, també aventuro que no hi haurà un moment absolut, ni una persona determinant, sinó la sinergia de moltes aportacions de moltes persones.  Jo m’inclinaria a pensar que l’espurna va ser la consulta popular de 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt, i la decisió d’un nucli dur a Omnium i sobretot a ANC que van apostar decididament per empènyer els polítics i fer-los “cremar les naus” de retorn a l’autonomisme.

Tot i que en els llibres d’història puguin sortir com a referents  el president Mas i el 9N.

En fi, bé està el que bé acaba.

[per cert,  el text no s’acaba avui, demà segona part]

Això s’acaba.

Falten pocs dies perquè Catalunya demostri al món el que és:  una nació que decideix el seu futur.

L’est. La tundra immensa. L’ànima russa malenconiosa. Una certa impossibilitat per a la pau duradora. Fascinació per  la cultura eslava, pels genets galopant sobre l’estepa inacabable per la ruta cap a l’orient, per l’exotisme.

Literatura:

Doctor Zhivago. Boris Pasternak. 1957. Un clàssic. Una història d’amor, conflictiva, entre un metge, la dona d’un ric autoritari, amb la revolució russa de 1917 com a teló de fons. Portat al cinema. La darrera vegada, amb Keira Knightley, el  2002  . Abans la versió de David Lean, el 1965 amb Omar Shariff de protagonista. Pasternak, el primer a refusar rebre el premi Nobel.

Guerra i Pau. Lev Tolstoi, 1865 . Ja fa  150 anys  d’aquesta obra culminant de la literatura russa, escrita pel mateix autor d’Anna Karénina. Una obra total, escrita des de la seva estada convalescent per una caiguda de cavall.

Miquel Strogoff. Juli Verne , 1876   L’autor d’aventures  per excel·lència , va tocar gairebé tots els territoris, tots els àmbits de viatge, risc, coneixement, superació. Àfrica, la volta al món, el viatge a la lluna, la subescorça terrestre, Rússia. Gairebé sense moure’s de casa seva. Un geni.

Arxipèlag Gulag.  Aleksandr Soljenitsin, 1973.  Per escriure-la, l’autor va entrevistar més de dues-centes persones que havien sofert desterrament als camps de “reeducació” a Sibèria, en condicions extremes de salubritat, tortura, alimentació, climatologia.  Premi Nobel 1970.

Cinema:

Oci neri. (Ulls negres).  Nikita Mikhalkov,  1987 . Oscar a la millor pel·lícula de llengua no anglesa el 1994 per Cremat pel sol.  Ulls negres  és una deliciosa -i dramàtica- pel·lícula sobre un italià viatjant i entabanador, simpàtic i covard, que casat al seu país, s’enamora d’una noia russa, a la qual promet matrimoni. Després no complirà, i finalment… Bé finalment el món dona moltes voltes i els darrers fotogrames del film són d’una intensitat i d’una bellesa incommensurable.

Altres pel·lícules,  sobre la societat i la mentalitat russa : Stalker. Andrei Tarkovsky, 1979 ;                 Dersu Uzala. Akira Kurosawa, 1975 ; Stalingrad. Joseph Vilsmaier, 1993  ;  Enemy at the gates.  J.J.Annaud, 2001   ;   La caça de l’octubre roig.  John McTiernan, 1990   ; Reds. Warren Beatty, 1981  ;  Thirteen days. Roger Donaldson, 2000    ;   Tinker,tailor,soldier,spy. Tomas Alfredson, 2011   ;     L’ affaire Farewell.  Christian Carion, 2009 .

Música:

Nathalie.  Gilbert Bécaud, 1964  El tòpic de la noia russa, intel·lectual, cultivada, afrancesada. Intercanvi universitari  (Erasmus avant la lettre), enamorament i… Música que embolcalla aquesta història,  que perfecciona la relació continent-contingut. Ressons soviètics, èpica d’estar per casa i melodia molt arrodonida.

Altres :    Nadjeja.  G.Moustaki   ;        I  hope the russians love children,too. Sting   ;      Rasputin. BoneyM,1978 ;     RHe … Trud, 2012.

