El cas dels catalans (millor, els catalans som un cas)
– Que què tenim?
Tenim un país amb una gent molt madura socialment i política. Fa molt de temps que el poble ha deixat de ser súbdit per esdevenir ciutadà.
Tenim una ciutadania que ha manifestat, persistentment, cívicament, alegrement, infatigablement, democràticament, definitivament, que ja no vol dependre de cap altre estat que no sigui l’estat català.
Tenim unes organitzacions socials -la societat civil- forta, travada, treballadora, resilient, convençuda i implicada, liderades per persones molt, molt eficients per canalitzar tota l’energia il·lusionant generada
Tenim un Parlament on el President del Govern, i el líder de l’oposició estan inequívocament a favor de la sobirania catalana, i en una consulta per ratificar-la.
Tenim un context històric, espanyol, europeu, occidental, que pot facilitar que les aspiracions catalanes puguin complir-se relativament fàcil, relativament ràpid.
Tenim moltes coses i moltes persones molt bones, òptimes.
Tenim una tendència a l’enrevessament particularista digna d’uns bons fractals. I ara no ens podem permetre particularismes, -per molt embellidors que siguin- que facin perillar el projecte de país. És una inclinació per esdevenir excels en tot allò que ens proposem. I, com a idea està molt bé. Però a voltes, ens fa el camí molt més costerut. Potser algunes vegades, fent-ho bé, molt bé, ja n’hi hauria prou. Som molt primmirats, filiprims, sempre a punt amb el paper de fumar.
En fi, som un cas. Quan les coses surten bé, aleshores, ens podem enorgullir d’haver actuat impecablement, amb excel·lència irreprensible. Podrem esdevenir mirall de contemporanis, exemple mundial de competència, paradigma històric internacional. Molt bé. Però i les ocasions que aquest desig de perfecció ens ha portat a no assolir l’objectiu quan aquest no requeria una actuació impol·luta, sinó simplement eficaç?
En aquest moment transcendent, que els déus de la saviesa ens donin el punt d’equilibri entre fer les coses impecablement bé, i fer-les definitivament guanyadores. Que ens hi juguem molt.
– Mirem-ho des de dos punts de vista:
a) tenim una manera de fer les coses tan complexa, tan convençuda, tan rica en la diversitat, que hi ha veus diferents, no insolubles, que amb sagacitat i predisposició , seran complementàries Som molt bons, i volem fer les coses excel·lentment.
b) tenim una manera de fer les coses tan complexa, excessivament complexa, tan estèticament enrevessada , que fa perillar el comú denominador del projecte sobiranista: volem una consulta per decidir que serem un estat, i ho volem units, i ho volem aviat.
És evident que ha de pesar més la unitat. No podem deixar passar aquesta oportunitat històrica. No podem no treure profit del país, del poble, de la gent, de les organitzacions, del Parlament, del context històric, de les moltes coses òptimes que tenim.
Mirem-ho amb la lògica de premisses (múltiples) i conclusions:
1a. Sembla ser que CDC i ERC volen la independència de Catalunya.
2a. Sembla ser que la independència de Catalunya no l’aconseguirà CDC sola (ni amb Unió).
3a. Sembla ser que la independència de Catalunya no l’aconseguirà ERC sola.
4a. Sembla ser que la independència de Catalunya s’aconseguirà amb la suma de CDC i d’ERC.
Conclusió : Hooommmeee !!!!!!!!!!!
5a. Els dos partits cal que s’adonin que les mobilitzacions populars dels darrers anys (juliol 2010 , setembre 2012, setembre 2013, setembre 2014, novembre 2014) NO es van aconseguir per la organització dels dos partits. Es van aconseguir amb la organització i el lideratge d’ANC, d’Òmnium, de l’AMI, i l’acompanyament dels dits partits.
6a. ANC , Òmnium i AMI, representen i estan integrats per ciutadans que voten un ventall de partits polítics que va des d’Unió fins a la CUP, passant per Convergència, Esquerra, Iniciativa.
7a. ANC, Òmnium i AMI han demanat, millor dit, han exigit unitat dels partits polítics favorables a la sobirania de Catalunya. Que els seus representants parlin, pactin i ens convoquin a les urnes oficials.
