marginàlies

El poble es deixondeix amb clovella de neu.
A les sis del matí els vilatans encara dormen.
Ja fa molt de temps que matinar
no és necessitat ni costum.
Cap cafè no té obert i tot indica
que els fanals, en aquesta hora,
ja estan cansats d’escampar llum antiga
només en el seu redol,
sense interferir per res en l’àmbit
de l’altre, a més de vint passes,
que cadascú a ca seva ho fa com vol.
Com sigui, rere les persianes
s’hi endevina la mirada tafanera
dels éssers que habiten en les fallebes,
els porticons i en els ampits.
Éssers entranyables, com a borra,
que frueixen de la vida
de la mort estant,
perquè en el poble l’eternitat
i la realitat tangible es confonen.
Manen els morts en les fílies i en les fòbies,
i en el pa de cada dia el vius
que deploren la feina feixuga.
La neu durarà poc perquè des del declivi
dels nevaters s’ha convertit en joguina
i en excepcionalitat.
Hem empudegat massa l’aire
i intoxicat en excés la seva natura
per esperar que el clima no canviï
de pell, de curs i d’ofici.
I tanmateix, el poble sobreviurà
a qualsevol calamitat perquè ningú
no pot assegurar que existeixi.