Memorandum

De la fragilitat de l’existència. Com s’han reflectit en l’art les tombarelles que  l’atzar -o el destí- ens va provocant. La roda de la vida que dóna i pren, i les persones que s’ho troben i s’hi adapten. O no.

Cinema:

Thelma and Louise. Ridley Scott ,1991 . Una fugida de dues dones que es volen lliures. “El destí és com una tempesta de sorra[…] tu intentes evitar-la, però la tempesta et segueix.” A Estats Units, en alguns estats és perillós que unes dones vulguin sentir-se lliures. Un selfie avant la lettre.  El toc cinematogràfic impecable amb el punt de cruesa visual que ens ha acostumat el director Scott.

 Amour.  Michael Haneke, 2012.  El procés de decadència biològica en el si d’una parella que s’ha estimat profundament i duradora. La degeneració del cos i de la ment  fa estralls, espatlla i enforteix una relació amorosa.

The descendants. Alexander Payne , 2011 En l’idílica Hawaii, les situacions dramàtiques i els conflictes interpersonals també existeixen. Però si hi ha George Clooney entre mig, són més lleugeres de solucionar.

The sessions. Ben Lewin, 2012. Aproximació a la tragèdia d’un home que depèn per viure d’un pulmó artificial. Paralitzat del coll en avall, incapaç de valdre’s per si mateix, també el l’aspecte sexual.  Gràcies a un entorn molt comprensiu i a  través d’una terapeuta descobrirà el contacte de la pell.

La vida és bella  Roberto Benigni , 1997  Un camp de concentració explicat -mentre es viu- al fill, de tal manera que no quedi destrossat.

Up. P.Docter, B.Peterson , 2009    Un ancià ha enviudat, i sol, viu en un edifici que està previst que sigui enderrocat per modernitzar la ciutat. Però ell no vol anar a una residència. Amb un nen, faran un viatge increïble i vivificador. Els minuts inicials en què es veu el quadern vital de la parella, una meravella de síntesi i emoció.

Paris, Texas. Wim Wenders 1984  La Nord-amèrica profunda, lletja, feréstega. Els perdedors sense més propietats que el barret texà i la cervesa diària. El món sordid de qui ha de llogar la dignitat per sobreviure. I un final, relativament acceptable.

Literatura:

Kafka a la platja.  Haruki Murakami, 2005. Dos personatges molt especials es troben. Un estudiant solitari que fuig de casa i es reclou en una biblioteca. Un vell amb passat força tràgic porta una vida tranquil·la. L’essència de la vida en els detalls.

Senyoria. Jaume Cabré, 1991.  Apogeu i caiguda d’un fiscal barceloní en el segle XVIII. La injustícia de l’home vers l’home (i vers la dona)

Moon River. Vicenç Villatoro, 2011   El comiat de la parella que se’n va abans d’hora. El temps viscut. El temps que ja no es viurà.

La passió segons Renée Vivien.  Maria Mercè Marçal , 1994.  Capta l’aire de la dècada dels 20’s, durant el que s’anomenà Belle Époque. La recerca biogràfica d’una poetessa a través de les declaracions de qui la van conèixer.

Música: 

 Dust in the wind. Kansas, 1977 Som pols en el vent. Tot i els nostres afanys, i problemes. Tot i la nostra dignitat i merits, som molt poca cosa. I a l’inrevés. Tot i que som pols en el vent, hi ha la nostra dignitat, els nostres afanys, problemes. De l’àlbum Point of Known Return, compost per Kerry Livgren.

 Je veux. Zaz , 2010  Una veu inconfusible, una trompeta estrident i una marxeta envejable. Una certa bohèmia que sembla l’experiència d’uns músics de carrers abans de trampolinejar fins al  CD i als concerts amb fans.   Per alguna raó em recorda l’ambient  revisitat a la pel·lícula  Hugo amb els gendarmes, la boina, i una adolescència trapella.    

Wonderful life Black, 1985 Un cant a la vida que s’ha de viure, malgrat que a cops sigui en blanc i negre.

A la taverna del mar. Lluís Llach,  1977      Sobre un poema de Kavafis, la petita història d’un vell que està  sol, al cafè, lamentant el temps perdut, tot allò que no va fer durant la seva vida, esperant, posposant. Una cançó devastadora pel que pot ser una vida inútil, no viscuda en plenitud.