Memorandum

Temps que fins fa poc ens ha anat a favor per convèncer els indecisos a partir de:
pluja fina de persones , d’actuacions i de notícies que anaven normalitzant la paraula tabú “independència” ;
bon rotllo entre protagonistes del repte, polítics i sobretot ciutadans mobilitzats;
desmentiment empíric de radicalismes i exclusions anunciats pels adversaris;
i efecte cavall guanyador quan una idea il·lusionant abraça una massa crítica.
Resultat, el clímax del 9/N mèrit d’ANC,Òmnium,AMI, i en segon terme dels partits.

Temps que comença a escolar-se i es converteix en compte enrere, entre retrets i falta de confiança, per tactisme de partit i sectarisme ideològic. I ja no juga a favor nostre :
la mínima recuperació macro-econòmica espanyola ;
el tancament endogàmic dels estats europeus davant l’amenaça gihaidista o d’altres antieuropees;
l’efecte de cavall perdedor quan apareix la desunió entre els companys de viatge que defalleixen.

Per tant, i malgrat que en visióen termes històrics s’ha avançat molt (només fa 5 anys de la mani de 10/7/2010, punt d’inflexió real de la transversalitat sobiranista, -poca broma passar d’un 20% a un 45/50 %  de recolzament social sobre un tema tan complex- ),  des d’ara mateix cal evitar un altre pic en què la tendència sigui de davallada social en el suport a l’estat propi.

Dues reflexions:
Toca tornar a confiar mínimament amb qui vol el mateix objectiu final, i aconseguir un punt de trobada quant al mitjà per arribar-hi. Perquè el repte és majúscul. Constituir-nos en un estat independent. És fer el pas endavant que mai abans s’ha fet.
Tocar afegir un punt de mala llet en tant de discurs en positiu. Fins ara hem negat amb fets i amb paraules el discurs de la por dels espanyolistes, pel que fa a la viabilitat d’un estat català. Potser és el moment d’incorporar també nosaltres alguna dosi de por cap als indecisos en el sentit de la inviabilitat de l’estat espanyol com a estat modern, progressista, social i pròsper.
Tenim un reguitzell de rànquings internacionals que ens recolzen en aquesta visió desmoralitzadora d’Espanya. Potser toca fer-los evidents.