marginàlies

Les segones festes, especialment de Pasqua i Nadal, tenen un tremp molt especial. Segurament per això, els insensibles a la nostra manera catalanesca de dir i entendre el món i la seva bolla, se les volen carregar. De fet, avui, sant Esteve, no és festa a totes les Illes, només a certs municipis. A Palma ho ha estat, la qual cosa m’ha permès fruir del seu plugim intermitent i la seva aplomada calma.

M’han convidat a dinar i l’amfitriona ens ha rebut amb Leonard Cohen i el seu “Songs from the road”. Sabia que el canadenc em té el cor robat; que la seva manera de bastir i dir les seves històries, d’enredar qui l’atén amb la seva veu encavorcadament seductora, esdevenia la millor picada per a un dinar lleuger, que l’empatx amenaça d’afartar-nos. “I ara Suzanne et pren la mà / i et porta fins al riu. / Va amb draps i plomes de l’Exèrcit de Salvació. /  I el sol s’escampa com la mel / sobre la nostra Senyora del Port”. Traducció tan agosarada com maldestra, però ajuda a fer més llépol aquest sant Esteve que convida a no fotre ni brot, a cargolar-te a una butaca i veure qualsevol pel·lícula que no cridi especialment el capteniment. I la madona del pis prodigiós que, després del cafè i una cosa dolça, et diu que vegis “Els descendents”, el film d’Alexander Payne protagonitzat per George Clooney. No és comparable a Cohen, però tampoc no fa peresa seguir-lo. Des d’on sec sense cap ganes d’incorporar-me, veig el Teix que torna a deixar-se prendre per niguls ploraners. Mallorca no és Hawai, però també hem venut per no-res la terra sagrada dels nostres avantpassats. I els nous propietaris tampoc no s’han dignat a aprendre la llengua del tros, de la humitat que ens clivella els ossos. Tot i la poca llum d’aquest sant Esteve, a ca n’Esperança, la filla que ens ha convidat a dinar, el sol s’escampava com la mel.