Més imatges de la comunió social entre els catalans,

per anar fent temps fins el 9N:

Hi ha una gran tradició de cantautors (crooners), que a l’igual que a casa nostra, amb una guitarra, una armònica, molt d’imaginació, força talent, i pocs instruments més, han sabut fer-nos espectadors privilegiats dels afers diaris d’uns protagonistes i uns territoris que no són els que surten en les cançons amb videoclips espasmòdics. Qui diu en música, també ho diu en literatura, en cinema, allunyats de grans superproduccions nordamericanes de Hollywood, o dels premis Emy,  o de Broadway.

Per exemple:

Literatura:

 The catcher in the rye. (El vigilant del camp de sègol) J.D.Salinger 1945, 1946,1951.   Un clàssic de literatura de joves i per a joves. L’adolescent en trànsit cap a la joventut i les vacil·lacions perpètues.  És jove i se li atorgarà una segona i tal vegada una tercera oportunitat…  Un autor “maleït”  per la seva volguda desaparició mediàtica.  Un to que potser ens resulta allunyat, és més l’entorn anglosaxó, però tot i així, referent.    Però també…unes constants universals que impliquen el trencament “placentari” amb la família, amb la zona de confort.  I l’enfrontament fred i ple de responsabilitats en llibertat que suposa el creixement, l’edat adulta.

978-84-96863-21-7

També:

In cold blood (A sang freda) Truman Capote, 1966.  Novel·la basada en fets reals ocorreguts a Kansas, el 1959. Dos delinqüents, perdedors desestructurats, assassinen una família després d’entrar a robar. L’autor entrevista els dos condemnats en el corredor de la mort. Hi reflecteix tant la misèria, com la injustícia de la pena capital. Va inaugurar un corrent de narrativa de no-ficció, també anomenat “nou periodisme”.

The Bonfire of the Vanities (La foguera de les vanitats)  Tom Wolfe,1987. Novel·la sobre els “masters de l’univers”, en paraules dels propis professionals de la borsa, de l’especulació, dels fons d’inversió. Un d’aquests brokers té un accident de cotxe amb víctima, en un barri pobre. Els fiscals, la prensa, els taurons mediàtics veuen un filó. I aleshores, els diners no li serveixen de gairebé res.

Cinema:

Inside Lewyn Davis,  Coen Brothers, 2013.  Qui , si no   Ethan i Joel Coen poden retratar l’Amèrica profunda, amb tocs narratius plens d’humor negre? Ja ho han fet amb Miller’s Crossing,(Mort entre les flors) , Fargo, O Brother, where are thou?, Cremar després de llegir, etc.  Però a Lewyn Davis diseccionen un perdedor,  i ho fan sense massa compassió. Un idiota que no n’aprèn. I recau. I el món que roda i continua rodant, i alguns que no rectifiquen. Normalment, la vida ens dóna una segona oportunitat.  Depèn de nosaltres d’aprofitar-la.  Enorme exercici narratiu.

També :

Thelma and Louise .  Ridley Scott ,1991 .   Una fugida de dues dones que es volen lliures. “El destí és com una tempesta de sorra[…] tu intentes evitar-la, però la tempesta et segueix.”  A Estats Units, en alguns estats és perillós que unes dones vulguin sentir-se lliures.   Un  selfie  avant la lettre.        

Mulholland Drive. David Lynch, 2001. El malson a la ciutat dels somnis meravellosos. Dues aspirants a actriu, que pagaran car el seu desig.  Del mateix director que Twin Peaks, Blue Velvet.

Música:

Like a rolling stone. Bob Dylan,  1965  . La considerada cançó més influent en la història del rock.  El narrador d’històries quotidianes per excel·lència, en l’àmbit nord-americà. L’equivalent nostre de la suma de Llach i Serrat i X.Baró i Jordi, tots concentrats en un de sol. Va ser candidat seriós a rebre el premi Nobel de literatura. Les seves cançons són històries versemblants, verídiques o no, de la nostra societat.  A la vora de 60 anys d’ofici. I encara hi és. Llarga vida al cronista!!  Com un còdol de riu , com una roca que dona tombs, like a rolling stone.  Els Rollings li deuen bastant d’influència, doncs. La cançó parla d’una persona , una dona, que va tocar el cel, i que ara és a la vora de l’infern. El que aquestos nord-americans anomenen un “has been”. Un que ha estat (però ja no és).       En fi, música i lletra , senyors.  Pert cert, és la cançó número 1 en el ranking de la revista Magazine Rolling Stone,  com a millor cançó, i la més influent de tota la història.

