marginàlies

Marga[lida] Prohens ahir a Madrid, la seu central -o la matriu- del seu partit, va dir: “Els que fan de la llengua una batalla política arriben a generar una desafecció cap a la llengua pròpia”. Això, traduït a llenguatge conservador illenc, vol dir que els que maldam per fer respectar el català, la nostra llengua, i volem que vigeixin els drets lingüístics que ens emparen i que ella la primera ens trepitgen, ens feim tan pesats i ens comportam de manera tan i tan arrogant i impositiva, ens feim tan avorridors que espantam els que voldrien incorporar-se a la catalanoparla.

En la mateixa línia, els de la corda política de la senyora Prohens, solen aconsellar-nos als catalanoparlants que hem de seduir els que no ho són; que molt a les bones i sense límit de temps, hem d’intentar conquerir-los; que amb imposicions, com el requisit lingüístic, no anirem enlloc. I tot, és clar, per mantenir el monolingüisme dels castellanoparlants: si no s’incorporen al català és perquè no hem sabut seduir-los, no els hem tractat bé, perquè la majoria som uns maleducats i uns radicals.

Aquí, a l’arxipèlag, tots sabem, fins i tot ella!, que qui fa de la llengua la seva primera i més gran batalla política és el seu partit a mercè dels capricis del partit dels feixistes sense els quals no governaria. Qui més ha fet i desfet en temps rècord per arraconar el català a l’administració pública i als seus àmbits i sectors és el partit de la senyora Prohens, que no és altre que el Partido Popular. Per no anar massa enrere, fa dos dies i per iniciativa del president saltimbanqui del Parlament de les Illes Balears, ha trencat el consens de més de trenta anys a través del qual la llengua del Parlament, d’acord amb l’Estatut i la Llei de Normalització lingüística, era la llengua catalana per ser la pròpia. I el seu conseller d’Educació i Universitats, Antoni Vera Alemany, en un acte màxim de seducció, anima les famílies a adreçar-se als centres educatius i al seu departament en castellà.

És ben clar, per tant, que qui exposa la nostra llengua a la intempèrie és la senyora Prohens; qui voldria que el català retornàs a les catacumbes és ella amb el suport incondicional del partit dels feixistes. I val a dir que hi dediquen una doblerada i una energia que ja voldrien les polítiques socials que tant freturen les nostres illes.

Finalment, el que deixa anar aquesta frase tan madrilenya de Prohens és que ben aviat, no es torbarà gaire, des del Consolat de Mar es començarà a tractar de conflictives i esvalotadores les entitats i seguidors que procuren lluitar per la nostra llengua, motiu pel qual s’hauran d’atendre a les conseqüències que es dictin contra elles.