Per tant, si les premisses són encertades, quina cosa no han entès, els nostres líders polítics?
Què no han entès Mas i Junqueras, Junqueras i Mas?
No caldrà tornar a escriure-ho, veritat?
Ah!, que sí que ho han entès. Passa que les dues conferències dels dos dimarts han estat una declaració de màxims, i que des d’avui mateix es posaran a parlar, pactar i convocar-nos a les urnes oficials amb la major unitat guanyadora possible.
Val, ara ja estic més tranquil.
Mentre esperem els resultats de la seva trobada, dono la meva opinió:
a) Del President Mas valoro el seu lideratge seriós, irreprensible, eficaç, responsable i internacional. De la seva proposta, un calendari precís, possible, homologable, i una llista inclusiva transversal.
No m’agrada tant el punt de “neutralitat” que sembla posar distància a l’hora de reclamar el vot dels ciutadans. Clar que s’ha d’acceptar el resultat democràtic, però caldrà arromengar-se i recolzar molt l’opció del sí !
b) Del President Junqueras valoro el seu lideratge inclusiu demostrat, irreprotxable, incorruptible, social i pedagògic. De la seva proposta valoro la necessitat d’accelerar al màxim possible el “tempo”, d’aprofitar el moment guanyador present. De focalitzar l’energia en tots els estrats socials.
No m’agrada tant la tria partidista per a les properes eleccions al Parlament que han de tenir lloc a la primavera. Clar que la societat és diversa, però ara cal mobilitzar-la unívocament.
Em sembla a mi que l’un podria cedir en el calendari (no divuit mesos a partir de les eleccions del primer trimestre 2015, sinó comptar-los a partir del 9N2014). Per tant , l’abril del 2016, si tot ha sortit bé, passaport català a la butxaca!
L’altre podria cedir en la multiplicitat d’opcions. Per un cop, anem tots a una. I més si volem incloure tant de gent de la societat civil. Per què hem d’obligar les persones rellevants, els professionals experts, els membres de la societat civil a qui tothom reclama que facin un acte de generositat i compromís, per què els hem d’obligar a que triïn unes sigles en concret?
S’entén la visió de Mas (no vol perdre unes eleccions). S’entén la visió de Junqueras (no vol deixar de guanyar unes eleccions). Però, i la visió de tots nosaltres, s’entén? : No ens importa massa, ara mateix, la representació partidista al Parlament de Transició/Concentració. No ens importa massa, ara mateix qui guanya les eleccions entre els sobiranistes, sinó si el sobiranisme guanya les eleccions, i doncs, la independència.
Ja ens importarà la representació partidista al Parlament Nacional quan s’hagi de concretar la Constitució, i aleshores sí, que la Constitució Catalana sigui un pacte que reflecteixi la diversitat ideològica del país.
– Prioritats:
A les properes eleccions cal assegurar la implicació de tots, la victòria, i un Parlament i Govern de Transició / Concentració.
Després, en clau partidista, ja hi haurà les municipals, i després, cada quatre anys, unes eleccions ideològiques dreta/esquerra.
A uns els demano una mica més de pressa, als altres una mica més de paciència.
S’entèn això, companys ? 😉
– Conclusions:
Sí, els catalans som un cas. Esperem que aviat, siguem un cas normalitzat. Tan “especial” com pugui ser Àustria, Dinamarca, Holanda, Suècia,Noruega, Suïssa, Finlàndia. Quan ho aconseguim, farem una ullada cap al passat, veurem la nostra dependència a l’estat espanyol, i ens semblarà tan arcaic, tan estrany a la nostra realitat, i tan incomprensible que no reaccionéssim abans!
I aleshores, sí, acceptarem que els catalans hem estat un cas.El cas dels catalans .The catalan case. Cas tancat. Perdonarem els anglesos (si ara ens faciliten el reconeixement internacional). El passat és passat.
I davant nostre tindrem un present, -i un futur-, per omplir com bonament sapiguem, i , com va dir el poeta, ” via fora, que tot estarà per fer, i tot serà possible.”
Ja que això va de veure qui entén què i qui entén a qui, diré què és el que no entenc jo:
Si tenim tot això que es diu que tenim al començament de l’article, com és que encara no som independents?
