Menjarem torró de garrova
per celebrar que també els ases
fan el Nadal com altres bèsties
que acompanyen l’espès silenci
dels homes davant la cridòria
bel·licosa de la misèria.
Aixecarem amunt les copes
de plàstic per desitjar llarga
vida a la remor d’existències
que s’amaguen davall les coses
i en les escletxes de les roques
que vigilen de prop el poble.
Mecànicament i molt freda
ens besarem per fer arruix
als fantasmes, no per reprendre
el camí exigent dels afectes,
que ens allunya de la inèrcia,
de l’estupor i de la vagància.
Cada any la mateixa comèdia,
la repetició agònica
de les nadales més absurdes,
idèntics rituals per perdre
la por cerval a la innocència.
Hi tornarem, enguany, a caure
en el parany i farem festa
grossa, que la tradició
enerva l’ànim i encabrita
el sentiment que tant ens manca.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!