marginàlies

Vaig conèixer personalment en Jordi Porta el desembre del 2005, en el decurs de la Nit de Santa Llúcia que aquell any se celebrà a la Seu d’Urgell. Tot just feia quinze dies que m’havien elegit president de l’Obra Cultural Balear i, com és natural, tot em venia gran i anava molt perdut. Quan en Tomeu Martí, que m’acompanyava, me’l presentà, vaig sentir córrer un calfred per l’espinada. I no era estrany: per mi, la presidència d’Òmnium des de sempre havia estat –i segueix sent, naturalment- la representació més honorable de l’excel·lència cultural catalana. Per això, d’entrada, molt aclaparat, només vaig ser capaç d’encadenar un grapat de formalitats. L’afabilitat d’en Jordi, però, a l’acte desmuntà molts encarcaraments. Fou un encontre breu però per mi molt intens i que record com si fos ahir. I en aquell primer encontre, ja parlàrem del rellançament de la Federació Llull, l’entitat que formen Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i l’Obra Cultural Balear.

A partir d’aquella nit molt freda de fa devuit anys a la Seu, sovintejàrem les trobades, les converses i les accions amb ell. Treballàrem tant en el rellançament de la Federació Llull, que em fa l’efecte que els quatre anys i mesos encara no han acabat.

Són moltes les virtuts destacables en Jordi Porta, però per mi n’hi ha tres que destaquen. La primera, la seva fermesa en treballar per tot allò que ens fa ser més Països Catalans en tots els sentits i àmbits. La segona, el seu encoratjament constant a la societat civil perquè treballi i es mobilitzi per la dignificació nacional. I la tercera –i probablement d’on en vénen aquestes dues- la seva dedicació patriòtica il·limitada i extremadament generosa caracteritzada pel seny i la prudència que sempre avança i mai no claudica.

I tanmateix, per sobre de tot, hi ha el fet determinant que en Jordi era un home bo; i precisament per ser-ho, podia desplegar tots els atributs que el fan, encara ara, imprescindible.