Altres referents similars :  Crucify your mind, Sugar man, i d’altres  de Sixto Rodríguez .

I Bruce Springsteen, i Neil Diamond, i Kenny Rogers, i Neil Young, i Chris Isaack, ….i Frank Sinatra.

A veure, una proposta per desencallar l’atzucac sobre el procés per assolir la independència.

1. Calendari:

1.1 Novembre / Desembre 2014 :

10/11/14 . Valoració del nombre de votants  ( i de sí/sí)  :

Inferior a  1.000.000  resulta un fracàs ,  ens fem mirar aquesta nostra condició de mesells acovardits ;

entre1.000.000 / 2.000.000, és fenòmen rellevant , sense pressa però sense pausa, anem pensant-hi ;

superior a 2.000.000,  suposa conseqüències polítiques  immediates.

Després del recompte de la votació alternativa del 9 Novembre, Mas, Junqueras, Fernàndez i qui més vulgui ser-hi es presenten davant els ciutadans.

El President convoca unes eleccions al Parlament Català amb l’objectiu de proclamar la sobirania de la nació catalana i com a conseqüència comença el procés de transició cap a l’estat propi. Amb dues condicions prèvies :

Primera :Si els partits que estableixin en el seu programa electoral la defensa d’un estat propi per a Catalunya guanyen  amb majoria absoluta, s’iniciaran les gestions oficials per separar-se institucionalment de l’estat espanyol.

Segona : Els dos líders , Artur Mas, i  Oriol Junqueras  es comprometen a abandonar la primera línia d’acció política, és a dir a cedir la presidència dels seus partits,  una vegada aconseguit el reconeixement internacional de la independència catalana i  el repartiment d’actius amb l’estat espanyol.

Es tracta de visualitzar que cap dels dos no té altre interès “partidista” superior al “nacional”.  És tracta de desactivar personalismes, i per una p… vegada pensar en termes d’estat, com fan en situacions transcendents els altres països, inclosos l’espanyol. El president Mas, i el líder d’oposició Junqueras, han d’immolar-se. Han de verbalitzar la seva dimissió una vegada hagin pilotat la transició nacional catalana cap a l’estat propi, màxim 2 anys.  Dos anys per proclamar independència, gestionar transició, demanar empara internacional, acordar  amb l’estat espanyol.

“A vegades és necessari i forçós / que un home mori per tot un poble / però mai tot un poble / ha de morir per un sol home.”   Salvador Espriu

Aquesta decisió, de ben segur injusta pels mèrits que hauran realitzat, ha de servir com a curtcircuit per evitar la temptació táctica, partidista i perdedora.Han de treballar a fons i després cedir el lloc prioritari a saba nova.

(Caldrà recordar que Churchill, després d’haver liderat la resistència británica contra el nazisme, va perdre les següents eleccions al Parlament?)

(Caldrà recordar que molts ciutadans anònims també han treballat voluntàriament i entusiasta a favor del procés, i quan s’aconsegueixi l’estat propi, difícilment rebran un reconeixement oficial?)

1.2 Febrer/Març 2015 : Eleccions catalanes de caràcter plebiscitari per encarar els propers dos anys amb un govern de concentració, d’unitat, de  transició nacional, com es vulgui anomenar. Es comprometen a confeccionar una llista unitària, amb presència de la societat civil, per regular i pilotar la transició nacional cap a l’estat propi. Juristes, enginyers, economistes, empresaris, tothom és convidat a sumar-s’hi si demostra la seva competència. Amb Artur Mas, Oriol Junqueras, els seus col·laboradors més propers, i afegint la societat civil i si convé polítics d’altres partits :

Carles Pi i Sunyer, Santi Vidal, Germà Bel, Montserrat Nebrera, Antoni Castells, Montserrat Tura, Quim Arrufat, Xavi Torrens, Xavier Sala i Martin , Miquel Calçada, etc.

