marginàlies

El meu preceptor menor, ahir, en un viatge breu en cotxe, em demanà si li podia posar “Bohemian Rapsody”. Va veure la pel·lícula del mateix nom dirigida per Bryan Singer i en quedà encantadíssim; no es perdé detall i acabava de fer els cinc anys. Diu que és la seva cançó preferida i sap que els seus sis minuts de durada varen despertar recels inicialment en la casa discogràfica que l’havia d’editar i comercialitzar. Sap bé qui és en Freddie Mercury i no pot amagar que la seva manera d’interpretar la rapsòdia bohèmia el satisfà d’allò més.

Veient com escolta la cançó amb una atenció que aclapara, hom no pot evitar la llàstima de no poder entrar dins ell per veure com i fins on li arriba el cant d’en Freddy.  Quins punts activa, quins camins segueix per la seva sensibilitat oberta a tots els estímuls i bohèmia. Fa enveja, sí, veure’l tan pres per una cançó que té tant de misteriosa.