Per ventura és hora, perquè hi ajuda la llum del diumenge, de fer inventari del que cou i del que cura. Que soni el corn per començar a vertebrar els espais que abastam i malvivim per inveterar els records i les ànsies que ens han de bastir hores i desitjos. I encerclar amb les paraules
S’acaramullen les paraules en els caps dels dits per tenyir de peresa el capvespre que menysprea les hores. A quin ofici convoquen les campanes tan inquietes? No són de mort, tan vives; ni de goig, tan discretes.
El temps avui no queda a fer el capvespre. Tafaneja i parteix com els cessants: aixecant visiblement les espatlles per preservar el cap d’incerts cops de vent i escurant-se bé les dents amb la llengua com si hagués berenat d’exquisideses. Temps dropo i drapaire ensems que remena la brossa incontinent sense quedar-se amb res més
…un continent de pensaments i idees tot de blanc i en expansió que aclama l’elegància absoluta del silenci però que almoina una paraula dolça i alguna flor badada i que confirmi que la vida alena per tot i té estopes suficients per tapar males boques i altres estupideses …arribar amb els peus nus fins als
Africanament matina l’horabaixa en els ulls lluents de l’infant que congrega paràsits i ràbia. Paciència exigeix el silenci dels poderosos i dels pusil·lànimes que crits i punys refusen. El tren travessa els camps de misèria sense atrevir-se a tractar les clivelles de la terra que té set.
A les sis del matí el vent no deixa res per verd llevat de les hores i la veu de Joan Margarit a “Des d’on tornar a estimar”. De la vellesa estant i des de la lucidesa, el poeta fa i refà versos per no perfer mai, que “la poesia és un dels recursos més
El poble es deixondeix amb clovella de neu. A les sis del matí els vilatans encara dormen. Ja fa molt de temps que matinar no és necessitat ni costum. Cap cafè no té obert i tot indica que els fanals, en aquesta hora, ja estan cansats d’escampar llum antiga només en el seu redol, sense
No dir cap nom, ni tan sols el del porc; ni treure’n per fer befa de ningú, Ni dir per dir, enc que sigui de passada. Ni parlar entre dents, ni de nas, ni en plata. Parlar granat és desaconsellable, parlar al cor és com fer retxes dins l’aigua i en castellà sols les perdius
Les llums que dibuixen formes estranyes i gens amatents en la nit ciutadana, pampalluguegen sense necessitat i costa de creure que alguns espavilats les vulguin fer passar com la línia del cel. El seu tremolor no és d’empegueïment, d’al·lot pucer, sinó d’arrogància i de supèrbia. No hi ha necessitat de voler desafiar la fosca protectora
La pluja prima reclama braser i la vida atònita crea els déus que el tirà imposa amb satisfacció. Riu el gos havent dinat i la monja renyada per la mare superiora per somniar éssers alats que l’estimen. Els ulls de la bella no callen mai perquè el silenci ofèn i inquieta, i la veu acompanya
Es passà gairebé tota la vida cercant un què, quelcom sense figura ni sentiment ni nom; una energia capaç de trobar un pany per a qualcuna de les claus del manyoc que traginava des que va néixer a l’esguard de l’àvia, que li endevinà la faç que tindria en fer els noranta-nou anys i un
Cada dia pren la camada que mena al bosc per cercar records ben conservats en ambre, la seva manera de veure que la mort és una estructura mineral, com els trilobits, i la vida el desig d’un núvol de ser pluja que cau menuda sobre la clepsa dels antulls.
Els cors no tenen ombra i els que el porten net tenen proscrita l’aigua i la terra. Cap cel bíblicament anunciat ens cal per desvergonyir la tendresa i la fortor de les emocions, perquè viure amb correcció ens aboca a una mort gebradorament indigna. Els somnis s’esmunyen però el seu tacte ens transforma en el
El vell puja apesarat al tren que presumeix de no haver-se topat mai amb cap suïcida. Tots els passatgers del vagó, asseguts en la direcció de la marxa, callen o s’entretenen amb els telèfons. Cap parella no es besa ni s’amanyaga, ningú no mira els paratges que fendeix el ferrocarril que el vell voldria de
Menjarem torró de garrova per celebrar que també els ases fan el Nadal com altres bèsties que acompanyen l’espès silenci dels homes davant la cridòria bel·licosa de la misèria. Aixecarem amunt les copes de plàstic per desitjar llarga vida a la remor d’existències que s’amaguen davall les coses i en les escletxes de les roques