marginàlies

La palmera que m’ha esguardat la peripècia vital des que vaig néixer, ha estat esquarterada aquest matí. Tenia més de 60 anys i n’hagués pogut viure molt més si no hagués estat per la voracitat letal del becut vermell (Rhynchophorus ferrugineus), l’escarabat malaisià que des del 2006 fa matx en les palmeres de l’illa. De fora vindrà qui de casa ens traurà. 

Era força coneguda i considerada a Bunyola i presidia amb majestuositat elegant la clastra de Son Trobat, sens dubte un dels racons més bells del poble. Si el poble ha perdut un arbre singular, de referència, els de la meva nissaga hem perdut un element fonamental en els nostres mapes emocionals. Amb nosaltres ha celebrat les primeres passes, els primers somnis, moltes confidències, les festes i els condols. A tots els àlbums de fotografies familiars, la palmera hi figura com un membre més. Ens hauria d’haver sobreviscut i no ha estat així. I davant aquesta singlada, em deman per què li ha tocat a la nostra palmera el sacrifici decretat per un escarabat forà i no li ha tocat a la creu dels “caídos”, per exemple, referència bèstia i d’una lletjor esfereïdora. I pens que molts n’hi ha que per això em diran allò que no està escrit. Me’n refot: no coneixien –ni estimaven, evidentment- la palmera.