Cadascú tindrà les seves raons per voler un estat català propi.
Jo les exposo aquí, parafrassejant el títol d’un poema de l’escriptor i diplomàtic xilè Pablo Neruda, 20 canciones de amor y una canción desesperada.
1a. Llibertat. Innegociable.
Al segle XXI, a Occident, a Europa, dins la UE, en la nostra societat moderna, civilitzada i pròspera (sí pròspera malgrat els darrers anys) en la qual vivim, la llibertat ha de ser al capdamunt de l’escala de valors. També la justícia, la seguretat, la equitat, el benestar. També. Però per damunt de tot, la llibertat.
Ho diu Carles Riba a la seva Elegia de Bierville, Glòria de Salamina vermella : “El que fou necessari i bastava, és que / uns homes sentissin / com no hi ha fast més dolç que ésser i / gustar-se un mateix: / simplement, subtilment, sabessin com / no hi ha inútil / cap esperit, si creix lliure en la seva / virtut.” ; i també ho diu la llegenda pintada en gòtic a les parets del mur, al pati interior del Basel Rathaus (Ajuntament de Basilea) : “Freiheit is hoher als gold und silber.” (La llibertat és en un lloc més elevat que l’or i la plata)
Per tant, una raó de llibertat!
2. Democràcia. Exemple escocès.
A l’Europa del s.XXI, la democràcia, la voluntat pacífica, justa, majoritària de la ciutadania ha de prevaldre sobre qualsevol reglament, sobre qualsevol altre consideració política. El moviment de fronteres, tot i provocar incerteses, ha de ser acceptat si així ho desitja una majoria d’un estat que ho reclama de forma pacífica i organitzada. Les molèsties , la dificultat en la gestió, danys col·laterals que en derivin, han de ser un mal menor en relació al respecte pel que decideix una ciutadania responsable.
També la decisió sobre el divorci, l’avortament, la pertenència a una organització supranacional, i d’altres consultes realitzades, no han estat innòcues, també han suposat un trasbals econòmic, administratiu, social, i també han pogut dividir la societat. Tot i això no es posa en dubte que el fet d’escoltar la veu dels ciutadans informats sobre els pros i els contres d’un assumpte és una actuació prioritària d’un govern.
Més. El professor universitari Xavier Sala i Martin, en la conferència de Davos d’aquest any, es va encarar a Durão Barroso , en aquell moment representant de la UE, per recriminar-li la seva defensa de l’statu quo actual, com si aquest fos la situació perfecta, com si vingués d’un mandat diví. Ha estat el contrari, li recordà. Els estats actuals provenen de guerres i descendències històriques. Per tant, han estat constituïts per mitjà de la sang, o del semen. En qualsevol dels dos casos no hi ha hagut la voluntat del poble per entremig, sinó la violència o l’atzar genètic. Ha de ser així en el s.XXI? No resulta arcaic aquest fundament a l’hora d’establir un model d’organització social? Si a uns extraterrestres se’ls expliqués que als països civilitzats es fa servir la democràcia i els vots per a qualsevol consulta, incloent canvis de govern, excepte per canviar les fronteres dels estats, en què s’utilitza la guerra, no seria una explicació incoherentment sagnant ?
Més. En els darrers anys, la democràcia , el parlamentarisme, la negociació s’han fet servir per decidir la independència d’Estonia, Letonia, Lituania, i no va suposar cap conflicte bèlic. També la secessió d’Eslovàquia respecte de la república Txeca, el divorci de vellut, s’anomenà.
En canvi, per decidir la constitució de Kosova, de Bosnia-Herzegovina, d’Ucraïna (amb tot el conflicte a l’est, i a Crimea), – i ja no dir fora d’Europa, amb el Sudan, Líban,Iraq – s’ha utilitzat la força de les armes, amb resultat de morts i devastació.
Què ens convé més? Què és èticament i socialment més convenient? Està molt clar, no ? Què pot significar una secessió democràticament votada, en termes d’exemplaritat pacífica davant de la comunitat internacional?
Per tant, una raó de democràcia!
3. Dignitat Irrenunciable. Si una societat es considera autònoma, i té consciència nacional, vol dotar-se d’estructures d’estat, ha de poder escollir no estar subordinada a una altra amb diferent consciencia nacional. Mereix esdevenir inter-dependent, associar-se en llibertat, en dignitat, amb veu i vot propi en altres organitzacions supra-nacionals, com ara la ONU, la UE, la OTAN.
Tan senzill com això. Tan difícil com això. Com els cantons suïssos el 1291 en què va iniciar-se la coalició de tres cantons, per constituir-se en confederació. I la incorporació progressiva fins arribar al nombre de 24 cantons actuals. Al Ticino parlen italià, a Ginebra i Lausanne en francès, a Berna i a Zurich en alemany. Però a tot arreu he vist la bandera blanca i vermella de la confederació plantada als jardins de les famílies. Això sí que és unitat en la diversitat, com resa la llegenda de la UE.
Així, voluntàriament, respectant la diversitat.
A Espanya , la diversitat es penalitza. Hi ha casos que han suposat malestar , desànim i/o amenaces pels artistes, esportistes, professionals que han fet públic el seu sentiment nacional.
Recordem els casos dels esportistes que ha problemes, per fer explícit el seu suport a les seleccions catalanes: futbolista del FCB Oleguer Presas , la gimnasta Mélodie Pulgam, el waterpolista Jordi García (CNMataró) , la nadadora Clàudia Dasca, olímpica Londres2012, els ciclistes Dani Comas i Anna Ramírez, els corredors de muntanya Kilian Jornet i Núria Picas.
Recordem les traves, les pressions i els boicots per part de les federacions espanyoles de hockei sobre patins , a Fresno 2004, de soccervolley 2009, de rugbi a París 2014, de rugbi-touch a Gal·les 2014, El 1940 la dictadura franquista va obligar a la Federació Internacional de Rugbi a expulsar la Federació Catalana, una de les fundacionals i més antiga que l’espanyola. Ara, 75 anys més tard, la Federació Espanyola de RugbiTouch obliga a expulsar de la FIT la Federació Catalana, també fundacional i més antiga en aquesta varietat del rugbi. Han passat setanta-cinc anys, hi ha hagut transició a la democràcia, però els tics centralistes, excloents es mantenen a l’estat espanyol.
També hi ha una altra classe de dignitat. La que han de presentar els càrrecs electes. I sovint no ho fan. Només calen uns pocs ingredients, sentit comú, decència, intel·ligència. I manca de cinisme. Per exemple: 21.11.14, entrevista a Miguel Sebastián, exministre d’Indústria amb president Zapatero, diu “La clàusula de la indemnització del Castor la vaig heretar de l’equip de govern anterior. Jo entre el 14 d’abril i el decret amb aquesta clàusula s’aprova al maig. La clàusula ara, a posteriori, no m’agrada, però en aquell moment tenia el vistiplau de tots els serveis jurídics. Si es llegeix bé, la clàusula diu ‘en cas que la planta estigui operativa’, i aquesta planta no ha estat operativa, per tant el govern actual no ha fet ús correcte d’aquesta clàusula.”
Caram ! El PSOE dóna el vist-i-plau a la clàusula, i el PP l’executa. Es reparteixen les culpes. I nosaltres els ciutadans ens repartim el deute. Molt edificant!!!
Això és el que no pot ser en un estat transparent , equitatiu, i europeu, en el s.XXI.
Així doncs, per la dignitat!
4. Prosperitat nacional i ciutadana La raó de ser d’un estat
Ha d’estar garantida un mínim de benestar econòmic, de prosperitat, tenint en compte els impostos que paguem. Sigui Renda Mínima, sigui una xarxa social de protecció. Cal un govern seriós i eficient. Empreses solvents i productives. Ciutadans responsables i qualificats.
Anem sobrats? No ho sé. En tot cas en tenim malgrat totes les dificultats. Tenim ciutadans, un bon percentatge, que simultàniament a part de preocupar-se del seu dia a dia quotidià, dels seus afanys laborals, empresarials, professionals, familiars, també s’involucren en el teixit social, en l’entorn. Quantes entrevistes a la Contra de LaVanguardia no hem llegit sobre metges que part del seu temps de vacances el destinen a viatjar a un país subdesenvolupat per operar o curar gratuïtament els desafavorits? Quantes ONG’s, Associacions no hi ha a Catalunya que directament o indirecta ajuden i integren qualsevol persona que s’apunti o que ho necessiti?
Són dos exemples, per no mencionar la meravellosa capacitat de convocatòria i d’organització demostrada per Omnium Cultural i Assemblea Nacional Catalana. I amb les associacions que donen suport al treball per anar bastint una millor societat: El País que Volem, Justícia i Pau, Sobirania i Justícia, Plataforma per la Llengua, Fundació Progrés de la Cultura Catalana, Universitat Catalana d’Estiu, Fundació Carta de la Pau, etcètera.
Tenim bona gent, i no hem de patir -excessivament- pel nostre futur.
Així doncs, per aconseguir una prosperitat, un benestar integral per a tota la societat.
