marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
24 de desembre de 2012
0 comentaris
ES PERD EL SENYAL I ENTRA LA BOIRA
La boira agermanava més que mai Barcelona i Palma. Tant a les set del matí com a les cinc de l’horabaixa, a poca alçada, se n’estenia una mar densa i quieta que abraçava les ciutats d’alenar pesarós. Al Zúrich, el rellotge de la sala fa molt de temps que marca indefectiblement les 5,48. S’estima més decorar que marcar les rutines carregades de mandra. I és incapaç de rebel·lar-se contra la carestia d’un cafè rònec: 2,10.
Llegir Joan Margarit un dissabte de Nadal és força tonificant. Reclama atenció i tensió a parts iguals. I la lectura entre el brogit del bar preferit és una altra una hora després i a mils de metres del terra. Probablement és incert que cal viure molt i a consciència per escriure assenyadament i precisa, bellament, però hi ajuda força. Anant al Prat en bus el llegesc, a Margarit, i el seu llèpol “Es perd el senyal” i es com si tot es transformés en carn batent i l’amor es condensés en un clochard amb gos per companyia. M’ocuparan moltes hores, els versos margaritans. En fris.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!