marginàlies

El meu preceptor menor avui fa sis anys i pensant-hi bé sembla que sempre ha estat aquí amb el gest a punt per indicar per on has de prendre si no vols sobresalts o encertant la paraula clau que obre el cofre del neguit, del dubte o del goig. Sis anys de saviesa plena, d’energia inexhaurible, de mirar-ho tot amb la precisió dels genis per si cal llevar allò sobrer o molest, o posar-hi allò altre per fer més harmònic el temps i poder signar-hi tractats de no ingerència. Rere la seva mirada penetrantment blava hi descobreixes el món ver, el viu de la vida que el soroll estúpid de l’adotzenament emporca. Seguint les seves lliçons magistrals t’adones que per anar nets no cal res més que saber mirar el que fuig, el que amaga la pressa, l’afany per tenir o la dèria per presumir i maquillar. Per viure a plaer no calen additius, no es cansa de dir-me fent volar els dits i la mirada enjogassada.