5. Declaracions i actuacions espanyoles. S.XVII fins a s.XIX. Vé de lluny, això
Del llibre El gran llibre per la independència. Francesc Ferrer i Gironès. Columna, 2005
“Son los catalanes aborto monstruoso de la política. Libres con señor; por esto el Conde de Barcelona no es dignidad, sino vocablo y voz desnuda.” Francisco de Quevedo a Rebelión de Barcelona(1640-1643)
“Els castellans, per la seva banda, senten una aversió insuperable cap als catalans. Es creuen que són els únics bons súbdits del rei d’Espanya i s’imaginen que si sa Majestat està contenta amb els altres serà en perjudici seu, perquè volen ser els únics posseïdors de tots els càrrecs i dignitats dels país que dependen de la monarquia hispànica.” Comte de Marcin en passar informació a Lluís XIV, 6 d’octubre de 1701.
“El rey los quiere dejar más esclavos que no están en Castilla, que a más del quinto de los hombres quiere el rey quedar-se con todos los derechos y entradas de ciudades y villas de Cataluña, extinguir la Diputación, las casas consulares y la Audiencia con introducir chancillerías, corregidores y alcaides como la Castilla.” Carta d’Antonio Gandolfo, brigadier de les dues Corones i governador de Puigcerdà. Informe de 14 juliol de 1713 al secretari d’estat José de Grimaldo, a Madrid. (Archivo Histórico Nacional)
“El rei, el meu nét, [Felip V] declara que vol reduir els catalans per la força, assetjar Barcelona, castigar els pobles rebels. Rebutja les instàncies que hom ha fet a favor seu, i tot just ha declarat la seva resolució, sense esperar ni tan sols si li puc donar el socors que m’ha demanat, es veurà obligat a mantenir el bloqueig d’aquesta plaça, (…) hauria estat prudent mostrar que tenia presents les instàncies de la Reina d’Anglaterra i buscar un pretext honorable per retornar suaument els catalans a llur deure. Era millor tenir-los per súbdits respectant-los els privilegis, que tenir-los per enemics i estar exposat als moviments que poden néixer d’un dia a l’altre a les províncies veïnes.” Carta del rei de França Lluís XIV al marquès de Bonnac datada l’11 de setembre de 1713 (Ministeri d’Afers Exteriors, París, Correspondencia Política, Espanya).
“Dos condiciones innatas tiene la nación catalana, que van cobrando fuerzas según la edad, y están contra S.M. en esta ocasión. Digo que están contra V.M. porque hay imposibilidad para destruirlas por haberse hecho segunda naturaleza ; pero para vencerlas, cuando esté de parte de V.M. la más acertada prudencia. Es la primera que los catalanes mantienen con constancia el afecto que reciben. La segunda el ser idólatras de sus privilegios, con unos como visos de República en su media libertad, que si no la han logrado entera, no se dude que lo han pretendido.” Carta del militar José de Carrillo, comte de Montemar a Felip V de Castella, després del Tractat d’Utrecht.
“El genio de los naturales por lo general es, como siempre ha sido, amante de la libertad, (…) Son también apasionados a su Patria en tal exceso que les hace transtornar el uso de la razón y solamente hablan en su lengua materna, y ningún común hasta ahora escribía si no es en catalán, sin practicarse el uso de la lengua española.” Informe que va passar l’intendent José Patiño des de Catalunya, el 1715, als membres del Real y Supremo Consejo de Castilla, els quals l’hi van demanar per poder elaborar el Decret de Nova Planta . Archivo Histórico Nacional, Madrid.
“La porfiada tenacidad de los catalanes en esta última ciega rebelión suya, abrió el camino a imponerles la ley, que conquistados por la fuerza de las armas y castigada con ellas su inobediencia y osada resistencia, sujete sin violencia sus inquietos, belicosos ánimos, rinda su dureza y obstinación con templanza, y su buen uso vaya desterrando el odio y aborrecimientgo conque siempre han mirado la sujección a otra ley que la de sus usáticos, costumbres, constituciones, privilegios y fueros, cuya práctica e inteligencia y la vana presumpción de conservarlos , con la temeridad de sacrificar su vida y honor , por no ver perdida ni disminuida su nociva libertad.” Reflexions del plenari del Real y Supremo Consejo de Castilla, en el moment d’elaborar el Decret de Nova Planta, 13 juny de 1715. Archivo Histórico Nacional, Madrid.
I finalment, la famosa providència adreçada als representants espanyols que havien de governar Catalunya:
“Ha de observar con cuidado si hacen juntas o salen a los montes vecinos de los lugares. Ha de hacer guardar puntualmente no se junten gremios, ni consejos sin su asistencia, o la de la persona que diputase. Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto , sin que se note el cuidado.” Instruccions secretes redactades des de Madrid per José Rodrigo Vilalpando, i lliurades als corregidors que havien de venir a Catalunya. Archivo Histórico Nacional, Madrid.
Així doncs, per no oblidar qui no ens vol bé.
1851
“¿Somos acaso los catalanes una raza de hombres maldita, vagabunda y turbulenta? Las províncias catalanas, ¿son acaso unas províncias conquistadas? Salvador Maluquer, diputat, en el Congreso de Diputados queixant-se de l’estat de setge i la impunitat de la Capitanía General a Catalunya.
1843
“Proponemos la desaparición de la exótica industria algodonera catalana, ya que hay que sangrar Barcelona para salvar España.” Antonio de Seoane, senador , 20 març 1843
“La tentativa, la idea solo, por remota que sea, de querer convertir la organización meramente provincial y local, la descentralización administrativa[…] en una especie de federalismo, a la manera del federalismo austro-húngaro, despedazando esa misma gloriosa unidad nacional que se invoca, Ah! eso no, jamás […] Si por desgracia se planteara, esa es una cuestión sobre la cual no cabe la más remota inteligencia; no, sobre esa cuestión no cabe discutir” Antonio Cánovas del Castillo, president del Consell de Ministres, 27 de març de 1885.
“Los catalanistas, ya sabe todo el mundo […] no tienen calidad para dirigir mensajes a S.M. la Reina. […] Sea lo que sea, esa extravagancia de una minoria insignificante, es un delito”. Cristino Marcos, president del Congrés de Diputats el 1888, responent al Missatge, escrit de la Lliga Catalana a la Reina regent Maria Cristina, en motiu de la inauguració de l’Exposició Universal de Barcelona. (Aquest Missatge, escrit en català, recordava la situació anterior a 1714, la Nova Planta, demanent la restauració de les antigues Corts i que aquestes siguin les encarregades de votar el pressupost i decidir la contribució a les despeses generals de l’Estat.
6. Declaracions i Actuacions espanyoles s.XX .
Del llibre El gran llibre per la independència. Francesc Ferrer i Gironès. Columna, 2005
“Art 4. El art. 248 del Código Penal queda adicionado en la siguiente forma : ‘Con las mismas penas [presó major] serán castigados los ataques a la integridad de la nación española o a la independencia de todo o parte de su territorio, bajo una sola ley fundamental y una sola representación de su personalidad como tal nación.” Modificació del Codi Penal va ser signada per Francisco Silvela i per la reina regent el dia 1 de gener de 1900. Per primera vegada l’estat espanyol col·loca l’independentisme al codi penal.
“Aunque tres veces negado, el separatismo existe en Cataluña; pero lo que los separatistas no saben es que en caso de obtenerlo, la libertad que por tan torcidos medios lograse Cataluña, serí la misma que creen alcanzar esos infelices que para escapar a sus desdichas pretenden hacerse libres pegándose un tiro por debajo de la barba. Afortunadamente para Cataluña, el separatismo es en ella escaso, y no tiene ni siquiera ambiente que respirar. Si lo tuviera, sería cuestión, sencillamente, de aplicar a los separatistas los artículos del Código que penan el delito de traición, y punto concluido.” Aurelio Ribalta, escriptor gallec y teòric del regionalisme, que va escriure el llibre Catalanismo militante, Madrid, 1901.
“El descontento en Catalunya es antiguo y arraigado, habiéndose extendido en los últimos años de un modo que no se podia presentir. No puede negarse que, durante las últimas revueltas, se ha gritado allí ¡muera España! Si el número de los que así gritaron era escaso, también es cierto que la mayoría que no se opuso a esas demostraciones. La experiencia nos demuestra que en Cataluña hay pocas simpatías por el resto de España, y sobro todo por Castilla. El himno nacional no puede tocarse sin producir manifestaciones.” Paràgraf de la carta apareguda a Vossiche Zeitung, Berlin, la qual va ser traduïda i publicada a La Época de Madrid, 1901.
“Debate vendrá sobre ello, para demostrar a sus señorías que esas Bases de Manresa son la desintegración del suelo nacional, la ruptura de vínculos que los siglos, la sangre y la naturaleza han anudado indisolublemente, el mal más grave que se puede producir, son, como decía el sr. Maura, el desquiciamiento de la Patria española.” García Prieto , Ministre de Governació liberal, a la sessió del ple del Congreso de Diputados, 22.11.1905.
Així, perdonem però no oblidem!
