marginàlies

Ahir prengué possessió del Bisbat de Mallorca monsenyor Xavier Salinas, valencià nascut enguany fa seixanta-cinc anys. En l’eucaristia, féu l’homilia en català, exceptuant el moment en què es dirigí al nunci Renzo Fratini, que passà al castellà. Canvi d’idioma, per cert, que, sense ànim d’importunar, no entenc perquè el nunci no és castellanoparlant. Millor haver-ho fet en italià; o en llatí, que és –o era- la llengua vaticana.

Però bé, en les pregàries, se’n va fer una que m’interessa de transcriure: “… perquè el poble mallorquí no renunciï mai a les seves arrels d’identitat, defensi els seus drets amb fermesa i convicció, i lluiti per un futur on tothom estigui integrat, sigui d’on sigui”.

Més enllà d’anàlisis més precises, atenent els aires aponentats i les galtades i potades que el govern autòcton enverga a tot allò que és arrelat, territorial, històric, l’homilia del bisbe en català i una pregària com aquesta esdevenen dues glopadetes d’aire no tòxic que calia; que calia, sobretot, a Mallorca. Monsenyor Salinas també oferí col·laboració al govern de Bauzá “des de la llibertat i la veritat pel bé comú del nostre poble”, quatre conceptes de prou gruix per no ser presa de la demagògia; ni molt menys del cinisme, tan habitual en els estadants actuals del Consolat de Mar. En fi, declaracions d’intencions episcopals força clares que caldrà seguir amb atenció i interès.

La data de la presa de possessió del nou bisbe de Mallorca, entre els Reis i els sants Antoni –dels ases- i Sebastià -força nostrats i abonats a la bulla ciutadana- la dota d’una significació especial, al meu parer. A Mallorca encetam l’any amb festes populars de primer ordre. Les festes de sant Antoni –el del porquet- gaudeixen de molt de predicament a Manacor, sa Pobla o Artà.  I sant Sebastià patroneja Palma, la capital. Són festes sentides que parlen molt del poble on se celebren i de Mallorca com a continent de la nostra saba. L’any passat demostraren que volen seguir sent l’expressió del país i de la seva parla. I tot apunta que enguany seguiran aquestes petges. Seria bo, per tant, que l’inici del bisbat de Salinas s’adigués amb aquestes expressions privatives.

I aquestes festes són propícies, també, per fer-nos forts en les nostres conviccions i per tenir molt clar que serem forts si sentim que ho som. Ens atendran com ens mereixem si ens feim sentir amb la claror i la insistència necessàries; si amplificam com més millor el sentiment de pertinença a una forma particular de veure, de percebre, de tractar amb l’entorn i amb l’altre.

Tot el que hem resistit dignament com a poble enter i conforme, no ha de servir ara per anar de remolc de la vulgaritat política que es vol imposar; la que vol recular, la que ens vol arraconar, la que ens vol segregar, la que voldria la nostra extinció. Contra això, empolainem bé totes aquestes demostracions de la nostra cultura perquè s’imposin al soroll fosc de la idiòcia que es vol inocular manyosament i sense que es percebi.

Coneixem bé tant el dany que ens han causat les renúncies i l’ensorrament de molts somnis de les generacions que ens han precedit, per ara voler construir el nostre present i fonamentar el futur sobre les bastides d’un poble que té prop de vuit-cents anys. I perquè la nostra parla catalana senyoregi definitivament per tot, neta i prestigiada. Tanmateix, no cedirem més; mai més; no afegirem cap més renúncia als nostres anhels emancipatius.

Ja sabem què sobre això diu Joan Alcover:

Bé ho sap la criatura crònicament sotmesa:
no és bo per esser lliure qui a ser esclau s’avesa.