Ahir vaig dinar amb una colla d’al·lots de diverses edats que estaven tot contents d’haver acabat l’escola. Els entenc, és clar: estudiar, com treballar, cansa. El més gran de tots, que enguany ha estrenat institut, se n’ha sortit prou bé: tot notables i un excel·lent. Fantàstic, li dic, però afagesc amb la punyeteria més esmolada
Fer dimecres, a Mallorca, vol dir engatar-se o, si més no, beure més copes de les que la prudència més mera recomana. La font d’aquesta dita és el mercat tradicional de Sineu, que se celebra aquest dia, i a la manera que tenien els mercaders i expositors de cloure els tractes que s’havien establert: fent
La calorota ha vingut de cop i dissabte i diumenge s’Arenal, de Palma i de Llucmajor, s’ompliren de banyistes i prendresolistes, nostrats i forasters. De sobte, amb les primeres caldes que presagien l’estiu, els arenals mallorquins s’omplen d’ombrel·les, tovalloles, paletes i pilotes d’infants, cremes solars, geleres portàtils, carteristes, venedors ambulants, trilers, massatgistes de totes les
Les purgues són medecines o beuratges que es prenen per netejar el ventre. Ho sap tothom, però per si de cas. Un dels purgants més actius és l’oli que s’extreu de les llavors del ricí, principalment l’espècie Ricinus communis. Aquest producte era molt apreciat pels colpistes del trenta-sis, en concret pels falangistes, que en feien
Escoltant allò que diuen i atenent el que fan els governants principals de les illes nostres, hom diria que viuríem en un paradís idíl·lic si no fos per un grapat de mallorquins (i menorquins, eivissencs i formenterers) malentranyats, revoltosos i renouers que alliçonen les criatures que van a escola després d’espantar-les d’allò més, com si
A Mallorca, l’espectacle de putxinel·lis o de circ és conegut per “ses títeres”. Quan era petit, cada any pels volts de Nadal i Reis, al Teatre Balear de Palma hi paraven, ses títeres, i molta pressa que tenien. Un pic mai, hi vaig anar, convidat pel meu padrí de fonts i no en tenc bon
El primer dia de maig de 1996 em vingué d’un pèl no menjar-me un cotxe aparcat en doble fila, sense haver engegat el senyal d’emergència, en el carrer Ausiàs March, de Palma. Els reflexos respongueren a temps però de manera temerària: amb un cop de volant a l’esquerra vaig esquivar el perill de la topada
Cauen les sis de l’horabaixa a cal poeta sense fer gens de renou, com si fossin donzelles servint el cafè al senyor que somiqueja vora el finestral que dóna a la badia. La mar sembra d’espills i de cristalls el blau intens de l’alè cansat i l’atordiment. Tot sembla que es quedi més temps del
Cada grapat de mesos patesc episodis de vertigen, una sensació força desagradable. La metgessa de capçalera, que em coneix molt, em recepta el que cal per fer desaparèixer el rodament de cap, però em renya perquè també em diu que m’ho ha de tractar un metge especialista –me’n dóna distints noms prou solvents al seu
Quan hom s’enfronta ritualment amb el cafè primer del dia, abans de tocar les set, és com si es plantàs just al caire de l’abisme i saludàs burletament el racó de món que li ha tocat de viure. Són pocs els pensaments que, en aquesta hora deixondida, s’abalconen per entelar-se les ulleres amb el baf
Na Maria Remenacap era d’estatura exageradament baixa, anava de negre estiu i hivern, i amagava el cap i gairebé tota la cara davall un mocador del mateix color. Mai no anava enfitada, però. D’habitud caminava nerviosament i amb la testa acalada, com si estigués empegueïda que tothom s’adonàs que tenia el seny lleugerament clivellat. O
Convertida la badia en estany pudent d’esputs, malvestats i traïdories, invoco la lava, la determinació del foc perquè mineralitzi la niciesa que mana com el ferro i ho anorrea tot amb lentitud sàdica. L’estupefacció reclama veus aviadores de crits i cops, i el silenci aterreix les feres. Invoco la lava. La pluja que cau devotament
Primer dinar familiar d’enguany a la clastra de Son Trobat. Ens hem avançat al dia de la República, no ha sonat l’himne de Riego, però tots hem brufat en honor seu i d’aquells que ho donaren tot per ella, per la dignitat i pels drets de les persones. El primer dinar, també, que celebram sense
“Escrache” és una paraula lletja importada d’Argentina, si no m’equivoc, que en català encara no hem determinat com s’ha de dir. El mot sembla que prové de l’italià ‘scraccè’, referit a la fotografia esgarrada d’un rostre. Així, per la gent d’aquest país sud-americà, sortir ‘escrachado’ en una foto volia dir sortir lleig, malament. No fa
S’han acabat les festes, a la fi per a molts. Avui, segona festa de Pasqua, ha estat el darrer dia d’exposició i degustació de panades, crespells i robiols. A casa, avui, eren quatre, les formes i gusts que es presentaven, i totes ben suculentes. Tanmateix, la matrona segueix guanyant i se’n du la palma. Vuitanta-sis