7. Declaracions i actuacions espanyoles actuals s.XXI
2015
El setmanari britànic ‘The Economist’ constata en un article que “Espanya s’enfronta a un any de política de confrontació,amb diverses eleccions que podrien portar canvis dramàtics en la forma en què el país és governat”, i avisa que “la Constitució, que ha apuntalat la democràcia des de 1978, no pot sobreviure en la seva forma actual”. Així, assenyala que el president espanyol, Mariano Rajoy, i el seu partit de centre-dreta aviat podrien trobar-se lluitant en dos fronts alhora: tractar de salvar Espanya de la desintegració si hi ha eleccions anticipades sobre la independència a Catalunya; i lluitant per evitar que el PP es desplaci fins al tercer lloc en les eleccions municipals i regionals del maig”.
2014
“Votar en urnas de cartón es peor que tercermundista, es como practicar sexo con una muñeca hinchable, una depravación” Santiago González, ElMundo, 5.11.14
“No habrá referèndum, ni consulta. Habrá colegios cerrados y catalanes queriendo votar. Para esto se han invertido millones de euros.” José Ma. Carrascal , ABC, 5.11.14
(per cert, 9,8Meuros, per a la consulta, 10,0Meuros –més o menys- per impedir-ho per part CNI)
“El proceso catalán no ha recibido ningún apoyo más allá de Perez Esquivel o Desmond Tutu, tan puestos en ‘bolos’ post-Nobel como desconocedores de la realidad del país.” Julián Cabrera, LaRazón, 5.11.14
…
“Imaginad que en una pareja hay uno que se quiere separar y el otro que quiere seguir unidos. Quien diriáis que está ganando si la pareja aesta en la fase de que no se hablan y se encuentran en los tribunales?” Iñaki Gabilondo, ElPaís 5.11.14
Desembre 2014
02.12.2014
Rafael Català, ministre de Justícia del govern espanyol equipara el procés independentista a Catalunya amb els moviments nazis i feixistes de l’Europa del segle XX. A part de la falsedat en la comparació (qualsevol que hagi assistit als actes , a les conferències, i a les reunions d’ANC, sabrà de què li parlo), hi ha la constatació que per ser ministre ¡de Justícia! de l’estat espanyol no cal demostrar un sentit d’equitat, d’equilibri personal, de capacitat intel·lectual i/o ètica. A part d’aquesta primera consideració, n’hi ha una segona. Aquest membre del partit de govern, ha estat recriminat per un membre del partit de l’oposició, o bé per qualsevol representant polític/econòmic espanyol, per qualsevol referent de la societat representada? Espanya té força problemes. I la desídia moral no és el menor d’ells.
Novembre 2014
25.10.204 Ministre espanyol de Defensa: “Em fa una mica de pena que es convoqui els catalans a aquest succedani de consulta” ; President de govern espanyol : “Què vol que ofereixi a qui convoca un referèndum? No vull que Catalunya retrocedeixi fins a l’Edat Mitjana” “Es pot parlar de tot, sempre que no sigui sobre la soberania nacional, la igualtat dels espanyols i la llibertat individual” ;
19.10.2014 J.A.Zarzalejos : ” Mas i la intoxicació de poder. […] L’exministre de Sanitat i d’Afers Exteriors britànic David Owen analitza les malalties i desequilibris de polítics molt il·lustres -de Lincoln a De Gaulle passant per Churchill, Roosevelt, Nixon, Ieltsin i d’altres- en els quals acredita patiments psíquics i físics en molts casos desconeguts i en d’altres només sospitats. A David Owen es deu la descripció d’un desequilibri emocional que pateixen alguns polítics -l’exemple més acabat hauria estat el de la parella formada per Blair i Bush a propòsit de la guerra de l’Iraq- que l’autor denomina síndrome d’hybris i que consistiria en aquell que afecta polítics que s’emborratxen de poder. (…) Artur Mas no ha ‘embogit’ com alguns han declarat hiperbòlicament, tampoc ‘no ha perdut el cap’ com amb èmfasi excessiu n’han suggerit d’altres. El president de la Generalitat pateix una intoxicació de poder que va començar a sorgir quan el 25-N del 2012 no va dimensionar correctament la seva derrota a les urnes (…) L’altre 9-N no deixarà de ser una performance que no estarà a l’altura de la Catalunya democràtica del 2014 i la llista única no es formarà perquè ERC no regalarà la seva energia, la seva potència i les seves possibilitats de victòria a una CDC triturada en la seva reputació per Jordi Pujol ni a un Mas amb data ja de caducitat.”
Jo pregunto: 1r. per què s’oblida del president Aznar quan posa en el grup dels intoxicats només Bush i Blair? 2n. per què assegura que el president Mas no va dimensionar correctament la seva derrota a les urnes , si ell ha acceptat la seva debilitat i per això sempre demana, en paraules i en fets, l’acompanyament dels altres partits en el procés de transició nacional? 3r. Per què el seu escrit va olor de confondre els seus desitjos amb la realitat?
28.09.2014 (centenars , milers de tuits) “Piqué, c…., no juguis més amb la selecció espanyola!” [el jugador del Barça havia demanat VOTAR !!!! només!!!!!]
11.09.2014 “L’independentisme va de capa caiguda.” Alícia Sánchez-Camacho, a les 21’00h d’avui, desprès de la V Catalana !!!!!!!!!
10.09.2014 “Respectar la Constitució espanyola és més democràtic que votar.” Soraya Saéz de Santamaría, vicepresidenta del Govern espanyol. Notícia a Diari AVUI
10.9.2014 “Aquí o penses com els separatistes o ets estranger a la teva terra.” Carme Chacón, exministra de Defensa espanyola. Notícia a Vilaweb
10.09.2014 “El TSJC obliga tres escoles a fer el 25% de les classes en català.” Notícia a Vilaweb.
10.09.2014 “La democracia consiste en votar: falso. La democracia consiste en que personas informadas participen en la vida pública, de acuerdo con las leyes que ellos mismos se han dado, a través de las diversas libertades políticas, entre ellas la de ejercer el voto. Pero sin libertad de expresión y pluralismo informativo no hay democracia, tal como visiblemente se palpa estos días en Cataluña.” Francesc de Carreras, professor de Dret Constitucional. Article a ElPaís
04.09.2014 El govern espanyol, per mitjà de la seva embaixada a Holanda, prohibeix la presentació del llibre Victus, d’Albert Sánchez-Piñol, traduït al neerlandès, a la ciutat de Utrecht.
s.XXI I si ho comparem amb el cas escocès, la desproporció ja és feridora, sagnant. Els anglesos, per convencer els indecisos de que votin No, i per tant de que es quedin dins la Gran Bretanya, els diuen : “Malgrat que vosaltres, escocesos, teniu la llibertat de decidir el vostre futur, us demanem que romangueu amb nosaltres, dins el Regne Unit, perquè junts anirem millor. Acceptarem la vostra decisió, i ens agradaría que fós de continuar amb nosaltres.”
Entre els signants, Sting, David Bowie, J.K.Rowling, Elton John, etcetera.
I el cap de setmana de 6/7 de setembre, a deu dies de les votacions, els representants polítics de Londres, han assegurat que si guanya el No, tindran un grau d’autonomia més gran. Res d’amenaces, ni recentralització. Probablement és un gest tardà i la processó va per dins. Però formalment és pacte i voluntat d’entesa.
Per tant, toca mirar endavant, i no voler anar amb qui no ens vol.
2012
“L’experiència negativa de l’Estatut va incrementar de manera molt nota ble el malestar català –com ja vam advertir en el seu moment- i la crisi econòmica l’està multiplicant. Amb diferents graus d’intensitat, sectors molt amplis de la societat catalana comparteixen avui la reclamació d’un nou marc fiscal i l’aspiració d’una sobirania catalana més important. Aquest és el sentiment imperant a la societat. Aquesta és la realitat i mai no s’ha de viure d’esquena a la realitat.” Editorial LaVanguardia 09 setembre 2012
8. Història Uns fets objectius
El que val és la voluntat present, lliure i pacífica d’una societat. Tampoc no cal fundar l’aspiració d’uns ciutadans en la història, centenars d’anys enrere.
Però si que cal conèixer els origens, per entendre el present.
Per exemple :
Del llibre Història de Catalunya (modèstia a part), Toni Soler, 1998
“La província Tarraconense -convertida en província eclesiàstica que encara perdura amb el mateix nom- va ser conquerida a finals dels segle V pel rei Euric, al capdavant d’uns 200.000 visigots, que es van instal·lar i es van fusionar amb la població autòctona. Euric tenia la seva capital a Tolosa, al sud de França, i sembla que la seva idea inicial no era fer un regne ibèric, sinó transpirinenc. Va ser el primer que va tenir aquesta idea, però no pas l’últim : com veurem més endavant, Catalunya sempre ha anat dubtant entre mirar cap al nord o cap al sud. Segles després, els comtes catalans també intentarien fer un únic regne català i occità, però els francs sempre ens ho van impedir.”
“Anys després els visigots estendrien la seva influència a tot Hispània i traslladarien el cap i casal a Toledo (554). L’an 673, el general Paulus es va aixecar en armes per formar un regne pirinenc escindit de la monarquia de Toledo. Aquest és el primer conflicte important entre centre i perifèria en la història d’Espanya. La revolta de Paulus va fracassar, però en aquells moments el regne visigot ja estava en hores baixes. Poc després arribarien els sarraïns, que ja eren els amos del nord d’Àfrica.”