3 possibles respostes:
1.- En realitat no tenim tot això que es diu que tenim.
2.- A algú li agrada anar donant moltes voltes perquè això que tenim no ho puguem arribar a gaudir mai.
3.- Algú a qui no agrada això que tenim ni això que volem li està contínuament bufant a les orelles a l’algú del punt 2 perquè s’inventi el que vulgui perquè sembli que vol el que volem però que no ni puguem arribar mai i, si pot ser, fent veure que és culpa dels altres.
Conclusió: si algú vol eleccions que les convoqui ja d’una punyetera vegada i si no les vol que ho digui i no les convoqui. Que si vol declarar la independència que la declari, però si no la vol declarar ara que s’aparti, que ja ho farà algun altre més ben disposat. Però, si us plau, que no ens maregi més ni ens vulgui fer combregar amb unes rodes de molí tan gastades que ja no serveixen ni per esmicolar el blat.
A voltes també voldria ser tan contundent com tu. Ja n’hi ha prou de tant de seny.
Però a voltes, també penso que la meitat dels catalans, més o menys, han viscut la dictadura franquista. I molts d’ells l’han patit directament o indirecta. Per tant, també cal empatia per tots aquells que han tingut por, sinó terror, per qualsevol projecte sobiranista que signifiqués altre cop violència física.
Tenint en compte això, i que fins a 2010, quan la declaració contrària del TC respecte del Estatut, no es va mobilitzar una quantitat rellevant de gent, prou ràpid que hem anat.
Pensem que fins aleshores ERC, i la suma d’extraparlamentaris, és a dir els independentistes no arribàvem al 20%. Ara ja estem al llindar de la majoria absoluta. Tant malament no ha anat, oi?
El pols que hem de fer contra un estat ja consolidat, amb recursos nets i bruts contra el procés, i demogràficament set vegades més fort que nosaltres, és prou complicat com perque ens arrisquem a plantejar-lo abans de tenir prou “múscul”.
Depèn de Mas i Junqueras, bàsicament. I de la força de la societat civil per acabar-los de convèncer que ara cal anar colze amb colze.
És la meva opinió.
Opinió que admeto de la mateixa manera que admeto la major part de l’article. Però experimento unes ànsies compulsives de reaccionar contra la ira furibunda que s’ha desfermat contra la conferència de l’Oriol Junqueras. I com que en el teu article no hi apareix, aprofito per desfogar-me en un ambient que no sigui directament hostil. D’acord que la presentació de la conferència podia haver estat una mica més considerada amb la presència del MH President i amb la seva idea, però tampoc n’hi ha per tant. Al cap i a la fi no és cap barbaritat que cadascú exposi les seves visions i, a partir d’aquí, busquin com ho acoblen. Si l’Artur Mas va dir ell mateix que era una proposta personal, per què tothom s’ho ha de prendre com la Bíblia en vers? Ara tenim dues propostes diferents, què més podem demanar?
Però em cansa molt que cada vegada que s’ensumen eleccions passi el mateix, es posa en marxa la maquinària comunicativa de l’entorn de Convergència –molt ben introduïda a tots els mitjans excepte alguna honrosa excepció– i tot el que no és ells no val per a res i s’ha de destruir costi el que costi. Quin fàstic, no?
Francesc, espero que una exposades les dues posicions, els dos s’asseguin, parlin, i arribin a un punt intermig.
Aquests darrers mesos he estat treballant a l’ANC territorial, i la veritat és que no hi ha hagut problemes en les discussions. En les reunions ningú es definia com a convergent o d’esquerra. Però està clar que parlant, era fàcil deduir-lo. Doncs bé, es discutia, si calia es votava i punt.
Està clar que tampoc no ens hi jugàvem res de personal, ni seients ni res. Però en tot cas les discrepàncies ideològiques eren raonades, amb voluntat de sumar, i els egos estaven continguts.
Si fos possible, els líders ens haurien d’imitar.
Després a les municipals, i en el moment de redactar la constitució, està clar que hi haurà uns projectes més liberals, i uns de més progressistes. Res que no es pugui acceptar, triar, i eventualment, canviar.
I moltes gràcies per la teva reflexió.