marginàlies

El vell puja apesarat al tren que presumeix
de no haver-se topat mai amb cap suïcida.
Tots els passatgers del vagó,
asseguts en la direcció de la marxa,
callen o s’entretenen amb els telèfons.
Cap parella no es besa ni s’amanyaga,
ningú no mira els paratges que fendeix
el ferrocarril que el vell voldria
de foc i que pujàs al cim de la carena
per deslliurar del gel la neu nova.
Només ell s’adona dels ganivets
i les manilles que creixen entre les faveres,
i del mal que ha fet al camp la uralita.
Omplint buits no obrim panorames,
pensa el vell en passar per l’abaixador inactiu
convertit en llenç de poca-soltades gràfiques
i en abocador de tota mena de deixalles.
Els grafits reviuen la renúncia de les cases velles
ensorrades, diu el vell amb veu de confidència
i el sotragueig el fa callar.
El sostres i les parets que no han de contenir
més coits i besades, segueix dient el vell,
s’han de desfer pedra a pedra, llenyam a llenyam,
mai no s’han de deixar, perquè la decadència
abandonada comporta un mal insuportable.