El tren s’enfila cercant la pell blanca de la neu i tu calles com la boira que ofega la plana i el vol de l’aire. Comença a empènyer la llum, el capvespre, encenent d’ocres els puigs de la serra i res no em diu que perfumis la boca del jardí que, entrant l’hivern, capitula. Els
De la llum facem-ne cercles emmurtrem les avingudes que no pari la música per rebre el nostre exèrcit de derrotats i màrtirs. Deplorem les victòries per l’horror que congrien defugim les al·leluies exultem planys i pèrdues per fer reviure el poble.
L’alè de la bellesa no coneix la recança: aprofita qualsevol escletxa per esberlar murs de vergonya i textos de vanitat i estultícia. La felicitat esclavitza, raó per la qual cal fugir d’ella i poder beure a plaer i a glops generosos la set de la injustícia. El verí corre a la recerca de la vena
S’estenen les constel·lacions de silenci. Els nous universos en expansió que desafien la foscúria engolidora encara fan més densa la callada. Ni el frec dels astres nounats i que acaben sempre en explosió, emet cap so. Navega a tota vela la nau corsària de les distàncies silents. Els solcs són els dies morts, que no
Rius de pols cerclen l’eixordidor silenci del cementiri. Sota terra, la vida dels morts de res s’espanta La custòdia dels records, als cadàvers més agradosos evita que sols siguin bandurrietes d’ossos.
Sempre duia xavalla dins les butxaques i quan s’inquietava hi posava la mà i hi jugava. El dringueig li servia de sismògraf per avançar-se als drames i als dracmes dels infortunis. Encara n’hi ha que recorden com sonaven les monedes i de quina manera s’encengué el cel quan no les féu fregar abans que l’aiguat
Depassar els límits de la recurrència i la inèrcia de les paraules comunes per ampliar el panorama dels carrers estrets on necrosien els llavis que no han tastat la tempura de la llengua. Si la vida no depassa el límits de la ignorància feta llei i ordre no passa de ser la tàvega llòbrega de
Lliurat del vers i de la pauta, clamo per una dansa de foc i aire i em tiro dins un pou per conviure amb el dimoni. Cap constitució ni llei no em pot impedir estimar la pedra i la pluja de meteorits que ens ha d’estroncar la vida esfondrant-nos els sostres de la supèrbia i
La col·lecció de poesia “El Turó”, editada per la Caixa de Balears Sa Nostra i fundada a Manacor el 1971 per Miquel Àngel Riera, que la dirigí fins que morí el 1996, és una veritable joia literària que, com més temps passa, més es poleix. Centrada bàsicament en poetes manacorins –de naixença o de vocació-
El Premi Bernat Vidal i Tomàs de poesia convocat per l’Ajuntament de Santanyí, la vila de Blai Bonet, l’any vinent celebrarà la 30ena convocatòria, prova tant de la consolidació del certamen com de la seva decidida contribució a la difusió i al prestigi de la “parenta pobra”, com tractava la poesia Bartomeu Fiol. I trenta
la llebre sempre avança el que recula el cranc els silencis de la fosca converteixen els sorolls en harmonies acceptables no demanem a la mort la pau que no hem estat capaços d’enginyar mentre alenàvem
Antoni Xumet Rosselló (Port de Pollença 1971), és poeta i traductor, a més de membre fundador i editor d’Edicions del Salobre. És autor dels poemaris: Potser el cor (1994, Premi Bernat Vidal i Tomàs), Memòria dels temps (1996), Biografia per a l’ús del vent (1996, Premi Martí Dot per a poetes joves), Una varietat del
Els instints manen: la matera s’imposa a la pietat. S’inquieten les pedres, somriuen els insectes. Si vingués ara, la mort, s’emportaria, de mi, l’agrura d’un plaer que no arriba, i el buit de la flor que fuig. Contrabandegen les mars amb carn humana, sense amagar-se’n. A barrisc l’adquireixen llevant-ne la morralla.
De les escates de les aus és d’on prové la potència que cal per enderrocar el mur de la mirada. Veig la llum que anit apagares i torna ta veu armada: cap mot, per molt que vulguis, no farà de frontera. Que calli el cigne: el futur és el mirall que l’alè estèril ens posa
El temps refusa la collera dels instants. Estels s’estellen en les ombres del jardí que renuncia a la nit. Setciències, res no diu el silenci en caure el sostre fràgil de la tendresa. Cantusseja la boira. Bressol i tomba del cor és l’avidesa que cria somnis. No descansa qui empaita el goig de la bellesa.