“Els francs , amb Carles Martell al capdavant van aturar els àrabs a la batalla de Poitiers (732). Amb un exèrcit poderós i un estat sòlid (el que després s’anomenarà França) no van tarda en apoderar-se d’una part dels territoris catalans. El Rosselló, Cerdanya, l’Urgell, l’Osona…Barcelona (801). Aquestos comtats, sobretot amb Ramon II ja es van autogovernar (872). Anys més tard el comte Borrell II ja no va signar el document anual de vassallatge al rei franc. A partir d’aquell moment, de fet, els comtats catalans ja no depenien sinó d’ells mateixos.”
“Ramon Berenguer III expandí el territori ( entre 1080-1100) Ja rebia els impostos dels sarraïns de Tortosa i Lleida i incorporà Besalú, Cerdanya i la Provença. Va actuar com un autèntic rei, va obtenir la seu eclesiàstica per Tarragona, i va firmar tractats internacionals. Va desembarcar a Mallorca. En alguns documents de l’època ja apareixia el nom de Catalònia per designar les terres del comte de Barcelona. El català ja es parlava als carrers i als masos, i es coneix un fragment de la traducció al català adel Forum Iudicum, el vell codi penal visigòtic, al seu torn derivat del codi romà. ”
“El seu successor Ramon Berenguer IV es va casar amb Peronella, filla del monarca-monjo Ramir d’Aragó, i inicià i consolidà la Corona Catalano-Aragonesa (1137).”
Fem una el·lipsi i ens saltem Pere I, Jaume I, Pere III, que incrementaren i consolidaren els territoris amb jurisprudència catalana fins Grècia, passant per Nàpols. També els almogàvers ,que terroritzaren el mar i la costa mediterrània. L’imperi català en l’esplendor. Ens estalviem la fi del casal de Barcelona, amb la mort sense descendència de Martí I (1395-1410) , bé, el seu fill mort Martí el Jove.
Centrem-nos en la tradició catalana del pacte -de la noblesa catalana, no ens enganyem, que els pagesos i els artesans amb prou feines sobrevivien-. “Hi ha una mena de monarquia parlamentària en una època de reis dictadors, però les constitucions i els privilegis que invocaven les Corts eren l’eina per al manteniment de situacions socials injustes. A la guerra civil catalana (1462-1472) la Generalitat es va enfrontar a un rei poc respectuós amb les constitucions del país, però els pagesos i les classes baixes van fer costat al monarca, castellà, que apareixia com a únic aliat davant els abusos de les classes altes.”
Alfons el Benigne veia aquesta tradició pactista: ‘El nostre poble és franc i no subjugat com és lo de Castella, car ells tenen a nos com a senyor, e nos a ells com a bons vassalls i companyons.”
El rei Martí l’Humà ho va dir amb gran vehemència a les corts de Perpinyà (1403) : “Qual poble és en lo món que sia així de franc de franqueses e libertats e que sia així liberal com vosaltres?” Martí era un rei català i acceptava aquesta realitat, que provenia d’una herència secular. Després d’ell, es va entronitzar la dinastia castellana dels Trastàmara (Compromís de Casp, 1412), que havia begut d’una altra tradició : ‘Ley es lo que manda el rey’.
1909 L’inventor de l’esperanto, Ll.Zamenhof, assisteix a Barcelona al Congrés Universal Esperantista
1939 Una ordre del governador civil de Barcelona prohibeix l’ús públic del català, i fixa 11 dies per a l’eliminació de rètols i escrits públics en aquesta llengua.
I passem de puntetes pel s.XX : el 1914 i la Mancomunitat de Catalunya de Prat de la Riba ; i el1923 amb la dictadura de Primo de Rivera ; la prohibició “de utilizar el catalán en las apotecas y en las escuelas”; i el 1931Companys i Macià ; i el 1936 amb el cop d’estat del general Franco -això sí que va ser trencar amb la legalitat vigent!- ; la Constitució espanyola “votada también por los catalanes” ; i el cop d’estat de 1981 i “l’actuació democràtica i exemplar del rei Joan Carles” ; i l’última oportunitat per l’entesa catalano-espanyola, quan la conjunció astral va permetre un president socialista a Espanya, Zapatero, i un president socialista a Catalunya, Maragall, i l’intent d’encaix amb l’Estatut de 2005, el ribot de Guerra i la sentència política del Tribunal Constitucional.
La deslleialtat : el dèficit fiscal que no minva, i la falta d’infraestructures al nostre país , mentre ens raspatllen amb la lloança sobre la “tradicional laboriosidad de los catalanes.” L’AVE Madrid-Sevilla 1992, Fresno, 2004. La recollida de firmes de Rajoy contra l’Estatut, 2006. El Plan Hidrológico Nacional 2009. Les Balances Fiscals ‘alternatives’ 2013/14. La persistència d’una única línia ferroviària entre trams indispensables pel Corredor Mediterrani, València-Tarragona, mentre presenten a la UE deliris Trans-Pirenaics que els són tombats per Brussel·les per la total falta de criteri econòmic .
Deixem-ho.
L’aigua i l’oli. Insolubles.
9.Present Actualitat .
Per entendre l’actualitat, anem uns anys enrere. En concret cap el 2011. L’època de les vaques magres havia començat el 2008, i ja es lamentava algunes de les males pràctiques espanyoles -i d’altres països europeus-. Hi ha un article de Josep Piqué, ministre d’exteriors amb Aznar, conseller de indústria amb Pujol, que escriu a LaVanguardia, el 12.11.2011 : ” [ …] vejam que ha succeït amb els nostres veïns amb els quals compartim moneda comuna. Tres d’ells ja han estat intervinguts -Grècia,Irlanda,Portugal- i un altre -Itàlia- està passant per una situació que a molts els sembla insostenible. ” [… les lliçons que se n’extreuen són… ] : “Cal ser transparents i dir la veritat, la resposta política ha de ser seriosa […] Cal ser molt acurat amb els mecanismes que es trïin per sanejar un sistema financer contaminat per crisis immobiliàries. Estic segur que a tots els espanyols aquest tema ens sona d’alguna cosa. […] Cal generar creixement econòmic, si no, no es pot generar confiança a l’hora de tornar el deute esmentat. Nosaltres a Espanya, no tenim un deute especialment preocupant en volum. El nostre problema, avui, és una perspectiva de creixement escàs. […] Les reformes estructurals profundíssimes que el Govern espanyol ha d’emprendre són més necessàries que mai. I l’èmfasi només en les retallades és letal. Cal oferir expectatives de futur i que siguin equitatives. Cal fer política. […] I permeteu-me un comentari addicional. En aquest escenari, és on Catalunya s’inscriu. En més Europa i no en menys. En més federalisme fiscal i no en menys. En més renúncia a sobirania i no en més reivindicació d’aquesta sobirania. Si Espanya perd amb menys Europa, Catalunya perd amb menys Espanya i amb menys Europa.”
El que vull destacar de l’article (és evident que discrepo del seu veredicte final, tot i coincideixo amb el diagnòstic del problema) és un parell de comentaris. El primer, que al 2011, Piqué lloa que Espanya no té un deute preocupant. En aquell moment devia estar sobre el 70%. Ara està al 100%, ara si és molt preocupant. I resulta que era l’as a la màniga de l’estat espanyol, ja que en altres apartats, bombolla immobiliària, baixa productivitat, poca transparència comptes públics, participava de les males pràctiques denunciades de Grècia, Irlanda, Portugal i Itàlia. Per tant, Espanya està en una situació molt, molt preocupant !!
El segon aspecte a comentar fa referència a la confusió entre la reclamació catalana de més sobirania, amb menys Europa. Aquí s’equivoca, o vol equivocar-se. La tradició catalana històricament ha estat de més Europa, i ja n’hem donat moltes proves en aquestes 20raonsdedesamor… Més europa, volem a Catalunya, per participar-hi com un actor més, amb els mateixos deures i drets que els altres estats. Catalunya perdria amb menys Europa, és clar, però recordem que Catalunya aporta 1.000M d’euros a Brussel·les. Però el que no és cert que Catalunya perdria amb menys Espanya. I no ho dic jo, sinó els números i la realitat.
Notícia apareguda el 10/4/2013
Horizonte después. Així es titula el pla del CNI espanyol per fer fracassar el procés sobiranista a Catalunya, segons el setmanari Interviú. El coordina un coronel de la Guardia Civil, amb un pressupost de 10.000.000 euros, que han de servir per : finançar periodistes crítics amb el procés, subvencionar mitjans crítics, i divulgar dades negatives sobre dirigents catalans sobiranistes.
Avui en dia, què està passant i com s’està gestionant? Què està passant aquest 2014?
Qualsevol observador mínimament neutral constataria que l’animadversió, el desencís, la intolerància, la desconfiança, la deslleialtat, continuen. Com en tot conflicte la raó no la té una part al 100% i l’altra al 0%. Entesos. Però com en tot conflicte militar, la culpa no és repartida al 50% entre les dues parts. Sempre hi ha una part agressora i una part agredida, encara que després les dues parts siguin culpables. Entesos. Deixem la cerca de remordiment, d’expiació, de culpabilitat.
