Terra ets en mans d’onades, cop de fresca a la fosca, el mot que caliueja, talent d’amor, talant d’amant, l’amor més vell que és sempre el més novell. Talment com les aus, ets, que en morir toquen terra, car en el cel no hi ha blat. Com un sallent de llibres que es fica en
Crits en revolta desvetllen el poeta fent intocable el vers i la contundència del sol i de l’insomni Quan el vers fica la banya en la carn tendra dels primers somnis no s’esveren les albes però les nits quequegen
De moment, de moment, / seurem aquí, veurem passar la gent, i, potser, / les nostres siluetes també, no ho sé…, / vestides amb paraules i un barret, canten amb elegància els de Blaumut. Des que m’he dutxat, quan la llum encara era infant, que la cant per mi un pic i un altre, com
Eres terra en mans d’ones, el precipici que anticipa el vertigen del silenci, l’aire que mineralitza el ball de les paraules. T’escrivies descrivint l’èxode dels núvols i et dibuixaves pintant els ulls esmorteïts dels colors i de la cala. Eres el turment del tren que no s’atura, que es perd i fa perdre la raó
Deia que si Ramon Llull havia començat a escriure la seva magna obra en la fulla d’una mata, ell ho podia fer en els espais buits que, en els diaris, hi deixa la publicitat a tota pàgina. I per mostrar com s’ho feia, davant l’atonia majúscula del seu amic que patia per la seva deixadesa
La criatura que em té el cor robat i que tanta Pau em procura, mirà de prim compte el tub de respiració de la careta submarina, objectes de regal per la compra d’una càmera fotogràfica aquàtica que feia molta il·lusió a la seva padrina jove, el girà d’un vent i d’un altre i acabà sentenciant
El dia amb més llum de l’any, el del sant degollat per caprici de Salomé, princesa jueva casada en segones núpcies amb Aristòbul, nét d’Herodes el Gran, dicta calors que més valdria es reservassin per més granat l’estiu, i poemes fronterers amb les dècimes desbaratades: Qui romp la copa de cava és l’amor perquè els
Els camps heretats l’amor criden i canten mentre serveixen el vi dolç de la llengua als arbres i a les roses. Una tempesta d’ulls apaga l’incendi voraç de la pell. Qui atendrà les cremades? Qui fecundarà la carn? La memòria dels vilatans és magra: no arriba als dies en els que llur pobresa no era
No tinc tirada per les dunes: l’arena m’entra a la boca, Tot és una esmussada que no em deixa ser liquen. Tot està per fer i per perfer la resta. Refer el fet ens cal mentre l’amor va fent-se i la guerra es dessagna.
Sense treva avançar sempre per fugir de les forques i els botxins sense que es noti la destresa i la manya per aconseguir tocar mare i la cara del megarca. Cremar cada passa, fer fornals dels peus i volcans de les boques fins a fer terratremolar els cors impurs i els cossos sense cap nafra.
No fa calça el temps per convertir-lo en troca, en fus o en aspi. Com el cranc fa el rellotge, que va desfent la vida. No demanem seny al senderi que massa temps fa que roman a les intempèries de totes les solituds. Sols les paraules poden mirar el temps als ulls sense encegar-se. Sols
La nit aixeca draps blancs, signa treves amb les voluntats d’albes rogenques sobre les barraques dels pobres en crits i pa a taula. Banderes negres enarboren les naus corsàries dels rics rucs i pois entrats en costura envestint els llenys dels que emigren. Amb carn morta d’infants i joves es va formant la fonadura de
Soldats de llautó a la recerca de sang vexada, ganivets de mar reclamant nàufrags i la lluna, a su-allà, espera com ho fan les dones velles que un dia varen ser mares. Àcars inconeguts envaint la pell dels comuners, catacumbes que es constel·len per afaiçonar moribunds i cadàvers, nits que fugen per no ser cancell
Es venen planters de paraules per omplir els racons de la boca i justificar la saliva. La Bíblia en paper de fumar. Sardines en paper de bíblia. En paper d’estrassa els dies. La por no pot dormir: perdria la identitat i la gràcia, el salari de l’existència. En les raconeres de l’ànima no hi trobareu
Nolieja les mans i emproa ulls i dits cap al caló amagat de totes les belleses, brúixola bruixa, bruixot sense nord. Enlluerna tenebres, afaiçona desitjos, agencia tendreses, desballesta lletjors, brúixola bruixa, bruixot sense nord. Tonifica’t la llengua de pedaç que perd múscul en delejar les cuixes d’una paraula esdrúixola, brúixola bruixa, bruixot sense nord.