marginàlies

No dir cap nom, ni tan sols el del porc;
ni treure’n per fer befa de ningú,
Ni dir per dir, enc que sigui de passada.
Ni parlar entre dents, ni de nas, ni en plata.
Parlar granat és desaconsellable,
parlar al cor és com fer retxes dins l’aigua
i en castellà sols les perdius hi parlen,
a més dels que es neguen en gots de vi.
Val més callar per tal que les idees
flueixin sense cap destorb ni filtres.
Extraviar-se en la mirada fonda
i canalla dels mots més bells que espien,
que, seductors, desembotonen bates,
que es fiquen en les converses pujades
de to, de llavis i de salivera.
Vet aquí el secret de la vida plena,
l’arcàdia dels sentits sens collera.
I posar mà al sarró de la juguera,
les mans d’apòstol o de llevadora
en les escletxes del plaer que sempre
va a lloure, a salt de mata, a la seva.
I ficar mà a qui et cridi la lascívia
i mudar, de mà, quan així ho indiqui
l’instint principal, el de l’ensumada.
Per als afers de la carn i la pell,
i més si és de l’ull, mai no hem de tenir
prou mans disposades a dir el que calgui.
Tinguem sempre present que qui no creu
el pare o la mare, haurà de creure
la pell de cabra, com diuen els savis.