Afrontem la realitat. Catalunya i Espanya tenen un sentit històric de procedència divergent, i malgrat els esforços -alguns regeneracionistes pacífics, i d’altres de beligerància militar- no han aconseguit viure harmònicament en la Península Ibèrica. (Portugal tampoc no s’ha sentit en harmonia amb Castella/Espanya, i també es va independitzar).
Per tant, conscients del fracàs, i avisats de la probable pèrdua de prosperitat i dignitat en cas que el futur continuï com el present, decidim de provar un camí, una via diferent per tal de gestionar el nostre país. Sols, però no aïllats. Sobirans però solidaris amb la Unió Europea. Val la pena provar-ho, es digne d’intentar-ho, serà magnífic aconseguir-ho.
Per un present que és una oportunitat única.
10.Llei,Dret,Costums Codi Civil
Els codis, els usos, les costums, les tradicions. Quan han estat incorporades, assimilades, assumides i refrendades per llei o per repetició, esdevenen també marca indeleble que justifica una nació. Al mateix nivell que la llengua, la història, l’economia, i la voluntat d’ésser. En aquest punt, no m’allargaré, no és la meva especialitat. En tot cas, l’únic aspecte no aniquilat pel decret de Nova Planta de Felip V.
11. Model econòmic. Indústria. Petita i Mitjana empresa. Exportació
És el nostre, el que hem heretat, el que ens ha anat força bé, i el que dominem. Per tant, d’altres models econòmics, com ara el que predomina a la capital d’Espanya, ni són els nostres, ni ens van al nostre favor, ni els dominem. Si poguessin conviure els dos, potser es podria tirar endavant amb la “conllevancia”. Però la praxis demostra que quan va bé un l’altre no tant, i perquè vagi bé l’altre, els recursos del primer s’han de drenar.
No caldria viatjar en el temps fins al s.XVIII, per compilar els decrets i les lleis espanyoles que han afavorit Castella mentre menystenien Catalunya, però ho farem : després d’uns anys de regnat de FelipV, quan la indústria licorera floria a Tarragona, amb les exportacions d’ampolles d’aiguardent cap a Holanda i Anglaterra (que necessitaven begudes alcohóliques per suportar els llargs viatges transatlàntics, ja que l’aigua es podria), precisament llavors, per castigar Holanda i Anglaterra, va prohibir la venda d’aquest producte a les destil·leries de les comarques tarragonines.
I fins avui. Quan hi ha hagut un conflicte d’interessos, sempre, sempre el govern espanyol ha afavorit els interessos castellans, que no són neutres als catalans, sinó que són incompatibles.
Per tant, per decidir una política econòmica pròpia.
Hi ha molts autors que en parlen, -A.Pont, G.Bel, R.Tremosa , F.Ferrer, etcètera. Molts documents del Centre Català de Negocis, molts articles als diaris ElPuntAvui, Ara, LaVanguardia.
Pioners:
Tren Mataró-Barcelona 1848, el primer a Espanya.
Tramvia a vapor entre Barcelona i Sant Andreu de Palomar, el primer a Espanya.
12. Model social Cohesió.Inclusió
Serà la geografia? Serà la història? Probablement seran les dues. El fet és que el model social català porta gravat en marbre , indeleble la virtut de la cohesió. Potser de la necessitat n’hem fet virtut, potser sí. Però a fe de Déu que l’hem feta bé.
Exemples : Des de la majoria de catalans de segona generació -i alguns de primera- que s’han tornat sobiranistes, fins al respecte als noms estrangers -difícilment traduirem un Johan, o un Bernd, o un Nikolai per anomenar-los Joan, Bernat o Nicolau- , passant per la simbiosi de música, literatura i cinema que s’han fusionat per formar la cultura catalana. I sense oblidar la immersió lingüística, acceptada pel 99’99% dels catalans d’origen forani.
Revisant l’hemeroteca es podren trobar declaracions reveladores. I paradoxals. Juan-José López Burniol, notari català i tertulià i col·laborador en mitjans de comunicació, escriu el 2011, al diari LaVanguardia el 12 de novembre : “[…] Javier Gomà, jove filòsof espanyol tracta en les seves obres -Ejemplaridad pública, Ingenuidad aprendida-, ofereix reflexions ben suggeridores sobre la qüestió sobre les actituds de les societats occidentals, vinculades a l’economia i la política. […] això ens ha dut , en l’etapa de ‘capitalisme tardà’ que vivim -Alejandro Llano hi posa l’etiqueta de ‘totalitarisme permissiu’- a que donar a cada ciutadà una àmplia quota de gratificacions sensibles, a condició que no interfereixi, amb les seves ocurrències arbitràries, en els processos públics, que gestionen els experts designats i avalats pels grups de pressió dominants.”
Paradoxals perquè, aquesta reflexió, que comparteixo, està feta per lamentar que a Espanya, i a d’altres societats occidentals el ciutadà mig no s’impliqui més en política i senzillament delegui la seva responsabilitat de la ‘res pública’ en els representants elegits. Ho escriu el 2011. I en canvi, aquest 2014, quan la ciutadania catalana dóna mostres d’una participació activíssima en la cosa pública -votacions populars, ANC, associacionisme, pluralitat en el Parlament- el mateix autor i d’altres intel·lectuals afins, semblen oblidar aquestes consideracions, i la pertinença identitària a l’espanyolisme, els pesa més, i els fa escorar cap a la prohibició, cap a la por, cap al manteniment de l’statu quo.
Implicar els ciutadans lliures a votar per decidir el seu futur ; implicar la classe mitja perquè els seus afanys no siguin només conduïts pels polítics, sinó gestionats conjuntament per representants i representats !!!!!
També cal afegir el factor UE. En paraules de Joan Majó, exalcade de Mataró i exministre, enginyer de professió, afirma a l’Ara de 29.08.2014 : ” Europa (tant la UE en el seu conjunt com la zona euro) té una evident debilitat en el model que suposa la seva debilitat política. La contradicció que suposa haver establert un mercat únic i haver adoptat una moneda única però mantenint la fragmentació nacional en les polítiques econòmiques, laborals, fiscals, de recerca o energètiques disminueix extraordinàriament la capacitat d’actuació en el context internacional. És com voler jugar a Primera Divisió amb un equip dissenyat, ascostumat i preparat per jugar a Segona.”
D’això es tracta la democràcia en el s.XXI !!!!
13. Cultura L’art de viure. Viure l’art
Possible eslògan d’una campanya publicitària per a Catalunya. L’art de viure, amb imatges de la vida quotidiana a casa nostra. El comerç i la possibilitat de intercanvi ; la indústria en qualsevol de les seves vessants més productives i modernes ; el sector primari, agricultors, ramaders i junts, els guardians del nostre medi ambient rural ; la consumició de l’art per part d’uns ciutadans proactius, espavilats, curiosos. Viure d’una manera plena.
Gaudir de la feina productiva, del lleure creatiu , de la relació interpersonal enriquidora.
Viure l’art amb imatges de la creació dels artistes: la transgressió inconformista del creador que esdevé cultura a través de la seva visió i manipulació. En totes les seves formes: restauració, arts escèniques, producció literària, pintura i escultura, música, fotografia . L’esport, amb la seva triple significació : cohesió social, salut i projecció internacional. Els protagonistes anònims i les icones mundialment reconegudes.
Quina publicitat no seria llistar, maridar i exposar totes les icones culturals que tenim a Catalunya!!!
Josep Guardiola ; Ferran Adrià ; Germans Roca ; Carme Ruscalleda ; Dr. Joan Massagué ; Dr. Dexeus ; Josep Carreras ; Xavier Sala i Martin ; Jaume Cabré ; Juan Carlos Navarro ; Xavi Hernández ; Messi ; Johan Cruyff ; Jordi Savall ; Lluís Llach ; Joan Manel Serrat ; Albert Serra ; Vicenç Altaió ; Raimon ; Albert Sánchez-Piñol ; Jaume Plensa ; Mayte Martin ; Sol Picó ; Quim Monzó ; Josep Maria Flotats ; Manel Estiarte , Kilian Jornet , Joan Margarit, Ricardo Bofill, etcètera.
Ens imaginem un espot en què alguns d’aquests catalans universals dónen la benvinguda als turistes que arriben a Catalunya !!!!
Inclús es podria afegir en aquest catàleg d’artistes, una representació dels que ja ens han deixat :
Gaudí ; Miró ; Dalí ; Picasso ; Josep Pla ; Mercè Rodoreda ; etcètera.
Així doncs, per la nostra singular cultura!
14. Llengua La nostra àncora i flotador
Què dir de la resiliència d’un poble que ha sofert la voluntat anihiladora dels veïns més poderosos demogràficament i militarment, i que s’ha mantingut fidel, resistent, amant del seu idioma malgrat totes les adversitats?
No cal dir massa cosa. Només honorar els qui ens han servat els mots.
