Quan els dies són d’arena qualsevol brot verd en converteix en oasi. I ens en calen molts, de miratges, de cocons i safaretjos. Necessitam beure molt de líquid fitant l’horitzó dunar que no es cansa de beure sol d’imperi. Les cabòries enfilen jeroglífics a la pensa que ens maregen i del vertigen en neixen molinets
Blanc, groc i vermell. No són els colors de cap bandera: són els tons d’un ànim que s’esbuca en veure com plou escòria, menyspreu i deshonor sobre el teu poble. La lletra clara i la veu declamada no basten per acarar la mentida permanent del comandament en cap i els seus llepaires que manen la
Venia amb la motxilla plena d’andròmines i la camisa de cotó arromangada tall de colzes i oberta fins al llombrígol. Compareixia els estius i adesiara, com tots els esperits de bonastrugança, semblant una nosa treta de les golfes, tanta de pols acumulava a les celles. Pel seu matoll de pèl gris en rebel·lia no hi
Per ventura tot depengui d’escriure tal com ho dicta el seny de la insensatesa i de navegar a lloure pels intersticis de l’ànima convertida en paret seca. La força de la mentida marceix l’alè de les roses i l’aigua de la badia, que rebutja naus i nautes. En la rojor del capvespre rellueixen les
La llum que no es despenjafa de sostre a la gana.El patriarca llescael pa sense cap pressa.No abunda el companatgeal barracó precarion el vent hi fa estatge. El vol boig de les mosquesenreda la miradatova de la canallai marca el so i el ritmetràgic de l’infortuni.En no abundar les miquesde pa ni l’alenadainquieta de l’aigua,la
Les llànties acompanyen les roses més plantoses en el seu sacrifici. La nit escrita accepta les ofrenes. Cuiten a fregar l’èxtasi els dansaires que juguen amb el foc cercant oracles. Té la mirada de l’aigua, la núvia, en obrir el ball que clou la cerimònia. Esclataran més flors, li xiuxiueja el nuvi prenent-li amb
Comanden els ases de les millors cases bones, bé que ho sap la crueltat que assetja la vida de qui fuig de la neurastènia. Per més afegir al banyat amb forta olor de femta el temps perd massa hores guarint les ferides de qui no té llengua per llepar-se les nafres. Gens no consola
Més curts que idiotes,hem negat de bojosla mar que fou mare. Per un pam de terra,hem declarat guerresi a mata-degollahem entrar a casadels diccionaris.Ara que ens acuitala set i el contagide la desmesuraper un sol glop d’aigua fondrem el planeta.
S’agita el desordreen cloure’s la densaclaror del capvespre. Els vols infeliçosdels dies feinersdesafien l’horanona dels escacs. Badalla el poeta,la ciutat aspirael tedi i les putescapdecantonegentristes i avorridesgelades de cuixes,seca l’alegria. La nit sempre guanya,no té res a perdrei ningú l’acuita. Sols la poesiadistreu la foscúriaen obrir la gàbiade les opulències,en esfondrar els sostresalts de l’altivesa
Amaga’m el foc que ens defensa. Aparta’m els somnis que volen convertir-se en espills o llànties, que la memòria tossuda no ens enjogassa l’oradura. Quan, la vida, ens ha anat baldera? El ocells i tot consideren que volar ja no val la pena i nit closa, gairebé d’esma, pleguen ales i s’exilien a la
Ulls clars en mans i màniguesde paraules prènsilsamanyagadoresi escoltadores. Veus que desmuntenhipocresies,deshonestedatsi ungles ensutjades.Mots que encenenla bellesadensa i quotidianade les mans fentes.La felicitat que encomanala inutilitat del cop a la barrasols és comparablea l’exultació que inocula el bes de la iracúndia.
Els ulls li flamejavencom si la ira fos bellaen proclamar solemne: per menjar pa, els famèlicses tornaran exèrcitque abatran fortaleses.Si la ignorància ens fa atrevits, la por ens afaiçona el desig.
Si el pasón els motsproveïm-nosd’entreparaulesde versos. I tanmateixinfinités el silencii ningúno reclama Bach.
L’aire amoixador la mort recorda El cor s’irrita davant la calma Preguen contritament les clarisses Els ocells fan de cor a les monges Les oracions vagabundegen El ban del batlle castiga els resos S’amotinen pregants i missaires D’aigua tornen carrers i calçades Ja podrem caminar per la mar.
Plouen paraules a raig i tot d’unales rieres davallen carregadesde lectures braves i mansuetesconvertint la mar en bibliotecai els penya-segats en pista d’esgrima. Reconvertits en florets, els poemesdesafien l’intractable silencidels lectors ensopits que sols divaguen.El vers traülla, tafaner i burleta,amb la incorrecció per nord i bandera,tan aviat camarlenc com drapaire.Els fars, enlluernats, ballen pavanesi, enjogassada,