marginàlies

El meu preceptor menor té una tirada especial pel cosmos i tot el que s’hi relaciona i hi té a veure. Confirma que vol ser astronauta per poder trescar per l’espai i cercar i trobar el que encara no sabem, que és pràcticament tot. Coneix els planetes, és clar, i en trobar-se amb representacions de l’univers s’hi entreté molta d’estona i demana incontinentment posant a prova els teus limitadíssims -gairebé inexistents- coneixements galàctics.

Ahir, però, mentre dinàvem, parlant d’això, sorprenentment pensà de sobte que, sent astronauta, passaria molt de temps a l’espai -un mes, com a poc, al seu parer; o més, segons el preceptor major- temps durant el qual no podria estar amb els fills ni cuidar-los. I això no pot ser, es convencia. Els qui l’escoltàvem, al temps que li reafirmàvem que, efectivament, seria molt complicat conciliar l’astronàutica amb l’atenció deguda als fills, esperàvem que resolgués la qüestió amb una de les seves pensades genials, però no va ser així.

No va estar molt a dir que ja ho tenia resolt: no tindria fills ni es casaria; que l’astronàutica pesava més que la paternitat, ens va venir a dir.

No hi hagué més reflexions: ja havia resolt satisfactòriament el dilema i amb sa mirada emblavada ens venia a dir que no calia esmerçar més temps a dilucidar res que posàs en perill la seva decisió fema de ser astronauta.