marginàlies

El primer pic que sents a dir una paraula que desconeixies o que algú la diu quan feia temps, molt de temps, que no senties, del goig que sents –o que jo sent- s’endiumenja l’instant. Avui m’ha passat amb la paraula gobi, que és una varietat dialectal d’obi, en mallorquí femenina. L’ha dita espontàniament Jaume Santandreu tot parlant d’escrits, llibres i projectes editorials, i ja no en record per quin motiu o referit a què; els llibres, d’entrada, tenen poc a veure amb les gobis. Sol passar, amb ell, que quan parles del que sigui, de cop i de la forma més natural et suri amb una referència camperola o pagesa.

I mentre la repetia per mi un pic i un altre, el cap se n’ha anat als capverjos que propugnen la neteja lingüística –l’ètnica no la descarten- tant al País Valencià com a l’arxipèlag nostre. I hi he pensat perquè estic segur que no en saben l’equivalent castellà, d’obi, perquè en aquesta llengua són igual de tosquets –o encara més- que en català. I és que en la seva lluita aferrissada contra la intel·ligència o la raó o el seny no hi cap res més que l’odi amb el que pretenen omplir les gobis.