marginàlies

S’ha mort na Metla, la cussa border collie dels meus preceptors. Se n’ha anat fora patir ni fer patir. Fa unes setmanes va tenir una infecció seriosa però s’havia recuperat. Tenia dotze anys, així mateix, i heterocromia completa de l’iris -un ull cel i l’altre marró pujat-, fet que imprimia més atractiu a la seva elegància natural. Va veure néixer i créixer els preceptors, raó per la qual de sempre l’han sentida i viscuda com un element substancial i imprescindible del seu sistema emocional. Era incansable, marranera i juganera fins a l’extenuació, na Metla. I de tan bon caràcter que es feia estimar. El cruixit de la seva mort ha provocat en els que convivien amb ella un dolor mal de fènyer.

Els meus preceptors estan consternats, clar; no acaben de dominar la pena que els escanya i ho donen a la hiperactivitat per espantar-la. Quan no poden pus, manifesten la tristor perdent la mirada en un punt qualsevol, aquietant-se i callant per drenar l’aflicció.

El preceptor menor ha volgut escriure-li una carta de comiat. Li recorda que l’estima molt i que era una pocavergonya quan s’ajaçava al seu llit o al sofà, perquè li eren llocs vedats, però que li agradava molt quan li duia la piloteta. I acaba assegurant-li que l’estimarà molt sempre.

Ara els fa un maler la pena i intueixen que quan els aclapari l’enyor caldrà armar-se de valor.