1.3 Si hi ha majoria sobiranista CiU+ERC+PersonatgesSocietatCivil,  si els vots sumen més del 51%  (esperem que sigui 66%) , tenim març, abril ,maig  per començar els tràmits:  inici pactes amb estat espanyol per separació, inici empara Brussel·les.

Declaració DUS, (declaració unilateral de sobirania), Es comprometen a que aquest període de transició no s’allargui més de 18/24 mesos, i ser capaços de finalitzar tota la xarxa d’aliances internacionals, de reconeixements, d’ambaixadors, de presència en organismes supranacionals, aspectes energètics, de finançament, d’activació de totes les estructures d’estat, de negociació amb l’estat espanyol amb la mediació de la Unió Europea.

1.4 Maig 2015.  Si es confirmen les majories sobiranistes, també en l’elecció dels d’alcaldes majoritàriament ERC, CiU, CUP,  doncs apa,   el 26 de maig,  cap al balcó, a declarar, ara sí, la DUI la declaració unilateral de la independència.

Visualitzem-ho : A les 20’00 hores del dilluns 26 de maig. Els alcaldes electes  de CiU, d’ERC, d’altres formacions en favor de la sobirania catalana, demanen  al president de la Generalitat que proclami la independència. Un alcalde d’una  població significativa per comarca, a través de pantalles televisives,són qaranta-una dues comarques,  una hora més o menys.

A les 21’00 hores el President , amb la força democràtica de les eleccions de  gener/febrer, i amb la força municipal, recull l’envit i  proclama la indepèndencia de la república catalana.

“Gallina de piel”  plors, emoció pels presents, il·lusió pels que ho gaudiran  i records pels que no ho hauran vist !!  A veure si ja ens anirem de vacances  amb un nou passaport català a la boca!!!!    😉          A veure si ja animarem els esportistes catalans als JJOO de Rio de Janeiro del 2016 !!!!                 😉

2.  Diada

11 setembre de 2015.  S’han acabat les diades de protesta, de reivindicació, les manifestacions d’autoafirmació. Ja  ho hem fet. Hem jugat l’aposta. Hem guanyat.

Tenim uns ciutadans lliures, responsables i compromesos. Ens hem sacrificat, cadascú al seu lloc i a la seva manera. Ara toca donar-nos el temps de gaudir la recompensa per aquests esforços. Com?

Una proposta:

L’11 de setembre vinent farem un macro-mega-gigaconcert. En la línia del Concert per la Llibertat de juny de 2013.  Però encara millor . Hi haurà quatre seus. No un sol escenari,  sinó  quatre, repartits pel territori  -comencem a descentralitzar de veritat-

Al Camp Nou de Barcelona ;  al Camp d’Esports de Lleida ; a l’estadi del Nàstic de Tarragona ; a l’estadi Montilivi de Girona.   Els camps , a vessar d’espectadors. Els artistes, repartits per tot el Principat. I el concert, simultàniament,  donant pas alternatiu als cantants, poetes, màgics, d’una seu a una altra. Amb pantalles gegants, i retransmès per la televisió nacional. 

Actuacions, però també agraïments a tots els que ens han aplanat el camí. Tot el territori cosit amb l’art, amb la cultura, amb la cohesió social. Com va dir Francesc Ribera,  tenim “soldats repartits per tota la nació : els artistes, els ciutadans corrents que treballen per la justícia i per la llibertat, aquest és el nostre exèrcit.”

Des del rovell de l’ou de la capital del futur estat català:

                        Totes les edats, tots els colors del blau, …i del vermell, i del groc.

                      Al damunt dels nostres cants,  onejarem una estelada     .    Les quatre barres al cel.

Catalunya i el Canada, davant els focus.         L’estelada, també.                                     

                      La mirada més neta.                                                                                                                                             La comunió cuina basca – tossuderia catalana. O era la cuina catalana i la tossuderia basca?

              Queda clar,  Plaça Catalunya.

                                                                                                  Els ciutadans establiran les condicions històriques, no  els bancs.

                                                                                            L’aplec dels pobles de cultura catalana.

Hem estat maridant música, cinema, literatura d’alguns països, o regions europees.

També toca fer-ho dels nostres veïns més… bé dels nostres veïns. Des de la nostra ja tan propera llibertat, caldrà considerar la cultura espanyola com una cultura a valorar, igual com ho fem amb les altres, francesa, italiana, portuguesa, alemanya. Res a dir.