R. Llull, R. Muntaner, F.Eiximenis, la nostra època antiga daurada. I la nostra època contemporània daurada: Jacint Verdaguer, Pompeu Fabra, Frederic Soler, Joan Maragall, Valentí Almirall, Josep Maria de Sagarra, Carles Riba, Josep Carner, Joan Oliver, Màrius Torres, Joan Vinyolí, Vicent Andrés Esteller, Llorenç Villalonga, Josep Pla, Salvador Espriu, Joan Brossa, J.V. Foix, Joan Fuster, Mercè Rodoreda, Manuel de Pedrolo Miquel Bauçà, Jesús Moncada, Gabriel Ferrater, Baltassar Porcel, Montserrat Roig, Antoni M. Badia, Josep Maria Espinàs, Quim Monzó, Enric Cassassas , Bartomeu Rosselló-Porcel, Miquel Martí Pol, Lluís Llach, Raimon, Joan Manel Serrat, Jaume Sisa, Guillem d’Efak, Tomeu Peña, Maria del Mar Bonet, Marina Rosell. I la Rosa Sensat. I en Joaquim Maria Puyal. I els Manel, Els Pets, Sau, Sopa de Cabra, A.Puntí, Brams. I més, i més, i mes…
I els grups d’havaneres, i els ateneus, i les classes mig clandestines amb voluntaris, i les biblioteques i els premis literaris locals. I més, i més, i més…
15. Infraestructures Al servei de la societat i de l’economia
Anem a pams. Tres subjectes principals. Aeroports, Ferrocarrils, Carreteres. Obviem les infraestructures de telecomunicacions i energètiques. Quant als Ports, nomès recordar que aquest 2014 la ministra de Foment ha declarat que els ports que produeixen beneficis (els ben gestionats) com ara Barcelona, Tarragona “haurien d’ajudar a finançar els que produeixen pèrdues, i se’ls aplicarà una extracció del 50% dels seus guanys”, en una altra clara demostració de confondre solidaritat amb espoli.
Del llibre España , capital París. Germà Bel, 2010 : Xarxa ferroviària: ”La regla general seguida als principals països europeus va ser la de donar satisfacció a les necessitats del sistema productiu com a prioritat per a l’extensió de la xarxa ferroviària. Això va ser així amb independència de la combinació de públic i privat que es triés, com mostren els casos extrems de la Gran Bretanya, presidit per la iniciativa privada, i de Bèlgica, on el ferrocarril va ser construït només per l’Estat durant la primera dècada del seu desenvolupament. Els casos alemany i francès són mixtos en la dimensió entre públic i privat.
La implantació del ferrocarril a Espanya: experiències preliminars. Mentre començaven per fi les obres de la línia Barcelona-Mataró (amb capital privat), les de la línia Madrid-Aranjuez dequeien per insuficència de recursos econòmics. En aquest context, el 1847 el Govern central va emetre una Reial Ordre per tal que el Banc de San Fernando admetés en garantia les accions de l’empresa del ferrocarril d’Aranjuez, amb responsabilitat del Tresor Públic. Aquesta disposició no va ser aliena a la circumstància que el ministre d’Hisenda, el marquès de Salamanca, era a la vegada el promotor del ferrocarril beneficiari, el Madrid-Aranjuez. De fet, els promotors privats del Barcelona-Mataró van sol·licitar del Govern un benefici anàleg el juny i el novembre de 1847, però en totes dues ocasions els va ser denegat.
Les línies radials van ser sistemàticament privilegiades en la concessió de subsidis i ajuts públics. En primer lloc, perquè eren prioritàries en la primera extensió arran de la Llei General de Ferrocarrils de 1855, la de radialització. En segon lloc, com a conseqüèndia del sistema de subvenció d’una quantitat fixa per quilòmetre de línia, que es determinava en subhasta. En aquest context, les línies que tenien millors expectatives econòmiques, com les catalanes, eren objecte de més competència entre promotors, per la qual cosa la subvenció va arribar a zero en gairebé tots els casos. Altre cosa van ser, però, les línies prioritàries per llei, amb unes expectatives de rendibilitat pitjors però la construcció de les quals era políticament prioritària.
El gran volum de recursos públics compromesos ha portat autors com Gabriel Tortella i Jordi Nadal a considerar que la política ferroviària va perjudicar greument el desenvolupament de la indústria a Espanya en aquella època.
El disseny radial i la postergació de les línies transversals en el desenvolupament de les xarxes va ser una característica general de l’època. En paral·lel a la legislació general de ferrocarrils de 1855, i després de l’entrada en servei aquell any de la línia de telègraf Madrid-Irun, es va promulgar una llei general amb l’objectiu de construir una xarxa radial de línies de telègraf per comunicar Madrid amb totes les capitals de província, així com les fronteres de França i Portugal amb els territoris d’ultramar. L’estructura bàsica de la xarxa es va estendre en tan sols vuit anys, i segons Gómez Mendoza, “lo que significó una ventaja indudable para los madrileños, se convirtió en un serio inconveniente para las restantes poblaciones. En efecto, la falta de un enlace directo obligó a los telegramas expedidos desde ciudades como Barcelona, La Coruña, o Sevilla a transitar por Madrid.” La xarxa de malla hauria d’esperar fins al segle XX.
A Espanya, igual com va passar amb les carreteres del segle XVIII, en el cas del ferrocarril també es va complir de manera sistemàtica i massiva aquella premonitòria asseveració que va fer Adam Smith el 1776 en el sentit que quan no hi ha la preocupació per finançar amb el comerç la inversió en una obra pública, acaba passant que l’obra “porta a la capital de l’administrador de la província, o a la d’algun gran senyor a qui l’administrador considera convenient fer la cort.” I aquest va ser un tret distintiu de l’extensió de la xarxa ferroviària espanyola, no compartit per cap dels països europeus que van encapçalar el desenvolupament del ferrocarril a les dècades centrals del segle XIX. També ho és en l’etapa actual de desenvolupament ferroviari, marcada per l’extensió de l’AVE.”
Explica Enric Juliana a LaVanguardia ,edició digital de 25 d’octubre de 2014 :
“Duran Farell se convirtió en aquellos años en el hombre más dinámico de la economía catalana. Cuando tuvo muy avanzado su plan de gasificación de España, el Estado, a través de la empresa pública Enagás, expropio parte de la red. No querían que una empresa privada catalana tuviese un control tan fuerte sobre la distribución del gas. Apreciado lector, hay cosas que vienen de lejos.
La huella de Duran Farell es profunda. En estos momentos el 51% del gas que se consume en España proviene de Argelia. Hay otros nueve países proveedores gracias a una notable capacidad de almacenamiento en diversos puertos. El fallido y polémico proyecto ‘Castor’ debía ampliar esa capacidad de almacenamiento. Argelia es el tercer proveedor a los países europeos después de Rusia y Noruega. En la época del Gobierno Zapatero, las empresas Enagás y Gas Natural, presididas respectivamente por los ingenieros catalanes Antoni Llardén y Salvador Gabarró, remitieron a la Oficina Económica de la Moncloa informes sobre el papel estratégico que podría jugar España en caso de una crisis europea con Rusia. Miguel Sebastián, entonces director de la citada oficina, no les hizo caso. En aquel momento, España estaba adelantando a no se sabe cuántos países.”
Es pot dir més clar? Una altra actuació espanyola contrària als interessos catalans.
Xarxa d’autopistes: “El resultat més destacat que s’obté de l’anàlisi dels successius models de finançament d’autopistes és el següent: a la primera fase, caracteritzada per la implantació d’autopistes es tradueix en la creació d’autopistes al corredor del Mediterrani i a la vall de l’Ebre, els corredors més dinàmics i amb més trànsit de vehicles d’Espanya. El Pla General de Carreteres 1984-1991 es finança íntegrament amb els pressupostos, i en la selecció de prioritats es dóna primacia a la creació d’autopistes lliures als corredors radials que convergeixen a Madrid. En síntesi, a l’època en què domina el finançament per l’usuari -la demanda prospectiva-, l’incipient desenvolupament de la sarxa segueix un patró transversal. En canvi, quan el finançament pressupostari -l’Estat- n’assumeix el protagonisme, el desenvolupament de la xarxa adquireix un patró radial. És a dir, mercat transversal, Estat radial. […]
Aeroports : El model de gestió centralitzada i conjunta dels aeroports és el que va adoptar [l’Organismo Autónomo Aeropuertos Nacionales, precedent llunyà de l’actual AENA, creada el 1991] a imatge del que es va fer després de la Segona Guerra Mundial als països amb dictadura comunista, en què els aeroports estaven sota control de les autoritats militars. És també el cas dels dos únics països continentals d’Europa occidental (Espanya i Portugal) amb model centralitzat i conjunt de gestió, també sotmesa a control militar, coincidint també en l’altre cas continental de dictadura d’origen no comunista, el de Grècia.
A Europa els aeroports han estat considerats com a proveïdors d’un servei públic. […] En alguns països el govern central encara manté la titularitat i control de la gestió dels aeroports. En aquests casos, els aeroports solen ser gestionats de manera conjunta, “com si” es tractés d’una “xarxa nacional”.
