Avui fa cent anys que assassinaren Pancho Villa, o José Doroteo Arango Arámbula, el revolucionari mexicà amb forta empremta d’assaltador de camins i bancs que s’atreví a envair els Estats Units. Als tres anys del seu assassinat profanaren la seva tomba, en prengueren el cap i encara no ha tornat a aparèixer. I en fa
La mà esquerra ho serà tota la vida, per molt que passis el seu braç damunt el dret i la giris perquè el palmell estigui com el de la dreta. Ho veus? Així no pots fer res. Qui m’alliçona d’aquesta manera és el meu preceptor menor que, avui especialment, té ben vives les pensades. D’acord
Avui el meu preceptor major visita per primera vegada el Camp Nou. Justament hi és en el darrer partit abans de la remodelació. Aquest Camp Nou té la meva edat. I hi som en el partit contra el Mallorca. Només de ser-hi, abans i tot del partit, no hi cabem de goig. Tot és emoció
“El primer home o la primera dona de tots, de tots, de tots, qui va inventar les paraules i els colors i tot això que veim ja deu haver mort. Si encara visqués seria molt vell, molt vell, tendria més de cent mil anys. O més! Seria fins i tot més vell que la jaia
El preceptor menor té molt mal de fer no fer res i quan ha d’anar a qualque lloc on ha d’estar quiet una estona no breu, procura anar-hi amb un parell de contes i un quadern i les pintures per contrarestar la passivitat obligada. Avui el seu germà tenia una competició de karate i ja
El CEIP Migjorn, de Cas Concos del Cavaller, l’escola on van els meus preceptors, avui ha organitzat una trobada de padrins amb els escolars més petits i amablement m’hi convidaren a contar-hi contes. Malgrat els nervis, vaig acceptar la invitació. Reconec que els menuts m’infonen un respecte reverencial, entre d’altres raons perquè rep més lliçons
Les destructores de paper no tenen res d’especial que enamori, són eines de mecanisme simple i disseny elemental, sobretot les domèstiques. I això no obstant, el meus dos preceptors la convertiren anit en una joguina divertida durant més de dues hores, temps durant el qual s’envolà prou la seva imaginació. Les tires dels folis que
Na Llamp era la moixa del meu preceptor major i el seu germà Moixetmeu el del meu preceptor menor. Eren dos moixos blancs, molt joves encara, d’un blanc intens sense màcula, que els feia ser gairebé idèntics llevat de l’estricta clapa grisa a la closca de na Llamp. Els ulls de tots dos eren d’un
Mirar com dibuixa una criatura és un dels plaers que mai no acabes d’agrair amb la intensitat amb què ho vius. Sense filtres ni dubtes, fins i tot categòricament van creant espais on perdre’t-hi cercant allò que mai no trobaràs perquè ja no tens la netedat de coneixement que cal per percebre subtileses. Avui, mentre
El meu preceptor major ha descobert què és la hipersensibilitat i la inquietud el venç. No sabia que la pell del sentir a voltes es torna molt fina i provoca una emotivitat desbordant; i no vol abandonar el sentiment que aparentment es perd. Encara no sap que no perd res, quan se sent superat per
Les disfresses ja han pres el carrer i aquests dies –aquests Darrers Dies- faran el ple, que dimecres vinent, dia 22, ja és el de Cendra. Ens agrada ser qui no som, si ens volem posar excessivament transcendents; transformar-nos exageradament o continguda; amagar-nos rere màscares i pintures espectaculars per fer bulla els dies en què
No sé on vaig llegir o com m’arribà un pensament pretesament propi d’uns indis nord-americans o canadencs, tenc per mi, que diu que si vols pescar un peix, has de pensar com un peix. Aquesta mena de fogonada imprevista m’ha arribat mentre jugava amb els meus preceptors procurant atendre amb la màxima diligència les lliçons
El meu preceptor menor ha demanat un paper i una de les maletes de colors que té i ha volgut pintar una de les figures de Lego que més li agraden. Preparant la taula on havia de treballar feia la sensació que es concentrava, que preescalfava les mans i la mirada. Ha obert la maleta
Amb els preceptors hem assajat com havien de rebre el present dels Reis, si és el cas que, a la fi, arriben, perquè el moviment de persones i mercaderies per terra, mar i aire és tan dens que pot complicar el viatge dels Mags. Tot d’una m’han tranquil·litzat, però, en dir-me que són mags i,
El preceptor menor, agafa l’Staedtler 0,4 que troba a la tauleta amb braser i em demana un paper per pintar. No demana colors. En tenir-lo, sembla que ja sap què vol pintar, encara que no ho diu. L’hi deman i només em diu fluixet, com si fos un secret que no vol compartir amb ningú,