Hi ha una Espanya democràtica, urbana, tolerant, més viatjada des de la democràcia i l’esdeveniment d’una classe mitjana homologable – més o menys, menys que més-.  Tot i que ara està en hores baixes, degut a la falta de pedagogia durant la transició, degut a la inconsciència del diner fàcil d’aquests anys de les vaques grasses immobiliàries.  Però avui no és el cas. També hi ha una Espanya negra, pre-democràtica, desigual, negra, que ha estat molt i ben reflectida en obres d’art.

En cinema, Cría Cuervos, El espíritu de la colmena, Furtivos. I les més modernes però que reflecteixen aquell temps,  La escopeta nacional, Amantes, Belle Époque, Ay Carmela, El Sur, El sol del membrillo.

En literatura,  El Jarama, Nada, Tiempo de silencio, La colmena, i més recentment ,Soldados de Salamina, La sombra del viento, Últimas tardes con Teresa, Mañana en la batalla piensa en mí.

En la música les cançons de Jeannette, Mocedades,  Cecília i en certa manera Joan Manuel Serrat, Nino Bravo, reflectirien aquest ambient pre-modern…

Altres referents que ja serien a partir dels setantes :  Pongamos que hablo de Madrid, Joaquín Sabina ;  Eres tú , Mocedades  ;   Ramito de violetas, Cecilia ; Cuatro Rosas, Camino Soria,  ambdues de Gabinete Caligari ; Escuela de Calor, Radio Futura ;  Soy un corazón tendido al sol, Víctor Manuel;  España camisa blanca, La puerta de Alcalá, ambdues d’ Ana Belén, Un velero llamado libertad, de J.L.Perales.  Sempre amb el rerefons d’un Joan Manel Serrat que va picar molt de gel per obrir-los camí  en els aires d’una nova cançó  en castella , moderna, polititzada, social, simultàneament a fer-ho en català.

Literatura:

Los Santos Inocentes, Miguel Delibes.   La postguerra en un latifundi, amb normes neofeudals en els camps feréstecs, rústics, durs, i  només líricament lliures de l’Espanya profunda, injusta i negra. L’argument, una família de camperols, humils, analfabets, treballen  en un cortijo, al servei del senyorito, amo i senyor de béns i vides dels seus vassalls.  Un día, en una cacería, el propietari mata la mascota d’un dels membres de la  pobra família. La resposta que provocarà aquest fet serà brutal.

I gairebé totes les de Delibes, les de C.J.Cela.  El Jarama  de Rafael Sánchez Ferlosio, també un clàssic contingut sobre els temps grisos ; Nada, Carmen Laforet, guanyadora del primer premi Nadal, amb una jove ofegada per el buit total del seu entorn.

Miguel Delibes

Música :

Por qué te vas,  Jeannette , 1975.  Cançó extremadament melodiosa i melosa. Sempre lligada a la cara dolça i tendra de Jeannette, nascuda Jannette Anne Dimech el 1951 a  Londres, i  també banda sonora de  la pel·lícula de Carlos Saura, Cría Cuervos.  L’Espanya profunda. Bàsicament rural fins els 60’s. Sol i sombra. Moderna a partir de la dècada dels 80. A punt d’haver aprofitat tres dècades de pertinença a la UE. La cantant anglesa, resident a l’estat espanyol des de la seva infantesa, va començar a gravar encara en època estudiantil, amb un barceloní anomenat Pic-Nic. Hi havia Toti Soler………  Eren els primers anys amb influència europeista, d’obertura social i en l’àmbit d’art i cultura. La cançó que va supusar un hit pel grup havia estat escrita per la pròpia Jeannette. Eren lletres molt innocents, bàsiques, però amb música fàcil que enganxava. A partir d’aquell moment, la carrera es va anar consolidant. Un dels  temes,  Soy Rebelde.  Quan Carlos Saura a Cría Cuervos, típica pel·lícula molt compromesa, de cinema veritat espanyol, amb arestes, i finalment comercial; quan va escollir Por qué te vas, va suposar l’empenta definitiva per a la cantant.

Por qué te vas?

