marginàlies

La pluja prima reclama braser
i la vida atònita crea els déus
que el tirà imposa amb satisfacció.
Riu el gos havent dinat i la monja
renyada per la mare superiora
per somniar éssers alats que l’estimen.
Els ulls de la bella no callen mai
perquè el silenci ofèn i inquieta,
i la veu acompanya l’alenada.
Atents: persones en construcció,
perdonau les molèsties, es diu
en una de les parets de l’escola
i el batlle, miserable i arrogant,
ordena d’immediat que s’esborrin
els versos per fer clara apologia
del coneixement i de la bellesa.