Exemples:
La gestió centralitzada i conjunta existeix a Espanya, Estònia, Finlàndia, Lituània, Portugal i Romania. (Tots tenen, a excepció d’Espanya, un únic gran aeroport i un mercat aeri de dimensions reduïdes). La gestió híbrida existeix a Suècia i Grècia. La gestió individualitzada existeix a Alemanya, França, Gran Bretanya, Itàlia, Àustria, Bèlgica, Bulgària, Dinamarca, Eslòvenia, Holanda, Hongria, Irlanda, Letònia, Luxemburg, República Txeca i Eslovàquia. També es va adoptar a principis dels noranta en alguns països com Austràlia i el Canadà, que tenien un model centralitzat similar al d’AENA.
Per tenir cura de les nostres infraestructures, també.
16. Responsabilitat. Ciutadania Punició. Educació
Arribarem a una societat tipus nòrdica, en el sentit civilitzat del terme. Com Suïssa, com Dinamarca, com Suècia. Hi ha presons, i escàndols, i corrupció. Però la societat es protegeix, captura, aïlla la minoria que comet un delicte. La pressió social és alta per fer les coses en benefici de la comunitat. Potser la paradoxa és que al Nord han posat en pràctica la dita que ve del Sud : “Es necessita tota la tribu per educar un nen”.
17. Realitat Som on som.
S’ha de saber reconèixer un fracàs. La transició espanyola ha estat complexa. D’un costat ha tingut resultats positius. Després d’una dictadura de quaranta anys, que heretava la tradició dictatorial castellano/espanyola, que ratificava l’excepcionalitat dels períodes liberals en la governació estatal, se li ha de reconèixer un èxit per portar una generació a la democràcia, sense massa cost en vides humanes. Des del punt de vista identitari espanyol, aquest fet, i la integració en la UE, ha suposat un enorme salt qualitatiu, qui sap si irreversible cap a la modernitat. De l’altra costat, la mentalitat profunda, la renovació social, la pedagogia humanística ha fallat, i en situacions incòmodes apareixen aviat les pulsions intolerants, primitives, anti-europees, centralitzadores.
Aquesta difícil realitat conjunta és una constant històrica. Per què? Perquè demostra dues mentalitats que malgrat tot el temps de convivència, no s’han acabat de fusionar, ni molt menys de comprendre.
El 1881, una carta de Duran i Bas al president espanyol Francisco Silvela, ja feia la següent consideració:
“Va penetrando en todas las clases sociales la doble idea de que en Madrid se desdeña en general todo lo que no son intereses exclusivos de la Corte, y que sobre todo se tienen mala voluntad hacia Cataluña. Y esta doble idea va uniendo a todas las clases sociales. Lo cierto es que Madrid y Cataluña no se entienden.” 134 anys!!!!!
De fet, només durant el Sexenni Revolucionari hi hagué catalans en el primer pla de la política espanyola, amb tres caps de govern : Joan Prim, Estanislau Figueras, Francesc Pi i Margall. Fou l’excepció. Entre 1814 i el 1900, de 850 ministres, només 22 van ser catalans, el 2,5%, quan Catalunya representava el 10% de la població espanyola.
18. Rànquings. Prestigi. Civilitat. Un horitzó diferent.
Espanya és un país que lidera alguns dels rànquings negatius, en els quals seria millor estar en els llocs més baixos de la llista:
1r. País en desigualtat econòmica i social a UE.
1r.País en percentatge de treballadors en atur a Europa.
1r. País en percentatge de joves en atur a Europa.
1r. País europeu en quilòmetres d’AVE. Per davant d’Alemanya i França. A nivell mundial, només darrera de Xina. Amb una mitjana d’ocupació i de rendibilitat per sota de l’alta velocitat alemana i francesa.
1r. País europeu en sentències condemnatòries dels tribunals europeus, en concret del Tribunal d’Estrasburg.
Top-3 països de la UE amb més deute sobirà: 1 Bilió d’Euros, el 100% del PIB.
Top-3 països de la UE amb més dèficit públic : El fons de reserva de les pensions ha baixat un 35% en els darrers anys.
Top-3 europeu amb els serveis bàsics més cars, gas, electricitat, internet.
Top-3 europeu amb la centralització operativa d’aeroports. Darrera de Romania!!!, les decisions estratègiques de l’aeroport de Barcelona no les pren un consorci territorial/privat, coneixedor de les necessitats per fer-lo rendible, sinó AENA Madrid, per afavorir l’enlairement de Barajas i la seva flamant terminal.
Top-5 països europeus amb més percentatge d’aforats i indultats concedits pel govern.
Top-5 països europeus amb la més alta percepció ciutadana de corrupció.
A l’altra banda dels rànquings, els que primen la qualitat i l’excel·lència, en els que convé estar ben amunt en les posicions, tenim:
Rqng. Universitats amb màxima valoració: Cap universitat espanyola entre les primeres 200 de tot el món. La primera catalana, la UB, en el lloc 166è, la segona, la UAB, en el lloc 175è.
Rqng.Transparència institucional: Espanya en el lloc 150è.
Rqng. Creació d’empreses, a la mateixa alçada que Uganda i Equador.
Rqng. Justícia social dins dels països europeus. Lloc 22 sobre un total de 28.
Rqng- Publicació articles científics. Espanya 1,5 documents per mil habitants ; Catalunya 2,0 %o ; Aústria i Finlàndia 2,5 %o ; Suècia 2,9%o.
Així doncs, per estar en els llocs d’honor !
01/03/2015
PODER JUDICIAL
Espanya, a l’alçada de l’Iran en independència judicial
Un estudi del Fòrum Econòmic Mundial situa l’Estat espanyol en la posició 72, seguit de la república islàmica persa i Indonèsia
Lluís Bou
Espanya se situa al nivell de l’Iran en independència judicial, segons un estudi del Fòrum Econòmic Mundial. D’un total de 148 Estat analitzats, l’espanyol ocupa el lloc 72. Just darrere seu hi van la república islàmic persa i Indònesia. Espanya obté un escàs 3,7 de nota.
Els països amb una justícia més independent del poder executiu són Nova Zelanda (6,7), Finlàndia (6,6), Irlanda (6,4), Hong Kong (6,3), Noruega (6,3) i el Regne Unit (6,2).
Espanya, en canvi, queda per sota de Botswana, Malàisia i Aràbia Saudita. Just per sobre seu se situen Zàmbia (3,7), Itàlia (3,7) i Lituània (3,7), que també queden malparades en el rànquing, titulat Executive Opinion Survey. L’estudi ha valorat la independència judicial respecte dels governs, els ciutadans i les empreses.
P.S. Notícia d’octubre2014
“Antes de comenzar la crisis, en el ranking mundial de las economías de todo el mundo España ocupaba la novena plaza en términos nominales, es decir, el PIB medido con los precios en moneda local y convertido a la divisa estadounidense. Ahora se ha situado en el puesto 14º, lo que supone una caída de cinco posiciones, según las estimaciones de PIB de 2014 actualizadas ayer por el Fondo Monetario Internacional (FMI).
Además, las proyecciones del organismo para los próximos años reflejan que en 2018 México adelantará a la economía española, con lo que la tan mencionada década perdida arrojará una factura final de seis puestos. Pese a las dudas y el freno del último año, los emergentes han acabado por subir posiciones.
Corea del Sur, que se ha colocado por delante con respecto a la clasificación de abril, está en el puesto inmediatamente anterior a España precedida por Canadá y Australia, en una lista que lidera Estados Unidos y seguida de China. Durante la crisis, España se ha visto superada por Canadá, India, Rusia, Australia y, ahora, Corea del Sur. La clasificación es muy sensible a la evolución de los tipos de cambio, ya que se mide en dólares. El debilitamiento del euro distancia a España en la clasificación.
La clasificación cambia (en el caso de España a peor) si se usa como criterio el PIB ajustado en paridad de poder de compra (PPP), que busca una comparación más homogénea al reflejar cuántas unidades de la moneda nacional de un país hacen falta para comprar determinados bienes, un cómputo que trata de eliminar las distorsiones en la comparación por los diferentes niveles de precios en cada país y reflejar el valor de bienes y servicios que no participan en el comercio internacional.”
Rànking de la inversió en recerca i desenvolupament a Europa.
Les retallades el fan caure encara més en el rànquing europeu, fins i tot per darrere d’Hongria, Txèquia i les rescatades Portugal i Irlanda
Hi destina un 1,24% del PIB, lluny del 2% de la UE
A la cua de la cua. La Unió Europea és encara molt lluny d’invertir tant en R+D com Corea del Sud, el Japó, Suïssa i els EUA. Però l’Estat espanyol és directament a la tercera divisió, al nivell dels països de l’est d’Europa i superat fins i tot per Hongria, la República Txeca i les rescatades Portugal i Irlanda. És la seva eterna assignatura pendent. I ahir Eurostat, l’oficina estadística comunitària, el va tornar a suspendre, en el seu darrer informe. Les retallades de Mariano Rajoy en recerca i desenvolupament han fet caure encara més l’Estat en el rànquing europeu, fins a una preocupant dissetena posició.