Jeanette

Cinema:

Los Santos Inocentes, Mario Camús  1984 .  Imatges perfectes que resumeixen un llibre, una vida, un món. Que descriuen  un passat i  expliquen un present. La llàstima és que si la societat espanyola no aprofita una generació viscuda dins la UE,  aquesta història també explicarà un futur.  Una família rústica, gent humil i empobrida , una població rural espanyola indeterminada, que ha de esclavitzar-se treballant pel terratinent. El que passa que no és la edat mitjana, sinó són  els anys 60’s del  segle XX.

Los Santos Inocentes   Mario Camus

Més testimonis gràfics de la Diada V baixa.

Literatura :

Night train .  Martin Amis, 1997. El detectiu Mike Hoolihan confessa haver vist centenars d’ homicidis. S’ha trobat amb l’espectacle posterior a l’assassinat, el suïcidi, l’accident. Té el cervell saturat d’aquest tipus d’imatges. Però cap ha quedat fixada en el seu interior com el cos de Jennifer Rockwell. Hi explica per què.  El setmanari Time en va assegurar ‘empeny el llindar del gènere negre fins a la frontera amb l’obscuritat total.’  I el NewYorkTimes en va dir ‘Martin Amis ha creat una mercurial narrativa que agafa el  lector i no el deix anar.’

Altres referents. La solitud del corredor de fons.  Allan Sillitoe .La lluita per la dignitat d’un noi que comença a córrer.    També  Trainspotting  , precisament la novel·la original i extremadament transgressora de l’escriptor escocès Irving Welsh.  D’on es basà el film del mateix títol, i on “el millor de cada casa” s’obre pas  en la perifèria urbana.  Va resultar que propulsava, sense  haver-ho previst,  el marginat  fins a elevar-lo a una  figura de  pseudo-heroi. No hi ha ni visió condescendent ni pedagògica, sinó gairebé  una  mirada d’entomòleg.

 Martin Amis

ISBN     0-099-744871-1

Cinema :

A Clockwork orange. Stanley Kubrick, 1971  Estem a mitjan del s.XXI. En una societat mol tecnificada, un carismatic delincuent britanic  és apresat. Accepta un programa de rehabilitació novedós. Però no tot  surt com estava previst.  Una pel·lícula de cinema realitzada per  l’Stanley Kubrick? Aleshores anem a veure-la. O és una obra mestra, o té molts elements interessants per reflexionar-hi.

Altres referents :  Full Monty,  Snatch and Diamonds, també  Trainspotting. La maduresa d’una societat britànica que permet els seus artistes que esmolin ganivet i ullals  al moment de diseccionar els elements tèrbols de la mateixa societat. Són molt crítics amb ells mateixos. Gairebé donen una visió sòrdida de les seves gents. Llibertat creativa. Resultat: Un lloc on s’acull raonablement bé els ciutadans, on la llibertat és envejable, malgrat tot.

 O’clok Orange, de Stanley Kubrick

Música:

London Calling. The Clash,1976  Anglaterra anys  setantes.  Llibertat de dir les coses als escenaris, però el poder continua tirant pel dret. Tampoc no hem avançat tant. O sí. Poc a poc, estrofa a estrofa, paràgraf a paràgraf, escena a escena la cultura és evolució civilitzada. I es  fent solatge. I sí, arriba un temps en què la societat ja reclama una altra cosa. Però són canvis lents, que potser no es mesuren en anys, sinó en dècades o generacions. En tot cas, els britànics The Clash cridaven contra les elits, l’statu quo, i avisaven d’un possible incident nuclear.                                                                                        Particularment no són els músics que m’acostumen a agradar, però els reconec força, originalitat, …i segons els entesos molta influència posterior.

Altres referents:  The Who, Sex Pistols, Queen, Morrisey, Van Morrison, Status Quo , The Police, Fletwood Mac , Pink Floyd, Mike Oldfield,  i evidentment  The Rolling Stones i The Beatles, aquests dos darrers ,  tenint ja la  millor feina feta en els setantes. Després,  dins d’aquest món urbà britànic, en els 80’s David Bowie, Culture Club,  els U2 ; en els 90’s han vingut els Oasis , Blur. Aquest segle, Amy Winehouse, Adele.

The Clash

London Calling