marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
6 de gener de 2013
0 comentaris
ELS REIS I LA INNOCÈNCIA
Era dels qui escrivien la carta als Reis i, amb prou anticipació, la dipositava a la bústia del poble, fet que exasperava el carter, que, al seu torn, la tirava al femer renegant en arameu. Encetant els anys seixanta del segle passat no hi havia moltes juguetes on triar i encara menys en una família pobra. Per això, les cartes a ses majestats eren humils quant als regals, però substancioses pel que feia a mèrits contrets per merèixer-ne qualcun, de present, no tots ni tan sols algun dels que s?enumeraven, perquè ja se sabia que els Reis no sempre duien allò que es volia, perquè tenien molts compromisos i havien de fer contents molts de nins.
Jo l?entenia perfectament, aquesta restricció, perquè estava convençut, absolutament convençut, que allò era màgic, sense cap mena de dubte.
No record que els Reis mai em duguessin res del que demanava, però el que m?arribava era rebut amb tota la força emotiva que era capaç de reunir. Per això, el dia que el meu cosí major, venint jo de tirar la carta màgica a la bústia de correus, em revelà la vera identitat dels Reis, vaig sentir l?enderroc, pedra a pedra, de la meva esquifida constitució de cinc o sis anys. I a banda de la bramada que vaig fer, el que més record d?aquell dia infaust va ser el crit final de mon cosí:
-Beneït! Ets un beneïtot que s?ho creu tot!
El preu de la fi de la innocència va ser alt, car el sentiment d?estafa perdurà molt de temps. I no em planyia de la poca manya dels pares a perpetuar una mentida: em dolia la meva imperícia per descobrir l?engany. Encara ara, el dissabte dels Reis, mir fit a fit les cares dels infants que es troben a les portes de saber la veritat i em sembla que en tots hi veig ben reflectida la punyeteria de fer creure a tothom que creuen que els Reis són totpoderosos quan ells saben bé on carreguen i qui en paga la factura.
Tota manera, malgrat aquesta picada d?ull a la murrieria, cada Reis torn a sentir el ?beneitot!? que m?escopí el cosí quan encara no sabia que una cosa és la màgia i una altra de molt distinta un regal. Un descens a les tenebres de la realitat que s?apregona des que sé que cada dia 6 de gener quan, a més dels Reis, se celebra la Pasqua Militar, un autèntic tropell a la civilitat. De sempre m?ha semblat que, amb aquesta escenificació de força testosterònica, allò que es pretén és militaritzar la festa. I encara em dol més des que sé que amb aquesta concentració de galons, estrelles, entorxats i altres emoticones castrenses, es recorda el setge de Maó del 1782, iniciat precisament el dia dels Reis, fet que suposà el reton menorquí al Regne d?Espanya, aleshores a mans del rei borbó Carles III, el del conyac, em sembla.
No record que els Reis mai em duguessin res del que demanava, però el que m?arribava era rebut amb tota la força emotiva que era capaç de reunir. Per això, el dia que el meu cosí major, venint jo de tirar la carta màgica a la bústia de correus, em revelà la vera identitat dels Reis, vaig sentir l?enderroc, pedra a pedra, de la meva esquifida constitució de cinc o sis anys. I a banda de la bramada que vaig fer, el que més record d?aquell dia infaust va ser el crit final de mon cosí:
-Beneït! Ets un beneïtot que s?ho creu tot!
El preu de la fi de la innocència va ser alt, car el sentiment d?estafa perdurà molt de temps. I no em planyia de la poca manya dels pares a perpetuar una mentida: em dolia la meva imperícia per descobrir l?engany. Encara ara, el dissabte dels Reis, mir fit a fit les cares dels infants que es troben a les portes de saber la veritat i em sembla que en tots hi veig ben reflectida la punyeteria de fer creure a tothom que creuen que els Reis són totpoderosos quan ells saben bé on carreguen i qui en paga la factura.
Tota manera, malgrat aquesta picada d?ull a la murrieria, cada Reis torn a sentir el ?beneitot!? que m?escopí el cosí quan encara no sabia que una cosa és la màgia i una altra de molt distinta un regal. Un descens a les tenebres de la realitat que s?apregona des que sé que cada dia 6 de gener quan, a més dels Reis, se celebra la Pasqua Militar, un autèntic tropell a la civilitat. De sempre m?ha semblat que, amb aquesta escenificació de força testosterònica, allò que es pretén és militaritzar la festa. I encara em dol més des que sé que amb aquesta concentració de galons, estrelles, entorxats i altres emoticones castrenses, es recorda el setge de Maó del 1782, iniciat precisament el dia dels Reis, fet que suposà el reton menorquí al Regne d?Espanya, aleshores a mans del rei borbó Carles III, el del conyac, em sembla.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!