La inversió espanyola ha caigut fins al nivell més baix des del 2006: 13.052 milions el 2013, només un 1,24% del PIB. Són tres dècimes menys que l’1,27% de l’any anterior. I 3.195 investigadors més a l’atur. L’enèsima tisorada de l’executiu del PP allunya encara més l’Estat de la mitjana comunitària, que creix fins al 2,02%. I embruta la Marca España. Brussel·les alerta que les retallades en R+D i la fuga de cervells d’avui seran l’atur de demà.
Dos escuelas de negocio catalanas, Esade e Iese, se sitúan entre los diez mejores centros de formación económica del mundo, según el listado confeccionado por el periódico británico Financial Times. la vanguardia, 01.12.2014
19. Lloc en el món
” La gent gran va treure la bandera d’independència i els pares joves hi van dur els seus fills per ensenyar-los que quan la gent normal s’uneix els grans canvis són possibles. Aquí, a Estònia, quan les persones es van aplegar per formar la cadena, el clam era ‘llibertat’. Com un home va dir aquell dia, el Mur de Berlín era fet de maons i ciment. El nostre mur és més fort. I ho era. En pocs mesos, el mur a Berlín es va obrir.
L’any següent, els pobles bàltics finalment van votar en unes eleccions. I quan les forces del passat van fer el seu darrer intent de mantenir el poder, es van posar drets. Els lituans van tapar els tancs. Els letons van aixecar barricades. Aquí, a Tallinn, els ciutadans van anar corrents a la torre de televisió per a defensar-hi les ones de la democràcia. Vau guanyar. Vau recuperar els vostres països. I a la nova constitució vau declarar que la independència i la sobirania d’Estònia són eternes i inalienables.”
Discurs de fa dues setmanes d’Obama , a Estònia, celebrant els 25 anys de la Via Bàltica, per obtenir la llibertat i la independència de la Unió Soviètica.
Catalunya, Escòcia, les repúbliques bàltiques, països petits, que en el futur seran considerats pioners en la nova organització política. La importància de la ciutadania, la voluntat combinada amb la il·lusió, el pacifisme. El futur serà català o talibà, va dir B.Clinton. Doncs bé, serem exemples que es pot aconseguir tot a la catalana.
A més a més, des d’un punt de vista menys idealitzat i més prosaic, el nostre lloc al món ha de ser el que correspon a una nació mil·lenària amb voluntat d’entesa amb els pobles del nord, com va ser-ho en el segle IX. Posar-nos a roda amb els estats nord i centre-europeus, i compartir els seus drets i deures.
Xavier Bru de Sala va escriure un article a ElPeriódico, el 31.01.2014 molt clarificador, La deriva d’Espanya : ”Quan per fi s’acabi la crisi, la societat espanyola haurà baixat uns quants graons en el seu nivell de benestar i comptarà amb unes molt escasses perspectives de tornar-los a pujar. (…) Alguns en diuen, del país que es prepara, la petita Xina del sud d’Europa.(…) Per mantenir un país així, no cal millorar els índexs de corrupció, ni el sistema de partits ni l’escàs pluralisme dels mitjans de comunicació de Madrid (…) Ningú amb capacitat de ser escoltat, ni el PSOE ni els mitjans de comunicació, defensa l’únic camí per esdevenir un país de primera: sacrificar tot el que convingui per invertir en la prioritat absoluta, que és el reconeixement i la protecció de l’excel·lència i la innovació productiva, la inversió en capital humà i la preparació més exigent de les noves generacions, unides a la moralització de la vida pública.
De la mateixa manera que a Catalunya no és possible separar el sobiranisme de l’aspiració al benestar i la justícia social, a Espanya l’antisobiranisme és la millor de les excuses per consolidar sense oposició audible l’autoritarisme que afavoreix el camí de les creixents desigualtats.”
Més clar ?
P.S. El lloc en el món d’Escòcia?
Després del referèndum escocès. Ha perdut l’opció del Sí, de la independència. Però quantes coses han guanyat els escocesos ! La primera, el reconeixement britànic, europeu, mundial, de la seva existència com a nació lliure que pot decidir el seu futur. La segona, la consolidació de la democràcia com a mitjà per decidir-ho tot, inclòs la modificació de fronteres. La tercera, el futur increment de competències polítiques i econòmiques per al seu Parlament, tal com s’han compromès els tres partits britànics majoritaris. La quarta, l’admiració de molts pel fair-play, fins i tot després de la votació, en el sentit de que el triomfador britànic (Cameron) estèn la mà al derrotat escocès (Salmond) , el qual accepta el veredicte popular i actua en conseqüència. I un unionista escocès, aliat del triomfador, (Brown), resolutiu en l’exigència que es compleixin els pactes compromesos per l’estat britànic.
Impecable. Admirable. Exemplar. Democràtic
El lloc que Escòcia té a partir d’ara mateix en el món, és el que correspon a la seva societat. Un país valent, socialment cohesionat, amb voluntat sobirana, amb respecte a les normes polítiques, una nació de civisme contrastat.
Quin lloc volem tenir, ens correspon a Catalunya? Sense cap mena de dubte el que ens guanyem democràticament en els propers mesos.
It’s up to us : Depèn de nosaltres.
20. (lliure)
La deixo en blanc perquè cadascú hi posi la seva raó per voler tenir una Catalunya independent, on viure la seva plenitud personal i nacional.
Una declaració esperançada.
Hola Europa, hola Món !!
Doneu la benvinguda a una societat de ciutadans responsables que ha decidit el seu futur en llibertat. No som ni millors ni pitjors que altres nacions europees. Tenim el nostre passat i el nostre present ple de persones dignes i fets admirables. I algunes actuacions vergonyoses per les que demanar disculpes. Més o menys com tots els països.
Però sobretot, continuem tenint una gent valenta, esperançada, compromesa per seguir fent bé les coses, pensant en el bé comú i en el bé dels nostres fills. I per això, volem un estat català que gestioni correctament els impostos dels ciutadans, que treballi per incrementar la prosperitat de tots ells, que vetlli per reduir les desigualtats socials, que acompanyi els grups de persones desafavorides. Volem continuar pertanyent en la Unió Europea, que ha garantit seixanta anys de pau al continent, que ha augmentat el benestar de les regions. Volem aconseguir el que ens assenyalava el poeta, fer el camí amb el “nord, on diuen que la gent és culta, rica, neta i noble, desvetllada i feliç.”
Aquest segle XXI ho estem aconseguint amb la l’empenta, la força de la raó, la mobilització pacífica de milers i milers de catalans que sense ressentiment cap els veïns, tan sols demanen obtenir el que han obtingut altres nacions al llarg dels darrers segles : Un estat propi, proper, just, pròsper que administri el recursos per al bé dels seus ciutadans lliures. No volem ser súbdits apocats, sinó ciutadans lliures. No som súbdits apocats, sinó ciutadans lliures. Reclamem un dret inalienable. La llibertat, llibertat personal i llibertat nacional. Reconegudes en la Declaració dels Drets Humans. Per viure plenament. Per enriquir Europa i el món amb la nostra riquesa . Per aportar-hi la nostra veu i el nostre llegat. Una manera catalana de canviar l’statu quo quan és millorable. Una manera pacífica, persistent, perseverant, inclusiva, il·lusionant, cívica, democràtica. La manera catalana, the catalan way.
Europa, Món, doneu la benvinguda a Catalunya ! Europa, Món, sigueu benvinguts a Catalunya!
Europe, World, welcome Catalonia ! Europe , World, welcome to Catalonia!
P.S.
Acabem de veure el procès viscut a Escòcia. La il·lusió per esdevenir estat independent, la votació, i el resultat negatiu (45% pel sí / 55% pel no). Res a dir. Democràcia , civisme…i transcedent. Per dues raons: la primera perquè malgrat el resultat advers, les promeses dels líders unionistes per convèncer els indecisos, ara les hauran de complir. I les promeses eren en el sentit de donar més autonomia política i més capacitat fiscal a Escòcia. Per tant, han perdut una batalla, però no han perdut la guerra. La segona raó de la transcendència del procès refrendari a Escòcia: a nivell europeu, i fins i tot a nivell mundial, el missatge exportat és que en el segle XXI, tot, TOT, inclòs la modificació de les fronteres, es pot produir mitjançant un procès pacífic, enlloc de resoldre-ho a través de guerres, violència i devastació. Si després de l’experiència escocesa, es pot reblar el clau, fer la consulta catalana el 9-N imitant el percentatge altíssim de participació i el civisme entre els dos bàndols, repeteixo, el missatge que es donarà al món serà ‘no cal la violència per decidir el futur d’una societat’. Tot es pot decidir per mitjà de la raó, la que sigui, raons del cor, raons del cap. Cal convèncer, seduir. Ja no cal vèncer i combatre.
Quin bon inici de segle XXI ! Enlloc d’una guerra mundial, una revolució política per mitjà de decisions democràtiques. The Scotish way, the Catalan way. Dues velles nacions europees han sacsejat l’immobilisme estatal per donar veu al seu poble per a triar el seu futur, per trasbalsar la Unió Europea burocràtica, i fer-la més coherent amb el seu lema ”Unitat dins la diversitat”.
A veure si es confirma la creació d’uns estats units d’Europa, a través d’una diversitat europea lliurement escollida.
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
