marginàlies

Ahir, dia 27, va fer seixanta-vuit anys que els russos alliberaren el camp de concentració d’Auschwitz-Birkenau, a Polònia. En aquest complex es combinà l’extermini massiu i l’esclavatge. Les xifres de víctimes són tan bèsties que no aventurar-les. Caic en aquest aniversari gràcies al diari Ara, que, avui, inclou, en les pàgines centrals, una fotografia que mostra l’entrada de supervivents al complex infernal.

 

La majoria són dones i totes miren al front, llevat d’una, que mira en terra. Porta al coll un mocador amb els colors blau i cel i una càmera fotogràfica digital. Què deu voler retenir amb la càmera que no tingui enregistrada la seva memòria? Que miri en terra probablement és un gest involuntari; vull dir que el fotògraf la captà cap cot i només acalà el cap una sola vegada. Emperò sembla l’expressió de qui no pot esvair els records; que cada dia, inexorablement, ha de reviure algun passatge d’aquell no-temps, d’aquella no-història que menà inexorablement a la mort. Qui sap si es demana per què li tocà a ella sobreviure a aquella monstruositat; si no hagués volgut més morir com tants de milions. Ser supervivent, a voltes, no significa retrobar la vida.

     A l’entrada de l’infern, la inscripció “Arbeit macht frei” (la feina allibera) rebia els que moririen torturats i vexats. Anys més tard, Franco també volia purificar els seus enemics i els presos polítics a través dels treballs forçats, amb el suport entusiàstic de la jerarquia catòlica, que també creia que a través de l’explotació humana, de la vexació i de la tortura es redreçaven conductes i pensaments, i es recobrava la senda cap a Déu nostre Senyor.
L’amic Pere Ferrer, que estudia la vida mallorquina durant el temps de les cartilles de racionament, em deia avui dematí mateix que els presoners polítics condemnats a treballs forçats, acabada la Guerra, cobraven dues pessetes setmanalment i en pagaven una i mitja per la manutenció. Cinquanta cèntims nets. Dos rals per demostrar que la feina esclava, allibera.