marginàlies

La cua d’un estat gripós amb deixants de febrícula m’ha impedit de participar a l’acte de reconeixement que s’ha fet avui a Josep M. Llompart, al cementiri de Palma, i al que havia compromès la meva assistència. Fa un matí de diumenge radiant però a l’entrecella i a conseqüència de la indisposició s’hi ha instal·lat un pes que monopolitza l’atenció i a l’espinada segueixen sembrant-hi calfreds els virus en retirada. 

I amb el cos destrempat fa mal d’anar enlloc. I amb el cap inflat com un calàpet costa activar i mantenir l’atenció en la lectura, per exemple.

Per això, dels diaris que tenc al davant em qued amb els titulars: mesures contra la corrupció per acarar el repte de la transparència; la cadena humana contra el fems que ahir organitzà amb prou èxit el GOB; l’estafa dels descomptes aeris amb el vist i plau dels diputats partitpopularistes illencs (o en representació de les illes, millor dit)  i la dada que l’arxipèlag és la comunitat amb menys estudiants universitaris. Com es veu, noves que et fan botar d’alegria i que et posen l’ànim a punt de tocar les castanyetes.

En els difícils i foscos instants que correm, la petita i patida pàtria nostra es troba orfe absoluta de qualsevol cappare que pugui insuflar un alè d’ànim al cos de la nostra malmesa col·lectivitat”, diu Jaume Santandreu en la seva entrada d’avui al seu bloc (http://jsantandreuisureda.blogspot.com.es/2013/01/56-carisma-contra-fam.html.

Aquesta fogonada del manacorí i les estretors per les que ens fan passar em recorda un poema de Llompart que, de sempre, m’ha colpit d’una forma especial: “Un home agonitzant, aquí, a la vora”, inclòs en “La terra d’Argensa”, recull del 1972:

Un home agonitzant, aquí, a la vora.
Ho dic sense misteri, sense versos
a penes, sense llum ni brodats a les paraules,
com si fos un capvespre d’oficina.
Un home poderós com són els homes:
un home amb carn i os, amb ulls i llavis
i un parell de sabates per petjar
la terra seguríssim –una pàtria,
una terra ell mateix, quan l’horitzó
quotidià, perfecte, s’acopava,
agombolant les coses que sabia:
la cadira i la taula, la cullera,
el comptador de l’electricitat,
la dona, el sexe, els fills (“¿recordes
aquella malaltia, aquell examen
d’ingrés a l’Institut?”), la son, el tedi,
les postres del diumenge, la corbata,
els diners que s’acaben dia quinze-.
Un home agonitzant, aquí, a la vora.
Demà, demà-passat, a trenc de l’ombra,
s’esborrarà per sempre la pissarra.
Ho dic així, tal qual, sense cap gest,
humiliant la sang a la injustícia.